Un any després, en mode espera

Com molts catalans tinc les imatges i les emocions del 1 d’octubre passat ben gravades a la memòria. No s’esborraran mai. Va ser un dia que no oblidaré mai.  Al llarg del mes d’octubre vam perdre algunes oportunitats que no es repetiran: vaga general del 3 d’octubre, la proclamació dels 8 segons del 10 d’octubre, la proclamació suposadament solemne del 27. I alvespre-nit tot feliços i contents, després de festejar-ho a la plaça del’Ajuntament, arriba el buit.

M’hauria agradat que fos molt i molt diferent, però els fets són els que són. Posats a somiar somien. Hauria estat perfecte poder votar amb normalitat sense la violència de les forces d’ocupació, després d’una campanya on tothom hagués explicat els seus arguments a favor del Si i a favor del No. M’hauria agradat que s’implantés la República Catalana, ser reconeguts internacionalment i negociar amb l’Estat Espanyol i iniciar el camí d’elaboració de la nostra Constitució d’un estat nou i diferent superant aquesta rèmora que seguim arrossegant com és l’Estat Espanyol amb els seus tics autoritaris i franquistes. Però ha passat un any i estem on estem.

Vàrem estar-hi a prop, però se’ns va escapar. Entre tots vam deixar escapar els diferents moments que se’ns van presentar. Després de la trista campanya electoral del 21-D, el 30 de gener vam tenir la gran darrera oportunitat de redreçar el rumb i proclamar a Puigdemont com el President de la Generalitat restituït en el seu càrrec. Des d’aquell dia que no sabem on anem i no sabem on ens porten. Escolto molts discursos plens de retòrica, però sense cap acció efectiva. Sabem on voldríem arribar, però sembla que ningú sap que és el que cal fer per arribar-hi. Estem perduts en un mar de paraules i consignes boniques, però buides: “tornar a l’esperit de l’1 d’octubre”, “fem República”, ...

En realitat, tampoc no se massa que es pot fer que sigui possible, viable i efectiu. L’espera es fa molt llarga, i mentrestant ens entretenim amb noves performances a les que els partits i les entitats ens van convocant i en les que seguim participant, omplint els carrers i les places. I anem sense convenciment, pensant que és la nostra obligació i anhelant que en algun moment soni la flauta, però res ja no és el que era. Aquest suposat moment que haurà d’arribar i que suposarà un nou 1-O del que molts parlen i que alguns situen al voltant de la sentència del judici dels nostres polítics no el tinc tan clar. Ens tenen mobilitzats esperant aquell moment, però en realitat passarà quelcom de diferent que ens farà traspassar la pantalla del no-res on estem instal·lats?

He perdut aquell entusiasme i aquella il·lusió que vaig viure aquells dies de setembre i octubre passat, però segueixo somiant que algun dia arribarà la República Catalana. Em sento completament desconnectat de l’Estat Espanyol i el seu govern. Ja poden anar fent promeses, que no em crec en absolut. Fa temps que han perdut tot el crèdit. Difícilment, per no dir impossible els 2 milions que 1-O vam votar SÍ, mai més ens sentirem espanyols. Seguirem amatents per mirar de trobar la manera de desfer-nos d’aquest estat que ens ofega. Espero amb delit que aparegui l’escletxa que ara no sé veure per enlloc i que aleshores sapiguem aprofitar-la.