Ha de ser molt trist, tristíssim

Ha de ser trist aixecar-te cada matí sense cap altra il·lusió que frustrar la dels altres. Cap més projecte que anar repetint que el projecte dels altres està equivocat.

Ha de ser especialment trist si treballes en política, l'art de transformar les coses, i tot el que tens són excuses cuinades per impedir avançar: els bancs marxaran, Europa ens expulsarà, això és il·legal. Dedicar-te presumptament a fer possibles les coses i convertir-te en un simple altaveu de l'això no pot ser.

Ha de ser trist aixecar-te enfadat amb el somriure i l'esperança dels altres. Ha de ser tristíssim haver-te de dedicar a espantar avis i àvies amb la idea que perdran la pensió que han suat tota la vida, a veure si esgarrapes algun vot desesperat. I més trist serà quan vegis que la gent gran té por, però també dignitat, i ni així deixaràs de ser insignificant.

Ha de ser tristíssim veure com les teves sigles es van encongint, la caiguda és estratosfèrica, i haver d'anar repetint que guanyaràs, per acontentar els padrins, per allargar l'agonia.

Ha de ser trist intentar fer un front anti, en lloc d'un front a favor. I veure que no el pots fer, que no sumes. Que ni les quotes de pantalla ni els centímetres de paper ja no són garantia de res, que la gent ha crescut i ha après a desconfiar de discursos tan servils amb els poders.

Ha de ser trist no tenir res a oferir, ni agenda pròpia, ni eines de seducció. Tenir a penes fantasmes per brandar, i prou.

Ha de ser trist pensar que quan els nets et preguntin a què et dedicaves, hauràs de respondre que la teva missió era intentar que no passés res, que els altres no se'n sortissin. I que, per sort, vas fracassar.

La vida que aprenc

Carles Capdevila

Ha passat el temps i continua plenament vigent. Ha de ser trist aixecar-te i veure que un any més molta, moltíssima gent a tornat a sortir el carrer, i haver de seguir enganyant i refugiant-se darrere dels jutges i dels fiscals, i tornar el país a les èpoques més fosques en les que reivindicàvem una llibertat d'expressió que no teníem. 

És molt trist que cada dia que passa ens tornen les imatges en blanc i negre que ja voldríem haver oblidat per sempre.

Dedicat especialment a Mariona Rajoy, Soraya de Santamaria, Pablo Casado, Albert Rivera i altres polítics, a jutges i fiscals dels diferents tribunals que no paren d'enviar cartes i més cartes, a Marhuenda, Cebrián, Inda, Enric Hernández i altres periodistes que falsegen la realitat de tot el passa a Catalunya.