Aquest és el tercer llibre que
llegeixo d’Irene Solà. M’agrada com escriu, sobretot la seva prosa poètica. Les
seves històries tenen moments brillants que m’enganxen, però hi ha molts
moments en els que em perdo. Això mateix m’ha passat en la seva darrera
proposta.
Una narració entre els temps
foscos del segles del bandolerisme, les bruixes i el dimoni i elements actuals
que potser no estan tan lluny d’altres temps com ens pensem. Un batibull de
llegendes de dimonis i bandolers formen aquest llibre... formen el substrat del
llibre,,,, però té sentit com a conjunt? Té sentit com a novel·la?
“Un món màgic entre mig del bé
i el mal, farcit d’elements entre la realitat i el fantàstic, entre la vida i
la mort... “
M’han encantat com comença cada
un dels capítols:
Matinada: “La foscor
era morada i bellugadissa, opaca, grana i alhora blava, zumzejant, pigallada,
cega, espessa, fonda i brillant a la vega”
Matí: “El sol havia
sortit, però brillava apressat i esblanqueït perquè unes bromes allargassades i
vent fred l’interceptaven”
Migdia: “El sol es va
enfilar fins a la meitat del cel, blanc i fredorós, com si anés nu... el mas
tancava els ulls i allargava la cara perquè els rajos delicats li llepessin la
façana”
Tarda: “El cel es va
tapar. Van arribar primer bromes clares, esfilagarsades, ràpides, volant
baix...”
Vespre: “La llum que
entrava per la finestra era lila, i enfosquia les coses dins la cuina,
cadascuna resseguida per la seva pròpia ombra”
Nit: “La Marta
“assegurava que no sabria pas què fer-ne, ella, d’aquell llamp de mas, amb tots
els seus racons, i tots els seus sorolls, i tots els seus silencis, i afegia
que avui amb el rebombori de la pluja gairebé els sentia, els xiuxius i les
rialles, els cops i les passes”
El mas, un dia, una vida, moltes
vides simultànies. Un mas que guarda tot el que hi ha passat al llarg dels
anys. Tot passa al Mas Clavell i als seus voltants, sota l’ombra del Montseny. Un
Mas Clavell, cremat i derruït, però després reconstruït, i ... “tants
esdeveniments del món com vulguin citar-se van tenir lloc durant molts anys,
ignorants i ignorats per aquell mas encotillat” El mas conserva les vides
de tota la família, sobretot de totes les dones de la família que hi ha viscut.
Les dones en son les protagonistes i les narradores de tot el que passa.
La saga femenina del mas Clavell
comença amb la Joana. “La Joana havia demanat un home de totes les maneres
que es pot demanar un home”. Ni Déu, ni la Verge, ni Sant Antoni li van fer
cas. Aleshores ho va demanar al dimoni i aquest li va donar al Bernadí. Es van
casar a Sant Miquel dels Barretons.
Montseny, març 2018, prop de Sant Martí dels Barretons
La narració va endavant i enrere.
Els personatges de les diferents èpoques s’interrelacionen
“Els anys anaven despistats,
cada vegada més de pressa, cada vegada més lleugers i desbocats. I en aquella
casa i en aquella muntanya, i a tot arreu, si ho pensaves, el temps havia fet
sempre el que li havia donat la gana”
“Són les dotze de la nit i
Arístides, fill únic, no ha tornat a casa. Cada volta torna més tard, sobretot
els divendres i els dissabtes... Alapont pensa que, tot i que no ho sap fer i
ho detesta, ha de parlar-hi dur, inculcar-li una mica d’aquella disciplina,
d’aquell rigor que ell serva en tot i del qual potser li’n sobra...”
Alapont té 55 anys i Arístides,
15. La mare, Helena, va morir quan el fill en tenia 6 anys. Fa un temps que
Alapont està preocupat pel seu fill.
Arístides considera que “el
pare era previsible, pla, anodí...” Com bon adolescent pensa “...el pis,
les classes a l’institut, el poble. Quina asfixia!”
En canvi el pare pensa tot el
contrari, És partidari de la rutina: “ens calen rituals, hàbits, protocols.
No podem partir de zero cada vegada”
El que llegim en les seves
primeres pàgines és una història “normal”: el problema d’Alapont amb el seu
fill adolescent que s’està descarrilant. Poc té a veure amb el que Baixauli ens
té acostumats. Però ben aviat ens endinsa en el seu món literari particular.
Apareixen el seu paisatge i els seus personatges habituals i es transforma en
quelcom de diferent. Apareixen vells coneguts: Risto, Ferragut, Orofila,
Crisòstom, Màrius Monturiol, Fergus, ...
“Alapont va prendre
consciència de la seva insignificància com a individu. No era ningú, no havia
fet res important. Una fulla arrossegada pel vent”. De fet tots som una
mica com Alapont.
Aleshores acudeix a Màrius
Monturiol i escolta el que diu: “per poder escoltar bé els grans artistes
cal silenci, pau, calma. Perquè els grans artistes no parlen a crits,
xiuxiuegen”. I aquest parafrasejant a Robert Besson li explica el que ha de
fer: “Fes que aparega allò que, sense tu, mai no es veuria”
I es posa mans a la feina. Crea
un artefacte de fusta. “Mai havia emprés una idea tan ambiciosa, un objecte
tan complex, de tal magnitud”. Li dona molta feina, però al cap de molts
dies aconsegueix el que volia.
Construeix un artefacte, un
artefacte que té com a finalitat el seu fill. “La finalitat és el meu
fill... L’artefacte n’és l’ombra, el destí. Ell no sap ni que existeix... Sense
la màquina qui sap què hauria sigut d’ell! És l’únic important que he fet, el
que em dona sentit”
Sembla que l’artefacte ha estat
útil ja que Arístides ha aprovat totes les assignatures al final del segon
trimestre i sembla interessar-se per vídeos i pel·lícules, encara que continua
esquerp i poc comunicatiu amb el pare.
Arístides es proposa “no vull
fer entreteniment, no vull ser previsible, vull obrir portes a racons inèdits.
Inquietants? Balsàmics? Tant més. Epifànics”. De fet d’alguna manera és el
que vol el mateix Baixauli amb les seves obres. “La creativitat brolla als
límits, en la indefinició on acaba una cosa i encara no en comença una altra”
Arístides es fa gran i es casa
amb Margaret i té un fill Rob “... anhelava ser un artista radical, que no
feia cap concessió. Què en quedava, d’això? En què s’hauria convertit, nou anys
després? El balanç no li feu cap goig”. ¿Quants som els que quan érem joves
volíem canviar-ho tot, i finalment claudiquem i ens adaptem a viure en un món
que no ens agrada sense fer res per canviar el seu rumb?
“El món, com el cine, és
respiració. Depèn d’un moviment, d’un ritme, d’un alè. Cavall, atleta, ocell,
És això, Margaret! Ara mateix sentim la respiració del món!”
Tot i no ser una de les seves
millors novel·les si t’agrada Baixauli en gaudiràs. Ara bé, si no t’agrada
segurament millor que no el llegeixis.
Considero que el món que Baixauli
va començar a crear amb “L’home manuscrit” i que va continuar sobretot
amb “La cinquena planta” està esgotat i convindria que comenci a
explorar nous camins. Com escriu ell mateix cal que apunti de nou a
l’impossible tal com ja ha fet abans amb les obres anteriors: “el món és de
qui s’esforça, de qui resisteix, de qui no es resigna, de qui cerca, de qui
apunta alt. Cal apuntar, fins i tot, a l’impossible. Quedar-me a mig camí de
l’impossible és anar molt més lluny que conformar-me amb el que tinc a mà”
“No
és gens estrany, sinó més aviat el contrari, que la primera d’aquestes
històries comenci en un enterrament. Però en lloc del típic dia hivernal, cru o
plujós, es va escaure un enterrament tòrrid, en plena canícula d’estiu” És
l’enterrament de la Lluïsa que ha mort per la sida.
Aquest
és un llibre d’aquells que feia temps que volia llegir i he aprofitat que la
editorial Comanegra l’ha reeditat. Jordi Cussà és un autor maleït pels llibres
que ha publicat i també per la vida que va portar. Va viure tot el món de la
droga “dura” que queda perfectament reflectit en aquesta novel·la tal com ell
mateix escriu, “dins l’embornal creixent que esdevenen, dia rere dia, els
meus dies de joventut, conservo alguns moments absolutament frescos a la
submemòria. Dic “sub” perquè cal entendre-la com un referent parcial:
subjectiu, tergiversat pels anys i les pròpies defenses fins a qui sap on. Una
d’aquestes transparències, punt d’encontre entre diverses tramoies i
d’arrencada per a noves seqüències, introdueix la primera vegada que vaig
tastar l’heroïna”
Per
a molts és la novel·la d’una generació. És la novel·la catalana dels que van
viure entre “sexe, drogues i rock and roll”, al marge d’una societat que els
menyspreava i injuriava. Eren unes vides amb moments de gran gaudi, però també
farcides de depressions i baixades a l’infern. Vaig viure a prop d’aquesta
gent, vaig ser una mena de company de viatge distanciat d’algunes persones que
es poden assemblar als personatges que protagonitzen aquesta novel·la. Vaig
conèixer una part d’aquest món, però mai m’hi vaig endinsar del tot. Ells
estaven allà i jo estava aquí.
Jo
era més de rock and roll i menys de drogues i sexe. Cada capítol comença amb un
fragment d’una de les cançons dels grups que tots escoltàvem en aquells anys i
encara conservem ben frescos en la memòria, i a les prestatgeries dels vells
vinils de casa. Al final del llibre hi ha una mena de playlist que amb algunes
excepcions molts podríem signar.
Reading Festival, agost 1974
El
protagonista descobreix “que l’únic sentit de la vida si més no de la seva,
és assaborir el dia d’avui sense hipotecar el regust potencial de demà”. El
present és l’únic que té sentit. “Fer bondat de veritat, per als ionquis de
soca-rel, és molt complex” Viuen sempre en risc. És una generació que
pitjava l’accelerador a fons; que anava cap a l’abisme, sense frens ni
aturador. Ho pensaven a vegades, però eren uns instants que ben aviat
desapareixien del seu cap i tot continuava endavant. Son unes vides que tenien
pressa, ganes de gaudir al màxim sense pensar massa en el futur. Tot era
present, tot anava a gran velocitat. Morir jove no importava.
Afirma
que “els addictes són (o som) com una espècie de confraria francmaçònica i
ens reconeixem els uns als altres col·locats o abstinents, amb un parell de
mirades”. I segurament és així. Tots o gairebé tots volen deixar d’estar
enganxats a la droga i ho aconsegueixen per períodes curts o més llargs, però
amb el pas del temps hi tornen en el que és una “escalada” inacabable de més i
més, i més.
I
en tot aquest submón per si mateix ja prou complex fa l’aparició la sida, com
una mena de fantasma pertorbador i perseguidor de tots “els dolents i
pervertits”. A partir d’aquell moment viuen “enmig del pànic del tabú de la
sida i el dolor de les il·lusions i els col·legues que havíem enterrat plegats”
I
no van ser pocs els morts d’aquesta generació. El protagonista en fa una
exhaustiva llista, “va ser perdre trossets de tot el que havíem compartit,
trossets del que havia estat la meva història, xica, bruta però intransferible
història dins l’embornal del temps: la Sílvia, el Dixi, la Gràcia; l’Helena i
el Fabià; l’Eulàlia i la Susana; el Tomàs, el Pere, l’Yma i la Lídia, i encara
coprotagonistes com ara la Noemí i el Lanzarote i la Gemma i el Marc Tejida i
el Fèlix, i sobretot i sobretots, òbviament, Ella: la Lluïsa Caballera”
Tantes
morts, però sobretot, la mort de la Lluïsa van fer el seu efecte. De nou sol i
sense compromís l’Àlex “no sabia què fer de la meva vida, ara que la tornava
a tenir oberta, tota-per-a-mi-tot-sol, cada matí quan em llevava”
“Del
cosmos he vingut i al cosmos torno, i em sembla entendre que en realitat només
he estat un experiment còsmic”
“L’eternitat
és tot el que ens queda per compartir..., l’eternitat d’un silenci reeixit
d’ecos de vida inorgànica que, malgrat la mutació constant i la desaparició
progressiva dels miratges de la memòria, particular i col·lectiva, murmurant
“Fins ara, Mirall”, t’honora i t’acompanya cap al país dels CAVALLS SALVATGES”
Vaig veure aquest llibre a la
prestatgeria de novetats de la biblioteca i no me’n vaig poder estar
d’agafar-lo i llegir-lo. Bauman escrivint sobre la maldat!
Vaig descobrir Bauman el 2010 amb
la lectura de “Trabajo, consumismo y nuevos pobres”. Des d’aleshores he
anat llegint tot el que he trobat d’ell. M’agrada el que explica i també la
senzillesa amb la que ho fa. I com sempre la seva lectura no m’ha defraudat.
Posa negre sobre blanc la visió pessimista que molts tenim de la direcció que
ha agafat la societat en la que vivim.
En aquest volum comparteix
autoria amb Leonidas Donskis. De fet el que fan és alternar-se en l’escriptura.
Exposen les seves idees i es van responen al llarg de tot el llibre.
Segons Donskis“vivimos en una sociedad
determinista, pesimista, fatalista y cargada de miedo y pánico, que tiende
todavía a tener en alta estima sus consagradas, aunque ya anticuadas y
engañosas, credenciales democráticas liberales.”
Vivim en “un totalitarismo de “terciopelo”: una forma
controlada de manipulación de la consciencia y la imaginación que, revestida
del ropaje de la democracia liberal, permite la esclavización y el control
hasta de las voces críticas”
Sobre la tecnologia que ens
envaeix afirma que “nos guste o
no, la tecnología no nos pregunta si la queremos o no. Desde el momento en que
podemos usarla, debemos usarla. Negarse a ello relega a quien lo haga a los
márgenes de la sociedad”
Bauman rebla el clau quanens fa veure que“un fantasma recorre Europa: el fantasma de la ausencia
de alternativas…, y, en especial, de una alternativa total y atractiva,
una alternativa que prometa terminar con ese ambiente de fatalismo, impotencia
y desplome de la imaginación”
Santuari de la Mare de Déu d'Escales, desembre 2016
Per ell, “existe la sospecha muy extendida de que las
elecciones se han convertido en un engañabobos. Un juego de simulaciones… Los
políticos fingen gobernar, mientras que quienes ostentan el poder económico
fingen ser gobernados”
Ens parla d’una majoria de
població, sobre tot, els mes joves formatada pels mitjans, i aquí fa especial
esment en els mitjans tecnològics en el que tot esdevé a gran velocitat i en el
que els temps dedicats a la reflexió han desaparegut.
“Una de las más destacadas y más seguidas compañías televisivas (CNN) ha
entrenado a sus espectadores para ver sin comprender, para escuchar sin
entender y para consumir información sin buscar (ni esperar encontrar) su
significado, sus causas, ni sus consecuencias. La lección general que emanaba
de aquella pantalla era bastante simple: el mundo es un agregado caótico, o un
flujo que no cesa, de fragmentos desmembrados y dislocados sin apenas pies ni
cabeza, y nada puede hacerse para que tenga sentido, y no digamos ya para que
sea más penetrable a la razón o a intervenciones preventivas, correctivas o
rectificadoras guiadas por esa razón”. Aquesta sensació d’unes
notícies que ens presenten un món caòtic, incomprensible, fragmentari i en el
que no hi ha res a fer per millorar-ho la tinc sovint, i crec que no soc l’únic.Els telenotícies s’han convertit més aviat
en programes d’entreteniment, més que en programes que expliquen la “realitat”
Com afirma Cornelius Castoriadis ens tenen anestesiats: “el gran problema de nuestra sociedad
era que había dejado de cuestionarse a sí misma”
De fet estem en un moment
històric en el que “el
descontento y las protestas son ahora políticamente ineficaces” . Ben
poques vegades, les mobilitzacions serveixen per canviar les coses, i com que
això cada cop és més evident per a tothom, aquestes es van desinflant mentre
els polítics fan el que volen. En campanya electoral fan moltes promeses que
després no compleixen i no passen comptes a la societat que els ha votat. És
allò de dia passa any empeny.
Amb l’afegit del que escriu Ivan Krostev: “Actualmente las
diferencias entre la izquierda y la derecha se han evaporado en esencia, y
votar se ha convertido más en un ejercicio de expresión de unos gustos
personales que en la manifestación de una convicción ideológica… Las
elecciones… existe la sospecha muy extendida de que se han convertido en un
engañabobos”
També podem veure sovint el que
ens explica Donskis: “En el mundo
contemporáneo, la manipulación mediante la publicidad política es capaz no ya
de crear necesidades en las personas y hasta criterios por los que estas midan
su propia felicidad, sino también de fabricar a verdaderos héroes de nuestro
tiempo y de controlar la imaginación de las masas por medio de biografías
laudatorias de unas presuntas trayectorias personales de éxito”
Segons Donskis vivim en una
societat del tot controlada: “Quienes
controlan el pasado controlan el futuro. Quienes controlan el presente
controlan el pasado. Quienes controlan la televisión controlan la realidad.
Quienes controlan internet, controlan la imaginación y el principio de toda
alternativa. Quienes controlan los medios de comunicación controlan los
territorios…”
En realitat ben poc els importem.
Som tan sols un número. “La
transformación de seres humanos en unidades estadísticas es uno de los síntomas
de la barbarie moderna y de la ceguera moral del mundo contemporáneo”.Té una gran relació amb la idea de SER SUPERFLU, de ser
prescindible. El que no vota, el que no consumeix, ... no interessa a ningú.
En la societat actual hi ha un
grup important de persones “son
las personas que viven en una situación precaria, desprotegida, ubicadas en una
zona de permanente peligro y riesgo. No tienen nada garantizado, no pueden
estar seguros de nada; se les ha arrebatado para siempre la sensación de
seguridad” Són les persones que no importen.
Continuant aquest mateix
argument, Bauman afegeix que “los
seres humanos son considerados bienes de consumo que hay que usar y desechar.
Hemos creado una cultura de usar y tirar que no deja de propagarse… Ya ni
siquiera forma parte de la sociedad. Los “excluidos” no son los “explotados”,
sino los parias marginados, las “sobras””
De fet, “la política se reduce, en esencia, a lograr un
producto interior bruto al alza, y el alza del producto interior bruto tiene
como fin que los ricos sean más ricos y los pobres más pobres” … “La regla de
privatizar las ganancias y nacionalizar las pérdidas”
Vivim en un món multicultural en
el que s’ha barrejat tot. No fa massa anys vivíem en compartiments estancs, en
cultures estanques, en el que les altres cultures les consideràvem exòtiques si
més no. I encara no sabem com hem de conviure en aquesta nova situació. Els
riscos i les friccions entre les diferents cultures que cohabiten són
inevitables.
Per finalitzar aquest recull de reflexions,
una de les darreres afirmacions de
Donskis ja cap el final del llibre: “El auténtico problema es que vivimos en un mundo sin alternativas. Este
mundo se proclama solemnemente a sí mismo como la única realidad”. Realment
estem molt fotuts.
