Va ser bonic, mentre va durar

 

“És de nit, és la nit del darrer dia i el país dorm com ho fan la major part dels que hi viuen: manté algunes funcions bàsiques, el cor batega i els pulmons s’omplen  d’aire amb la calma què es canvien els torns de les fàbriques i hospitals”... “Rere les parpelles de tots els que dormen hi ha la mateixa foscor que al cel, una volta llisa i humida que descansa mentre espera que arribi la llum i descobreix un paisatge ple de turons, viles i ciutats”

En Carles i la Marina són parella. Són professors de secundària. Avui és el dia de la seva jubilació; el darrer dia de classe de tota una vida dedicada a l’ensenyament. Fan balanç del que ha sigut la seva vida i pensen amb la il·lusió i el compromís personal que van encarar els anys del procés. Com molts catalans es van creure que seria possible assolir la independència, però després va venir el desengany i la decepció.

Després de molt de temps no aniran a una manifestació en defensa del català. “Hi haurà dos buits, potser la gent no els notarà, no els identificarà amb les seves cares, però sabrà, com en altres manifestacions, que cada vegada són menys, els que es manifesten. Potser només ho notaran ells, no ho saben, això. Potser ja no li importa a ningú” Després d’haver anat a totes les manifestacions, a tots ens ha arribat el moment en que hem deixat d’anar-hi, i ja només hi hem tornat de manera puntual.

Diada 2017

“Anirem de la llei a la llei” en què tanta gent va confiar el van fer seu el rei, els jutges i la policia” Ells si que van aprofitar la llei per perseguir als implicats i fer-nos por, i fer-nos tornar a casa amb la cua entre cames.

“Va arribar el moment d’acceptar que no hi havia res preparat” i que ens enviaven a casa i la pregunta és ¿aleshores perquè vam obeir i van abandonar els carrers?

A hores d’ara el que resta del procés, és la il·lusió de tots aquells anys, les emocions que vam viure, els ulls humitejats moltes vegades, el nus a la gola... Però tot acaba amb molts encausats, i amb desencís i ràbia pel que podia haver estat i no va ser..., i amb desconfiança creixent envers els polítics i les seves promeses. Ja no ens creiem les seves paraules que a hores d’ara ens sonen buides.

La promesa d’un país independent era molt bonica, ens la vam creure i pensàvem que ho teníem a prop, però no va ser així, i ara estem com estem amb un govern que ha acabat denunciant tot de gent a qui havia animat a manifestar-se.

En un moment l’autor aprofita per posar cullerada sobre un dels grans mals de l’ensenyament actual: la llengua. Assolir una bona comprensió i expressió oral i escrita en la que s’ha d’implicar tot el professorat sigui quina sigui la seva especialitat sense cap excusa, però que topa amb molta resistència de qui simplement vol circumscriure el seu treball a la seva matèria. “Ensenyar tot el que s’ensenya si després falla la llengua, el llenguatge de què serveix?”

“La paraula mentida és la que més costa pronunciar”. Però és clar que els polítics al llarg dels anys del Procés ens van mentir conscient o inconscientment, uns més que altres i que la gent s’ha sentit enganyada, estafada, i ara no sap què fer i com fer-ho.

“Tot mentida, una mentida bonica, però mentida al cap i a la fi”. Ho van engegar empesos per la gent al carrer, ho van continuar, i ho van tallar quan no sabien ja què fer. Els dies que van del 1 al 27 d’octubre són dies de dubtes i de no ser capaços de seguir endavant. De no saber què fer.

“¿Calia sortir a dir que tenien la independència a tocar mentre entre ells sabien que no hi havia res preparat?”

“Que ens enganyessin pot ser culpa nostra... Però que mentissin, només, només, només, només és culpa seva... Mai tanta gent al carrer havia aconseguit tan poca cosa... Ens han pres el pèl de mala manera. Tot el que havíem llegit que ens avisava i que ens feia més ràbia llegir, tot ha arribat... El país ha tirat enrere molts anys i és culpa seva. Això s’ha tancat tan en fals que reviurem aquesta història mil vegades... Ells hi eren i potser l’haurien d’haver vist aquest límit, i no anar dient “rotundament sí”... Ni tan sols van aguantar parlar en català... Algun dia tot això s’ordenarà d’alguna manera intel·ligible perquè el xoc de desengany encara és massa fort”

Hem de tocar de peus a terra i ser conscients que això s’ha acabat i que no ho tornarem a fer. Hem perdut bous i esquelles. “Hem malbaratat una dècada i en necessitarem una altra per arreglar aquests esguerros”

“Els manifestants havien demostrat civisme, persistència i havien argumentat raons democràtiques. Havien de ser escoltats, tot això és tan cert que les manifestacions van existir. Tants milions de persones al carrer i tant ordre” i no es va saber què fer, i no va servir per res realment efectiu.

¿On està allò de els carrers seran sempre nostres? Ja no ho son des de fa temps, si és que en algun moment van ser realment nostres.

“És com el somni que tampoc no s’acaba, s’ha anat esvaint dins del son, com les coses es dissolen en la nit, que deixen d’existir fins que algú les torna a despertar”

FRANCESC SERÉS

La mentida més bonica

Proa 2022; 286 pàgines

La decisió

 

“Tot anirà bé. Si la llengua s’acaba, no passa res. Si consideres el suïcidi, val la pena abandonar la idea. Que tot està per fer i tot és possible, no en tinguis cap dubte... Millor girar full, al més ràpid possible, i avançar cap a la resolució de la història”

“Acabada la llengua, acabes tu. I si el metge ha dit que el procés és irreversible i que progressivament perdràs la memòria, el seny i el llenguatge, i si tu has negat el que el metge deia, si has volgut negociar, si les teves emocions han buscat blancs fàcils (i t’has enrabiat contra un Déu en qui no creus, has trobat injusta la Natura i l’Estat per condemnar-te a la indignitat d’un declivi vegetal) i si, finalment has acceptat la malaltia, aleshores ja saps el que toca... És qüestió de temps que s’arruïnin tantes parts de tu que només en quedi l’escorça. Ara perds la memòria de què fas, però aviat perdràs el record de qui ets i les paraules per retrobar-ho. De moment la malaltia no és més que una petita molèstia de no saber on guardes la, quedar-te a mig camí de, anar-t’ho repetint tot per no oblidar que, repetir-ho tot per recordar si. Després serà pitjor. El perill està a no saber traçar una línia de no-retorn. En quin moment el vespre passa a dir-se nit? Què fas quan no tens ni una paraula ni l’altra? Encara queda una mica de llengua. No res. Mossega-te-la. No ho expliquis a ningú. Serà una cosa entre el metge i tu... Pensa fredament. Sempre t’ha anat bé la fredor. Fes-ho per dignitat. Posa-hi remei sense assistència. Encara hi ets a temps. Ja saps què toca”

Aquest començament promet molt, però un cop comença la història i vaig passant pàgines vaig perdent l’interès. El que explica em resulta intranscendent i no té res a veure amb aquest inici tant potent i alhora original

La família es reuneix en un xalet a la vora d’un llac per celebrar el setanta-sisè aniversari de la mare. Van arribant tots els familiars i convidats. És el xalet on havien passat els estius de fa anys.

Carros de Foc, agost 2010

“Arriben. Van arribant. Sense saber com, el xalet s’ha omplert de gent... Totes les festes que pugui recordar, d’alguna manera, són la mateixa festa”

“La gent, sempre la gent. La gent són els altres. La gent són els que pensen diferent de tu. Tot tiraria endavant si no fos per culpa de la gent” Tots pensem que la gent no fa el que hauria de fer. Nosaltres ho fem bé, els altres no.

L’antic xalet familiar està com estava, situat en un lloc bucòlic, rodejat de bosc i al costat d’un llac. Tant el llac com el xalet també són en certa manera protagonistes.

No acabo d’entendre que té a veure aquell començament amb la resta de la novel·la, tret del darrer breu capítol final.

“El doctor em va confirmar que perdia, per moments, el cap i les paraules... Es perd un alfabet, una llengua, una biblioteca de memòries, ... i quan aquests records s’extingeixin, t’extingiràs amb ells. Tot plegat m’ha empès a revisar el passat... també he pensat molt en el futur immediat... I vist tot això, he pres una decisió. Em va costar... Vaig estalviar a tothom, però, el coneixement de la meva situació... Vivim en una breu escletxa de llum oblidant, en tot moment, que la resta és foscor...

... No és una decisió encara que ho sembli. No és el que vull. No estic llesta. No és l’hora. No és un bon moment. No hi ha bons moments. No hauria de saber el dia ni l’hora (com exigeix la Bíblia) però el sé. No soc forta. No soc valenta, em venç una por que és vasta i poderosa... Lamento cloure amb un monòleg, m’aterreix, de fet, saber que em quedo sola, monologant, i me’n vaig sola, monologant, però el dia està triat, la carta ho deixa tot ben clar, la carta que ha de convèncer els altres és la carta que m’ha de convèncer a mi, ...”

En definitiva un bon inici i un bon final i res més al mig.

VÍCTOR GARCIA TUR

L’aigua que vols

Enciclopèdia Catalana; 2020; 427 pàgines

Premi Sant Jordi 2020

Sola

“Si viu sol, o bé és un Déu o bé és una bèstia”

ARISTÒTIL

“(O totes dues coses)”

Aquesta cita abans d’iniciar la lectura de la novel·la, juntament amb el propi títol de l’obra és tota una definició del que trobarem al llarg de les seves pàgines. Viure en solitud pot no resultar senzill per a moltes persones, però quan aquest viure sol és buscat i no obligat per les circumstàncies pot ser una molt bona manera de viure.

“Quan el camí s’ha endinsat al bosc, el vent m’ha començat a empènyer com si tingués pressa per fer-me arribar a la casa. He avançat sota una bogeria de núvols i fulles, flanquejada pels arbres sense ulls que m’haurien vist néixer”. D’aquesta manera arriba la protagonista a la seva “nova” casa. De fet, la casa no és tan “nova. Ben aviat sabem que aquí va ser on va viure amb els seus pares.

“Jo aquí he vingut a estar sola”, però “no m’han dit, ... què fer-ne dels records que reptaven per terres, sostres i parets, ni si serà millor alimentar-los o exterminar-los... A cada passa m’he hagut d’espolsar els records que se’m tiraven al damunt”. En aquest lloc els records emergeixen de sota les pedres, darrera els mobles, i dels arbres i el bosc que envolta la casa.

El llibre és una mena de diari íntim i personal de la Mei on es despulla interiorment, i ens explica el que li passa, i com se sent en cada moment en forma de compte enrere fins el desenllaç final. Comença a l’abril i acaba al novembre, 8 mesos després. La narració m’atrapa i vull seguir llegint, avançar en la seva lectura, descobrir els misteris que amaga la vida de la Mei.

Davant els dubtes i les incerteses de trobar una resposta espera que... “els segons i els minuts es dissolguin, fins a narcotitzar el temps, per no haver de tornar a casa i retrobar-me el setge dels dubtes que m’esperen arraulits sota el llit”. La casa se li cau a sobre per moments.

El Guim, el seu company de molts anys, del que s’acaba de separar per viure sola, es mor en un accident de cotxe poc després d’haver parlat amb ella, en el seu retorn a Barcelona. La Mei es sent culpable. “No penso res, no sento res. Estic estabornida. He sortit de la realitat i m’he ficat en un parèntesi ple d’ulls que no paren de rajar”

La Mei és un mar de dubtes:

• “Qui soc? Em preguntava... ningú no sap qui soc. Ni jo mateixa”
• “Costa molt trobar algú que t’entengui i, tot i així, mai no t’entén del tot o ets tu qui no l’entén”
• “Començar de nou amb el mateix material i fer-ho millor. Si fos tan fàcil”

No resulta gens fàcil deixar la ciutat i tornar al poble a la casa on va néixer i viure allà..... enfrontant-se als fantasmes actuals i del passat. La casa es converteix en una protagonista més.

“Podria cremar el mas i fer desaparèixer la catifa, el llit, el celler, el terra que em va veure néixer. Calcinar els meus orígens per esborrar les empremtes... Tots els records que no sé si val més esborrar-los o rebolcar-s’hi...” Qui sap el què és millor o més desitjable?

La natura l’envolta. Per moments l’ajuda, però en altres moments se li posa en contra. Les sensacions que ens ofereix la natura depenen directament del nostre propi estat. La Mei té reaccions molt viscerals, més properes a la irracionalitat animal que a l’ésser humà racional. Potser som més irracionals del que pensem.

“He tirat amunt, boscúria a través. He descobert clarianes i clots, soques centenàries, racons amb molses perpètues, també una bassa... M’he ajagut a l’ombra d’un gran pi i he obert l’aixeta del temps fins que m’ha semblat que el got vessava i he tornat cap a casa”

“I marxo amb passes llargues, afanyant-me, com si fos possible deixar allà la bola de tendresa que tinc a dins, però em persegueix, rodolant al meu darrere, tendresa apilotant-se com neu en un pendent, estalonant-me, es fa gegantina. Començo a córrer perquè no m’esclafi”

La Garrotxa, desembre 2016

Dubtes i més dubtes, incerteses arreu, “fa dies que m’alimento d’engrunes de futur i desferres de projectes”

“El pensament m’esvoletega dins el crani, amb l’esvoletec barroer i descomposat d’una gran febrada”

“No la saps, la llegenda de la folla?, preguntaran. I jo els estaré esperant al bosc. Sola”

 

CARLOTA GURT

Sola

Ed. Proa 2021; 381 pàgines

No és gratis la llibertat

M’agrada la poesia de Roc Casagran. Fa temps que li segueixo la pista. A finals del 2022 va publicar un nou poemari que fa poc he acabat de llegir, i del que voldria compartir algun fragment dels seus poemes.

 

“Unes mans sense cap lliri,

això volem.

Que les butxaques ens vessen,

de tanta fe,

de tant rebuscar els oasis

que ens han promès,

i ara és l’hora de no témer

passar el desert,

d’unir mans que empentin fort,

que guanyarem

només si estem convençuts

que és tot o res.”

 

I de nou incideix en el procés que ens hauria d’empènyer cap a la independència. No podem esperar que aquesta ens caigui del cel. Ara bé, a mesura que passa el temps estic més convençut que allò s’ha acabat. Vam viure uns anys molt emocionants, però no ho vam saber acabar i ara serà molt difícil tornar-hi. Em sap greu, però ho veig així. Ja m’agradaria no ser tan negatiu.

Casa Vicens, agost 2021

 

“tot està tan, tan controlat,

que el viure a cops se’t fa presó

i ets tu solet qui s’hi ha ficat

només per no saber dir no”

 

Moltes vegades som nosaltres mateixos els que ens fiquem en un carreró sense sortida i no sabem com sortir-ne.

 

 

“Què portes a la motxilla?

Què és això que temen tant?

La noia obre la motxilla

retruny un silenci tens:

són poemes, són paraules,

són allò que cantarem

quan ells es pensin que guanyen

i que ja no es pot dir res.

És la llibertat més lliure... ”

 

Quanta por què fan les paraules!, l’art!, els artistes!,... i tot el que sona a llibertat i a deixar fer a les persones.

 

El desig

“Com l’aigua o el foc,

el desig s’esmuny

de tota barrera,

s’escapa i va lluny

de seny i raó,

i els seus viaranys

no coneixen mapes

i esbotzen els panys

de les portes d’ordre,

i no s’és com cal

p’rò per una estona

sols ets animal

i et somriu trapella

la llibertat viva

de la llibertat total”

 

No sempre és fàcil i no sempre és possible, però està molt bé deixar-se portar pel desig i anar fins allà on ens porti. Ho provem? Ens atrevim a provar-ho?

 

Provar-ho de nou

“Arrossegues les cadenes

i no les sents

de tant portar-les a sobre

com un tros més,

com la tortuga, la closca,

l’ocell, el bec...

i empenys penes i sotracs

i sols vas fent

el que manen, el que toca,

que és el que té

ser vassall d’uns senyorets

que són carters

d’altres peixos grossos

que et fan dir amén

i acotar el cap i empassar saliva i lleis.

 

Arrossegues les cadenes...

p’rò per poc temps...

Algú t’ha xiuxiuejat

“no ets tu mateix”.

Has obert els ulls i el cor

i el cap també.

Afanya’t, crida els veïns,

‘neu als carrers,

feu de cadenes cadenes

d’anar dient

“no és gratis, la llibertat!

Ens en anem

a l’origen, d’on venim,

contracorrent,

que ens cal provar-ho altre cop

per poder ser!”

 

 

 

 

ROC CASAGRAN

L’abraçada que

                                                                                                                   Amsterdam, 2022; 122 pàgines 

Close

Close, és un bon títol de tancament d’una temporada irregular i accidentada del cine-club d’enguany. És un pel·lícula autènticament de cine-club: bon argument, bones imatges, interpretacions excel·lents, tema interessant, ... No es pot demanar més. Lukas Dhont és un director de cinema belga jove, d’aquells que caldrà seguir.

No he pogut deixar de pensar en fets personals. A mi a l’escola em deien “nena”. Era rosset i blanquet i no m’agradaven els jocs violents propis d’aquells temps. No ho vivia gens bé, i recordo haver-ho explicat als pares alguna vegada. Vaig acabar jugant a l’equip d’handbol de l’escola, i això va donar un tomb a la meva situació. El mateix que Léo, el protagonista, que es posa a jugar amb l’equip de hoquei gel.

També m’han vingut al cap situacions que crec endevinar que en algun moment han viscut els meus fills, i dels que moltes vegades els pares sabem ben poc. Intuïm el que passa però és molt difícil tenir un grau de comunicació suficient per parlar de tot i ajudar en el que cal en moments que de ben segur els hi fa falta.

El jove actor Eden Dambrine (només 12 anys) fa una interpretació extraordinària de Léo, el protagonista. Al principi hi ha molt de diàleg, però a mesura que avança es converteix en un paper farcit de silencis. És capaç de donar sentit a les escenes tan sols amb la mirada i el gest. Aquests són suficients per viure els sentiments de dubte i patiment. Em van sorprendre les dues o tres escenes finals. Només ha passat un any, i se’l veu més gran i madur.

Ha estat un bon tancament de la temporada del cine-club de Sabadell. Sort en tenim a Sabadell del cine-club, ja que poc cinema interessant es pot veure en les pantalles dels dos multicines de la ciutat. Dels que he vist darrerament hi afegiria dues pel·lícules més de gent també molt jove, Mantícora de Carles Vermut i Seize printemps de Suzanne Lindon. 

El llibre blau de Nebo

 

“La mama va trobar aquest quadern al calaix d’un petit escriptori d’una de les cases de Nebo... Té això és per tu... Perquè puguis escriure la teva història. El llibre Blau de Nebo – vaig dir amb un somriure mentre li prenia el quadern de les mans”

Rowenna i Sión, mare i fill sobreviuen sols en aquest món que ha quedat després del Final, i escriuen els seus pensaments en aquest llibre blau.

Pallars, juny 2019

“... vaig estar sola fins que en Sión va arribar al món. I he estat sola des de llavors... Abans del Final, tenir una personeta dependent era una cosa bona. Ara és una cosa repugnant. Tenir fills és l’acte més egoista que hi ha al món... Sión ... es queda callat ... amb el cap ple de pensaments que desconec. La ment és l’únic amagatall que tenim”. És ben veritat mai arribem a saber del tot el que pensen, fins i tot, les persones que més coneixem.

“Sona tan terrible? El Final? Perdre-ho tot, perdre tothom, el col·lapse de la societat, tot per terra?” La literatura i el cinema està ple d’històries de persones que sobreviuen al Final del planeta tal com el coneixem. Segur que arribarà algun dia.

“M’he quedat pensant en totes aquelles coses que guardo tancada al cap cada dia... Per què em vas portar a aquest món, un lloc que sempre ha estat al caire de l’abisme... Tots tenim secrets.” En Sión no sap ni com, ni per què va arribar aquest món, ni qui és el seu pare en aquest món on no hi ha ningú. Té el cap ple de preguntes sense resposta.

I al cap d’uns anys de viure sols en aquest món post-Final comencen a albirar senyals de que tot pot tornar a començar. “Tinc la sensació que és com un núvol tòxic que torna”. Potser després del Final hi ha un nou començament.

“Totes aquelles llums noves se li reflectien als ulls plens de llàgrimes”

 

MANON STEFFAN ROS

El llibre blau de Nebo

Periscopi, 2021; 168 pàgines

Traducció d’Emyr Gruffydd i Miquel Saumell Santaeugenia

17 segons

 Aquest llibre arriba a les meves mans per pura casualitat. Era el veí de prestatge d’un altre llibre que cercava i no em vaig poder estar d’agafar-lo. Realment tot un encert.

“Un visitante no se detiene más que diecisiete segundos a mirar un cuadro…” Vet aquí la explicació d’aquest títol tan singular. Llegir un poema necessita més de 17 segons. Cal aturar-se i pensar en el que diu i gaudir de la seva sonoritat.

Son poemes senzills, amb paraules senzilles però ben col·locades en el lloc precís. Temes quotidians i personals, però d’un gran valor per saber com ha viscut tota una generació en el país basc: el terrorisme, la família, les drogues, la infantesa, la quadrilla, les bombes, la violència, l’odi, la presó, ... però també temes molt més personals.

 

EL NIÑO MUDO

En pre-escolar yo no hablaba.

Me quedaba callado.

Me pasaba toda la mañana

en el regazo de Mari Karmen, la maestra.

No hacía más que escuchar.

Y mirar, de vez en cuando,

cómo jugaban mis compañeros.

 

Me cuesta comprender el mundo.

No es algo de ahora.

Me cuesta encontrar la palabra precisa.

Quizá por eso soy escritor,

porque voy eligiendo palabras,

día tras día, palabras perdidas.

 

Els infants que no parlen massa acostumen a preocupar, però moltes vegades són simplement infants que observen el món i pensen.

I ens explica el seu pas per la presó.

 

“Entre barrotes,

nadie se hace mejor.

No es el propósito.

 

La meta es

separarte del mundo.

Eso lo logran.”

 

“Allá estás fuera

de tiempo y lugar.

Fuera, la vida.”

 

“Mis amigos presos

me mantean, ¡arriba!

Último día.

Noche de insomnio.

¿De verdad me sueltan?

Cuánta inquietud.

 

Vienen por mí.

En bolsa de basura

van mis recuerdos.

 

Al otro lado,

La vida cotidiana.

¿Me haré a ella?”

 

Presó Model

Un poema d’amor que he trobat encantador

 

UN DIOS PEQUEÑO Y JUGUETÓN

 

“Quisiera ser aquel dios que dibujó tus lunares,

aquel dios pequeño y juguetón

que pintó en tu piel puntitos a millares.

 

Me encantan tus lunares.

Me gusta ir contándolos como si fueran estrellas.

Y encontrar una nueva cada día.

como un astrónomo que descubre una supernova,

oculta en algún lugar recóndito de tu espalda

o debajo de tus pechos.

 

Me gusta recorrer tu piel con mis dedos,

ir siguiendo las líneas invisibles

que van creándose entre los distintos planetas.

Despacio, muy despacio, como el más preciso telescopio.

 

Tu dices que no te gustan,

que preferirías no tener ningún lunar

en tu piel tan blanca y lisa.

Pero qué iba a ser de mi entonces,

marinero sin rumbo en la noche cerrada.

 

Recuerdo que te pedí un lunar

la noche en que nos conocimos.

Ese lunar que tienes junto a tu ojo.

 

Me bastaba esa pequeña Ítaca

para construir en ella mi casa.

I tú, generosa, me dijiste:

serán todos para ti,

si adivinas cuántos tengo en total.

 

Quisiera ser aquel dios que dibujó tus lunares,

aquel dios pequeño y juguetón.

Y besar tus lunares cada noche,

uno a uno, con muchos, mucho cuidado,

para que no se te despeguen.”

 

I una pregunta que m’he fet moltes vegades sobre els meus pares, ara que ja no hi són que ja no puc preguntar. Algunes preguntes arriben massa tard i quan les volem fer, ja no hi som a temps.

“Qué le pasaría

a la abuela en la guerra.

Nunca nos lo contó.

ya no lo sabremos.”

 

Abandonar un lloc en el que s’ha viscut sempre és deixar quelcom enrere.

 

AL EXILIO VOLUNTARIO

 

“El pueblo envejece, los mayores en la plaza,

apenas nacen niños.

 

Hasta ahora hemos resistido, pero es imposible.

El trabajo escasea y la moral aprieta.

 

Ya me he hartado de vivir siempre soñando,

quiero vivir sin más.

 

Creedme, dejaré atrás lo que más quiero

y se perderá para siempre.

 

No creáis que es una decisión equivocada.

Una vez tomada, no hay vuelta atrás.

 

Nos vamos, mi amor. Nos vamos, pequeños.

Hasta ahora hemos resistido, pero es imposible.

 

Al exilio voluntario nos vamos,

sabiendo que el exilio voluntario no existe.”

 

No podem donar res per fet. El que moltes vegades considerem que ja està erradicat sempre pot tornar. En tenim un clar exemple amb les idees de l’extrema dreta que tornen i tornen, i a més a més reben molts vots.

 

NO DEMOS LAS COSAS POR SENTADO

 

“No demos las cosas

por sentado.

Hubo una generación a la que no administraron

la vacuna contra el sarampión.

Creían que la enfermedad estaba del todo erradicada,

y ahora ha vuelto a aparecer.

 

No demos por sentada

la igualdad,

No creamos que los hombres hemos dominado

al macho que llevamos dentro.

El racismo, la homofobia, el supremacismo,

todo eso, todos esos males

que son peores que el sarampión,

no necesitan nada para crecer desde cero

y extenderse con rapidez entre nosotros.

 

No hay que dar nada por sentado.

Únicamente que somos personas,

más de siete mil millones,

cada uno con su vida, su origen y sus lenguas,

y que tenemos que llevarnos bien.

Todos, cada individuo

y la tierra que nos acoge.

 

Creímos que la enfermedad estaba del todo erradicada,

Y ahora ha vuelto a aparecer.”

 

I la dificultat d’entendre aquest món el que vivim.

 

TIERRA

 

Vamos

huyendo, creando

otros mundos imperceptibles.

Vamos de artilugio en artilugio, en

un imposible equilibrio de invisibles hilos.

Cada vez más alejados de nosotros mismos.

Cada vez entiendo menos cómo hemos creado

este mundo. Cosas de la edad. ¿No me estaré

quedando al margen? Ahora entiendo

tu lengua. He comprendido

que eres tú quien me da

la paz. Tierra.

 

 

 

 

KIRMEN URIBE

17 segundos

Visor, 2020, 165 pàgines

Traducció de Gerardo Markuleta

Invisible

 “Li vaig donar la ma per primer cop la primavera del 1967. Jo estudiava segon a Columbia”

Estava en una festa. “Mirava la gent, desenes i desenes de cossos joves atapeïts en els confins d’aquell espai, sentint el brogit de paraules i rialles barrejades, demanant-me què coi hi feia, allà, i pensant que potser ja era hora de marxar.” Recordo perfectament aquesta sensació que tantes vegades havia experimentat en la meva adolescència i joventut. Aviat vaig aprendre a evitar aquests llocs que no m’interessaven.

Així és com Adam Walker, 22 anys i aspirant a poeta i escriptor, va conèixer a Rudolf Born de 35 anys i la seva parella, Margo de 30. Tot això que llegim ho escriu passats els 40 anys.

“Tot i estar recelós, estava fascinat pel seu personatge curiós i il·legible”. Malgrat tenir molts dubtes, es deixa portar per aquesta fascinació i accepta la proposta que li fa R. Born.

“¿I per quins set ous vols fer això per mi? Si vols que et sigui sincer, no ho sé. Però veig una cosa en tu, Walker, alguna cosa que m’agrada, i per algun motiu inexplicable tinc ganes d’apostar per tu. Estic segur que te’n sortiràs. Demostra’m que tinc raó”

Aquella mateixa nit passa un fet truculent que posa a prova els valors i les conviccions més íntimes d’Adam Walker.

La segona part canvia el narrador i també d’any. Ens situem al 2007. Han passat 40 anys.

Ràpida i resumidament sabem el que ha estat la vida d’Adam Walker fins el 2007. Com escriu ell mateix en una carta: “No hi ha res millor que una malaltia fatal per afinar els pensaments, per fer venir ganes de passar comptes, de fer un recompte final” Aleshores “... t’asseus preguntant-te si no tens un problema seriós. Decideixes que no has estat mai tan sol, que ets la persona més sola al món. Penses que potser vas directe cap al desastre”

Coneixem la infantesa de Adam Walker, la seva relació amb els pares, però sobretot amb la seva germana Gwyn. “El sexe és sexe, i tot el sexe està bé, mentre les dues persones ho vulguin. Als cossos els agrada que els toquin i els facin petons, i si tanques els ulls, tant és qui et toqui o qui et faci petons”

Ara bé, el títol del llibre, “invisible”, fa referència a l’existència invisible del germà mort de l’Adam Walker, l’Andy que va morir amb vuit anys ofegat al llac. La mort del seu germà ha marcat tota la vida de l’Adam. Encara que també no només aquesta mort és invisible. També “una Amèrica invisible s’estenia silenciosa en la foscor que tenia a sota”

Estem davant de la típica història de Paul Auster, una història dins d’una altra història, amb girs de guió totalment inesperats i amb una sèrie de personatges ben peculiars, molts d’ells escriptors o aspirants a escriptor.

Davant els problemes, el protagonista es refugia en el silenci i la solitud “no veu ningú, no parla amb ningú, i a poc a poc es comença a sentir una mica més fort en la seva solitud, com si els rigors que s’ha imposat l’haguessin ennoblit una mica, l’haguessin reconciliat amb la persona que una vegada s’havia imaginat ser”

Pla de Busa, novembre 2020

Torna un dels temes recurrents en la narrativa austeriana: la barreja, i fins i tot, la confusió entre realitat i ficció en les novel·les. ¿El que ens narra és realitat o ficció?. “A vegades confonc les meves idees sobre el món amb el món real”

El fet truculent que he esmentat estarà sempre present en la seva vida tal com diu: “Aquell soroll sempre m’acompanyarà. Pel que em queda de vida, sigui on sigui, faci el que faci, sempre m’acompanyarà”

PAUL AUSTER

Invisible

Edicions 62, 2009; 255 pàgines

Traducció d’Albert Nolla

Tengo miedo de ser náufrago solitario

Dámaso Alonso publicava “Hijos de la ira” el 1944, poc després d’acabada la Guerra Incivil. I el començava amb aquest “Insomnio”, una descripció pessimista de la seva percepció del moment en que estava vivint.

INSOMNIO

Madrid es una ciudad de más de un millón de cadáveres (según las últimas estadísticas)

A veces en la noche yo me revuelvo y me incorporo en este inicio en el que hace 45 años que me pudro,

y paso largas horas oyendo gemir al huracán, o ladrar a los perros, o fluir blandamente la luz de la luna.

Y paso largas horas gimiendo como el huracán, ladrando como un perro enfurecido, fluyendo como la leche de la ubre caliente de una gran vaca amarilla.

Y paso largas horas preguntándole a Dios, preguntándole por qué se pudre lentamente mi alma,

por qué se pudren más de un millón de cadáveres en esta ciudad de Madrid,

por qué mil millones de cadáveres se pudren lentamente en el mundo.

Dime, ¿qué huerto quieres abonar con nuestra podredumbre?

¿Temes que se te sequen los grandes rosales del día,

las tristes azucenas letales de tus noches?

 

Podem pensar que avui en dia vivim molt millor, però el món segueix podrint-se i nosaltres en som uns espectadors. Damaso Alonso era creient i es consolava amb les seves creences encara que no per això deixava de queixar-se i de fer-se preguntes.

Son poemes llargs que no segueixen les normes de la mètrica i la rima que ens van ensenyar a l’escola. En “preparativos de viaje”, el viatge que suposa la mort es pregunta pel que veuen els homes quan es moren:

 

Ah muertos, muertos, ¿qué habéis visto en la esquina cruel,

en el terrible momento del tránsito?

Ah, ¿qué habéis visto en ese instante del encontronazo con el camión gris de la muerte?

No sé si cielos lejanísimos de desvaídas estrellas,

de lentos cometas solitarios hacia la torpe nebulosa inicial,

No sé si un infinito de nieves, donde hay un rastro de sangre, una huella de sangre inacabable,

Ni si el frenético color de una inmensa orquesta convulsa cuando se descuajan los orbes,

ni si acaso la gran violeta que esparció por el mundo la tristeza como un largo perfume de enero,

ay, no sé si habéis visto los ojos profundos, la faz impenetrable.

 

Ah, Dios mío, Dios mío, ¿qué han visto un instante esos ojos que se quedaron abiertos?

 

Havia nascut al 1898. Ja tenia 45 anys, i encara es qüestiona qui és. 45 anys que es suporta a si mateix que conviviu amb la seva imatge dia a dia, però encara no es coneix. S'odia i s'estima al mateix temps.

 

YO

 

Mi portento inmediato,

mi frenética pasión de cada día,

mi flor, mi ángel de cada instante,

aun como el pan caliente con olor de tu hornada,

aun sumergido en las aguas de Dios,

y en los aires azules del día original del mundo:

dime, dulce amor mío,

dime, presencia incógnita,

45 años de misteriosa compañía,

¿aún no son suficientes

para entregarte, para desvelarte

a tu amigo, a tu hermano,

a tu triste doble?

 

¡No, no! Dime, alacrán, necrófago,

cadáver que se me está pudriendo encima

desde hace 45 años,

hiena crepuscular,

fétida hidra de 800.000 cabezas,

¿por qué siempre me muestras sólo una cara?

siempre a cada segundo una cara distinta,

unos ojos crueles,

los ojos de un desconocido,

que me miran sin comprender

(con ese odio del desconocido)

y pasan:

a cada segundo.

Son tus cabezas hediondas, tus cabezas crueles,

oh hidra violácea.

 

Hace 45 años que te odio,

que te escupo, que te maldigo,

pero no sé a quién maldigo,

a quién odio, a quién escupo.

 

Dulce,

dulce amor mío incógnito,

45 años hace ya

que te amo.

 

EN LA SOMBRA

Sí: tú me buscas.

 

A veces en la noche yo te siento a mi lado,

que me acechas,

que me quieres palpar,

y el alma se me agita con el terror y el sueño,

como una cabritilla, amarrada a una estaca,

que ha sentido la onda sigilosa del tigre

y el fallido zarpazo que no incendió la carne,

que se extinguió en el aire oscuro.

 

Si: tú me buscas.

 

Tú me oteas, escucho tu jadear caliente,

tu revolver de bestia que se hiere en los troncos,

siento en la sombra

tu inmensa mole blanca, sin ojos, que voltea

igual que un iceberg que sin rumos se invierte en el agua salobre.

 

Sí: me buscas.

torpemente, furiosamente lleno de amor me buscas.

No me digas que no. No, no me digas

que soy náufrago solo

como esos que de súbito han visto las tinieblas

rasgadas por la brasa de luz de un gran navío,

y el corazón les puja de gozo y de esperanza.

Pero el resuello enorme

pasó, rozó lentísimo, y se alejó en la noche, indiferente y sordo.

 

Dime, di que me buscas.

Tengo miedo de ser náufrago solitario,

miedo de que me ignores

como el náufrago ignoran los vientos que le baten,

las nebulosas últimas, que, sin ver, le contemplan.

 

I per acabar el llibre, un darrer poema, en el que creu que el seu final està proper, quan encara li quedaven molts anys prolífics de vida. No moriria fins el 1990. I en el que creu que ha estat una vida poc reeixida.

 

DEDICATORIA FINAL

 

Ah, pobre Damaso,

Tú, el más miserable, tú el último de los seres,

Tú que con tu fealdad y con el oscuro turbión de tu desorden, perturbas la sedeña armonía

Del mundo,

Dime,

Ahora que ya se acerca tu momento

(porque no hay ni un presagio que ya en ti no se haya cumplido),

Ahora que subirás al Padre,

Silencioso y veloz como el alcohol bermejo en los termómetros,

¿cómo has de ir con tus manos estériles?

¿qué le dirás cuando en silencio te pregunte qué has hecho?

….

 

DÁMASO ALONSO

Hijos de la ira

Espasa Calpe (ed. Or. 1946); 239 pàgines

 

 

 

 

Impublicable

 

Aquest llibre de Manel de Pedrolo publicat l’any passat per primera vegada va ser escrit el 1959, però mai publicat fins ara ja que la censura ho va impedir l’any 1971 al considerar el llibre “de una inmoralidad de fondo … que considerados imposible su publicación”. Al llarg de molts anys es donava per perdut.

“Soc en Conrad Miret. Hi és la senyora Soler?” La Jordina té un somni repetitiu, obsessiu i farcit de simbologia sexual que sempre comença amb aquest Conrad Miret que pregunta per la senyora Soler.

La narració avança a base de diàlegs entre els diferents protagonistes. La Jordina té 27 anys i no ha tingut mai relacions sexuals, ni tampoc té, ni ha tingut mai promès. D’alguna manera se li escapa el tren i n’és conscient. La seva germana, Maria Alba de 21 anys té promès i pregunta: “Tu no hi penses mai en què deu ser, dormir amb un home?” La Jordina s’escandalitza.

Li explica aquest malson tan repetitiu a la seva amiga Simona ja que n’està farta: “N’estic tipa, tipa!... Fa tant temps que dura”

Al llarg de la conversa que mantenen, la Simona fa reconèixer a la Jordina que el sexe és “Una idea fixa teva. Prou que l’expresses en el teu somni” I li explica que el sexe “no és brut. És allò que en vulguem fer, com tot. És brut quan es mira des de fora, sobretot quan es mira sense desig o amb una ànsia malaltissa. Però entre dues persones joves i com cal... ” és quelcom bonic.

Aquesta llarga conversa entre Jordina i Simona és tota una lliçó d’interpretació psicoanalítica del malson en el que es manifesten amb tota claredat els desitjos i símbols que s’amaguen al seu darrere des del primer moment, escrit a finals dels anys 50.

En aquest llarg diàleg amb Simona anem descobrint tots els secrets de la vida, la personalitat i els secrets de Jordina. Al mateix temps és una crítica oberta a la societat hipòcrita en la que vivia i que pretenia reprimir els instints més bàsics dels seus ciutadans. Era evident que un llibre que tractés aquests temes no seria admès per la censura de l’època. Per aquesta raó Pedrolo guarda aquest llibre en un calaix fins el 1971. Passen 12 anys des de la seva escriptura fins que el presenta a censura, però tampoc li serveix per res. El consideren impublicable.

Colònia Güell, agost 2011

“T’has anat fent un embolic dintre teu, Jordina, i ara ja no saps ni el que vols. És a dir, ho saps, però no vols saber-ho... En reforçar el teu sentiment de culpabilitat, posaves una altra barrera entre tu i tots els homes” Jordina ha anat reprimint tots els seus desitjos i aquests fan de les seves en el seu inconscient i es manifesten a través del somni repetitiu i obsessiu que domina la primera part de la narració.

Pensa que “hi ha vegades que és cansat ser dona... Has de pensar en massa coses. Això sí, això no, com qui desfulla una margarida”

En la tercera part Jordina tracta de posar solució al seus problemes, però no se n’acaba de sortit del tot. “L’he expulsat del meu costat, perquè no el volia veure mai més. Ja sé que no era culpa seva, era només culpa meva, però m’ha semblat com si m’hagués traït, i també estava massa avergonyida...”

“... el primer cop sembla més íntim suposo... Dones alguna cosa que després ja no tens, una cosa que et despulla més...”

Bon llibre, difícil de deixar de llegir per poder seguir el fil dels pensaments de la Jordina. Llibre ideal per portar a la pantalla o, fins i tot, al teatre.

Per comprendre’l bé cal situar-se a l’època, finals dels 50, una època de gran repressió a tots nivells, i també a nivell personal i sexual on tot estava prohibit i mal vist. On no es feien moltes coses per una por que envaïa tots els nostres porus i tots els nostres pensaments. La societat ha canviat molt, però no podem defugir que també tinguem les nostres repressions i pors personals més o menys evidents. Aquestes son un perill per viure plenament i ser feliços.

MANUEL DE PEDROLO

Visita a la senyora Soler

Ed. Fonoll, 2022; 304 pàgines

Edició i pròleg d’Anna Maria Villalonga