SIRIA: un conflicte complex sense solució?

Síria i el seu conflicte “intern” fa temps que amb més o menys intensitat apareix dia sí, dia també en els telenotícies i en els diaris. Bé de fet, hauria de dir que darrerament està una mica desaparegut, ja que la notícia internacional de moda és Veneçuela.

Però no és massa senzill d’entendre tot el que passa al seu voltant. De retruc ha generat el “problema” dels refugiats que arriben a Europa i també l’aparició en escena d’un mal son com és l’ISIS. Em va sembla que la lectura d’un llibre com aquest, escrit i publicat el 2016, podria resultar clarificador.

Síria és el tauler de joc. Allà s’està jugant la partida. A mesura que ha passat el temps si han afegit jugadors. Ja fa sis anys que va començar i la solució ni està ni se l’espera. Morts, destrucció, ruïnes, pobresa, desplaçats, .... I van sumant.

A l’inici semblava un esclat més de les primaveres àrabs, una revolució popular contra el president Bashar Al-Asad, un dictador. Aquest no volia perdre el seu poder i els seus privilegis. Havia aprés la lliçó del que poc abans havia succeït en altres països àrabs: Tunísia, Egipte, Líbia, ... Va reaccionar amb duresa i violència contra les manifestacions dels seus ciutadans. No es va estar de res. Com que la comunitat internacional no tenia recanvi per Bashar Al-Asad, el va deixar fer, i l’escalada de violència va anar en augment. Síria es va convertir en un país ingovernable.

La revolta popular era pacífica. Malgrat la incitació a convertir-se en violenta s’hi resistia, però finalment l’opció violenta es va obrir pas i van començar a rebre armes des de Turquia, Qatar i Aràbia Saudí. El tauler es començava a complicar.

“La entrada en escena de los paises del Golfo movilizó a Iràn y a sus satélites. A partir de otoño de 2011, Hezbollah se involucró en la guerra siria ante la alarmante pérdida de territorio por parte del régimen.” Es va embolicant la troca.

I què ha fet la comunitat internacional per ajudar a resoldre el conflicte? Res o pràcticament res.

“Mientras Siria se deslizaba hacia el abismo, los paises occidentales mantuvieron un doble discurso. Por una parte , anunciaron su apoyo diplomático a la oposición, pero por otra insistieron en la necesidad de que se alcanzara una solución negociada”. El joc de la puta i la Ramoneta ja havia començat.

I no massa més tard, Estats Units, França i el Regne Unit van començar a recolzar als rebels. Es produeixen molts intents d’actuar units els diferents grups rebels que s’enfronten al règim, però en realitat no ho acaben d’aconseguir mai. Hi ha massa diferències polítiques, religioses i ideològiques i també de egos personals. Les ajudes externes tampoc són de massa ajuda per tal que es produeixi aquesta unió. Els rebels dividits poc tenen a fer amb la maquinària militar a la que s’enfronten. Alguns d’aquests grups també comencen a matar, massacrar i torturar de forma indiscriminada. Apareixen els primers grups islamistes radicals.

Es crea un Consell en l’exterior, però després de molts canvis i diferents intents, es rebutjat des de l’interior acusat de no conèixer les veritables necessitats, ni tampoc que estava realment passant.

 “El principal punto dèbil de la revolución siria ha sido desde el comienzo que carece de una dirección política revolucionaria. La revolución apareció espontáneamente siendo portadora de consignas muy generales, consignas nobles, però sin tener un programa claro y en un entorno local, regional e internacional hostil. Ha buscado una dirección pero en vano” diu Faruk Mardam-Bey prestigiós intel·lectual sirià el 22 de novembre de 2014.

Només iniciar-se les revoltes, Bashar Al-Asad deixa en llibertat un nombrós grup de radicals islamistes que tenia empresonats, per tal que intervinguin en les revoltes. Així busca el recolzament internacional contra l’islamisme radical. A la llarga ho aconseguirà.

Els primers en aparèixer en escena és el front Al-Nusra una franquícia d’al-Qaeda.  Després amb el ISIS. el Front Al-Nusra acaba arraconat: “Como otros grupos yihadistas, el ISIS comulga con la doctrina salafista wahabí. La yihad, considerada una obligación para todos los musulmanes, supone su principal mandamiento. Esta yihad no solo es defensiva, sino sobre todo ofensiva. Además de contra los occidentales, debe dirigirse contra los musulmanes reacios a aceptar el credo salafista”

Les files es nodreixen de radicals d’arreu, de tots els països àrabs, però també dels països occidentals. El seu primer enemic són els governants dels països musulmans i el segon els occidentals. Segons ells estan lliurant un combat decisiu entre musulmans i infidels que precedirà la fi del món i l’arribada del Messies.

Són molt bel·ligerants contra els kurds,  contra els yazidites i les minories cristianes a qui han assassinat sense pietat al llarg de tot aquest temps. Contra el ISIS intervé Estats Units i la seva aviació, malgrat que en molts dels seus atacs causa danys colaterals sobre la població civil. Després del que va suposar la sorpresa inicial el ISIS ha perdut molta força i molts del territoris que havia conquerit. La contribució de Bashar Al-Asad en la lluita contra el ISIS ha estat molt minsa. El ISIS tampoc és l’enemic declarat de l’oposició siriana. Els principals combatents contra el ISIS han estat els kurds.

Els països occidentals no van reaccionar i es van trobar davant de dos problemes: la extremada violència del govern contra el moviment rebel i la crisi dels refugiats. La seva preocupació era no implicar-se en una guerra que podia desestabilitzar una regió ja prou desestabilitzada. De fet no intervenen fins l’aparició de ISIS.

Rússia defensa el seu aliat Bashar Al-Asad des del primer moment.

També entren en joc les potències locals, així com els emirats del Golf i Qatar. Cadascú juga les seves cartes com millor li va pels interessos de la seva partida particular.

Iran i els seus satèl·lits xiïtes juguen les seves cartes a favor de Bashar al-Asad per preservar les seves àrees d’influència en front d’Arabia Saudí. Amb Iran participen les milícies de Hezbollah, Afganistan i Pakistan. Tot plegat també disfressat d’una pàtina religiosa, però en el fons és una qüestió de predomini econòmic.   

Arabia Saudí també s’implica directament en el conflicte ajudant als grups rebels. “Este apoyo estaba directamente relacionado con la máxima preocupación de la política exterior saudí: la necesidad de contener a Irán. Otro objectivo era expandir la ideologia wahabí” Tampoc vol donar ales als rebels per una possible revolta en el seu propi país, per tant, mesura el seu recolzament amb comptagotes.

La lluita pel predomini en la zona entre Arabia i Iran no es pot només interpretar com una lluita entre sunnites i xiïtes, sinó també per una lluita estratègica, ètnica i ideològica.

Turquia és un altre dels actors principals del conflicte. Turquia no vol donar ales a la minoria kurda que també actua en el seu país. Per altra banda és un dels països que ha rebut més refugiats provinents de Síria (gairebé 3 milions a mitjans dels 2016). Comparteixen amb Síria més de 900 kms. de frontera. Son contraris a Bashar al-Asad i al moviment kurd, alhora, per tant el seu paper no és mai massa clar.

Malgrat que la seva frontera ha estat un dels llocs per on han entrat més yihadistes, també està molt preocupat per l’ISIS, ja que també han rebut les conseqüències en el seu territori en forma d’atemptats.

“Si algo han dejado claro todos estos años de guerra es que ninguna de las partes dispone de la suficiente fuerza para imponerse sobre sus rivales en el campo de batalla. La progresiva balcanización de Siria, dividida entre el régimen, los rebeldes, los yihadistas y los kurdos así parece demostrarlo. Desde el estallido de la revolución, la situación sobre el terreno ha cambiado de manera drástica. La multiplicidad de actores implicados en su desarrollo y la diversidad de intereses que defienden han agravado la guerra hasta llevarla a un punto de no retorno. De una movilización popular en demanda de libertades y reformas se ha pasado a una guerra regional en la que intervienen no solo Irán y Arabia Saudí, sinó también Turquia, Qatar i Emiratos. La presencia del ISIS y del Frente al-Nusra ha sido empleada a su vez por Estados Unidos y Rusia como pretexto para justificar su intervención en un país en ruinas”

S’ha convertit en un conflicte en el que tot val, sense tenir en compte cap de les normes internacionals. Aquesta afirmació es pot aplicar a tots els grups en conflicte, ningú en té l’exclusiva.

En el cantó dels rebels hi ha tot un conjunt de grups dispersos amb interessos molt diferents i que no aconsegueixen posar-se d’acord. Van des dels moderats als grups salafistes i el Front de Al-Nusra. “Difieren notablemente en torno al futuro de Siria, puesto que los primeros defienden un Estado laico y democràtica y los segundos son partidarios de uno religioso regido por la sharia. Su enemigo común és Bashar al-Asad, però no está claro que ambos bandos puedan ponerse de acuerdo en el sistema político a implantar en el caso de que su régimen se desmorone” Depenen molt de les ajudes externes que reben i dels seus objectius que en molts casos no són tampoc que guanyin els rebels.

Un dels actors del conflicte: ISIS. “A estas alturas parece evidente que su ascenso no hubiera sido factible sin la connivència de algunos actores clave de la región. Si bien es cierto que, hoy por hoy, representa una amenaza a escala global, también lo es que muchos lo consideraron en el pasado o lo siguen considerando en el presente un enemigo útil que conviene preservar. Este es el caso del presidente sirio Bashar al-Asad, quien no ha dudado en presentarse com un mal menor ante la comunidad internacional, però que en un primer momento contribuyó a su creación mediante la liberación de cientos de islamista radicales”

Els kurds han creat una mena d’estat federal en el Nord de Síria. Això no agrada als opositors, ni a Bashar al-Asad, ni als turcs, ni a ISIS que en paguen les conseqüències ja que són els kurds els primers que aconsegueixen aturar el seu avanç.

I els que han pagat les conseqüències més dramàtiques d’aquest conflicte sense fi es la població civil: entre 330.000 y 470.000 morts, 75.000 desapareguts, 4.800.000 refugiats en països de l’entorn, 1.120.000 refugiats en Europa, 9.000.000 de desplaçats, les dues terceres parts de la població siriana. “Este catastrófico escenario confirma la existència de toda una generación perdida en Siria con niños que, en muchos casos, ni tan siquiera han podido aprendrer a leer o escribir.”

El problema de l’ingent nombre de refugiats en els països veïns, països també amb els seus problemes, i que ja han vist que aquest contingent és i serà per molt de temps no sembla tenir vies de solució.

I aquest problema és trasllada a Europa que no mostra cap política efectiva davant aquest allau de refugiats. Mentrestant aquestes persones han de suportar situacions de vida inhumanes derivades d’un conflicte que fa massa temps que dura i que a hores d’ara no hi ha cap perspectiva de que s’acabi aviat.

Des de l’inici del conflicte hi hagut tímids intents d’assolir acords de pau, però en cap moment han passat de tímids. El vet de Rússia a l’ONU ha estat una constant, però la resta de països tampoc han posat veritable interès.

Obama després de les fracassades intervencions americanes a Iraq i Afganistan no volia intervenir directament en un nou conflicte en la zona. La solució negociada que era la seva estratègia inicial resultava impossible. De fet mai han volgut la caiguda del règim de Bashar al-Asad per les incerteses que suposaria. A hores d’ara estan més preocupats per ISIS que per una altra cosa. I de Trump no es poden esperar pas grans solucions.

Tant les propostes de la ONU com les de la Lliga Àrab han servit de ben poc. Tampoc ha estat d’utilitat les tres conferències de Ginebra (2012, 2014, 2016). La única a la que es va arribar a un acord va ser la primera (govern de concentració i eleccions en 18 mesos). Cap de les altres dues ha aportat solucions al conflicte, de fet no han arribat ni tan sols a cap acord.

“Hoy en día, los paises occidentales parecen haberse resignado ... y carecen de una hoja de ruta creïble para poner fins a las hostilidades y a la catàstrofe humanitària” Malgrat alguns gests la comunitat internacional espera impassible que amb algun cop de sort tot plegat acabi algun dia. Han deixat a Síria en mans de la sort

ANUAR AL-BUNNI, advocat, 11 de desembre de 2015 afirma: “Cualquier solución política que no juzgue a los responsables de los crímenes de guerra y de lesa humanidad està condenada al fracaso y es, además, una invitación a seguir perpretando crímenes en el futuro” Com a molt s’assolirà una situació de compromís que no tancarà el conflicte i aquest es pot eternitzar com molts altres dels que ja fa temps que hi ha a la zona.