Tomàs Garcés (1901-1993) era un totalment desconegut per a mi fins que va caure a les meves mans aquest volum amb “El caçador” (1947) i “La nit de Sant Joan” (1951).
VOLIES PERDRE’T
Volies perdre’t en el
bosc
-el bosc no té frontera.
¿No saps que jo t’hauria
vist
per molt que t’allunyessis?
El teu batec i el teu
sospir
en la verdor marina
de la fageda, breu ocell,
haurien dit on eres.
I pel camí més perdedor,
sota les branques
fosques,
hi hauria el testimoni
blanc
d’una pedra marbre.
Volies perdre’t en el
bosc,
fageda sense ribes,
i t’ha cridat com un
palmell
la clariana nua.
Hi arribaràs en fer-se
fosc,
sota els estels impàvids.
Vora un caliu esmorteït
et sentiràs perduda.
Tindràs els ulls
esbatanats,
cansats del verd
naufragi.
T’abraçaré contra el meu
pit
i et tornaré a la vida.
Bosc de Gresolet, setembre 2017
OBLIT
Amb l’arbre respiro,
batego amb la font.
Que lluny se m’enduen
els cants de l’ocell!
De l’herba dallada
groguegen els prats.
El núvol navega
com un pensament.
El fil de l’aranya
brilleja a bocins.
Amb l’arbre respiro
i oblido els camins.
Rodal de Sabadell, maig 2021
... En la parpella encara
closa
aquesta llàgrima d’infant
m’ha fet sentir la
llunyania
del temps...
... Aquell ocell que
passa,
color de cendra i or?
No és un ocell que passa,
és l’ombra d’un record...
... Ah, l’esberla del
temps que se’n va!
Només l’ombra la pot
emplenar
i, amb sa runa, la casa
malmesa.
EL GORG
Soc un ull verd que amb
el somriure amaga
els paradisos grisos de
l’oblit.
La teva melangia
hi nedaria com un tany
marcit.
No t’acontentis de
l’estesa clara
on s’adorm el cel blau.
Sota el cristall,
t’abelliria dels meus
amples còdols
el solitari amagatall.
S’esmunyirà aleshores del
teu pit
tot el dolor per la
ferida oberta.
Veuràs les coses i seré
per tu
com un mirall que l’argent
viu deserta.
El Gorg Negre (Montseny), gener 2020
ALBA
Alba desfeta, font de
l’oblit,
t’insinuaves sense
brogit:
parpella trista.
Si la penombra colga la
vall,
ja la carena branda un
plomall
color de rosa.
El primer núvol, taca de
neu,
en un cel pàl·lid guanya
relleu:
les ginesteres
altra vegada tornen al
joc:
auri baptisme de mel i
foc,
martiri inútil.
....
Ara, feixugues, pel vell
camí
faran les rodes el seu
camí:
les campanes de fusta del
silenci.
La Mola, maig 2017
CANÇÓ FINAL
L’estel fugia i el foc
moria:
cendra tots dos ens han deixat.
Dintre l’albada la posta
nia.
Només els somnis són
veritat.
És endebades que jo
sospiri.
Canta l’ocell felicitat
i és un miratge i un
deliri.
Només els somnis són
veritat.
Claror de dia. La mar
s’atura:
el pols d’argent tot just
li bat.
Entorn, la vida se’ns fa
insegura.
Només els somnis són
veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada