Va succeir i no ho podem oblidar

En aquesta trilogia de Primo Levi s’apleguen els tres llibres que va escriure sobre el que va viure l’autor a Auschwitz. Amb el pas dels anys ens convé no oblidar el que va passar. De fet, penso que ja siguin aquests o altres llibres semblants sobre els camps d’extermini haurien de ser de lectura obligatòria per a les noves generacions. La humanitat no pot oblidar els horrors del seu passat. Malgrat el coneixement que en tenim, una tendència gairebé innata ens porta a repetir-ho sense ser-ne del tot conscients. I ens preguntem, com és possible? Els humans som incorregibles en la nostra maldat?

 

En “Si això és un home” Primo Levi explica la seva arribada al camp i la seva vida allà. Hi ha fragments esgarrifosos: “de les quaranta-cinc persones del meu vagó, només quatre vam tornar a veure les nostres cases”... “Van desaparèixer així, en un instant, a traïció, les nostres dones, els nostres pares, els nostres fills. Gairebé ningú no va poder acomiadar-se’n. Els vam veure una estona com una marca fosa a l’altra extrem de l’andana, després ja no vam veure res.”

Un cop tancat al camp d’extermini, “per tots els costats ens oprimeix la desolació angoixosa de la filferrada. Els seus límits no els hem vistos mai, però sentim, a tot el voltant, la presència malèvola del filat espinós que ens segrega del món”

I allà, ja no hi ha futur, i el món exterior ha desaparegut,  “el problema del futur remot s’ha esvaït, ha perdut tota la força, davant dels problemes molt més urgents i concrets del futur pròxim”... “La nostra saviesa era no intentar comprendre, no imaginar-se el futur, no turmentar-se sobre com i quan acabaria tot plegat: no fer i no fer-se preguntes”... “No semblava possible que existís un món i un temps fora del nostre món de fang i del nostre temps estèril i immòbil del qual ja érem incapaços d’imaginar el final”

Tot el que passa dins del camp està fora de tota lògica, “al Lager pensar és inútil, perquè els esdeveniments es desenvolupen generalment de manera imprevisible; i és perniciós, perquè manté viva una sensibilitat que és font de dolor, i que alguna oportuna llei natural esmussa quan els sofriments sobrepassen un cert límit”

¿I com és possible que això passés i que malgrat que ho sabia i hi participava molta gent no sorgissin moviments de repulsa o d’oposició? Per a Primo Levi “a l’Alemanya de Hitler prevalien unes formes força peculiars qui sabia no parlava, qui no sabia no feia preguntes, qui feia preguntes no rebia respostes. D’aquesta manera el ciutadà alemany típic conqueria i defensava la seva ignorància, que li semblava una justificació suficient de la seva adhesió al nazisme tancant la boca, els ulls i les orelles, es construïa la il·lusió de no tenir coneixement, i per tant de no ser còmplice, de tot el que passava davant de la seva porta”. Això es dona en més o menys mesura a tots els règims autoritaris, i lamentablement, moltes vegades, també en societats considerades democràtiques.

 

El segon llibre, “La treva”, està dedicat a l’alliberament del camp i el que passa després. Tampoc és un període gens fàcil.

“La llibertat, la improbable, impossible llibertat, tan llunyana d’Auschwitz que només gosàvem esperar-la en somnis, havia arribat, però no ens havia portat a la Terra Promesa. Era al nostre voltant, però en forma d’una despietada plana deserta. Ens esperaven més proves, més penes, més fam, més gel, més pors”. No s’havien pas acabat les misèries, ni molt menys.

Ja fora del camp, el viatge fins a casa és llarg i penós. En molts moments no saben a on van i a on els porten. I a més a més es troben amb les restes de la guerra: “tombes a cada cruïlla, tombes mudes i improvisades... un immens cementeri de guerra... Pertot arreu ruïnes, esquelets de ciment, bigues de fusta carbonitzades, barraques de xapa de ferro, gent esparracada d’aspecte salvatge i famèlic...” Aquest és el paisatge de després d’una guerra. I la humanitat segueix sense aprendre. Les guerres continuen.

En el llibre ens descriu a dones ucraïneses, un país de trista i cruel actualitat, tornant des de l’Alemanya nazi a casa seva després d’acabar la guerra. “La Rússia vencedora no tenia indulgència per a elles... Tornaven a casa en vagons de mercaderies, sovint descoberts... No tenien equipatge, només la roba atrotinada i destenyida que duien a sobre. Cossos joves, encara forts i sans, però cares inexpressives i amargues, ulls fugissers, una humiliació i una resignació torbadores i brutals, cap veu no sortia d’aquells embulls de membres, que es desentortolligaven mandrosament quan els combois s’aturaven a l’estació. Ningú no les esperava, ningú no semblava adonar-se d’elles. La seva inèrcia, el seu retraïment, la seva manca de pudor eren d’animals humiliats i domats... ”

Passaven els dies i els mesos. Feia molt que havien estat alliberats del camp i que havia acabat la guerra, i encara estaven molt lluny de casa i no sabien quan seria el retorn definitiu. Era desesperant, però es resignaven a la seva sort. No els hi quedava altre remei.

Haver viscut una experiència d’aquest tipus de ben segur que et canvia la vida. Ja mai més res serà igual. No m’estranya que tinguessin mals sons tota la resta de la seva vida. “Fins molts mesos després no va desaparèixer en mi el costum de caminar amb la mirada fixa al terra, com buscant-hi alguna cosa per menjar o per embutxacar-me de seguida  i vendre per pa; i no ha deixat de visitar-me, a intervals ara freqüents, ara rars, un somni ple d’espant.”

 

El tercer llibre “Els enfonsats i els salvats” és un llibre més reflexiu sobre el que van estar els camps d’extermini. Son tres llibres ben diferents, però complementaris.

“La pressió que un modern Estat totalitari pot exercir sobre l’individu és esglaiadora. Les seves armes són substancialment tres: la propaganda directa, o bé disfressada d’educació, d’instrucció, de cultura popular; l’obstrucció contraposada al pluralisme de les informacions; el terror. Tanmateix, no és lícit admetre que aquesta pressió sigui irresistible”

En els camps d’extermini “la ració alimentària era decididament insuficient fins per al presoner més sobri: un cop consumides en dos o tres mesos les reserves fisiològiques de l’organisme, la mort per fam, o per malalties derivades de la fam era el destí normal del presoner. Només es podia evitar amb un suplement alimentari, i per obtenir això calia un privilegi, gran o petit, en altre paraules, una manera concedida o conquistada, astuta o violenta, lícita o il·lícita, de situar-se per sobre de la norma”

Sempre hi ha privilegiats arreu, “els privilegiats només són absents a les utopies”. “Els presoners-funcionaris són l’aspecte més inquietant” Són el que Primo Levi anomena la zona grisa. Difícil fer un judici moral sobre aquests; cal valorar les circumstàncies en les que es dona. Molt difícil saber que faria cadascú de nosaltres en una situació similar.

“Es reproduïa a l’interior dels Lager, a escala més petita, però amb característiques amplificades, l’estructura jeràrquica de l’Estat totalitari, en què tot el poder és investit des de dalt, i en què un control des de baix és gairebé impossible”

La figura dels Escamots Especials és la figura més terrible: els presoners encarregats dels crematoris. Han quedat pocs testimonis dels mateixos. Als que van acceptar fer aquesta tasca “ningú està autoritzat a jutjar-los. No ho està qui ha conegut la experiència del Lager, encara menys qui no l’ha conegut”

També és cert que “no tothom va acceptar col·laborar, alguns es van rebel·lar sabent que moririen” Però de ben segur que no tothom és capaç de fer-ho. És més fàcil, i més còmode seguir el ramat.

“El treball no retribuït, és a dir, esclau, era un dels objectius del sistema concentracionari, els altres dos eren, l’eliminació dels adversaris polítics i l’extermini de les anomenades races inferiors.” Ara bé, en molts casos, i encara que no sempre era així, “el treball era purament vexatori, pràcticament inútil a efectes productius”.

És molt difícil d’entendre com es va poder produir la matança sistemàtica de jueus i altres col·lectius al llarg de tants anys i com hi havia tanta gent implicada sense oposició. Cal aprendre del passat perquè no es torni a produir, encara que dubto de la capacitat de la humanitat d’aprendre del seu passat.

A mode de reflexió final:

“Va succeir, per tant, pot tornar a passar”... “Pot passar, i en qualsevol lloc”

“Pocs països poden considerar-se immunes a una futura onada de violència, generada per intolerància, avidesa de poder, raons econòmiques, fanatisme religiós o polític, friccions racials”

 

PRIMO LEVI

Trilogia d’Auschwitz

Edicions 62, 2005; 539 pàgines

Traducció de Francesc Miravitlles