La Covid-19, la pesta del segle XXI

Immediatament quan es va decretar l’estat d’alarma que implicava el confinament a casa, com molta altra gent, vaig pensar en aquest llibre d’Albert Camus escrit el 1947 i que Joan Fuster va traduir al català el 1962.

El vaig llegir a l’estiu del 1997, i tot i que m’havia agradat, no recordava gran cosa. Per tant una relectura no anirà malament.

Ha resultat ser una crònica perfecta dels nostres dies, escrita fa més de 70 anys.

A Orà tot va començar de sobte amb la mort de les rates. “Amb només tres dies les rates mortes s’amuntegaven a centenars per carrers, fàbriques i cases... Durant els dies següents la situació encara va fer-se més greu”.... Al sisè dia “es feia evident que aquell fenomen del qual no podíem precisar encara ni la transcendència ni l’origen era realment amenaçador”.  

Als 10 dies les rates mortes han desaparegut, però ben aviat es produeix la primera mort i “la sorpresa dels primers temps va convertir-se en pànic de mica en mica”... “En pocs dies, els casos mortals es multiplicaren, i es feu evident, per als qui es preocupaven d’aquell mal curiós, que es tractava d’una vertadera epidèmia”.

El protagonista diu: “hi ha hagut al món tantes pestes com guerres. I, això no obstant, guerres i pestes atrapen la gent igualment desprevinguda”. En ple segle XXI, i quan la humanitat sembla tenir-ho tot controlat i ens pensem gairebé invulnerables, apareix un virus minúscul. Entrem en pànic com a societat, i canviem la nostra manera de viure. La COVID-19 ens ha agafat a tots desprevinguts. No havíem fet cas als avisos dels científics que ja havien dit que ens podia passar.

La pesta es comença a estendre per Orà, però costa molt aconseguir un reconeixement oficial i posar-se a la feina. “Les mesures no eren draconianes, i semblava que s’hi feien moltes concessions al desig de no inquietar l’opinió pública”. Passa exactament el mateix al llarg del mes de febrer i a principis de març.

Passen els dies i es produeix el tancament de la ciutat. Ja ningú pot entrar, ni tampoc sortir. Alguns dels protagonistes tenen a les seves parelles fora de la ciutat, i els passa una mica com a nosaltres. “Aquesta separació brutal, sense límits, sense futur previsible, ens deixava atordits, incapaços de reaccionar contra el record d’una presència, encara tan pròxima i ja tan llunyana”... “Sabíem que la nostra separació estava destinada a durar i que calia que intentéssim conformar-nos-hi”

A mesura que passen els dies de tancament de la ciutat “flotaven més que no pas vivien, abandonats a dies sense rumb i a records estèrils, ombres errants...” “Als nostres ciutadans els costava de comprendre què els passava. Hi havia sentiments comuns, com ara la separació o la por, però continuaven també posant en primer lloc les preocupacions personals ... La majoria eren sensibles, més que res, allò que pertorbava les seves rutines o afectava els seus interessos. N’estaven molestats o irritats... La primera reacció va ser la d’acusar l’administració”. Tinc la impressió que no ha estat així del tot. Hem estat molts els ciutadans que em entès que calia aquest confinament tan estricte i que tan poc ens agradava.

Els hi passa el mateix que a nosaltres, un cop fet el diagnòstic i ingressat a l’hospital, “la família sabia que només el tornaria a veure o restablert o mort”. No sabem que és pitjor si la por a la malaltia, la pròpia mort o la por a contagiar als amics i coneguts. Prenem totes les precaucions, perquè “molts seguien esperant que l’epidèmia no tardaria a aturar-se i que ells se’n salvarien amb les seves famílies”

Estem a meitat del segle XX i l’església intenta utilitzar el seu dit acusador: “si avui la pesta us afecta és que ha arribat el moment de reflexionar. Els justos no han de témer però els pecadors tenen motiu de sobres per a tremolar”. Per sort, no hem hagut d’escoltar massa manifestacions d’aquest tipus, encara que no defujo que més d’un en el seu interior haurà pensat allò del càstig diví.

“Mentre uns continuaren fent la seva petita vida i s’adaptaren a l’enclaustració, d’altres, al contrari, ja no van tenir altra idea que la d’evadir-se d’aquella presó”. En el nostre cas són les persones que només pensen en continuar fent la seva sense tenir en compte els perjudicis que puguin causar als demés. En tenim molts exemples, més dels que voldríem.

“Aquell mateix dia, en el curs, d’una reunió, els metges aclaparats davant un prefecte desorientat, havien exigit i obtingut noves mesures per a evitar el contagi”. Els científics han fet la seva feina i en part han estat escoltats per les autoritats, encara que no sempre.

“Durant setmanes i setmanes, els presoners de la pesta van resistir com van poder”... El confinament estricte no dura tant com la pesta al llibre de Camus, però també l’hem resistit com hem pogut.

“La pesta ho dominava tot”. Aquests dies la COVID-19 ho domina tot: notícies, converses, vida quotidiana, ...

“La gran ciutat silenciosa no era sinó una aglomeració de cubs massissos i incerts”. Els carrers buits i en silenci imposaven.

“Ja és hora que això s’acabi” deien els nostre conciutadans... Però això es deia sense l’ardor i sense l’acritud del principi, ... Al gran impuls esquerp de les primeres setmanes havia succeït un abatiment que hauria estat un error de confondre amb la resignació, però que no deixava de ser una mena de consentiment provisional... Els nostres conciutadans havien passat per l’adreçador, s’havien adaptat, com sol dir-se, perquè no hi havia manera de fer res més.” Ens queixem de què ha girat les nostres vides com un mitjó, però ens conformem. Entenem que no ens queda més remei.

“Justament allò era la desgràcia, el costum de la desesperació és pitjor que la mateixa desesperació .... La mirada ensopida ..... Tota la ciutat semblava una sala d’espera ... Sense memòria i sense esperances, vivien el present ... Per a nosaltres no hi havia sinó instants”. Sabem que el que tenim a sobre serà molt llarg, més llarg del que voldríem. Només podem esperar a què la ciència trobi una solució. Mentre no sigui així ens hem d’adaptar a viure d’una nova manera.

“Alhora que senten la profunda necessitat d’un contacte que els uneixi, no poden tanmateix abandonar-s‘hi a causa de la desconfiança que separa els uns dels altres” Necessitem retornar als contactes amb les nostres amistats, però alhora la por ens lliga de peus i mans.

“...Sap que la seva llibertat i la seva vida estan a punt de ser destruïdes”. Veiem planejar per sobre nostre grans restriccions a la nostra llibertat, i dubtem de si un cop passi tot plegat les podrem recuperar.

“La malaltia havia arribat a allò que es deia un replà. D’ara endavant no podia sinó decréixer” El famós pic que tant ha costat d’assolir, però “la història de les epidèmies registrava alts i baixos imprevistos”. No hi ha cap seguretat que apareguin nous rebrots que ens facin tornar enrere.

“Els mesos que acabaven de passar, per bé que els augmentaren el desig d’alliberació, els havien ensenyat a ser prudents, i els havien acostumat a confiar cada vegada menys en un pròxim acabament de l’epidèmia”. Ens agradaria veure proper el final, però sabem que queda lluny i no ens fiem dels tímids avenços assolits.

“Tothom estava d’acord a creure que les comoditats de la vida anterior no es recuperarien tot d’una i que era més fàcil destruir que reconstruir”. El sentiment de que costarà molt tornar a aixecar-se com a societat està ben arrelat en el fons més recòndit de cadascú de nosaltres.

Les mascaretes s’han convertit en normals. Han canviat els nostres gestos. Hem canviat els nostres hàbits, els nostres desplaçaments, les nostres mirades. Costa reconèixer coneguts darrera d’aquestes màscares. Tot ha canviat.

Albert Camus ja ens avisava en el final del seu llibre: “el bacil de la pesta mai no mor ni desapareix, pot estar adormit durant desenes d’anys en els mobles i en la roba, s’espera pacientment a les cambres, als cellers, a les maletes, als mocadors i als paperots, i, potser, vindrà un dia que, per a dissort i alliçonament dels homes, la pesta despertarà les seves rates i les enviarà a morir en una ciutat feliç”. No ha estat la pesta, ha estat la COVID-19, un nou bitxo desconegut.

Albert Camus / Foto de Henri Cartier-Bresson