Els e-books

Un nou gadget que em tempta. Fa dies que miro per internet els diferents models i he escoltat i llegit el que explicaven els mitjans de comunicació, sobre tot, al llarg de les festes nadalenques.

Segurament estic influenciat per la publicitat d'aquests dies però és molt possible que ben aviat caigui en la temptació, però encara esperaré a veure com evoluciona el mercat, tan en preus com en tecnologia. Crec que encara és un aparell que està verd. També és possible que sigui una simple flor d'estiu, en aquest cas d'hivern, i amb poc temps desaparegui del mercat. A vegades passa.

Però poder disposar d'un munt de llibres per llegir en aquest lleuger i petit aparell és tot un luxe, però també estic segur que no m'eximirà de seguir tenint i comprant llibres en paper i de gaudir de la seva lectura assegut al sofà. Hi ha molts d'aquests moderns gadgets que me'ls miro amb curiositat, però no passa d'aquí. Estic segur que mai els compraré, però des del primer moment que veig que aquest acabarà a casa i
potser després acabi en un racó, però algun caprici s'ha de tenir de tant en tant, no ?

De moment esperaré, però em seguiré informant.

7 a 6

Encara que ho pugi semblar no es tracta de cap resultat ajustat d'un set de tennis d'aquells que és resolt amb la mort sobtada, ni tampoc de cap altra emocionant competició esportiva.

És quelcom molt més simple. Una nit d'aquestes vacances estava perdent el temps veient una pel·lícula a TV3 i en el llarg tall publicitari de més d'un quart d'hora no sé per quina raó vaig començar a comptar el nombre d'anuncis que feien de perfums, tant masculins com femenins, i de medicaments. La competència va ser renyida i al final van resultar guanyadors els medicaments per un ajustat 7 a 6.

Molts dels anuncis de perfums em molesten per la imatge que transmeten dels estereotips tant d'un sexe com de l'altre. Suposo que està molt estudiat i que fan augmentar les ventes del producte, però acostumen a no agradar-me gens, sobre tot, els de perfums masculins. A més en sóc un molt mal client, ja
que gairebé mai, per no dir mai n'he comprat.

Però encara em molesta molt més que estigui permesa la publicitat televisiva dels medicament malgrat que al final de l'anunci treguin aquella pantalla blava amb els tres advertiments: aquest anunci és d'un medicament, llegeixi les instruccions i consulti al seu farmacèutic. Penso que no haurien d'estar permesos en absolut.

No puc entendre que des de l'Administració i dels dels propis metges s'incideixi constantment en contra de l'automedicació i al mateix temps estigui permesa tota aquesta publicitat, sobre medicaments contra el dolor, contra els símptomes dels refredats, i altres efectes miraculoses segons els propis anuncis.

Ja ho sabem els diners són els diners i les empreses farmacèutiques són molt poderoses com s'ha pogut veure amb tot l'assumpte del virus de la grip A i la seva vacuna.

Dieta cultural

La bona música afina l'esperit. I la bona pintura, i el bon cinema, i la bona literatura ... Si una dieta equilibrada i sana millora el cos, el consum d'art exquisit assaona la ment, l'afina. Qui s'atipa d'hamburgueses, de quetxup i de llepolies no pot esperar un rendiment òptim del seu físic. Qui alimenta l'intel·lecte amb productes de baixa estofa, difícilment pot generar obres de distinta condició.

Sanegem el cos, si voleu, però també, i sobretot, la ment. Defugim la saturació i l'enaltiment que se'ns imposa de productes de baixa qualitat; proveïm el rebost amb Conrad, Mantegna, Dreyer, Haydn ... No un purisme acartonat i pedant, sinó una posa que aclarisca, que ens permeta anar al gra -l'art viu- i no a la palla.

Vivim temps de glorificació de la palla i proscripció del gra. L'esperit dels ciutadans se'n ressent, desafina

Verso

Manuel Baixauli

Qui ens pensa ?

Les nostres vides estan plenes de figurants. Nosaltres mateixos som, excepte per a un grapat minso de persones figurants.

“Somos de quien nos piensa”, va dir Augusto un dia Però .... qui ens pensa ?

Verso

Manuel Baixauli

Dia, any, vida

"El fragment dia era un calc reduït del fragment any, i aquest una reproducció comprimida del fragment vida, i que el temps, continuïtat infragmentable, havia sigut trossejat artificialment per l'ésser humà -que tem tot allò que el supera- en fragments la diferència dels quals només consistia en l'extensió. Diria que un matí, una primavera i una infància eren més o menys el mateix, que la joventut, l'estiu i la vesprada estaven confeccionats per un patró semblant; que la tardor, el vespre i la maduresa mostraven característiques idèntiques; i que la nit, la vellesa i l'hivern significaven l'últim pas cap a la fi."

Verso

Manuel Baixauli

La gran enganyifa

I acaben les festes de Nadal amb la gran enganyifa on tres suposats Reis Mags que tot ho saben i tot ho veuen porten tot de regals a la canalla que suposadament s'ha portat bé al llarg de tot l'any, ja que si no ha estat així no tindran els regals prèviament demanats per carta.

En aquests moments jo tots els nens del país deuen estar jugant amb les seves joguines, i alguns pares possiblement dubtant de quan caldrà explicar la veritat.

Eduquem als infants en el valor de dir sempre la veritat i ja de ben petits organitzem la més gran de les enganyifes on hi participa tothom: pares, germans, i resta de la família, mitjans de comunicació, comerços i administració pública. Aquesta darrera organitza unes grans cavalcades arreu del territori amb un cost prou important i que en temps de crisi no han pas minvat en el tot el seu esplendor.

També diem que volem educar a les criatures en el valor del consum responsable i avui els convertim en els reis del consum desenfrenat on posem al seu abast tot el que desitgen.

Tot aquest muntatge és necessari ?
Cal mantenir als infants enganyats mentre són petits per després tenir-los que desenganyar tot descobrint la gran mentida que amb molt de cura hem mantingut tot el temps que ens ha estat possible ? Com es senten els nens quan descobreixen que els grans els hem enganyat ? No crec que sigui pas un bon exemple. Seria molt més simple que des del principi, si és que és necessari tanta despesa en regals, moltes vegades inútils, que els Reis fos una festa d'intercanvi de regals i res més.

Possiblement si aquest Reis no fossin tan màgics la idea de que es pot tenir sempre tot el que volem no seria tan fàcil que s'instal·les en les ments ja des de la infància.

Ara bé ja sabem també que la recepta dels nostre polítics per tal de sortir de la crisi és consumir, per tant potser el que cal que una data com la d'avui es repeteixi vàries vegades a l'any.

Espiral

“Et trobes de sobre perdut en un desert llis, infinit, sec, monocrom. Albires, de lluny, una immensa caragola. T'hi acostes, a poc a poc. Només s'ou el batec del teu cor. Curiós, et plantes davant la colossal obertura. Sents una llunyana remor d'ones. T'aboques, sense por, al buit. Com tots els qui vingueren abans, com tots els qui han de venir, ets vertiginosament aspirat per l'espiral i entres a formar part, per sempre, de l'insondable oceà de l'oblit”

Amb aquesta història curta, la LXVIII de títol Espiral s'acaba el sorprenent llibre de Manuel Baixauli. He arribat a aquest llibre després de quedar totalment subjugat amb la lectura de l'home manuscrit aquest passat estiu. I de nou el tema de l'oblit.

Vaig consultar escriptors.cat i el catàleg de les Biblioteques Municipals de Sabadell  (bims) i d'aquest autor hi havia dos llibres més que vaig posar d'immediat a la meva llista de llibres per llegir i ara tot aprofitant les vacances de Nadal li ha arribat el torn. De nou m'ha sorprès. Son narracions originals, algunes petites joies. En algunes d'elles apareixen ja alguns dels temes, paisatges, vocabulari que tan em va agradar en L'home manuscrit. Fins i tot, m'atreviria a dir que en algunes d'aquestes històries hi ha en embrió el que després serà el llibre manuscrit. Són històries que trasbalsen, plenes d'imaginació, divertides, cruels. De nou m'ha fascinat i ara ja només em queda la lectura de Verso que ja tinc sobre la taula.

Ulls

Desconeix amb perill el món qui no ha comprès que tot allò que fem està escrupolosament vigilat.
Només cal fixar-s'hi una mica per adonar-se que un gos, un ocell, un insecte, o qualsevol altre ésser que considerem insignificant, deambula sospitosament a l'entorn nostre, siga quina siga l'activitat que ens ocupe. No són més que lacais en plena feina. De qui? ... Estic investigant-ho; com estic també reunint proves per demostrar empíricament una hipòtesi que no fa poc vaig enunciar: “Tot allò que sota una forma circular pobla l'univers dels humans, ja es tracte d'un punt tipogràfic, una oliva, un rellotge, una pilota, un meló, una roda, un pou, l'entrada d'una caverna, la Lluna o qualsevol astre immens, cada un d'aquests exemples, com infinitament més que ara no cal enumerar, forma part d'un grandiós exèrcit d'ulls camuflats que controla, amb un silenci d'aparença innòcua, tots els nostres actes”

Espiral (1998)

Manuel Baixauli

Missatge

Us pregue que vingueu per favor, i m'auxilieu. Fa molts anys que el gegant m'acaça. Convoqueu gent, acudiu a salvar-me. Seré en algun indret de la costa, no gaire lluny d'aquesta barca on he deixat l'escrit. Quan llegiu açò mireu al voltant: en alguna direcció trobareu l'enorme figura. Per allí hi seré jo, fugint-ne. No m'ha capturat de miracle, gràcies a la seua inèpcia i al meu enginy; però puc fallar en qualsevol moment, i aleshores ..., aleshores potser farà amb mi el que està fent amb un casalot del segle passat, que s'engul amb ànsia. Sí, el condemnat només menja edificis vells, i vegetació, i dunes..., tot allò que conserva sabor i que no l'empatxa. “Açò no té gust de res!”, cridà furiós un dia, havent llepat una construcció recent de quinze altures. No li agraden els cotxes, ni els semàfors ... Ep! Sembla saciat. S'aixeca. He de reprendre la fuga. Busqueu-me us ho suplique! Potser entre molts acabarem reduint-lo.

Espiral (1998)

Manuel Baixauli

Han passat 10 anys

Ja ha passat una dècada. Gairebé era ahir de les múltiples celebracions que l'anunciaven per a rebre el nou mil·lenni i en tan sols 10 anys han passat moltes i moltes coses. I com no? Ara és moment de fer balanços. Ahir TV3 va mostrar un dels seus magnífics reportatges als que ja ens té acostumats amb un interessant resum i anàlisi d'aquests 10 anys, marcats per la revolució digital i per un fet que ningú esperava, l'atemptat a les torres bessones. De fet si anem 20 anys enrere, 1989, l'any de la caiguda del mur de Berlín, eren ben pocs els que tenien ordinador a casa i Internet estava restringit a usos militars. Ara tenim les cases envaïdes d'aparells tecnològics nascuts d'aquesta revolució. Un exemple són els vinils que s'han convertit en objectes de culte. Amb tot, els canvis no sé pas si han ajudat massa a millorar els reptes que la humanitat té per endavant. Molta tecnologia, però seguim tenint crisi, gent que pateix misèria i fam. No cal anar a països exòtics i llunyans per veure-ho. Els tenim ben a prop, segurament en la nostra pròpia escala i en el nostre propi barri. 

Com sempre el futur es mostra incert, els alts dirigents no són capaços de posar-se d'acord per resoldre els problemes globals del planeta, segurament no els interessa, no volen. Sempre els interessos personals passen pel davant dels interessos generals. La darrera cimera de Copenhague ha estat un bon exemple. Mil·lions de diners gastats per a res. Com especie actuem com sempre, cadascú procura per ell. Potser és així i no hi ha res a fer. Malgrat que si fóssim capaços d'organitzar-nos d'altra manera, possiblement tots podríem viure millor sense passar tantes angoixes personals. I ara encarem, 10 anys més, mirant endavant. Ja veurem quines són les sorpreses que ens proporcionarà. Com sempre el futur es mostra incert i inquietant, però depèn molt de com el vol veure cadascú. Som-hi que això ja està per començar. 

... You can try the best you can

If you try the best you can

The best you can is good enough
...

S'ha acabat, per fi.

S'han acabat les celebracions d'aquests dies. Intento reduir-les a la mínima expressió i ja en tinc prou amb aquests dos dies de reunions i àpats familiars. No accepto allargar-ho fins a Reis. Per mi ja s'han acabat, en tinc ben bé prou!

Com més passa el temps menys m'agraden. Recordo la il·lusió d'aquests dies de quan era petit, les festes i farres de jove (tot era una bona excusa per tractar de passar-ho el millor possible) i gaudir de les sorpreses i novetats de quan els fills eren petits. Però ara ja molt de temps que han perdut tot el sentit, les trobo buides i innecessàries. No deixen de ser uns dies qualsevol, envoltats d'unes tradicions que cada cop trobo més artificials i que més aviat em molesten. Simplement procuro aïllar-me una mica d'aquesta situació i implicar-me el menys possible, encara que en certs moments no és gens fàcil.

Hi ha una base religiosa, encara que també hi ha un rerafons pagà rere la celebració dels solstici d'hivern. Però la major part del que fem ha perdut tot el sentit, i moltes vegades no sabem el per què. Ens rodegem d'estrès i presses, de decoracions artificials, llumetes i músiques nadalenques per tal d'incitar el consum, i els mitjans de comunicació s'omplen de tòpics i de publicitat ensucrada amb la finalitat de sempre.

De cop i volta apareixen desitjos de pau i de felicitat de sotes les pedres, per què precisament ara ? La resta de l'any no ho hem de desitjar ? Es tracta de ser bo aquests dies per continuar com sempre la resta ?

La calle d'Alcalà Nadal 2008

Pàginas amarillas

L'altre dia pujant les escales de casa, a cada porta hi havia dos volums ben gruixuts, un de “las páginas amarillas” i l'altre de “las pàginas blancas”, evidentment en castellà. I per què els vull ? Encara tinc a casa els anteriors exemplars ja caducats embolicats en el mateix plàstic.

És una despesa totalment innecessària. Ho reparteixen a tothom sense distinció de sexe, raça, edat, .... I el destí de la major part d'aquests volums és el contenidor de paper sense haver-ne fet cap ús. És un autèntic
malbaratament innecessari. Si la necessito la informació la puc trobar a Internet. El menys que podrien fer és esbrinar qui vol aquests volums i qui no els vol.

I després parlen i parlen de que cal reduir els residus. Potser podrien començar per aquestes volums tan innecessaris.

 

Foto del bloc de Juan Parralejo que també ha escrit sobre el mateix tema.

Saramago per partida doble

Des que vaig descobrir-lo llegint L'any de la mort de Ricardo Reis que José Saramago ha esdevingut un dels meus escriptors de referència i he anat llegint gairebé tots els seus llibres.

Malgrat la seva avançada edat amb poc temps ha publicat dos petits llibres, en la seva línia habitual.
Són llibres que es llegeixen ràpid.

El primer, el Viatge de l'elefant, narra un fet intranscendent. El rei Joan III de Portugal regala un elefant a l'arxiduc Maximilià d'Àustria. Ens explica el viatge d'aquest elefant i tota la seva comitiva, primer des de Lisboa a Valladolid i després des de Valladolid a Viena, amb un trajecte per mar des de Roses a Gènova i tot travessant els Alps. Els grans protagonistes de la història són l'elefant i el seu cornat i amb gran humor ens narra totes les seves peripècies , reflexions i pensaments al llarg de tot el viatge. És entretingut.

El segon, Caín, amb el seu títol ja és tota una declaració d'intencions. Ja fa temps que vaig llegir un dels pocs llibres de Saramago que no m'ha agradat “L'evangeli segons Jesucrist”, però he volgut tornar a provar amb un llibre amb temàtica bíblica. Fa un viatge per algunes de les històries de l'Antic Testament i posa en evidència lo injust i poc misericordiós que és aquest Déu tan venerat per cristians, jueus i musulmans. Caín castigat per Déu per haver matat a Abel a anar pel món errant i fugitiu apareix en diferents escenes bíbliques i contempla i critica accions de Déu del tot incomprensibles. Com pot demanar a Abraham que mati al seu fill com a prova d'amor ? Com pot matar a tot un poble inclosos innocents ?

La història acabarà de manera sorprenent en el transcurs del famós diluvi.

Les veus del Pamano a la tele

Encert de TV3 en adaptar i emetre la versió televisiva d'aquesta novel·la de Jaume Cabré. M'havia agradat molt quan la vaig llegir (de fet m'agraden gairebé tots els llibres de Jaume Cabré) i al saber que TV3 la faria tenia ganes de veure com s'ho havien fet per adaptar-la. L'obra és extensa i complexa, però han resolt molt bé la seva adaptació a la petita pantalla amb un bon treball d'ambientació i sobre tot d'actors.

Val la pena que la televisió pública esmerci esforços i diners per realitzar aquestes adaptacions que per una banda poden suposar un rellançament de vendes de la novel·la i, al mateix temps posar en coneixement del gran públic una part del nostre passat més immediat, ara que tan interès hi ha sobre la memòria històrica. Com de durs devien ser aquells sòrdids anys un cop acabada la guerra civil en petits pobles amb habitants i famílies que tots es coneixien, on tots sabien el que havia passat i on els odis estaven a flor de pell i en que oblidar no havia de ser gens fàcil per no dir impossible! I encara avui en dia hi ha gent que està interessada en continuar amagant el cap sota l'ala. El que es necessita és escoltar aquestes veus, no oblidar i aprendre del que va passar.

Es pot aprofitar la sèrie per fer llegir aquesta novel·la interessant als nostres nostres alumnes adolescents. A part dels valors literaris de l'obra també, amb la seva lectura també es pot generar a les aules un interessant debat sobre el nostre passat en els petits pobles.

Altres que també comenten aquesta adaptació:

Les veus del Pamano a TV3 de J. Roca

Les veus del Panamo de Xavier Diez

Les Veus del Pamano: franquisme, Highlands i català oriental de Jordi Vazquez

Totxo, totxo, totxo

Tants anys de boom immobiliari no podia ser bo, algunes conseqüències havia de tenir. Els Ajuntaments amb els seus problemes pressupostaris tenien un camí fàcil, requalificar terrenys i aconseguir guanys milionaris. Alguns inverteixen aquests guanys en benefici de la població i d'altres en benefici de la seva butxaca. Segur que d'aquests últims n'hi ha una bona colla de la que tan sols s'acabarà descobrint la punta de l'iceberg, la resta quedarà, com sempre, soterrada, però de ben segur que existeix.

La crisi pot servir per reconduir una situació que ens està abocant al desastre, però no està sent així. D'entrada pensava que seria molt més llarga, però amb poc temps ja apareixen símptomes de millora. L'únic que s'ha fet es repetir el model. No s'ha repensat res i aviat tornarem a estar igual com estaven.

1. S'aconsella per activa i passiva que s'ha de consumir més i es preocupen molt quan no és així. Jo no es diu que s'ha de consumir de forma responsable. L'important és simplement CONSUMIR amb majúscules.
2.  S'apugen els impostos per tothom i no per les rentes més altes com s'havia promès. La crisi la hem de pagar tots, què ens havíem cregut ?
3. Els diners del famós plan E, altrament conegut com el pla Zapatero han anat tots o gairebé tots cap el totxo. A qualsevol lloc que vas veus els discrets cartells. Tenen la propietat que no passen desapercebuts, tothom s'assabenta que allò s'està fent amb aquests diners. És una hàbil forma de fer propaganda. Però tot el que es fa amb aquest pla té que veure amb el totxo: remodelació de places, edificis, instal·lacions municipals, .... En alguns casos és molt discutible que aquesta remodelació fos necessària, però la llei del totxo mana.
   
4. Uns diners per incentivar la venta de cotxes, per tant consumir i seguir contaminant. Ara bé menys pressupost per investigació, no sigui el cas que acabin inventant el veritable cotxe ecològic i s'acabi el negoci de les multinacionals del cotxe.
5. I els pobres bancs han congelat la concessió de préstecs, i ja no guanyen els diners que guanyaven, però encara els hi surten els milions per les orelles i nosaltres seguim pagant les comissions que els hi dóna la gana.

I entre els ciutadans de a peu, hi ha una bona colla que s'ha quedat sense feina. Aquests són els únics que estan pagant un preu ben alt per la crisi. Per la resta ha estat un simple entrebanc del que segurament en poc temps tornaran a treure els mateixos beneficis que abans o més i posant més totxos un sobre l'altre i disposats a seguir acumulant diners de forma legal o il·legal sense cap escrúpol i esperant amb tranquil·litat
l'arribada de la propera crisi.

Què és notícia ?

Dijous passat al Telenotícies vespre de TV3 feien un seguiment d'una menor de globus en el que es suposava que viatjava un nen de sis any que estava en perill. Es presentava com una gran notícia. I em pregunto que tenia realment de notícia ?

Simplement es disposaven de les imatges del que podia arribar a ser una mort accidental per una suposada entremaliadura o imprudència del suposat nen en rabiós directe i amb tot un seguiment mediàtic i de les forces de seguretat. Finalment va resultar un fiasco: no hi havia ningú en el globus. Fins i tot, hi ha la sospita que podria haver estar un muntatge de la pròpia família per poder sortir davant de les càmeres.

Era realment una notícia que tenia que ocupar una part dels 30 minuts del telenotícies vespre ? No hi havia fets més importants o més rellevants ? Quins són els criteris pel que notícies d'aquest tipus apareixen en el programa en el lloc d'altres possibles notícies ? Fins a on és determinant disposar d'imatges el més impactants possibles per tal que una notícia sigui considerada com a tal ?

Dies d'Agost

De sobte una nit d'estiu fan aquesta pel·lícula per la televisió. D'en Marc Recha havia vist L'arbre de les cireres i també Pau i el seu germà. La primera no la recordo massa, però sé que em va agradar. En canvi Pau i el seu germà, malgrat l'actuació d'en David Selvas i el paisatge de Gósol i el Pedraforca se'm va fer avorrida.

Aquest Dies d'Agost ha estat del tot una sorpresa. Evidentment és un títol ideal per aquesta època de l'any. Immediatament em van captivar les seves imatges, la música, el ritme lent, la veu en off. Bàsicament és una pel·lícula d'imatges i sensacions. Un viatge, un viatge d'estiu per paisatges coneguts, les terres de l'Ebre, paisatges dels avantpassats plens d'històries a la recerca de respostes, però sense ni tan sols saber les preguntes.

Un cinema gens convencional, però que m'agrada.

La vida, un instant

“La vida humana no dura más que un instante. Pasemos pues este instante haciendo lo que más nos complace. En este mundo fugaz como un sueño , es una locura vivir miserablemente, consagrados sólo a las cosas que nos desagradan”

Julia Kristeva

Los samurais

Societat de consum

“Dios está más que escondido, ha sido reabsorbido por la sociedad de consumo y desde allí nos mira, y la vida no es más que un espectáculo de mercancías bajo la mirada de la mercancía divinizada”

Julia
Kristeva

Los samurais

Ni tan sols la crisi s'ha utilitzat per replantejar aquest consumisme desenfrenat que ja fa molt de temps que vivim. La gran recepta que les instàncies benpensants no ha parat de donar-nos als mortals, ha estat que hem de consumir.

Segurament ens passem una part important de les nostres vides comprant coses inútils que no necessitem i treballant moltes hores per poder disposar dels diners per comprar-les. Amb menys coses de la nostra propietat també viuríem i tindrem més temps per a nosaltres mateixos.

No seriem tots molt més feliços consumint una mica menys ? Pensem-hi

Woodstock tot un mite

Com ens han recordat per tot arreu aquests dies es commemoren els 40 anys del famós festival de  Woodstock, però no vull de deixar de dir la meva.

A principis dels 70 escoltava al Josep Mª Pallardó en el Clan de la Una i en El Mil per Mil, de Radio Joventut i cada dissabte al matí anava al quiosc a comprar Disco Express i em passava el matí  llegint-lo.

Vaig descobrir Woodstock en les pàgines de la història del rock de Jordi Sierra i Fabra, però no  va ser fins el 1976 que vaig poder veure la pel·lícula en una matinal de cinema, quan ja havia vist en directe a alguns dels que allà sortien, com per exemple a The Band i CSN&Y a Wembley i també havia assistit al Reading Festival. No per això va ser menys emocionant.

Passats els anys els que que encara resten vius de tots aquells esbojarrats jovenets que es veuen allà despullats i rebolcant-se pel fang després de la pluja deuen ser venerables avis de més de 60 anys. I què deuen pensar de ser protagonistes d'aquell moment ?

D'entre l'allau de bons moments que hi ha a la pel·lícula per mi n'hi dos de especials: la versió que  fa Joe Cocker del with a little help from my friends i l'espectacular I'm going home the Ten Years After: