Una nova era fosca

Vivim en una plàcida illa d'ignorància enmig dels mars negres de la infinitud, i no estem fets per viatjar gaire lluny. Les ciències, atès que cadascuna ha tirat en la pròpia direcció, no han fet, fins ara, gaire mal; però algun dia l'encaix dels coneixements ara dispersos obrirà unes visions tan terrorífiques de la realitat, i de la nostra posició espantosa dintre d'ella, que o bé embogirem davant de la revelació, o bé fugirem de la llum letal cap a la pau i la seguretat d'una nova era fosca.

La crida de Cthulhu

H.P. Lovecraft

El dia després de les eleccions

L'endemà de les eleccions sigui quin sigui el resultat, ja podem preveure el que passarà. Tots els partits manifestaran haver guanyat. Per unes raons o altres cadascú dels partits llegirà els resultats segons més li convingui. Difícilment cap d'ells farà autocrítica i admetrà haver perdut. Resulta patètic escoltar els diferents exercicis de matemàtica imaginativa de cada una de les formacions.

També escoltarem grans lamentacions sobre el fet de la baixa participació i grans paraules i promeses de que cal cercar solucions a aquest problema de l'alta abstenció. Tant aquestes lamentacions com aquestes promeses se les emporta el vent, i cap dels partits polítics assentats de nou en els seus escons de poder farà res al llarg dels 4 anys per trobar la manera d'incentivar la participació en les urnes.

Des del 1979 que seguim amb la mateixa llei electoral i amb la promesa incompleta legislatura rere legislatura de procedir a la seva reforma per tal de cercar més participació. Hi ha massa interessos de partit per poder arribar al consens suficient que permeti aquesta reforma. Els interessos de partit estan per sobre dels interessos de país i de la ciutadania.

I un cop tinguem el nou Parlament i el nou govern instal·lat en la Generalitat, aquest s'oblidarà de les promeses fetes al llarg de la campanya, si realment n'ha fet, i no passarà res, simplement d'aquí a quatre repetirem el procediment i el desengany del ciutadà cap el sistema augmentarà. És evident que hem d'anar cap a una modificació del sistema democràtic actual que doni un pas més endavant cap una major participació. La crisi pot ser una bona oportunitat si entre tots la sabem aprofitar per produir aquest canvi.

Són necessàries les campanyes electorals ?

Més d'una setmana de verborrea de campanya electoral amb gairebé tots els tics i inutilitat de sempre i amb alguna anècdota divertida com alguns dels vídeos de propaganda electoral i ja en tinc ben bé prou.

Tret de la proposta estrella de cada partit que ja fa molt de temps que tothom coneix (independència, concert econòmic, ....) i d'algunes diferències entre les diferents formacions ben conegudes des de sempre la resta de propostes són gairebé totes iguals. Ben poques són les diferències ja que la majoria són simples vaguetats o somnis que mai no expliquen com els pensen portar a terme. Algunes promeses són eternes i no m'explico per quina raó amb els anys que portem encara no s'han assolit: reduir el fracàs escolar, lluitar contra l'atur, més inversió en educació, el 0.7 %, .... M'apunto a totes elles, però m'agradaria saber com ho pensen fer.

Les campanyes són un bon negoci i un generador de llocs de treball per les empreses de publicitat, però les despeses que generen són inútils i de ben segur que les acabem pagant entre tots. Als mítings hi assisteixen els ja convençuts. El seu únic objectiu és sortir a la televisió i als diferents mitjans o simplement generar notícies.

Per altra banda i com ja és costum, al llarg de tots aquests dies hi ha una bona colla de partits invisibles. Només escoltem les propostes dels de sempre. Els partits nous i minoritaris no tenen dret a ser escoltats. Estem davant de la dictadura dels que ja han guanyat escons en altres eleccions. És necessària la campanya quan els partits estan en campanya permanent ? No ens la podríem estalviar ? Serveix per alguna cosa més que per enaltir l'ego dels diferents líders ?

Les campanyes inclinen el vot cap a una o altra opció, o simplement la gent ja sap a qui votar abans de la mateixa ?

El temps

"No tinc temps, però no tinc pressa"

Eduard Punset en "El Convidat" a TV3

El pare blanc del blues

Amb la música del John Mayall em vaig introduir en el ric món del blues. Recordo en una televisió en blanc i negre un programa de la UHF que s'anomenava Jazz en vivo i on oferien les actuacions dels que dies abans havien participat en els festivals de jazz de Barcelona o de Donostia. Allà el vaig veure i el vaig escoltar per primera vegada des del Palau de la Música. En aquest mateix programa vaig descobrir Miles Davis, Blood Sweat and Tears entre altres

Per les files dels seus Bluesbreakers van passar Eric Clapton, Mick Taylor, Peter Green, Jack Bruce, ...

Amb més de 70 anys encara segueix en actiu.

Laboderta en el record

Eren temps d'adolescència, joventut i esperança. Va ser en un d'aquells festivals dels pobles d'Espanya tan habituals en els temps de transició, en aquest record concret, a prop de casa en l'Estadi Municipal de la Creu Alta. Labordeta i aquest cant a la llibertat restarà per sempre més en la meva memòria emocionada d'aquella tarda d'estiu entre el voleiar de les banderes de totes els pobles d'Espanya.

“La veritat no es pot assolir amb total claredat sinó que tan sols es pot expressar de tal manera que conservi el seu misteri”

Niels Bohr

Twittear

Llegeixo els diaris i escolto les diferents opinions de la celebració de l'11 de setembre i tot sembla positiu i no ho acabo d'entendre.

Després de la multitudinària manifestació del 10 de juliol no entenc que es pugui estar satisfet de com ha anat l'11 de setembre d'enguany, amb cap convocatòria clara i amb una desfilada de petites manifestacions pel mateix itinerari totes elles amb molt de compte de no barrejar-se amb els altres i marcant petites diferències amb els respectius lemes. Molt parlar d'independència i de la necessària unitat per assolir-la, però cadascú defensa aferrissadament la seva particularitat respecte a la resta de grupets i ha de manifestar-se a part, darrera de les seves banderes i pancartes i cridant les seves pròpies consignes. Des de diferents àmbits s'insisteix en la necessitat d'unitat, però cadascú defensa la seva posició respecte als altres i marca el seu territori. Malgrat que en molts casos les diferències són mínimes, no hi voluntat de llimar-les.

Passejar el passat dissabte a la tarda per Urquinaona a Arc de Triomf, Parc de la Ciutadella i Passeig del Born i veure el que passava em disgustava i indignava a l'hora. No trobava el meu lloc exacte entre tantes divisions i diferències. Havia de ser la Diada de la Unitat per la Independència i va ser l'evidència que estem molt lluny d'assolir-la. Recordava la vella cançó de Lluís Llach (de nou ell): “No és això companys, no és això”

Així no n'anem en lloc i l'únic que s'aconsegueix és el desencís dels que volem poder votar el dia 28 de novembre una única i sola candidatura que defensi el nostre dret de decidir al Parlament.

Home Sweet Alabama

Home Sweet Alabama és un tema imprescindible dels anys 70 de Lynyrd Skynird que de tant en tant tinc necessitat de tornar a escoltar.

Apostasia

Segurament mai he cregut en la existència de Déu, però com tots els de la meva generació engreixava les files dels que estàvem inscrits en els arxius de l'Església com a catòlics.

Alguna vegada havia pensat com desfer-me d'aquesta situació enganyosa, ja que no són catòlic ni per ideologia, ni per fe, ni per convenciment ni molt menys per pràctica. Tret d'alguna enterrament fa molts anys que no participo d'una missa. De fet no ho havia fet mai excepte quan hi anàvem a l'escola, ja que també com molts de la meva generació vaig ser educat en un col·legi religiós. Però com sempre fa mandra.

El primer pas va ser cercar informació a Internet del que calia fer. I a les passades vacances d'estiu ho vaig deixar tot preparat i al setembre anava a Correus i enviava un burofax al bisbat demanant deixar de formar part de la seva organització a tots els efectes.

Vaig rebre una resposta immediata explicant que en podien esborrar del llibre de Baptismes, ja que aquest és un simple registre històric i que si seguia endavant amb el meu acte d'apostasia quedaria exclòs dels sagraments i de poder rebre les exèquies eclesiàstiques i al mateix temps em convidaven a tenir una conversa abans de procedir a trametre la meva sol·licitud.

No ho vaig creure oportú i al mes de gener vaig rebre la comunicació de que s'havia procedit a escriure en el llibre de baptisme que havia declarat l'abandonament formal de l'Església el dia 25 de setembre. Ja no sóc formalment cristià des de fa gairebé un any. Al final de tot el procés no ha estat tan feixuc. De fet m'esperava més entrebancs i enrenou.

Un cop fet, m'he trobat més satisfet, al viure més d'acord amb les meves conviccions. Els dos propers passos seran l'objecció fiscal i dipositar tot els meus estalvis en una entitat de Banca Ètica.

Banderes espanyoles

Han passat ja unes quantes setmanes des de la victòria de la roja, i en el meu barri els balcons i finestres encara llueixen banderes espanyoles de tot tipus, fins i tot, n'hi ha una amb la “gallina”.

Entenc que després d'assolir el campionat del món la gent estigués contenta i ho demostrés col·locant banderes a les façanes, però que aquestes hagin assolit el caràcter de permanents ja no hi trobo massa sentit, excepte si es mantenen allà simplement per provocar.

No hi puc fer més, em molesten. Per mi aquesta bandera anirà sempre relacionada a aquell homenet del bigoti. És la seva bandera per sempre. El mateix em passa amb l'himne. No són ni la meva bandera, ni el meu himne, són la bandera i l'himne de l'exèrcit colpista, rebel i repressor i de les forces d'ocupació. Una cosa ben diferent seria la bandera republicana.

Quin sentit té en aquests moments en que el debat per la independència està ben viu que es mostrin públicament desenes de banderes espanyoles un cop han passat més de tres setmanes des del triomf de la “roja” ?

La resposta crec que és clara i evident: demostrar la seva espanyolitat davant de la catalanitat i ganes d'independència d'una cada cop més important part de la nostra nació.

Esport i senyeres

He gaudit aquests dies de l'espectacle de l'atletisme d'alt nivell. Córrer, saltar i llançar, aquests són els reptes d'aquest esport que ja practicaven a l'antiga Grècia clàssica.

No sé si s'ha fet des de sempre, però em cansa molt aquest costum dels atletes guanyadors donant la volta a l'estadi amb la senyera del seu país. Estan contents i la volta d'honor per rebre la felicitació del públic em sembla bé, però la senyera sobra, així com el medaller on es compten el nombre de medalles que ha assolit cada país i s'estableix una mena de classificació per països en un esport que és eminent individual.

Els atletes no fan esport pel seu país, simplement practiquen la seva especialitat perquè els hi agrada i perquè gaudeixen fent el que fan, cercant els límits físics al seu cos amb uns entrenaments durs i llargs, i mostrant el que saben fer en l'estadi davant d'un públic que els encoratja i els aplaudeix. En les competicions posen a prova les habilitats enfrontant-se a altres i tractant de guanyar als seus oponents.

Tots els atletes que participen són mereixedors de rebre el reconeixement del públic per l'espectacle que ofereixen i no tan sols els guanyadors. Des del primer al darrer mereixen l'aplaudiment del públic per l'esforç que fan representin al país que representin.

Cada cop em molesta més aquesta proliferació d'ensenyes nacionals en aquests esdeveniments. La utilització que es fa en els estadis de les senyeres acaba convertint el que és un espectacle esportiu en un simple acte d'enaltiment dels nacionalisme dels diferents països. I els esportistes o equips guanyadors s'eleven a la categoria d'herois i reben tot tipus d'homenatges populars i oficials. Creieu que n'hi ha per tant ? Simplement han fet una molt bona feina i res més.

Voluntari BCN2010

Han acabat els campionats d'Europa d'atletisme Barcelona 2010. Hi he participat com a voluntari en les proves exteriors, les competicions de marxa i les maratons. També he assistit en directe com a espectador en un parell de jornades a l'Estadi, tot aprofitant l'acreditació.

En les jornades de marxa ha estat necessari matinar, més que en un dia laboral normal, per estar a l'hora en el centre de competició i tenir-ho tot a punt per quan els atletes començaven la seva prova. Les maratons al començar més tard em permetien dormir una mica més, però en canvi els atletes havien de patir molta més calor al llarg de la seva prova.

M'ha agradat poder seguir tant de prop aquestes competicions i veure l'esforç dels atletes tractant de treure el màxim suc a tot el temps de preparació que portaven.

També ha estat interessant veure la organització d'un esdeveniment d'aquestes característiques des de dins. Són moltes les peces que han d'encaixar per tal que tot surti bé. Hi ha molta gent treballant per tal que no falli res, però també tinc la impressió que hi ha altre gent que simplement hi és per figurar i, segurament cobrar. És molt possible que sigui inevitable, però molesta. Les federacions, els equips i la pròpia
organització són maquinàries enormes, i possiblement es podrien simplificar.

Malgrat que es diu que es recupera per la publicitat que suposa per la ciutat i per la quantitat de visitants que es rep, la despesa d'uns campionats d'aquesta importància és molt i molt important i segurament excessiva. Són una bon aparador per la ciutat i el país i cal donar una bona imatge al món, però estic convençut que es poden fer uns campionats dignes amb molt menys despesa. Segurament tots hi sortiríem guanyant, però hem entrat en una progressió en que cada campionat  ha de superar a l'anterior en nombre de participants i en espectacularitat. Sempre més i més, en algun moment ho aturarem ?

All right now

Han passat els anys (40), però segueix sent un gran tema. La veu del Paul Rodgers i la guitarra del Paul Kossoff estan esplèndids. Paga la pena escoltar-ho i deixar-se portar pel seu ritme.

Els nostres polítics

En Josep Termes en el seu llibre De la Revolució de setembre a la fi de la Guerra Civil (1868-1939) escriu el següent parlant del que passava a Catalunya en el 1899:

“Aquí rau una de les claus de la gènesi de la qüestió catalana: la incomprensió del govern i de l'opinió pública espanyola -mal informada o, a tot estirar, desinformada- sobre la realitat de Catalunya, que veien separatisme on no hi havia ni tan sols regionalisme, però que de retop obligaven l'acusat a prendre posició en la línia d'allò que l'atacaven. És a dir, que forçaven el no catalanista a defensar-se de l'acusació de separatista i l'acabaven obligant a esdevenir regionalista si no volia veure's aculat al no-res”

Us sona ? Només cal canviar on parla de regionalisme i regionalista per independentisme i independentista i el text seria ben actual. El tracte que reben d'Espanya ens està abocant a l'independentisme. Moltes persones que fa 3 o 4 anys no ho érem, ara ho som. La política d'Espanya respecte a Catalunya està atiant l'aparició d'independentistes sota les pedres. Una bona mostra va ser la manifestació del 10-J.

Un cop acabada la pregunta era que farien els nostres polítics. Com sempre res de res, excepte marcar clarament les seves diferències. Han esperat massa. Fa dies que sabien la sentència del Tribunal Constitucional i tot just ahir es reunien per cercar una resposta conjunta de pressa i corrents. La resta del temps l'havien dedicat a sortir als mitjans i a fer declaracions, però de treballar per arribar a un acord ben poc.

Tan costava posar-se a treballar des del primer moment i callar ? Però això és demanar massa. Pateixen de verborrea i d'addicció als mitjans. Si haguessin treballat des del primer dia i negociat una declaració conjunta possible, ara tindríem quelcom més que el preàmbul de l'Estatut. És lògic que els partits mostrin les seves diferències, però també tenen la obligació de mostrar un front comú a Madrid per tal que allà elshi quedi clar que aquesta vegada va en serio.

Tots tenen massa a perdre, però Catalunya també hi pot perdre molt si ara no sabem reaccionar políticament. Ens han tornat a decebre i en van unes quantes.

VISCA CATALUNYA LLIURE!

I la ciutat era jove,
aquell 18 de
maig.
Sí, la ciutat era jove,
aquell 18 de maig
que no
oblidaré mai.

Per unes quantes hores
ens vàrem sentir
lliures,
i qui ha sentit la llibertat
té més forces per
viure.

De ben lluny, de ben lluny,
arribaven totes les
esperances,
i semblaven noves,
acabades d'estrenar:
de ben
lluny les portàvem.

Per unes quantes hores
ens vàrem
sentir lliures,
i qui ha sentit la llibertat
té més forces
per viure.

Una vella esperança
trobava la veu
en el cos
de milers de joves
que cantaven i que lluiten.

No
l'oblidaré mai,
no l'oblidaré mai,
aquell 18 de maig,
no
l'oblidaré mai,
aquell 18 de maig
a Madrid.

Raimon (1968)

Ahir a Barcelona, 10 de juliol, per unes quantes hores ens vàrem sentir independents i lliures. La independència és possible. El camí serà llarg i difícil, però aquest és el nostre destí. Ja no hi volta enrere. Ja no ens podem aturar, hi haurà entrebancs, però ens aixecarem i tornarem a començar. Ho hem fet molts altres cops.

L'11 de setembre de 1977 volíem l'Estatut. Ara ja no el volem. Ens van enganyar amb l'amnistia, amnistiant també a tots els feixistes, també ens han enganyat amb l'Estatut i l'autogovern. Ens ha costat, però ja ho sabem. No ens entenen ni ens volen entendre en la seva indissoluble unitat. Ja no podem esperar res d'España. Ja no ens podem deixar enganyar més vegades.

Els nostres polítics estaven allà, ho van veure, ho van viure i ho van escoltar. No ens poden tornar a decebre. Necessitem una candidatura independentista única per les properes eleccions, amb un full de ruta clar, que deixi fora les discrepàncies. Ara és aquesta la prioritat. Ara és l'hora catalans! 

SOM UNA NACIÓ I VOLEM DECIDIR.

Espanya ja està a la final!

Ja fa temps que la selecció espanyola no em diu res, i la de futbol  encara menys. M'agradaria poder gaudir d'una selecció catalana, però de moment no és possible. Fins i tot, hi hagut temporades en que gairebé preferia que la selecció no guanyes, però aquest any tinc sentiments oposats, per una banda vull que perdi, i per altra banda, el fet que juguin molts jugadors del Barça que m'agraden, també desitjo que guanyin. Resultat, acabo mirant els partits però sense gran entusiasme.

Des d'un inici la selecció espanyola ha anat a aquest mundial amb l'etiqueta de favorita. Però el seu primer partit contra Suïssa i sobre tot el mal resultat, va portar a tothom molts dubtes. Havia estat tan sols un miratge o seria possible ?

Ahir van jugar el millor partit de tot el mundial, al més pur estil Barça des del primer minut, dominant el joc, tenint la pilota i buscant l'oportunitat. Alemanya que és un molt bon equip, no podia amb el joc d'Espanya, malgrat que calia estar molt atents amb els seus contratacats que sempre donaven sensació de perill.

La sorpresa de l'alineació va estar Pedro en lloc de Torres. Va fer un gran partit. És impressionant el que ha fet aquest noi aquesta temporada! Encara no entenc com per la televisió no paraven d'anomenar-lo Pedrito. Crec que ja fa temps que és Pedro.

Està clar que Villa està fent l'adaptació amb el Barça en aquest Mundial. Tot això que tindrà Guardiola fet quan inicii la pre-temporada. El que s'haurà de veure és si l'esforç físic que suposa fer tot un mundial no afectarà al joc del Barça al llarg de la propera temporada.

Passen els minuts segueixen jugant bé però no marquen i això ho poden acabar pagant. Acostuma a passar moltes vegades en el futbol. Alemanya sembla que comença a despertar. És en aquest moment que
Puyol en un molt bon cop de cap a la sortida d'un corner fa el gol. Un gol idèntic al que va fer en el famós 2-6 en el Bernabeu.

Alemanya busca el gol, però no poden amb la defensa espanyola. Ara es tracta de defensar l'avantatge i treure profit d'alguna ocasió de contratacat. Llàstima que Pedro no aprofités la seva ocasió!  S'acaba i ja són a la final. Després de veure les dues semifinals no hi ha color aquesta ha estat la final avançada. En principi Espanya és favorita per diumenge, però en el futbol no se sap mai.

El que més em molesta de tot plegat són les excessives celebracions al carrer i arreu així com l'espai que aquesta notícia ocuparà las mitjans de comunicació. No hem d'oblidar que és simplement un esport, un joc i res més.

No cal

Aquesta setmana m'he trobat a la bústia “Info Catalunya” de la Generalitat i també el “Sabadell a prop” de l'Ajuntament, unes revistes a tot color de propaganda institucional, i al mateix temps del partit que governa, que utilitzen les administracions per explicar als ciutadans el que fan o el que pensen fer.

Estic plenament convençut que en moltes llars aquestes revistes van directament a les escombraries. La informació que aporten és del tot innecessària a voltes repetida en edicions anteriors de la revista, i a voltes també llegida i escoltada en els diferents mitjans de comunicació.

Desconec el número d'exemplars que s'editen i el cost dels mateixos, però ara que estem en un moment de control de la despesa pública aquesta és una de les retallades que es podrien fer i que no afectaria en res als ciutadans. No serien massa diners d'estalvi, però la suma de petits detalls com aquest podria suposar una quantitat important. De ben segur que l'Administració fa moltes despeses supèrflues com aquesta que
ajudaria en aquest moments de contenció econòmica.

Al mateix temps ajudaria a no malbaratar paper i a la protecció del medi ambient tot reduint les nostres deixalles que segueixen augmentant sense aturar-se.

No volveré a ser joven

Que
la vida iba en serio

uno
lo empieza a comprender más tarde

-como
todos los jóvenes, yo vine

a
llevarme la vida por delante.

Dejar
huella quería

y
marcharme entre aplausos

-envejecer,
morir, eran tan sólo

las
dimensiones del teatro.

Pero
ha pasado el tiempo

y
la verdad desagradable asoma:

envejecer,
morir,

es
el único argumento de la obra

Jaime Gil de Biedma

 

Nova mani per l'autodeterminació

Dissabte  i convocada per la Plataforma pel Dret a Decidir hi ha una nova  manifestació a Barcelona per reclamar el Dret a l'Autodeterminació.

L'assistència  és molt menys massiva del que seria desitjable, però és el que hi ha. El ressò als mitjans de comunicació també és minso, tret  d'alguns mitjans digitals. El recorregut és un dels clàssics: plaça Urquinaona, Via Laietana, que permet copsar la magnitud de la concentració en comparació a altres vegades, per acabar davant al Parlament hi deixar-hi les pancartes de les diferents comissions organitzadores de les consultes a cada una de les localitats en un acte simbòlic per esperonar als parlamentaris a convocar una consulta legal per l'autodeterminació.

El  camí serà llarg i feixuc, però ha començat amb força. Fa ben pocs anys era inimaginable que es celebressin aquestes consultes als diferents pobles de Catalunya organitzades per la societat civil.

Cal seguir endavant i reclamar una consulta nacional sobre la independència de Catalunya. No s'ha de tenir por a la democràcia. Democràcia no són eleccions cada quatre anys. Els ciutadans estem capacitats per opinar sobre molts del temes, però els polítics tenen por de preguntar.

Un bon pas seria que a les properes eleccions al Parlament Català d'una vegada per totes s'aparquessin les diferències ideològiques, els personalismes i l'afany de protagonisme i puguem votar a una candidatura única amb un punt d'unió el compromís a convocar aquesta consulta. D'altra manera si es continuen presentant els de sempre i dient i explicant el de sempre, el desencís tornarà a ser gran i de nou guanyarà l'abstenció i/o el vot en blanc davant del problema d'escollir entre opcions que cada cop ens desagraden més i més.

Consulta a Sabadell, un dia especial

Diumenge passat a la tarda va ser un dia ben especial. Tot va començar el 13 de setembre a Arenys de Munt amb una inesperada consulta per la independència de Catalunya. A Arenys van seguir altres convocatòries.

Sabadell també es va començar a organitzar per tal de celebrar la consulta. És una ciutat molt gran i per tant la tasca era feixuga. Després d'alguns dubtes em vaig apuntar com a voluntari. Un cop decidida la data, el 30 de maig, no parava de rebre correus demanant col·laboració per a diverses tasques. Sabia que calia l'ajuda de tots però tampoc tenia massa temps per dedicar-li i al final només he participat en una mesa el mateix dia de la consulta, prèvia formació el dia abans.

El diumenge va estar ben atapeït, al matí el campionat de Catalunya de relleus a Vallgorguina on vaig demanar fer el primer relleu i així poder marxar ben aviat per estar a la tarda a la mesa.

Estava en una mesa del meu barri, ben a prop de casa. Vaig conèixer companys i companyes, que ja havien viscut les altres consultes: un mallorquí i un argentí, tots dos amb molt bon humor i amb moltes coses per explicar. M'ho vaig passar molt bé, i al final malgrat ser un barri perifèric vam assolir la fita de 100 vots, la gran majoria a favor del si.

Hi havia gent que venia ben informada i convençuda directament a votar i d'altres que passaven davant la taula i els informàvem del que estàvem fent allà i aleshores decidien si votar o no.

Un cop acabada la votació i fet el recompte calia portar els resultats a la seu central i esperar els números finals, més de 24000 votants, un 15 % de participació sobre el cens electoral i més de 20000 vots a favor del si.

Cal ser realistes no és un gran resultat, però s'ha demostrat un cop més que per organitzar una votació no necessitem de les institucions ni dels polítics professionals. Comencem a estar molt cansats dels seus discursos i de la seva inutilitat. 20000 persones a favor del si, són moltes persones i si les sumen a la resta de consultes ja realitzades arribem al mig mill ió. Això ja és una xifra important. De ben segur que fa 3 o 4 anys ni els més optimistes ho podien somniar. El camí ja està començat, ara cal seguir endavant. Aquest any tenim fites ben importants, la manifestació per l'autodeterminació del 12 de juny, les noves consultes del 20 de juny, la sentència negativa del TC i la reacció que provocarà, i les eleccions al novembre.

Com m'agradaria que d'una vegada per totes els partits independentistes deixessin de banda les seves diferències i es presentessin sota una candidatura única. Em sembla que no es molt demanar, no ?

Ombres del futbol

S'ha acabat la lliga, la lliga dels milions. Aixeca passions, mou milers de milions i és un simple joc, un esport.

M'agrada l'esport i també el futbol però algunes coses em cansen. I això que els darrers anys encara estem de sort ja que la major part dels jugadors i dels entrenadors són uns bons models de conducta pels nostres joves. Fa uns anys no era així i havíem d'escoltar declaracions que feien vergonya.

El temps i espai que ocupa als mitjans de comunicació és excessiu. Com que té molta audiència es passen hores i hores parlant del mateix, abans i després de cada partit. Les celebracions també són excessives. I encara no se per quina raó, gairebé sempre acaben amb un grup important de brètols trencant tot el que troben al seu pas. I encara és més incomprensible que pràcticament mai els hi passi res. M'agrada el Barça i m'agrada que guanyi, però fins i tot, alguna vegada he arribat a pensar que estaria millor no guanyar per evitar aquest tipus d'actes i celebracions.

Gaudeixo d'un bon partit de futbol, però tots els diners que es mouen al seu voltant són tot un escàndol. Hem perdut totalment el nord. No és raonable que malgrat que el món del futbol generi tants diners, els jugadors i tot el que els envolta estigui tan sobredimensionat.

Els estadis, l'escenari de les entrevistes i els jugadors s'han convertit en grans anuncis. Ja sé que cada equip pot cercar la marca que més li paga per estampar el seu nom a la samarreta, però no crec que sigui ni massa ètic, ni massa educatiu fer propaganda d'empreses de joc per internet. En la darrera lliga han estat 5 equips dels 20 de primera, o sigui un 25 % que lluïen aquestes marques: Valencia i Unibet, Màlaga i williamhill.com, Español i interapuesta.com, Sevilla i 12bet.com i R. Madrid i bwin.com. Potser estaria bé que en un futur això estigui prohibit.

I malgrat que la lliga ja s'ha acabat, la cerimònia quotidiana del futbol segueix endavant, omplint minuts a les ràdios, televisions i diaris. Primer tots els rituals dels fitxatges, i després el mundial, gairebé un mes inacabable de partits de futbol dia rere dia.

Ben X

Una pel·lícula desconeguda que m'ha sorprès totalment.

Un jove autista (síndrome d'Asperger) enganxat a un vídeojoc amb el que és molt hàbil i en el que s'identifica amb l'heroi protagonista. Té tota la jornada programada. Assisteix a una escola de formació professional on hi ha una colla de companys que sempre que poden li fan la guitza.

En molts moments la càmera es situa en el punt de vista de Ben i podem viure en primera persona la seva visió amenaçadora del món, la quantitat d'estímuls desordenats que percep i no és capaç de controlar: sorolls, molts sorolls, imatges fragmentades, ... Intenta controlar-se a si mateix i el món que l'envolta però no sempre ho aconsegueix.

L'estètica i el tractament de les imatges, així com la figura del personatge principal molt propers a l'estètica dels videojocs és tot un encert. Situats dins del món del protagonista no sabem a vegades si el que veiem és el món real o forma part de les seves pròpies visions de la realitat, moltes d'elles tenyides per les imatges del videojoc.

Pel·lícula belga de 2007, un cinema molt desconegut amb director i actors també desconeguts que val molt la pena de ser vista. Molt bona la interpretació de Greg Timmersmans en el paper totalment creíble d'aquest noi autista. En alguns moments em recordava a alguns dels alumnes que vaig tenir quan estava en l'escola d'educació especial, sobre tot, els seus ulls i la seva mirada perduda, més enllà de tot el que té al davant i la seva dificultat per organitzar el munt d'estímuls que li venen al damunt quan s'enfronta a la caòtica realitat del món extern. En la seva habitació i davant de l'ordinador i dins de la realitat virtual del videojoc tot és més senzill i més previsible. En el món real Ben no pot mai preveure que passarà realment.

Què difícil ha de ser la vida d'aquestes persones ! I a vegades tampoc és gens fàcil poder ajudar-les.

No són de fiar

Quan arreu del món occidental es parlava de crisi, en el nostre país aquesta era una paraula prohibida. No teníem crisi i el nostre sistema bancari i financer estava a prova de bombes. Però de cop i volta les coses de l'economia deixen de funcionar tan bé i ja tenim instal·lada la crisi al nostre país des de fa un temps. El nombre d'aturats no para de pujar, el dèficit també ja fa temps que dura.

Grècia està endeutada fins a dalt de tot. Caldrà l'ajuda dels seus amics europeus per evitar declarar-se insolvent i ja veurem si realment això serà possible.

Des que es parla tant dels problemes de Grècia que no paren de sortir destacats personatges del nostre govern dient pel dret i pel reves que nosaltres no estem com Grècia. Però coneixent el que sempre fan no sé si realment són de fiar i si no estem en un camí sense retorn en la mateixa direcció. Com més escolto el que diuen menys em fio de que diguin la veritat. Ens han enganyat massa vegades.

Les coses bones

La gente se lamenta de las cosas malas que le pasa y que no merece pero raramente menciona las cosa buenas.

Cormac McCarthy

No es país para viejos

Gràcies a la crisi, un luxe

Esperonats pel boom de la construcciói la bona època econòmica que vàrem viure fa poc temps és va urbanitzar tot un futur barri, el que pomposament s'anomenava el penúltim barri de Sabadell: Can Gambús.

Es van fer els carrers i un bonic parc del que havia ser un nou barri ple de pisos i casetes. Però un cop acabada la seva construcció, els carrers i el parc han quedat deserts. I mai millor dit: carrers asfaltats, voravies, faroles, bancs, arbres, parc rodejant el turó on hi ha la masia de Can Gambús, i també zones de matolls, i ben poca gent.

Primer de tot, es van convertir en un bon lloc per entrenar amb llum artificial, sense cotxes, i sense fang, ... També fa temps que he pensat que podria ser un bon lloc per una cursa nocturna d'orientació. A veure si algú s'anima a fer el mapa de la zona ?

Però l'altre dia hi vaig descobrir una nova utilitat: Parc desert, vistes esplèndides (Puig de la Creu, La Mola, Montserrat, Serra de Galliners) sol, bona temperatura, solitud, silenci, cel blau, petits núvols allà lluny simplement per decorar, i un bon llibre a les mans, què més es pot demanar ?

Certament, tot un luxe del que puc gaudir a cinc minuts de casa gràcies a la crisi.