"Som una barreja d'herència i experiència"

“El pare va néixer mort. El seu destí estava escrit des de la nit dels temps en algun lloc desconegut i remot. Des de molt abans que ell pogués abastar el domini de la llum. Abans del primer raig d’aquella última albada, quan els galls començaven a avisar els homes de la fi prematura dels dies... Ell ja coneixia la voluntat última de la providència. La mare em contà la història poc abans del meu naixement”

Es nota l’origen poètic de PereJoan Martorell en el seu llenguatge i en la forma d’explicar-se al llarg de tota la narració.

La veu narradora és la d’en Jacob. Ell mateix es defineix com “Fill d’un roig desaparegut i una mare bevedora. Net d’un exiliat. Germà d’un oligofrènic. Nebot d’un tarat”. I comença per la seva infantesa que ocupa la major part del llibre. “Jo encara no sabia res de la vida. Però ja intuïa el significat de l’absència, la voracitat del temps, la insignificança de la condició humana enllà de la llum i la tenebra”

“Jo podia percebre, a través d’aquell dens silenci, que la nostra raça no era sinó l’estirp dels vençuts”... “Ca nostra era una casa marcada. I això, durant aquella època freda i grisa, venia a ser talment la suma de tots els pecats comesos per l’home des del principi de tot. Ca nostra era una gruta habitada per monstres”. Els vençuts van haver de viure amb aquest estigma al llarg de molts i molts anys.

“Al pare se l’emportaren un vespre perquè estimava les paraules. Perquè tenia molts llibres. Massa llibres i massa idees i massa somnis. Perquè ensenyava a llegir i a escriure. Perquè ell també escrivia. A vegades escrivia coses amb verbs inconjugables. La seva paraula preferida era llibertat.” Pensar i ser lliure ha estat sempre perseguit pels que no volen que pensem.

“Des de les primeres albors de la memòria, quan ja el meu albir precoç intuïa la desaparició del pare, la meva comesa principal consistia a esbrinar l’essència de les coses”. Preservar la memòria del passat és fonamental per sobreviure.

El misteri dels amagats, dels desapareguts, dels malalts, dels morts, a ulls d’un nen que no entén el que passa i a qui ningú li explica res. La mare cerca al pare de totes les formes possibles, però sense cap resultat. Vam ser molts els que van créixer amb aquest sentiment de que hi havia quelcom amagat i que no es podia dir.

Amb el temps “... una llavor mudadissa i venjativa, s’anava instal·lant pels replecs de la meva ànima rebel...”

“Cada dia em trobava més sol. Incomprès. Tant per casa com a l’escola i al carrer. Amb la sensació creixent, tumultuosa d’haver perdut un combat definitiu contra guerrers invisibles”... “Vaig agermanar-me amb la solitud més pregona... Com més gran m’anava fent, a dir ver de forma lenta, gairebé imperceptible per a mi, més soliu em trobava”. La solitud, la preuada solitud.

Jacob passa revista als fets de la seva memòria des de la infantessa rodejat de fantasmes i de  tota la seva família: “La mare amb el record fustigador de la desaparició del pare. L’oncle, mutilat i esquiu, de cada cop més asprívol, obligat forçosament a deixar la feina per rendir-se als efluvis perniciosos de la beguda. N’Alba, àngel salvador, criatura balsàmica, formosa benedicció, anava passant setmanes, deixant enrere mesades, amb l’agombol serè, sempre atent i generós, de tots nosaltres: una autèntica família. Una gran família imperfecta. Una tribu de pàries tarats. Desferres humanes. Apàtrides”

Jacob viu en un poble, com tots els pobles de després de la guerra on els vençuts resten marcats per a tot i tots i on dominen els de sempre: el batle, el jutge, el capellà, el sergent de la guàrdia civil, ...

Fa aquesta reflexió sobre el temps: “No el temps, sinó nosaltres, sempre nosaltres, som els que veritablement passam. Els segons són fugissers, gairebé inexistents. Els minuts normalment van amb una presa agitada i convulsa. Les hores sovint resulten invisibles. Els anys, però, van deixant sobre tots i cada un de nosaltres les marques del tic-tac incessant de les busques. Empremtes, senyals i rastres... Naixem tard, cecs de tantes nits a les fosques. Després el sol s’apaga i l’obscuritat és l’única presència. Arriba el crepuscle, implacable, cessa el cant dels ocells, ...Qui ha vist mai el rostre autèntic, tèrbol i poderós, del temps... No l’hem vist mai ni l’hem pressentit ni esperat, mes no som altra cosa que la fluència incessant dels dies, els batecs esmorteïts... Som temps. Temps i atzar. Memòria. Experiència. Genètica. ¿Qui de nosaltres gosaria dir que el temps, aquest monstre invisible, no existeix?...  Em vaig fer gran. I vaig ser conscient, a la fi, de tot allò. Els dies anaven passant, quiets o moguts, monòtons o animats, freds o bascosos, i les peces del trencaclosques, a poc a poc, anaven encaixant... Aquestes mutacions en el meu cos i en la meva ànima significaven proves irrefutables, arguments d’un contundència irrebatible, de la meva incorporació gairebé definitiva al món, inclement i enrevessat, força mal d’entendre, dels adults”

El passat ens marca molt més del que a vegades pensem i volem admetre. El pas del temps marca la nostra vida tant si volem com si no volem: En “els anys de senectut...  compartim dosis elevades de serenor i bonesa. Pau espiritual i calma passional. Coneixement i experiència. Enderrocament físic i catarsi emocional. Problemes de salut i mals de consciència. Tendresa i enyorament. I moltes més coses, no cal dir que gairebé totes de signe negatiu”

En totes aquestes reflexions es nota l'ofici i els estudis de Psicologia de l'autor.

“La rotació de la Terra, els cicles de la lluna, les mesades de la collita... continuaven com si res, imparables, indiferents a les picabaralles dels homes, enzes sense remei, i a les venjances dels déus, guardians de l’inconegut. Cap disputa humana, cap conflicte deífic, res de res no aconseguia alterar el fluir constant, el reflux incansable, blindat per lleis naturals i causes ocultes de la Vida.”

“Som una barreja d’herència i experiència. Tots som els gens que els nostres progenitors ens han traspassat i el cúmul d’experiències que hem anat arreplegant amb els anys. Som els llibres que hem llegit i els paisatges que hem admirat. Som la música que ens ha posseït i els malsons que ens han despertat. Som els amics que hem tingut i els amors que ens han abandonat. Som les cases on hem viscut i les pel·lícules que no hem pogut protagonitzar. Som aquells dies d’infantesa, llunyans i difusos, i les carícies o els flagells d’aquest present. I tots serem, algun dia, tard o d’hora, el fred del marbre o cendres llançades a la mar. Record imprecís o oblit perdurable. Descans etern o desassossec inguarible.”

“Tots som claror i tenebra. Tots posseïm, modelada més per l’experiència que no pas per la genètica, una part clara, sincera, honesta. I una part obscura, hermètica, proveïda de mitges veritats, mentides pietoses, informació oculta...”

“L’única veritat és la vida! La vida viscuda, no la somiada ni la imaginada, no la desitjada ni la pressentida... aquella que ens ha fet ser, justament, nosaltres mateixos”

En Jacob és “un home que afronta el present, i el viu i l’escriu, a partir del seu propi passat. Així doncs, passat i present es fonen per donar cos i veu a la història ... Un present que, més enllà d’aquestes pàgines, ja no existeix. I un passat negre, funest, uns temps miserables i terribles que convindria no oblidar mai. Tal volta així, servant-ne memòria fidelment, no es tornaran a repetir.”

Un bon llibre, d’aquells que són de bon llegir, amb moments amarats de poesia i reflexions punyents sobre el pas del temps i un passat nostre que no està tant llunyà i que com diu el mateix protagonista no podem oblidar mai si no volem que es repeteixi.