Maleït McCarthy. En la frontera

Em submergeixo de nou en el món de Cormac McCarthy amb el segon llibre de la Trilogia de la Frontera.

Estic convençut que és un escriptor que o agrada i t'enganxa o no pots amb ell. No hi ha terme mig. El seu món literari és peculiar. Fidel a les seves històries habituals, un adolescent deixa casa seva a l'estat de Nou Mèxic i inicia un viatge a cavall per territori fronterer. De nou estem davant una mena de viatge iniciàtic en solitari, encara que en una part de la història està acompanyat pel seu germà més petit. Al llarg d'aquest viatge en molts moments erràtic i sense objectiu i destí clars es va creuant amb diferents personatges, molts d'ells lacònics i poc parladors, altres violents i d'altres extremadament xerraires que li expliquen històries, així com la seva manera de veure i interpretar el món.

"Todo lo que uno deja de mirar amenaza con desaparecer"

De nou la descripció dels paisatges i les accions fins el més mínim detall converteix la lectura del seu llibre en un plaer que cal assaborir amb calma.

McCarthy és una autor dur, fins i tot podríem qualificar-lo de maleït. De fet ben poc se sap de la seva vida personal que està envoltada de llegendes i de misteris. Potser quelcom que m'atrapa d'aquest autor són aquests personatges que posen en joc el que m'hauria agradat fer de jove i mai vaig fer: agafar quatre coses, tancar la porta i marxar, anar d'un lloc a un altre i res més. Aquesta capacitat de viure sense res, sense esperar res, simplement sobreviure en la frontera del món.

" ... harapiento, sucio, hambiento de ojos y de tripas. Absolutamente irrecomendable. En aquel personaje estrafalario la gente contemplaba lo que más envidiaban y lo que más denigraban"

Aquest territori de frontera on viuen molts dels seus personatges és un mena de purgatori del que no es pot sortir de manera definitiva i al que hom torna una vegada i una altra, un bucle infinit i autodestructiu. La vida és el camí, com a única forma de viure. No es pot aturar a cap lloc, cal seguir galopant amb el seu cavall. El lloc on tots deambulem sense massa sentit, sense saber massa el que busquem

I torna a interrogar-se sobre Déu:

• "Todo lo que uno deja de mirar amenaza con desaparecer"
• "Buscar ese sitio donde los actos de Dios y los de los hombres son inseparables. Donde es imposible distinguir unos de otros"
• "¿Sabes lo horrible que es morir sin Dios? La fe lo es todo."
• "Existe otro que oirá lo que tu nunca has dicho"

"¿Qué acción no supone un futuro que a su vez nos es desconocido? ... Uno nunca sabe qué cosas pone en marcha. Nadie puede saberlo. No hay profeta capaz de predecirlo. Las consecuencias de una acción son a menudo bastante distintas de lo que uno pensaba.
La luz del mundo sólo estaba en los ojos de los hombres pues el propio mundo giraba en perpetua oscuridad y la oscuridad era su auténtica naturaleza y su verdadera condición ...
Los hombres no comprenden que los muertos no han abandonado un mundo sino meramente la imagen del mundo que el hombre tiene en su corazón. El mundo no puede ser abandonado puesto que, sea en la forma que sea, es eterno, como lo son todas las cosas que contiene. En aquellos rostros que ya para siempre serán anónimos entre sus anticuados enseres está escrito un mensaje que nadie puede pronunciar pues el tiempo asesinaría al mensajero antes de que éste pudiera llegar al destino.
Creemos ser víctimas del tiempo. En realidad el mundo sigue un camino que no está fijado en ningún lugar. ¿Cómo iba a estarlo?. Nosotros mismos somos nuestro propio viaje. Y por eso también somos el tiempo. Somos como el tiempo. Huidizos. Inescrutables. Despiados" Cormac McCarthy en estat pur.

Ja estic esperant retrobar-me a Billy Parham i John Grady a "Ciudades de la llanura" la tercera part amb la que tanca aquesta trilogia.

A la xarxa està ple d'addictes del maleït Cormac McCarthy:

• Volando por Almeria
• Viaje alrededor de una mesa
• Balazos
• La responsabilidad empieza en los sueños
• Atisbos
• El rincón del lector

On estan les feministes ?

El món de les curses de màquines amb rodes (cotxes, motos i bicicletes) és fonamentalment un món masculí. Ara bé en aquest món tan "mascle" sempre es produeix l'aparició decorativa de la imatge femenina en diferents moments de l'espectacle, per exemple:

• abans de la cursa aguantant uns para-sols que deuen ser del tot inútils i que no entenc quina és la seva funció,

  

  Foto de la web http://dogsville.es

• al finalitzar la cursa de Formula-1 fent un passadís al guanyador tot aplaudint,

  

  Foto de la web www.f1aldia.com

• i com no repartint petons i ram de flors al ciclista guanyador.

Foto de la web www.cyclingfans.com

De ben segur que hi ha altres moments i altres llocs on apareixen aquestes figures femenines sempre amb minifaldilla i mostrant cuixa amb generositat. Algú pot argumentar que sempre ha estat així. Fa temps que la repetició constant d'aquestes imatges del tot innecessàries em molesten, i molt, i no acabo d'entendre com és que aquesta utilització de la figura de la dona d'objecte no genera algun tipus de protesta.
Segurament aquestes noies es guanyen alguns calerons amb aquesta feina i també suposo que la fan de gust, però és realment necessària ? No podrien dedicar-se a una tasca més productiva i creativa ?

Club de lectura

Acostumava a mirar-me els clubs de lectura que s'organitzaven en les diferents biblioteques de Sabadell, però mai m'acabava de decidir a fer la inscripció. Sempre trobava alguna excusa. Finalment ho vaig fer i haig de dir que ho he gaudit.

Vaig aprofitar la oportunitat de que es feia a la Biblioteca de Ponent ben a prop de casa. 

Sota el títol de Literatura de mosaic i altres colors ho dirigia Enric López.

Tal com reflecteix el títol hem llegit llibres de diferent procedència i estil. M'he apropat a uns llibres que d'altra manera no hauria llegit. Les tertúlies posteriors han estat interessants encara que moltes vegades ens allunyàvem del tema dels llibres i acabàvem parlant una mica de tot. M'ha agradat l'experiència i és força probable que el proper curs repeteixi.

De desembre a juny hem llegit aquests 7 llibres:

• La princesa de gel de Camilla Läckberg, un novel·la negra sueca d'aquestes que estan tan de moda. No acostumo a llegir aquest tipus de llibre però el vaig trobar entretingut. D'aquells que es llegeix ràpid i amb ganes de saber el que anirà succeint als diferents personatges.
• Si menges una llimona sense fer ganyotes de Sergi Pàmies. Ja havia llegit altres llibres d'ell, però aquest no. M'agrada la seva escriptura minimalista. Amb molt poc en té prou per vestir un conte. Com en tot llibre de contes uns agraden més que altres. També vaig llegir Sentimental.
• Los cuentos eróticos de mi abuela de Robert Antoni. No em va agradar gens. Gairebé vam coincidir tots en aquesta opinió. Es va fe pesat de llegir.
• La carretera de Cormac McCarthy. Ja l'havia llegit i el vaig gaudir especialment. Molt bona novel·la, d'aquelles que fa pensar. Molt ben escrit. Gran novel·lista.
• Tigre Blanc de Aravind Adiga. Tota una descoberta. Mai havia llegit res de literatura hindú. És un llibre divertit i fresc amb el que es pot copsar la manera de viure de la Índia, un lloc ben diferent al nostre món occidental i per alguns un lloc mític que potser no ho és tant.
• La papisa de D.W. Cross. No sabia res d'aquesta història que per alguns és llegenda i que per altres és veritat: la existència d'un Papa que era una dona. Literàriament no és cap joia, però la història està ben explicada i enganxa per voler saber com es desenvoluparà. Està molt documentat i se suposa que està basat en fets reals.
• El carreró dels miracles de Naguid Mahfuz. Un gran llibre i un gran escriptor. Explica amb molt de detall el que passa en un carreró de El Caire en la dècada dels 40. Molt bones descripcions dels diferents personatges que viuen en el carreró, i de la misèria i els neguits i desigs que els envolten. En alguns moment em recordava Claraboya de Saramago. De ben segur que llegiré altres llibres de l'autor.

La carretera

Torno a llegir la carretera de Cornac McCarthy i em tornen a impressionar els seus paisatges apocalíptics. Aquesta segona lectura, tres anys després de la primera em permet delectar-me millor en alguns aspectes del llibre que la primera vegada em van passar desapercebuts.

" L’home jeia escoltant el degoteig de l’aigua al bosc. Llit de roca. Fred i silenci. Les cendres del vell món endutes pels vents crus de temporal d’una banda a l’altra del no-res. Empeses, escampades i empeses de nou. Tot fora de lloc. Abandonat a l’aire cendrós. Sostingut per una alenada, trèmula i breu. Si almenys el meu cor fos de pedra ..."

"Ombres de sang seca sobre els rostolls carbonitzats i els munts de vísceres grises on havien arrossegat els assassinats per endur-se’ls. El mur del fons mostrava un fris de caps humans, tots amb la mateixa cara, secs i petrificats amb les mateixes ganyotes forçades i els ulls mig tancats ..."

"La negror en què es despertava aquelles nits era cega i impenetrable. Una negror que feria les orelles que l’escoltaven. Sovint s’havia d’alçar. Cap soroll, llevat del vent entre els arbres nus i renegrits.... "

Fa 3 anys després de veure la pel·lícula vaig llegir aquest llibre per primera vegada i em va impressionar. Darrera van venir més llibres de Cornac McCarthy. És un autor que m'agrada com escriu. Té una visió del món molt peculiar, amarada de violència, amb personatge sempre rodejats d'uns paisatges i d'una societat hostil que descriu amb detalls minuciosos.

El llibre està dedicat a a John Francis McCarthy, el seu propi fill que en el moment que escriu la novel·la té la mateixa edat que el nen co-protagonista de la història. Això fa pensar que aquesta és la visió que l'autor té del món i de la societat que l'envolta i de la que tracta de protegir al seu fill. Malgrat aquesta visió tan pessimista hi ha un bri d'esperança en arribar al mar i deixar el seu fill en mans de "persones bones". Per altra banda el que dóna sentit a la seva vida és aquest fill.

 “En despertar-se al bosc, enmig del fred i la negror de la nit, va estirar el braç per tocar el nen que dormia a la seva vora. Negres nits més enllà de la foscor i cada dia més gris que l’anterior. Com el principi d’un fred glaucoma que entela el món. ...

Un somni: ... com pelegrins d’una faula engolits i perduts a l’interior d’una bèstia de granit. Profunds fumerals de pedra on gotejava i cantava l’aigua. Repicaven en el silenci els minuts de la terra i les hores i els dies i els anys sense cessar....

.... L’única que sabia era que el nen era la seva garantia. Va dir: Si ell no és la paraula de Déu, Déu no ha parlat mai."

Un pare i fill caminant i caminat pel bell mig d'un món gris, fred, brut, hostil, farcit de perills insoldables i desconeguts, a la cerca de quelcom que els ha de salvar del que sembla un mort segura i propera que pot aparèixer en qualsevol moment i des de qualsevol lloc. No hi ha cap lloc segur on poder descansar. Han d'estar sempre en moviment. Està escrit al 2006 abans de l'esclat de la crisi i es pot llegir perfectament com una metàfora de la mateixa, de l'ensorrament d'un món passat i del camí cap a un futur incert que igual no arriba mai. "Cap llista de coses per fer. El dia és providencial en si mateix. L’hora. No hi ha després. Això és després".
Avui en dia és una imatge relativament habitual veure pel carrer algú empenyent un carro ple d'andròmines i rebuscant en els containers de les escombraries. Quan ho veig és inevitable que em vinguin al cap escenes del llibre. 

... "Recorda que les coses que t’entren al cap són per sempre, va dir. Hauries de pensar en això que et dic.

         Però s’obliden coses ¿oi?

         Sí. S’oblida allò que es vol recordar i es recorda allò que es vol oblidar."

"La negror en què es despertava aquelles nits era cega i impenetrable. Una negror que feria les orelles que l’escoltaven. Sovint s’havia d’alçar. Cap soroll, llevat del vent entre els arbres nus i renegrits...."

La xarxa diu:

• Trotalibros 
• U-topia
• Koratai

Camina!

camina!
i és tot el que em digueren.

no assenyalaven cap camí
ni com calia caminar
ni qui marcava la cadència
dels passos.
el cor, el cap, el sexe?

només un verb: camina!
i ho faig,
les veus del temps em són camí

però la tarda torna espessa.
feixuc el cos, els dies em limiten,
és crit la nit a cada petja.
comencen a confondre's els camins.

qui em força a caminar
podrà comprendre un pas en fals?

que escasses les respostes per a tantes preguntes!

Francesc Garriga Barata

Objectes

A casa no tinc pas objectes antics, ni de valor. Bé, de fet, des de ja fa força temps procuro no acumular objectes innecessaris i inútils. No m'agrada acumular objectes sense cap sentit. En realitat per viure no calen pas massa coses. Es pot viure realment amb ben poc. Malgrat tot m'agrada conservar objectes vells i alguna vegada inútils però que en el seu moment m'han acompanyat al llarg d'un temps de la meva vida. No m'és fàcil desprendrem d'ells i per poc que puc els procuro seguir utilitzant. No sóc d'abandonar-los sense més i més, i canviar-los per la darrera modernitat.

No em trobo còmode en aquesta societat d'utilitzar i llençar, i de comprar sense pensar. Em costa comprendre com de forma constant al costat dels contenidors d'escombraries apareixen restes de mobles, alguns realment en bon estat. I això és ben freqüent en barris humils on encara és més difícil d'entendre aquest tipus de comportament en els temps que estem vivint. Quin sentit té anar-se canviant els mobles de la casa una vegada i una altra?

Si giro la vista pel que m'envolta puc contemplar un mirall, un parell de butaques, un violí, tot propietats d'un germà del meu pare que va morir ja fa uns anys i que són veritables objectes singulars que fan pensar en qui ha estat el seu propietari quin ús en va fer en el seu moment. Valuoses no ho són, però històries al darrere en deuen tenir. De fet, excepte el violí, tant les butaques com el mirall de ben segur que van ser compres de segona mà i per tant la seva història és llarga. Desperta la meva curiositat imaginar les mans per les que han passat, així com el que ha vist. És el mateix que em passa quan contemplo les runes d'algunes cases abandonades. És la mateixa curiositat i imaginació.

  

A l'altra punta d'aquest fil de vida, hi ha algú ?

a l'altra punta d'aquest fil de vida, hi ha algú ?

només que hi sigui.
no cal que digui res.

que hi hagi algú que em senti
potser ja és prou
per fer real el meu discurs
i no saber-me un foraster que busca
camins de llum per boscos on la nit
s'enreda entre les branques del silenci.

potser és en va que visc lligat al fil
del meu espai.

almenys que sàpiga, qui sigui,
que sí que li he parlat, i que volia
respostes.

Francesc Garriga Barata

Claraboya

"En todas las almas, como en todas las casas, además de fachada hay un interior escondido" 

Raul Brandao

Aquesta cita que es troba a l'inici del llibre explica perfectament el que és el llibre: les històries d'una escala de veïns. Darrera d'una façana sempre hi ha un interior amagat i uns veïns amb les seves històries i les seves ànimes. De ben segur que de totes les escales es podria escriure la seva història particular amb les interioritats de cada un dels seus habitants. Només cal pensar en els veïns que cadascú té a la seva escala. Però per escriure un llibre i donar-li coherència es necessita el talent d'un escriptor.

Saramago va acabar aquest llibre dedicat al seu avi analfabet, el 1953 amb 31 anys. Aleshores l'editorial no el va publicar. De fet ni tan sols li va donar cap resposta i tampoc li va tornar l'original. Van haver de passar 20 anys fins que Saramago aconseguís publicar.

40 anys més tard quan ja era famós i arrel d'unes reformes, va aparèixer el manuscrit. L'editorial el volia publicar, però ell es va negar. Va dir que ja es publicaria després de la seva mort, com així ha estat finalment.

No és cap novel·la extraordinària però es entretinguda i es llegeix amb facilitat. Els seguidors de l'obra d'aquest autor agraïm poder-la llegir.
Els personatges estan ben caracteritzats. Va saltant d'un pis a l'altre, explicant els seus neguits i les seves relacions. En alguns moments mostra la fina ironia que caracteritzarà algunes de les obres posteriors. La irrupció d'un veí nou, l'Abel, l'inquilí del Silvestre, un sabater ple de saviesa popular, s'acaba convertint sense fer res especial i gairebé per casualitat en el causant de canvis importants en la vida d'alguns dels personatges.

La xarxa també opina:

Claraboya por Hector Abad Faciolince

El espectador.com

Negro sobre blanco

El libro perdido de Saramago

Repetiment

REPETIMENT

Els records ho són tot i l'incessant
repetiment:
                     tornar en un lloc
moltes vegades a escoltar
l'eco dels anys, a retrobar
potser una pedra que de temps havíem pensat que hi era, i ja no hi ha cap veu
ni cap pedra.
                     Fer-ho tanmateix,
és una forma de vida.
                                  Criden les sirenes
al port. No ara les recordo.
No, les invento.
No crida res.
I si no fos pels que ara deuen
sofrir
tot està bé.
                  Som ja a la matinada
d'un altre dia.
                     Encenc
el llum perquè la nit s'acaba,
però comença l'altra nit.

Joan Vinyoli

 

Todos los hermosos caballos

Un nou Cormac McCarthy amb el que començo la lectura de la seva Trilogia de la Frontera. Em segueix  captivant: els paisatges desolats de frontera, els personatges solitaris a la cerca de quelcom indefinit, el seu viatge iniciàtic a lo desconegut.

Es tracta d'un viatge iniciàtic d'un jove de 16 anys, amb violència, però molt menys que en altres novel·les del mateix Cornac. John Grady, després de la mort del seu avi, deixa Texas amb un amic, Levin Rawlins, en direcció al Sud, cap a Mèxic i aquest viatge, primer d'anada i després de tornada estarà farcit de desventures. Potser és un viatge cap a l'infern, qui sap ?: "no sabia que existía un lugar como este". O potser un viatge que l'apropa a la mort:

"Morir no entra en los planes de la gente, ¿verdad?

No"

Com gairebé sempre en les seves obres els personatges dialoguen sobre la religió. No sembla important, però mai i falten referències:

"¿Has pensado alguna vez en la muerte?

Si. A veces ¿Y tu?

Si. A veces. ¿Crees que existe un cielo?

Sí. ¿Tú no?

No lo sé. Quizá sí. ¿Crees que puedes creer en el cielo si no crees en el infierno?

Creo que puedes creer lo que quieras.

Rawlins asintió. Piensas en todo lo que puede sucederte, dijo, y no tiene fin.

¿Es que te propones imponernos la religión?

No, pero a veces me pregunto si no estaria mejor con ella"

"Va a morir, dijo

Dejaremos que Dios lo decida. Vámonos.

¿No teme a Dios?

No tengo motivos para temerle. Incluso hay una o dos cosas que debo discutir con Él"

Dóna la impressió que els personatges de Cornac McCarthy està més enllà de la moral i del bé i del mal. Hi ha al menys un parell de moments, quan la situació del John Grady és desesperada i sembla que no se'n sortirà en vida que es produeix l'aparició d'una mena d'àngels que amb un gest senzill permeten que sobrevisqui a una situació molt difícil i no continuï davallant en el seu camí cap a la mort i l'infern.

John Grady manté una relació especial amb els cavalls amb qui es relaciona molt millor que amb les persones. Acostuma a parlar més amb els cavalls.
Quan ja és molt evident que la seva relació amorosa amb Alejandra, la filla del propietari del ranxo mexicà on treballa ha esdevingut impossible, decideix tornar al seu país no sense abans recuperar els seus cavalls.

"¿Dónde está tu país?

No lo sé. No sé dónde está. No sé cómo es mi país"

Ben aviat comprova que a San Angelo (Texas) no hi té res a fer. També ha mort el seu pare i la seva avia. Agafa de nou el seu cavall, travessa el Pecos i la frontera, cap el Sud. De nou el silenci i el desert "...  cabalgaba con el sol cubriéndole la cara de cobre y el viento rojo soplando del oeste sobre la tierra crepuscular y los pequeños pájaros del desierto volaban gorjeando entre los helechos secos, y caballo, jinete y caballo pasaban de largo y sus largas combras pasaban en tándem como la combra de un solo ser. Pasaban y palidecían en la tierra oscurecida, el mundo venidero"

Vaig arribar a aquest autor a través del cinema amb no és país per a vells i la carretera, i ara la lectura dels seus llibres em fan tornar el cap en direcció al cinema. Hi ha versió cinematogràfica d'aquesta història. No em podré estar de veure-la algun dia.

La xarxa també opina sobre aquest llibre i sobre aquest autor:

• Jot Down
• La Audacia de Aquiles
• Apostillas y opiniones
• Aceprensa

Tria el teu estel sense por

"Ricoeur compara les visions de la bona vida amb una nebulosa. Les nebuloses estan plenes d'estels, tan plenes que no serem capaços d'explicar-les, i els innombrables estels brillants i centellejants captiven i temptem. Entre ells, els estels podrien mitigar prou la foscor per permetre als vagabunds seguir un camí al desert, alguna mena de camí; però, quin estel hauria d'orientar-los els passos? I en quin moment s'hauria de decidir si la selecció d'aquest estel determinat com a guia entre la multitud d'estels ha estat una decisió encertada o bé desafortunada? Quan s'hauria d'arribar a la conclusió que el camí triat no duu enlloc i que ha arribat el moment de deixar-lo, fer mitja volta i prendre una altra opció amb l'esperança que sigui millor? Malgrat les molèsties ocasionades per haver recorregut el camí trial prèviament, aquesta solució podria ser un pas poc prudent: abandonar un estel seguit fins ara pot ser un error encara més greu i a la llarga lamentable, i és possible que el camí alternatiu porti a unes dificultats encara més grans; no se sap, ni és probable que se sàpiga segur. A cara o creu, les possibilitats de guanyar o perdre semblen les mateixes.

No hi ha un remei directe i inequívoc per a aquests dilemes. Per molt que intentem el contrari, la vida es viu acompanyada d'incertesa. Cada decisió serà arbitrària sense remei; cap decisió no serà lliure de risc, ni estarà assegurada contra el fracàs i futurs penediments. Per cada argument a favor d'una elecció, es pot trobar un argument en contra, no menys convincent. Per brillant que pugui ser la llum de la nebulosa, no ens assegurarà contra l'eventualitat de veure'ns obligats o de desitjar, tornar al punt de partida. Quan emprenem el nostre camí cap a una vida decent, digna, satisfactòria, valuosa (i, sí, feliç!), mirem de preveure els errors i fugir de la incertesa confiant en un estel, triat per la seva resplendor tranquil·litzadora, perquè ens guiï. Tot això, al capdavall, per descobrir poc després que la nostra tria de l'estel guia era, en definitiva, la nostra tria, prenyada de riscos, com ho estan i estaran totes les nostres eleccions ... i continuarà sent, fins al final, la nostra tria, feta sota la nostra responsabilitat ..."

L'art de la vida

Zygmunt Bauman

Voldran que et moris

Voldran que et moris

Sents aquest mar tranquil de cap al tard,

mig orgue, mig violoncel.

Es va fent fosc. Com tots els vells, vigiles

el teu propi final, mentre al llarg de la platja

el mar és una peça de seda desplegant-se.

Escoltes el que et diuen les onades:

que els qui t'estimaran, voldran que et moris.

Perquè els estimaràs, voldràs morir-te.

La lògica implacable de l'amor.

La lògica implacable de la mort.

L'alleujament que dóna saber que estan tan junts.

Joan Margarit 

Museu Pau Casals

No era lluny ni difícil

No era lluny ni difícil

Ha arribat aquest temps

que la vida perduda no fa mal,

que la luxúria és un llum inútil

i l'enveja s'oblida. És un temps

de pèrdues prudents i necessàries,

no és un temps d'arribar, sinó d'anar-se'n.

És ara quan l'amor

coincideix a la fi amb la intel·ligència.

No era lluny ni difícil.

És un temps que només em deixa l'horitzó

com a mesura de la soledat.

El temps de la tristesa protectora.

Joan Margarit 

Falta de temps

Zygmunt Bauman: "El primer lloc entre les nostre preocupacions més freqüents, entre les preocupacions que consumeixen més energies i crispen els nervis és la falta de temps"

La falta de temps és un dels trets fonamentals de la modernitat líquida. La societat actual ens fa viure en un estat d'emergència i urgència permanent. D'aquí sorgeix la nostra obsessió per la falta de temps. De fet viure contínuament apressat  amb l'angoixa de la manca de temps ens permet no viure l'angoixa del buit, de no tenir o no saber què fer amb temps per pensar i plantejar-se els problemes bàsics.

Elzbieta Tarkowska: "la cultura presentista premia la velocitat i l'eficiència, i no afavoreix ni la paciència ni la perseverança"

Em falta temps, és  una de les expressions que més s'escolten arreu en aquest món occidental en el que vivim. És una sensació que en ocasions ens paralitza i no ens deixa avançar en les nostres tasques diàries, i de ben segur, que moltes vegades, no és cert que ens manca temps, simplement ens manca planificació, un moment per aturar-nos i pensar el que és prioritari i què és superflu i per on ens cal començar.

Thomas Hylland Eriksen: "Les conseqüències de la pressa extrema són aclaparadores: el passat i el futur, com a categories mentals, estan amenaçats per la tirania del moment ... fins i tot l'"ara i aquí" està amenaçat, ja que el moment següent arriba tan ràpidament que es fa difícil viure en el present"

Quan tenim aquesta sensació de manca de temps el que hem de fer és aturar-nos, pensar i viure el present. No ens hem de deixar endur per aquesta angoixa. De ben segur que moltes vegades no és veritat que ens falta temps.

Canterbury

Sou molt grans!

It's only rock and roll but I like it, el primer vídeo que recordo haver vist d'ells en aquella televisió encara en blanc i negre, en el programa Beat Club de Ramon Trecet.

Abocats al divorci

Tot comença fa molts i molts anys amb un casament per interessos allà al segle XV. Com tots els matrimonis la vida en comú ha tingut els seus alts i baixos. En molts moments ens hem sentit maltractats i vexats, però la vida en comú ha continuat malgrat tot ja que no teniem cap altre sortida possible, o al menys aquesta no s'albirava per enlloc. 

En els darrers temps ens hem anat allunyant. Cada cop ens sentim més lluny de la que ha estat la nostra parella tants i tants anys. Hem mirat de trobar punts d'encontre, d'explicar-li el nostre desencís, de que ens agradaria mantenir una relació diferent: introduir certs canvis que no ofeguessin la nostra iniciativa i la nostra manera de ser. Però no ens han escoltat. Hem rebut la indiferència com a resposta. Riuen les nostres propostes i no ens donen res del que demanem.
Fatigats i sense trobar altra sortida viable ens decidim a demanar el divorci, amb aquella escena tan típica: "hauríem de parlar de lo nostre. Ja fa temps que no funciona ....". No s'ho creuen, no ens escolten, no s'avenen a raons. S'enfaden i ens amenacen. Per moments fan el ploricó per tal de tocar-nos la fibra sensible, però ja no fa efecte. Ha estat massa temps d'aguantar una situació desigual. Ho tenim decidit i no hi ha volta enrere. Només ens resta un camí: la IN-DE-PEN-DÈN-CI-A. 

En caure la tarda

Miquel Gironès, 64 anys, obès, arriba a casa un divendres al vespre després d'un dia de feina en el que no ha parat de ploure des del matí. Viu sol i afronta de nou un llarg cap de setmana de solitud. Pateix d'insomni i no pot dormir. Pel seu cap passa la pel·lícula de la seva vida de manera desorganitzada, els pares, les dones, els negocis, la malaltia, els veïns, els sentiments, les reflexions dels que podia i no va ser .... Podríem dir que es la revisió d'una vida fracassada, encara que en alguns moments no és tan clar aquest fracàs.

Només amb això en Jordi Coca és capaç d'escriure una narració en forma de monòleg amb la que aconsegueix mantenir l'interès del lector. Podria ser perfectament una obra teatral o un guió de cinema. Sorprèn la habilitat per construir una narració amb tants poc elements. Es fa palès el bon ofici d'escriptor de Jordi Coca que no necessita d'un gran argument per vestir una història que es fa agradable de llegir.

Podem llegir a la xarxa:

• la presentació del llibre a Vilaweb
• jcalsapeu a Ucronies
• Montserrat Brau a nosaltresllegim.cat
• Xavier Serrahima al racó de la paraula
• Carles66 en lo que sé mis libros
• Jordi Coca parlant del seu llibre a 8tv

Helpless

Invariablement aquests acords, i aquesta harmònica em transporten a l'any 1974 i al vell i mític Wembley Stadium amb un festival de música que després d'escoltar a Joni Mitchell i a The Band acabava a dalt de l'escenari amb els Crosby, Stills, Nash and Young que van oferir un concert de llarga durada fent totes les combinacions possibles entre ells. Han passat els anys però encara figuren a la memòria i de tant en tant afloren de nou a la superfície.

A voltes una cançó se't fica al cap i sona hores i hores. Ha estat el torn d'aquest Helpless de Neil Young que sempre m'emociona per la seva senzillesa. No cal gran cosa per fer música que arribi al fons de l'ànima.

There is a town in north Ontario,
With dream comfort memory to spare,
And in my mind
I still need a place to go,
All my changes were there.

Blue, blue windows behind the stars,
Yellow moon on the rise,
Big birds flying across the sky,
Throwing shadows on our eyes.
Leave us

Helpless, helpless, helpless
Baby can you hear me now?
The chains are locked
and tied across the door,
Baby, sing with me somehow.

Blue, blue windows behind the stars,
Yellow moon on the rise,
Big birds flying across the sky,
Throwing shadows on our eyes.
Leave us

Helpless, helpless, helpless.

Vull guanyar, però si no ho aconsegueixo deixeu-me ser valent en l'intent.

Els meus Jocs Olímpics del 92 van ser ben diferents. Aquests dies se'n celebra el 20è aniversari. Els meus esportistes olímpics eren ben diferents. Van ser els dels Special Olímpics. Abans de la cita del 92 a Barcelona i a Vilanova vam estar també a Lleida el 1988 i a Igualada el 1990. Però aquestes primeres edicions res van tenir a veure amb la grandiositat del 92. Allà va canviar tot. Vam deixar de dormir en uns matalassos al terra per instal·lar-nos en uns bungalows. Vam deixar de menjar en una nau industrial habilitada com a menjador per fer-ho ja en un lloc normalitzat. 

Aprofitant-se dels seus germans grans va ser els primers Jocs Special Olímpics mediàtics. Van sortir per primera vegada a la televisió en aquella fastuosa i en alguns moments interminable cerimònia al Sant Jordi. 

El mateix dia de la cerimònia inaugural el batlle de la nostra ciutat, Toni Farrés, i una bona representació del consistori ens va rebre oficialment al Saló de Plens i ens van lliurar la bandera de la ciutat amb la que desfilaríem al vespre. Per primera vegada els nostres nois i noies se sentien importants. 

Abans de la desfilada van ser unes llargues hores d'espera a l'estadi Olímpic. Es va fer pesat, però va ser una gran cerimònia. Vam sortir per la tele. El Sant Jordi estava ple a vessar i ens aplaudíem a nosaltres. Els seus ulls brillaven d'il·lussió i els nostres en alguns moments s'humitejaven d'emoció, i un notàvem un nus a la gola. "Qualsevol nit pot sortir el sol" "Boig per tu" i "Amics per sempre" formen la banda sonora d'aquell llarg dia. 

Al dia següent començava la competició a Vilanova i la Geltrú. Vam presentar un equip de bàsquet de petits en ple període de formació i encara amb molt per aprendre, un parell de nois a bàdminton que jugaven prou bé, i tres a atletisme. Aquests van competir a l'estadi Olímpic sota un diluvi que va convertir el dia de la competició en tota una odissea que és molt millor no explicar. No van pas ser els millors jocs de la història, però si que van ser els que van donar una molt bona imatge pública de l'esport dels disminuïts psíquics. L'organització va aprendre molt de les errades i van servir de punt d'arrancada per organitzar uns nous jocs magnífics dos anys després a Granollers 1994 i més tard a Reus 1996. 

Es va donar a conèixer un esport i uns esportistes dels que al llarg d'aquells anys vaig aprendre molt. Més d'una dècada compartida amb ells, entrenant diferents esports i participant en tota mena d'esdeveniments i competicions van farcir aquells anys d'anècdotes i emocions de tots tipus que no m'he pogut d'estar de recordar aquest vespre mentre veia per la televisió la transmissió de la cerimònia inaugural d'enguany.

Platja dura

PLATJA DURA

Són llaguts o baladres

els pensaments que em llisquen

pel llac de la memòria

de la cremada joventut?

                                      Deixo que es trobin

paraules a l'atzar, deixo que em pugin

intensament records

que encenguin fogueres,

que matin gels.

Camino encara sense crosses, menjo,

bec vi, m'agraden els llavis

incandescents.

A l'esplanada de l'ermita

s'hi feien arrosades.

Sé les graelles plenes

de carn i l'ombra

de les alzines

sureres.

             No compliquis

gaire més els records.

                                  Demana justos

els mots indispensables

per fer sorgir la imatge de les coses

passades.

                Deixa-les anar

com un estel

des d'un turó.

                      Les ones baten

feixugament damunt la sorra

bruta, negrosa de la platja dura

dels anys viscuts.

Joan Vinyoli

Calafell

 

La nostra ciutat particular

Som molts els habitants d'una mateixa ciutat, però no tots compartim la mateixa ciutat. Cadascú té una imatge personal de la seva ciutat que poques vegades té a veure amb la imatge personal que els altres habitants tenen de la mateixa ciutat. El mateix passa quan hom visita una ciutat. Cadascú és fa una idea i un mapa diferent del mateix lloc.

És completament diferent la ciutat de cadascú en funció del seu mitjà de transport habitual. Les distàncies i els llocs significatius varien molt d'un a un altre. No és el mateix la ciutat contemplada per l'ull de que qui sempre, o gairebé bé sempre, es desplaça a peu que de la persona que sempre va tancat dins del seu automòbil. No es veu ni es gaudeix del mateix caminant, anant en transport públic o en vehicle privat. Els referents no poden ser els mateixos, fins el punt que moltes vegades no tenen res a veure uns amb altres. Llocs i espais molt estimats per algunes persones, són llocs sense interès o sense sentit per altres. 
De fet crec que tots ens acabem elaborant en el nostre cap una mena de mapa de la ciutat amb les nostres peculiaritats personals en funció dels llocs que personalment són significatius. Hi ha llocs i espais en els que ens sentim còmodes o que estimem i d'altres llocs que ens inspiren temor i que tenim tendència a evitar.

Les ciutats són grans, i excepte un reduït nombre de persones que necessiten per raó de la seva pròpia feina tenir un coneixement aprofundit de la mateixa, hi ha poca gent que puguin dir que tenen la ciutat al seu cap. La ciutat que tots tenim el cap situa al centre en els llocs habituals per nosaltres, ja siguin casa nostra, el lloc de treball o el lloc de reunió amb els amics. I a partir d'aquest centre particular ens situem a nosaltres mateixos i tot el que ens envolta.

Cada persona elabora un mapa personal i diferent de la seva i del seu espai personal i aquest mapa és el que guia els nostres moviments per carrers i places. 

Quan a vegades penso

QUAN A VEGADES PENSO

Quan a vegades penso,

mirant sense mirar,

tocant sense tocar, flairant sense flairar,

oint sens que m'arribi

cap so, quiet com una pedra:

És cert que sóc?

                          És cert que ets ?

                                                      És cert que són ?

en fer-me la pregunta que se sap

dreta i de roca als límits del silenci.

ja sóc, ja ets, ja són.

Joan Vinyoli 

A prop dels estanys de la Pera

Necessitem valentia i imaginació

La crisi ja fa temps que dura i a tothom se li fa evident que s'allargarà molt més, encara que els polítics no ho vulguin reconèixer públicament. 

Els diferents governs no tenen prou diners degut a que l'activitat econòmica ha caigut en picat per afrontar les despeses pressupostades i bàsicament per pagar els grans deutes de les èpoques de les vaques grasses. Aleshores amb més o menys adaptacions la gran recepta que apliquen tots és retallar la despesa de serveis socials fent minvar l'estat del benestar, i augmentar els impostos dels que menys tenen. Les classes més benestants ben poc estan aportant per sortir d'aquest azutzac en el que ens trobem tots pelgats. Els governs no s'atreveixen amb ells. Està clar que els hi tenen por.
Alguna de les mesures fan riure, per no posar-se a plorar. L'amnistia fiscal que tenia que recaptar 2500 milions, fins ara tan sols en porta 50. No puc entendre que si fan falta diners no es posin a escarbar en el frau fiscal.
Aquesta setmana també ha rebut un bon pessic el ministeri de Defensa amb un augment considerable del seu pressupost.
A la xarxa sorgeixen propostes i més propostes, però els governs a la seva. Tots tenim coll avall que s'estan preparant noves mesures i també sabem qui serem els afectats. No en faran cas, però aquí van algunes idees:

• Tenim un 25 % d'atur. Si tots els que estem treballant renunciem a treballar un 25 % del que treballem amb la baixada de sou corresponent, tots els aturats podrien treballar i ens estalviaríem primer el malestar que genera estar aturat i segon tots els diners que cal pagar en subsidis i ajudes.
• Deixem de ser hipòcrites i legalitzem i ordenem la prostitució i gravem-la amb impostos especials. Pot ser una bon font d'ingressos.
• També es podria legalitzar la droga i gravar-la amb impostos. La seva il·legalitat no priva a qui en vol consumir de seguir consumint. No crec que a la llarga augmentés pas el consum. Seria una bona font d'ingressos, ens estalviaríem tot el mercat negre i els delictes al seu voltant i la policia podria esmerçar esforços en altres tasques de seguretat ciutadana que tots agrairíem.

En temps de crisi i quan la crisi és profunda cal imaginació i ser valents i els nostre polítics no ho són. 

Serrat de la Llaguna

Meridià de sang

El títol no enganya és un llibre ple de sang i fetge en el que un grup d'homes a mitjans del segle XIX travessa el Nord d'Amèrica de mar a mar, d'Est a Oest, des de la desembocadura del Mississipí fins arribar a San Diego tot donant tombs pel desert i omplint de sang arreu per on passen, en els límits fronterers entre els Estats Units i Mèxic.

"Genets espectrals blancs de pols, anònims en la calor emmerletada. Per sobre de tot semblaven anar totalment a la ventura, primitius, desproveïts d'ordre"... "Van entrar a la ciutat demacrats i ronyosos i fent pudor de la sang dels ciutadans per a la protecció dels quals els havien contractat"

El protagonista principal no té nom. És el noi, anomenat així al llarg de gairebé tot el llibre, menys cap al final que anomena com el home. Molt al principi ens diu "ara és quan el noi es desfà finalment de tot allò que ha estat. Els seus orígens s'han tornat remots com el seu destí ..." I a partir d'aquí el noi deambula per tots aquests llocs i actua com espectador mentre sobreviviu en aquest anar d'un lloc a un altre sense sentit i sense objectiu excepte sobreviure al preu que sigui formant part d'aquesta mena de "banda".

"Avançaven com homes entestats en un propòsit els orígens del qual els precedia, com hereus naturals d'un ordre alhora imperatiu i remot. Perquè per molt que cada un d'ells fos diferent, conjuntament formaven una cosa que abans no existia i en aquella ànima comuna hi ha buits amb prou feines concebibles."

El llenguatge i les imatges i les descripcions són brutals amb tots els detalls fins i tot els més mòrbids. Quan acabes el llibre et quedes amb la pregunta a l'aire de quin objectiu té l'autor quan l'escriu. De fet es repeteixen les imatges violentes d'altres llibres seus, però possiblement amb més cruesa, així com també els personatges solitaris de poques paraules i minses relacions socials.  Aquesta visió apocalíptica del món és la visió del món que té l'autor ?

Consideracions sobre Déu són també una permanent en els llibres de Cormac McCarthy i aquí també hi són presents, però un Déu particular.

"Els dons del Totpoderós estan repartits amb una balança que només ell entén. No és un repartiment equitatiu i estic segur que ell seria el primer de reconèixer-ho si algú gosés preguntar-li a la cara"
El jutge, un dels pocs personatges més complexos i omnipresent que a vegades actua com una mena de Déu diu: "Tot el que existeix a la creació sense que jo ho sàpiga existeix sense el meu consentiment"

De fet a mesura que van passant pàgines plenes de potents imatges de immensitat, destrucció, calor, pols, malaltia, bogeria, fam, infern, misèria i sang pensava que d'aquestes pàgines podria sortir una pel·lícula molt més violenta que el famós Grup Salvatge  És la descripció d'un món primitiu i curull de violència. Aquesta està arreu, a flor de pell i esclata en el moment menys impensat i sense cap raó que l'expliqui simplement és allà. En alguns moments sembla el camí en direcció a l'infern, o potser l'infern mateix.

"El camí del transgressor és dur. Déu va fer aquest món, però no el va fer per a tothom, oi que no ? No crec que em tingués gaire en compte".
"Un home no pot conèixer la seva ment perquè la seva ment és l'única cosa que té per conèixer-la. Pot conèixer el seu cor, però no vol. I be que fa. Val més no mirar-hi allà dins. No és el cor d'un ésser que està recorrent el camí que Déu li ha traçat. Es pot trobar maldat fins i tot dins l'ésser més petit, però quan Déu va fer l'home tenia el dimoni a tocar. Un ésser capaç de fer qualsevol cosa. Pot fer una màquina. I una màquina que faci la màquina. I un mal pot durar mil anys sense manteniment"

Descriu als indis com salvatges, però vist el comportament, els costums i la vestimenta de la companyia del Glanton al llarg de totes les pàgines del llibre, és més aviat discutible qui són en realitat els autèntics salvatges.

"Com si en el trànsit d'aquells genets hi hagués alguna cosa tan profundament horrible que fos percebuda fins i tot pel gra més subtil de la realitat"

"Tant se val el que els homes opinin de la guerra. La guerra perdura. És com preguntar el que opines de les pedres. La guerra sempre ha existit. Abans que l'home existís, la guerra ja l'esperava. L'ofici suprem a l'espera del seu suprem artífex. Així era aleshores i així serà sempre. Així i de cap altra manera"

Que en diu la xarxa:

Lleixes
El rastre de Clarisse
B de llibre
Món de llibres
Els llibres del senyor dolent
La veritat dins la ficció

Tuiteja

Jo confesso

"Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable. De sobte havia entès que sempre havia estat sol, que mai no havia pogut comptar amb els pares ni amb Déu a qui encarregar la cerca de solucions malgrat que, a mesura que creixia, m'havia avesat a delegar en creences imprecises i en lectures ben diverses el pes del pensament i la responsabilitat dels meus actes. Ahir ..... vaig arribar a la conclusió que aquesta càrrega em pertany només a mi. I que els meus encerts i els meus erros són responsabilitat meva i només meva. M'han fet falta seixanta anys per veure-ho   ... Em mantinc sense creences, sense sacerdots, sense codis consensuats que m'aplanin el camí cap a no sé on...
... Tot va començar, en el fons, fa més de cinc-cents anys...."

Sant Pere de Burgal

Així de contundent i suggeridor inicia Jaume Cabré la seva darrera novel·la. És tota una declaració d'intencions de les confessions de Adrià Ardèvol, un intel·lectual de prestigi que explica la seva vida a algun molt especial: des de la seva infantesa sempre acompanyat pel sheriff Carson i Àguila Negra fins a la seva degradació per l'Alzheimer.

El llibre va està esperant pacientment el seu moment de ser llegit. Volia tenir temps per endavant per gaudir-lo. Hi ha pagat la pena. M'ha enganxat des d'un inici. No el podia deixar. Els seus personatges, la seva trama que salta d'un lloc a un altre, perfeccionant tècniques que ja havia emprat en L'ombra de l'eunuc i les Veus del Pamano. En aquell llibre passen per les seves pàgines 75 anys d'història d'Espanya, però ara ho ha ampliat i s'ha atrevit amb 500 anys d'història d'Europa enllaçant períodes i personatges. El paral·lelisme i barreja que fa entre els temps i la forma de funcionar de la Inquisició i dels camps d'extermini nazis tot confonent personatges i situacions és un dels moments més vibrants. Barreja personatges reals amb els personatges de ficció. Alguns dels professors d'Adrià Ardevol, així com alguns músics i també d'altres personatges que apareixen al llarg de la novel·la són persones reals: Isaiah Berlin, Nicolau Eimeric, Coseriu, ...
El misteri al voltant del violí i els seus diferents propietaris, un instrument maleït, que dóna unitat als fets i que en alguns moments ens sorprèn amb cops d'efecte que no esperem està present al llarg de totes les pàgines, així com altres petits detalls.

Gaudia tant de la seva lectura que a mesura que m'apropava al final he alentit el meu ritme per tal de prolongar el plaer.

"El dolor no és obra de Déu, sinó una conseqüència de la llibertat humana"


"Per tot això, començava a comprendre que mai no arribaria a assolir la felicitat. Que segurament ningú la podia assolir. La felicitat sempre era allà al davant a tocar, però inabastable; segurament, inabastable, per a tothom"

"Tot, les vides i els relats, comença així, amb un inofensiu gra de sorra que passa inadvertit"

"El mal procura corrompre tots els projectes de felicitat, per humils que siguin, i es basqueja per aconseguir el màxim de destrucció possible al seu voltant"

"No temo la mort; només m'hi enfado. M'enutja la mort però no em fa por. On tu ets, no hi ha la mort; on hi ha la mort, no hi ets tu. Per tant, tenir-li por és perdre el temps"

"T'has fixar que la vida és una insondable casualitat. Dels milions d'espermatozous del pare, només un fecunda l'òvul que toca. Que hagis nascut tu; que hagi nascut jo, són immenses casualitats. Podríem haver nascut milions d'éssers diferents que no hauríem estat ni tu ni jo ..."

"... hi ha retalls de l'ànima que em sembla que no saps perquè és impossible conèixer del tot una persona .."

.... La flama de la seva espelma es va apagar i no veure ni viure res més. Res més. Ni va poder dir on sóc perquè ja no era enlloc"

Llegit a la xarxa:

• Al bloc del nét del tio Pipo
• A la wikipedia
• Vilaweb
• El núvol
• El rastre de Clarisse

Tuiteja

Som energia

Com amb altres qüestions que a vegades aparco i deixo per més endavant feia temps que volia canviar de companyia elèctrica. Endesa, la companyia de tota la vida no em feia el pes, segurament el que va fer vessar el got van ser algunes actituds d'aquesta companyia arrel de la gran apagada en més de 300000 llars de Barcelona de juliol del 2007, així com de la gran nevada de fa un parell d'hiverns que va deixar sense servei elèctric a moltes poblacions de la província de Girona al llarg de molts dies. Una empresa, com totes les grans empreses del sector que guanya milions i que cada any reparteix dividends als seus accionistes, però que no fa les inversions necessàries per mantenir les seves línies com cal, mentre els seus directius cobren uns bons sous. A més a més darrerament cada dos per tres pugen les tarifes que paguem els usuaris al meu entendre amb explicacions molt poc justificables. Ens volen fer combregar amb rodes de molí amb l'excusa que aquestes companyies fan un gran esforç ja no fan res més que perdre diners.
Em cansa que les grans empreses s'aprofitin de nosaltres, prefereixo petites empreses, empreses més locals. En aquest cas concret tenia interès en alguna companyia que apostés per una energia més verda i sostenible en lloc de les grans fonts d'energia tradicionals i contaminants.
Va ser en aquestes circumstàncies, i encara no sé massa com, que vaig rebre informació de Som Energia, una cooperatiu amb l'objectiu de treballar per oferir energies renovables als seus socis. Em vaig informar del seu funcionament i objectius i em van semblar una bona alternativa a l'actual model energètic de les grans empreses d'energies que ens tenen lligats de peus i mans i que podia ser una forma d'aportar el meu granet de sorra i ajudar a propiciar un canvi de model. Doncs dit i fet:

Aviat farà un any que sóc soci de Som Energia i des de ja fa uns mesos els tinc com a comercialitzadora d'electricitat i de moment n'estic molt satisfet.

L'últim dia abans de demà

Una vida marcada per les morts i les desaparicions i pel que podia ser i no va ser. Tenia l'aspiració d'assolir un altre món, però finalment no va ser així. Aleshores toca arrossegar-se per una vida grisa. Els moments brillants de la seva vida formen part d'un passat llunyà.

La construcció narrativa no segueix un fil cronològic sinó que està feta de retalls, de diferents moments de la vida del protagonista: l'escola, l'amistat, l'amor, la solitud, les diferents relacions socials. Podem dir que aquest és el problema del protagonista. No sap manegar-se en la complicada xarxa de les relacions amb els altres. No està mai del tot segur de fer el que ha de fer, o el que s'espera d'ell que faci.

Terranova, una altra terra, el desig d'un altre món que mai ha existit. El paradís perdut i ignot està molt lluny. Mai hi ha arribat i tampoc sabia com arribar-hi. Ningú ens mostra el camí.

L'escola rancia dels "hermanos" és el pol oposat del que serà l'explosió de la seva vida universitària, el món del sex, drugs, and rock and roll, possiblement menys sex, drugs and rock and roll del que a molts ens hagués agradat. Tot s'hi val, però no és fàcil. Després d'una educació fosca i repressiva i busquem la claror i la llibertat total, però no sabem pas ni on, ni com trobar-la. La busquem en l'art (literatura, pintura, fotografia, música) en el sexe i en les drogues. És el moment del sexe lliure i de l'eclosió de les drogues. Però en lloc de la llibertat és molt fàcil endinsar-se en un túnel fosc del que no se sap sortir, per què ningú ens ho ha ensenyat.

  I saw the best minds of my generation destroyed by 
              madness, starving hysterical naked, 
       dragging themselves through the negro streets ... 

Les diferents escenes s'entrellacen i sense ser-ne conscient vas penetrant en la història. El ritme és ferotge. No et permet aturar-te i t'obliga a seguir i seguir endavant.

Les decisions que prenem al llarg de la vida estan massa influenciades i mediatitzades per l'entorn. Realment molt poques vegades acabem fent el que volem i ens deixem portar pel que és més còmode, el més fàcil, el que suposa assumir menys riscos.

Els projectes i somnis de joventut poques vegades s'enllesteixen i arriben a la seva fi. Com a molt queden al calaix de la memòria o simplement perduts en el no-res.

Els dubtes i la solitud de la joventut. Cap on anem ? Què volem ? Només tenim una certesa, no ens volem convertir en la generació aposentada i burgesa que per nosaltres representa la vida que veiem que porten els nostres pares.

I com ja aponsentat ens ve l'anoyarança dels vells temps, les nit borroses que mai acabaven i que no retornaran. Allà estan, allà resten al fons dels nostres records, un camí que ni tan sols ens van atrevir a iniciar. Potser era massa arriscat, qui sap ?, però ben aviat, molt més aviat del que ens pensem vam encetar el camí de la vida acomodada, aquella que tant havíem criticat i refusat.

No ens agradava semblar-nos als nostres pares, però moltes vegades acabem sent com ells i assolint molts fracassos, lluny de tot allò que havíem somiat.

I la xarxa també ha dit:

• Viu i llegeix
• Totxanes, totxos i maons
• David Serrano
• Punt de llibre
• Llibres i més llibres
• L'home cactus
• Xavier Serrahima: el racó de la paraula

Vida de consum

Es tracta d'un llibre publicat el 2007 i en el que entre altres podem llegir les següents afirmacions:

"Els consumidors de la societat consumista són entrenats des que neixen i al llarg de les seves vides"

"S'empren moltes estratagemes en el màrqueting dels béns de consum per tal d'encoratjar els joves (i cada cop més joves) adeptes al consumisme a no desenvolupar un vincle a llarg termini amb les coses que compren i de les quals gaudeixen."

"S'ha oficialitat la idea que viure a crèdit, amb deutes i sense estalvis és un mètode correcte i adequat de portar els assumptes humans en tots els àmbits, tant en el de la política vital individual com en el de la política estatal"

"Els préstecs estatals (parlant dels Estats Units), igual que el deute dels consumidors, estan pensats per finançar el consum, no pas la inversió. Els diners importats que caldrà retornar tard o d'hora (encara que l'administració actual fa grans esforços per ajornar el pagament ad calendas graecas) no es gasten en inversions potencialment rendibles, sinó en la tasca de sostenir el boom consumista i, així, potenciar el "factor del benestar" entre l'electorat, i en el finançament del dèficit federal creixent, que és agreujat (malgrat les retallades cada vegada més fortes en els serveis socials) per una constant reducció d'impostos per als rics"

És clar que ha estat en gran part aquesta política d'endeutar-se per consumir sense aturar-se, i sense pensar en res, tot comprant bens de consum del tot prescindibles que ens ha portat a aquesta crisi de la que ara no sabem com sortir.

En una societat de consumidors és normal que els impostos recaiguin en el consum i per tant en els consumidors (la majoria de la població) i no en els productors (o sigui, els rics). Per tant, també podem considerar que la solució de la crisi s'estigui buscant en el augment d'impostos sobre els consumidors, la majoria de la població, i no sobre "els pobres productors", els rics.


Segons Zygmunt Bauman la societat de productors utilitzava la llibreta d'estalvis, mentre que la societat de consumidors acostuma a viure a crèdit. La base de la societat dels productors eren els ingressos, mentre que la base de la societat dels consumidors són les despeses. Vam passar d'una societat de productors a una societat de consumidors, de la societat sòlida a la societat líquida. Ara bé, la crisi actual és una crisi del model líquid o una crisi del model sòlid provocat pel model líquid ? O potser encara cal ser més agosarat i pensar que la crisi ens portarà a un nou model ?

Les primeres consignes a l'inici de la crisi van ser que s'havia de refundar el capitalisme (N. Sarkozy) i que la solució de la crisi estava en consumir més. A hores d'ara s'han apagat aquestes consignes i el foc de la crisi segueix igual de virulent. De fet no hi ha cap consigna. Simplement assistim com espectadors preocupats a l'espectacle diari dels mitjans de comunicació, els polítics i els mercats amb tots els seus números i paraules tècniques a voltes força incomprensibles. 

Sense entendre massa res, el que si que veiem és que la situació es preocupant i que cada vegada anem pitjor. Ningú sap massa cap on anem i tampoc que és el que cal fer i les mesures que es prenen no se sap massa quin resultat tindran, però si que és clar a qui perjudiquen.