Esperar la mort

 

“Quan va arribar el resultat de l’analítica, la infermera els va convocar a la sala d’exploracions i quan hi van entrar el metge els va mirar i els va demanar que s’asseguessin. Per l’expressió de la cara van endevinar què passava”

Eren a mig estiu i van pronosticar que Dad Lewis no arribaria a la tardor. La narració es centra en la seva vida i la de la seva família. En els pocs dies que li resten de vida repassa el seu passat. Fa una mena de balanç i es pregunta si ha fet bé.

Una infermera de la Unitat de Cures Pal·liatives els visita un cop per setmana. La Mary, la dona del Dad li diu: “no vull que el meu marit pateixi”. Patir i veure patir és el que més ens preocupa a tots.

Em venen al cap els darrers dos mesos del meu pare, a casa, també esperant la mort. Tots sabien que era el final i que aquest s’apropava irremeiablement. No sé qui patia més si ell o la mare. Mai sabré de que parlaven ells dos quan es quedaven sols.

Tornem a estar a Holt, però els personatges dels dos llibres anteriors no hi apareixen. És un volum molt menys coral que els altres.

Un dissabte al matí, la filla i la Mary agafen el cotxe i porten al Dad Lewis a donar un tomb per Holt. Vol veure per darrera vegada els seus carrers, els seus paisatges, i els llocs on ha viscut i ha desenvolupat tota la seva vida.

El nou predicador Lyle i la seva família són uns altres dels personatges. Holt és un poble molt conservador. I quan Lyle fa una prèdica dominical per despertar consciències respecte a la guerra d’Iran es troba que “la gent no vol que la trasbalsin. Vol seguretat. No va a l’església, cada matí de diumenge, per pensar en noves idees, ni tan sols en les més importants de les velles. Vol sentir el mateix que li han dit tantes vegades, només amb petites variacions respecte al que han sentit tota la vida...”

I irremeiablement s’apropa el final anunciat. “No em queda gaire, va xiuxiuejar... Estic cansat. Me’n vull anar. Et vull deixar tranquil·la. Vull que puguis descansar i tenir pau...”

“... S’ha passat hores i hores mirant per aquella finestra. No he entès mai què mirava, però es veu que el feia feliç...” El pare, i anys després la mare, i potser jo mateix d’aquí uns anys, també es van passar hores mirant per aquella finestra.

I tot acaba, i la vida segueix...

“I a la tardor els dies es van tornar freds i van caure les fulles dels arbres, i a l’hivern va bufar el vent de les muntanyes i a les planes altes del comtat de Holt es van desencadenar tempestes nocturnes i rufagues que van durar tres dies sencers”

Les tres Valls 2018

 

Kent Haruf

Benedicció

Ed. Periscopi; 344 pàgines

Traducció de Marta Pera Cucurell