Corro de nit, corro de dia ...

Corro de nit, corro de dia;

veig a tothom, no em veu ningú:

veig l'esperit que a dintre els nia

i com treballa en cada u.

Els veig, la cara somniosa

del son terrer, que es va alçant;

sento la veu misteriosa

que els va cridant, que els va cridant.

De tant en tant paren l'orella:

no saben què és; miren entorn;

veuen la terra que és tan bella

i mig rient baixen el front.

Mes han de fer ben tost per viure:

el dia és curt, la feina és gran ...

I van perdent aquell mig riure:

els uns del tot, altres no tant.

Jo passo entre ells sense fer nombre

ni entre els vivents ni entre els esprits,

com un ensomni, com una ombra,

com un despert entre adormits.

Joan Maragall

Les coses invisibles: vides al darrera d'una fotografia.

De nou un llibre al que arribo per una recomanació. És de lectura fàcil i ràpida. Comença pel final com el mateix títol del primer capítol indica: la fotografia d'un accident de trànsit en una cruïlla de l'Eixample. I a partir de la descripció d'aquest moment aturat i dels personatges que apareixen en la fotografia, un flash back ens permet entrar en les seves vides fins tornar al moment de l'accident. Una fotografia és un instant aturat de la vida, però que ha passat abans en les vides de les persones que hi apareixen? En alguns moments les vides dels protagonistes de les diferents històries són convulses. L'atzar resulta cabdal. Darrera de cada detall i de cada gest a vegades hi ha un significat.

M'ha recordat "Amores perros" del mexicà Alejandro González Iñarritu, i de fet en tot moment mentre llegia el llibre pensava que podia ser la base per un bon guió cinematogràfic. I encara més pensant en la sorpresa final
És el primer llibre de Ramon Tolosa autor d'Escrits, més o menys, un blog que acabo de descobrir arrel d'aquesta lectura i del que ja m'he fet seguidor. Esperem confiats el seu següent llibre.


A la xarxa també podem llegir:

• Pas a pas
• Entrevista al Núvol
• Llegir en cas d'incendi.
• Quadern de mots

Ànima

"On són doncs els llamps de Zeus, on és el sol refulgent, si davant d'aquests crims, es queden en la fosca sense fer res"

Sòfocles, Electra

Un company de la feina em va deixar el llibre. Em va dir que m'agradaria i no es va equivocar. Havíem aprofitat algun torn de vigilància d'esbarjo per comentar-lo. De seguida vaig entrar en la història. Trobo molt original que els successius narradors de la història siguin diferents animals. Alguns els vaig trobar molt encertats.

Haig de dir que no he vist l'aclamada Incendis, però que segurament després de llegir el llibre m'acostaré aquest estiu a la Biblioteca de Catalunya.

Per moments em recordava la brutalitat dels llibres de Cormac McCarthy: els paisatges, la frontera, malgrat que aquí és la frontera amb Canada i en els llibres del Cormac és la frontera amb Mèxic, el viatge, la violència i les descripcions d'algunes escenes. "Els humans són més animals que els animals i els animals són més humans que els humans".
És una mena de viatge per les profunditats de l'ànima de Wahhch Debch a la recerca de la seva pròpia història personal, vist a través dels ulls i de la psicologia dels diferents animals amb els que el protagonista es creua al llarg del seu deambular. El terrible assassinat de la seva dona ha remogut el més profund de si mateix i té, primer, la necessitat de conèixer personalment a l'assassí, i després, d'arribar al fons dels seus orígens: "... despert de dia, despert de nit, amb els somnis llençats al bassal negre dels insomnis, amb el son ofegat en l'aigua dels dolors".
Aquest desig de conèixer a fons el seu passat li crea pors i neguits, però no vol aturar-se en aquest cerca: "si aturem la seva fugida, l'excavadora que em remena la memòria també s'aturarà". Fins i tot, té por de dormir-se: "el son és com la mort: es viu tot sol. Ningú no dorm el son d'un altre, ningú no mor la mort d'un altre"

Ja avançada l'obra és acompanyat per un llop. No sé sap massa bé qui escull a qui, però s'acaben convertint en inseparables. "Ets d'una raça salvatge, un fill brut de la natura. No has de deixar de ser-ho. No et vull domesticar, no vull convertir-te en temorós, en animal sotmès, en animal cec. Et donaré la meva veu, et donaré la meva llengua, tu em donaràs els teus silencis, em donaràs el teu present. Ets un gos, de la raça dels llops. ... Home i gos anirem per la superfície de la terra." 

Wahhch Debch és un supervivent de la matança dels camps de Sabra i Xatila. Acompanyat del gos s'enfronta a un recorregut per l'Amèrica profunda marcada per la sang i la mort a la cerca del seu veritable origen. És una vida errant que en alguns moments ens pot semblar sense sentit, però que té un clar objectiu que assoleix en un capítol final que et deixa assegut a la cadira sense alè a l'acabar la lectura. Cal respirar a fons per tal de reincorporar-se de nou a la vida rutinària.
Però encara resta un epíleg on es canvia el narrador. Per primera vegada es tracta d'un homo sapiens sapiens. És totalment inesperat, de nou es manifesta la brutalitat més extrema.
Moltes vegades dóna la impressió que l'horror màxim de l'especie humana es va produir en l'holocaust, i que després d'aquells fets ja res pitjor era possible. En canvi resulta que la història de la humanitat del que resta de segle XX i del que portem de segle XXI està farcida de fets esfereïdors que han marcat profundament a generacions i generacions d'éssers humans de molts països.

Imatge de from Beirut to the Beltway

"L'infortuni que de vegades s'abat sobre els humans i el dolor que engendra la permanència de la memòria res no esborra"

A la xarxa podem llegir altres opinions:

• Tot és una mentida
• Perturbadora 
• La medicina de Tongoy 
• A la ombra del crim

L'últim Marsé: Noticias felices en aviones de papel

 " Quizá hemos acabado con el pasado, 

pero el pasado no ha acabado con nosotros"

Bergen Evans

No puc negar que Juan Marsé, és un dels meus escriptors preferits. He llegit tota la seva obra i gairebé mai m'ha decepcionat. I aquesta vegada no ha estat una excepció. Es pot considerar una obra menor al tractar-se d'una novel·la curta, gairebé un conte, ja que no arriba ni al centenar de pàgines.
Però el món que recrea, i sobre tot els seus dos personatges principals, forma part del imaginari Marsé, potser un món i una forma de fer novel·les ja caduc i passat de moda, però que encara em segueix agradant. Per una banda, l'adolescent Bruno en l'etapa de la vida que sense abandonar encara la seva infantesa, ja comença a entrar en el món dels grans, i per l'altre la senyora Pauli, la veïna gran que viu rodejada dels seus records de jove del món de la faràndula, però ara ja gran, està sola sense poder sortir de casa on es deixa portar pels seus records.
Ambdós personatges conflueixen en el món fantàstic i comparteixen unes visions d'un món que ja no existeix, convertint el carrer Congost, en el carrer Nowolipie del gueto de Varsovia. 

Un bon entreteniment, però curt. Caldrà esperar a la nova novel·la que anuncia en l'entrevista i que pel que diu sembla estar prou avançada.

A la xarxa també es pot llegir:

• Últimos oros
• Luis Garcia Montero 
• César Prieto
• Juan Marsé regresa
• Entrevista a Juan Marsé
• Pura Tura

No volen saber

No ha estat la primera xiulada a l'himne i al Rei, però si la més massiva i la més sorollosa. I la reacció del govern central es cercar si hi ha delicte i veure si troba la manera de sancionar. No saben fer una altra cosa.

Tan rucs són que no veuen que ells mateixos van provocar aquesta reacció amb les amenaces prèvies al partit i a la xiulada que ja tothom preveia amb antelació. Només va faltar l'amenaça: no vols caldo dos tasses.

Quins assessors té aquest govern central que en lloc d'apaivagar els ànims el que fa és exaltar-los ? Conec força gent que no va veure el partit, però si que va veure la xiulada.

L'únic que puc pensar és que es tracta d'un govern que fa temps que no vol saber el que passa en una part que cada cop s'allunya més del seu país. Tenim moltes raons per xiular aquest himne, aquest Rei i aquesta bandera. Són els hereus directes d'un dictador sanguinari i venjatiu. Amb la transició podem considerar que vam passar d'una dictadura a una democràcia al menys formal, però mantenir els símbols que s'identifiquen amb el dictador va ser una greu errada i seguir insistint amb ells és seguir reblant el clau. Ho sento molt però mai em podré identificar amb aquest himne, ni aquesta bandera. Cada cop que la veig penso en el dictador. Són els símbols d'un passat il·legítim i tenyit de sang. 

El govern central amb aquest afany de sancionar a tothom que no pensi com ell, l´únic que aconsegueix és cada cop em senti més lluny, i més lluny, i amb més ganes de desfer-me d'aquest llast que malauradament fa massa temps que arrosseguem. 

No fem volar coloms.

Llegeixo, i escolto opinions molt optimistes sobre els resultats de les eleccions municipals i personalment ho segueixo veient tot plegat molt poc clar:

• Ni tan sols s'ha arribat al 60 % de participació. No escolto cap de les típiques i inútils lamentacions postelectorals sobre la poca participació. Ja els hi està bé aquesta baixa participació ? Aleshores el partit guanyador ha estat el dels abstencionistes. Costa d'entendre que davant d'unes eleccions amb possibilitats de canvis reals, tanta i tanta gent passi d'anar a votar. A aquest nombre d'abstencionistes cal afegir a tots els estrangers que viuen als nostres pobles i ciutats que no tenen dret a vot.
• Només 1.400.000 de vots sobiranistes, el 45% del total. El discurs és que ha augmentat respecte a les municipals del 2011. Ningú parla de que ha baixat sobre els votants del Si-Si del 9-N. El sobiranisme no pot estar satisfet. Cal plantejar-se seriosament si no seria molt més efectiu per assolir un SI rotund i inequívoc a les eleccions del 27-S una llista única. Tan difícil es deixar de banda les partidisme per assolir l'objectiu de la independència ?
• El vot està molt fragmentat en molts pobles i ciutats. Amb les dificultats que sempre tenen els partits per posar-se d'acord, algunes ciutats seran del tot ingovernables. Caldrà esperar per veure que passarà.
• Ciutadans ha pujat i molt. Es tracta d'un partit que fa de la demagògia la seva bandera. Com ens agrada deixar-nos entabanar, amb discursos que sonen molt bé.
• Els corruptes segueixen guanyant eleccions. Possiblement no podran governar a molts llocs, però els electors els hi segueixen fent confiança, i aconsegueixen milers i milers de vots. Potser hi ha molta gent a qui ja li està bé tenir polítics manifestament corruptes governant. No ho entenc. Han perdut vots, però en segueixen tenint molts, masses pel meu gust.
• Diuen que s'ha produït un gir a l'esquerra. No n'estic pas tan segur. Vull esperar a veure que fan. Malauradament no sóc tan optimista.
• I per no ser negatiu en tot. Ha estat una de les primeres vegades que al llarg de la mateixa nit electoral he pogut escoltar a alguns polítics reconeixent que havien perdut. Es tracta de tota una novetat. Alguna cosa ha canviat.

Imatge de Vilaweb

Alabardas

Vaig descobrir Saramago arrel del Premi Nobel que va guanyar el 1998. Des d'aleshores que pràcticament he llegit tota la seva obra. M'agrada com escriu i el que escriu. 

Al veure aquest llibre a les prestatgeries de la biblioteca no em vaig poder resistir. És el llibre que tenia començat quan va morir. Només va deixar escrits tres capítols i un parell de pàgines de petites notes i idees. El personatge principal Artur Paz Semedo treballa en una fàbrica d'armes. La idea d'escriure aquesta història neix d'una pregunta que es planteja Saramago: com és que no hi ha vagues a les empreses armamentístiques?

Artur Paz Semedo em recorda al protagonista de Tots Els Noms. Malgrat que la novel·la només està als seus inicis i no podem saber com l'hauria acabada, es manté fidel al seu estil.

És un llibre breu aconsellable per fans d'aquest escriptor portuguès.

La paraula

"Creus que amb la paraula ho tens tot, que ja has entrat a la cambra, que tot ho veus, que tot ho pots, que ho domines tot ... I amb la paraula l'únic que tens és que saps on es guarda la clau per poder obrir la porta. I encara potser és una clau equivocada. O no és aquella porta. O la porta no dóna enlloc. O ... O només dóna a una altra porta, que potser dóna a una altra i a una altra ... O la clau és d'una porta que no té pany. Això: amb la paraula tens la clau d'una porta que no té pany. I, a més, és la clau equivocada. I la porta no dóna enlloc."

Birnam

Víctor Sunyol

Municions per a disidents

Tomás Ibañez va ser professor meu a la UAB a finals dels 70. No va ser un professor qualsevol. Va estar un dels meus referents. Vaig assistir a les seves classes de Psicologia Social i al seminari d'Anàlisi dels fenòmens del poder, on vaig descobrir a Foucault. Un cop acabats els estudis de psicologia li vaig perdre la pista, però la vaig recuperar a la UOC estudiant el construccionisme social.
El títol d'aquest llibre ja és tota una declaració d'intencions: recull un grapat d'articles on reflexiona sobre la realitat, la veritat i la política.

La realitat

Existeix realment la realitat? "La observación y lo observado no son fenómenos independientes sino que están internamente conectados". La persona i la realitat estan determinats per les seves característiques i per les interaccions que mantenen entre si: "la única realidad que existe, la nuestra, es como es porque nosotros somos como somos, entonces queda en nuestras manos, y sólo en nuestras manos, la posibilidad de construirla de otra forma"..... "Las convenciones lingüísticas median siempre entre nosotros y la realidad" "No hay un mundo que sea independiente de la versión particular a partir de la cual lo construimos ¿Cómo es el mundo con independencia de tal o cual versión?" La realitat no és independent de les nostre pràctiques, ni de les nostres necessitats.
No tenim un accés directe a la realitat. Sempre hi accedim de forma mediatitzada a través del llenguatge, dels nostres sentits, de la nostra percepció i de les nostres relacions amb els altres i la societat. El llenguatge, els nostres sentits, les nostres percepcions i les nostres interrelacions socials ens ajuden a entendre la realitat però al mateix temps la conformen d'una manera determinada i no d'una altra. La pregunta sense resposta és: "¿Cómo es la realidad con independencia de nuestro conocimiento de la realidad?"
"No tiene sentido pensar que el conocimiento científico nos dice cómo es la realidad porque, obviamente, no hay forma de saber cómo es la realidad con independencia de su conocimiento y no hay forma, por lo tanto, de saber si el conocimiento científico acierta en su descripción de la realidad. El conocimiento científico tiene, desde luego, otras virtudes pero no la de reflejar la realidad tal y como es."

La veritat

La veritat no existeix, sobre tot, si entenem que la veritat és un reflex de la realitat, ja que el primer que és, si més no discutible, és si la realitat realment existeix.
Plantejar-se un discurs personal sobre la veritat és construir un discurs totalitzant, ja que no s'acceptarà de cap de les maneres un discurs diferent. Tots volem tenir la nostra veritat i imposar-la sobre les veritats dels demés, però cal anar amb molt de compte ja que és molt fàcil passar-se al cantó dels discurs totalitzant i excloent dels diferents a nosaltres.
Cal problematitzar i posar en qüestió, fins i tot, el que sembla més evident. No hi ha res de cert, ni de veritat. Cal plantejar-se com i perquè quelcom s'ha convertit en evident i indiscutible. El gran mestre "Foucault nos decía que nunca había que dar nada por definitivo, que no había que dar nada por sentado y que, cuando nos empezábamos a instalar cómodamente en la seguridad de que algo estaba por fin claro, en la seguridad de que algo era evidente, ese era precisamente, el momento en el que nuestra capacidad misma de pensar estaba corriendo el mayor peligro".

El poder

"Antes el poder se atenuaba, al igual que la propagación de una onda, a medida que crecía la distancia entre él y sus sujetos. Y es por eso, por lo que necesitaba multiplicar sus centros en el territorio, procurando estar tan cerca como fuese posible de los sujetos más alejados.
Hoy la distancia no existe. La intensidad del poder ya no se expresa bajo la forma de un gradiente modulado por la distancia.
El poder es homogéneo y de idéntica intensidad en todas las regiones que abarca. Su centro está en el dominio del tiempo, el espacio ya no le preocupa" Les elits i el poder econòmic actual és mòbil i nòmada. S'han acabat els temps de sedentarisme.
Lo econòmic es situa al centre de la vida. Si realment volem canviar el món cal desplaçar lo econòmic d'aquesta centralitat. Molts dels nostres problemes tan personals com socials radiquen en aquesta centralitat.
Els grans gurus de l'economia afirmen: "... eres totalment libre de satisfacer unos deseos de los cuales nosotros somos los dueños" En el moment en que no ens deixem dominar pels nostres desitjos, ens podem alliberar d'aquesta presó que suposa l'economia.

No podem estar plenament segurs de res. La inseguretat i la confusió marquen dolorosament les nostres vides. Aspirem a assolir seguretats impossibles, però ens cal estar amatents i no deixar-nos enganyar per falses seguretats. És més agradable viure en un món farcit de lleis indiscutibles, però això equival a viure rodejat de falsedats. Hem d'estar disposats a posar-ho tot en dubte i anar més enllà.

Digueu-me insensible

Ho entenc 150 morts són molts morts. L'avió ha sortit des de l'Aeroport del Prat. Entre les víctimes hi ha molts catalans. Això el converteix en quelcom molt proper per nosaltres. Ho tenim a prop. Tot molt lamentable, sobre tot, pels morts i els seus familiars. Però tan sols és simple accident amb un resultat fatal i sobre el que cal esbrinar les causes.

Però que aquest tipus de notícies omplin hores i hores dels informatius i que a les tertúlies, els tertulians de torn sense cap coneixement específic de res, facin les seves elucubracions sobre les possibles causes, em sobra. El que cal fer ara és rescatar i identificar els cadàvers el més ràpidament possible, atendre als familiars i persones més properes als mateixos i esperar a que l'estudi de les caixes negres ens permeti conéixer les causes per posar-hi remei per properes ocasions. I si s'escau depurar responsabilitats. És una notícia de la secció de successos que lamentablement cada cop ocupen més espais en els informatius.

Desplaçar enviats especials al lloc dels fets, connexions en directe, condols i més condols arreu, dels polítics i de gent anònima que omple les xarxes no hi trobo sentit. Tot plegat s'acaba semblant massa al periodisme groc i a programes tipus "Sálvame" que a vegades tant es critiquin des dels suposats programes seriosos. Convocar gabinets de crisi per part dels governs també em sembla una exageració. Cal gestionar-ho de manera eficaç, però tampoc fa falta un gabinet de crisi presidit pel president. 

Segurament els mitjans cerquen índex d'audiència i els polítics sortir a la foto. Potser és que com especie ens agrada massa el morbo d'aquestes desgràcies col·lectives. 

Quants dies haurem de suportar aquesta notícia obrint els informatius ? Hauria passat el mateix si l'accident fora a l'altra banda del món ?

Digueu-me insensible si voleu, però no m'agrada aquest circ que s'organitza al voltant de les desgràcies col·lectives. Les víctimes i els seus familiars no s'han de convertir en el centre de les mirades. Respectem que passin aquests mal moments en la intimitat.

La por de "M"

Dissabte al vespre. Sala 33. "La Por", una pel·lícula que em sorprèn. Tot imatge, pocs diàlegs, bones interpretacions, una presència permanent. Ell està allà, sempre present en la seva vida, fins i tot, en la seva absència. Tot passa en una sola jornada. Ningú més que ells sap el que passa en la vida d'aquesta família. És una por oculta al món exterior, por a explicar-ho i fer-ho públic. El desenllaç dramàtic és del tot inesperat.

Està basat en una petita novel·la de Lolita Bosch, M. El llibre comença pel final, però en la resta, excepte petits detalls és idèntic a la pel·lícula. També amb pocs diàlegs. M, el fill adolescent d'aquesta família és el protagonista. Està pensat per obrir un debat en un aula de secundària sobre la xacra de la mal anomenada violència de gènere. M'ha sobrat la part final de la tardor. Crec que és prescindible. La pròpia història té prou força per impactar als alumnes i fer-los pensar i parlar.

Visca l'Ovidi Montllor!

Ja fa 20 anys de la mort de l'Ovidi Montllor. Tinc records inesborrables de les seves actuacions, sempre de negre i acompanyat d'un guitarrista de luxe com Toti Soler. Si no recordo malament abans del Toti havia estat acompanyat per un guitarrista xilè. El vaig escoltar a la plaça cívica de la UAB i també a l'amfiteatre dels Jardins de la Caixa d'Estalvis de Sabadell, i a molts altres indrets a finals dels anys 70. Eren èpoques de joventut, música, concerts, recitals, festivals, vi i maria.

Les seves cançons amargues, iròniques i punyents, el seu posat entre tímid i agosarat, la interpretació amb gestos i una gran expressivitat en la seva veu i el seu rostre. Més que cantar recitava, però com recitava! Homenatge a Teresa, Carta a casa, La fera ferotge, Els amants, però sobre tot, tinc a la memòria les dues veus i les dues cares d'una nit a l'òpera, aquella parella de burgesos que es preparava per anar al Liceu.

També la seva aparició a Furtivos. Crec que la primera vegada que el vaig veure a la pantalla gran. De tant en tant també el podíem veure en alguna obra de teatre en el Canal Català a la 2, encara en blanc i negre. Eren els temps del blanc i negre i del gris. I després va desaparèixer de la vida pública, i poc més vaig saber d'ell fins la seva mort sobtada.

Com moltes vegades en aquest país ens recordem de les persones quan moren o quan fa ja un temps que són morts i enterrats. Una veritable llàstima. 

Per la diada de Sant Jordi de 1979 passejant entre llibre i roses per la Rambla em vaig regalar un llibre de Poemes i Cançons de l'Ovidi editat per Galba Edicions, simplement perquè vaig voler. I d'aquest llibre copio el seu primer poema, tota una declaració d'intencions.

LA REVOLUCIÓ

Si em permeteu l'expressió:

Visca la revolució!

Després d'aquestes paraules,

molta gent s'esverarà.

D'altra potser no s'esvere,

d'altra no em coneixerà.

Si em permeteu l'expressió:

Visca la revolució! 

I qui no estigui d'acord

no li done la raó,

perquè és tan necessària

com per la terra la saó.

Si em permeteu l'expressió:

Visca la revolució! 

Fixeu-vos que no la cante

a crit sec ni amb passió,

la pronuncie amb respecte,

amb tendresa i devoció,

Si em permeteu l'expressió:

Visca la revolució! 

No us penseu que vol dir guerres,

ni destroces, ni rancors.

Vol dir coses estimades:

llibertat, justícia i raó.

Si em permeteu l'expressió:

Visca la revolució! 

No és pas aquest crit de pobres

que amb ella volen ser rics.

Volem un món al dia i just,

almenys per als nostres fills

Si em permeteu l'expressió:

Visca la revolució! 

Encara que jo i d'altres

la cridem amb impaciència,

ella vindrà el dia just,

quan maduri la consciència.

Si em permeteu l'expressió:

Visca la revolució! 

Tots volem que vingue de bones,

sense sang, amb comprensió, 

i si els burgesos no ho volen,

llavors serà per collons.

Oh sí.

Si em permeteu com si no,

Visca la revolució! 

Ovidi Montllor 1967

Des de fa ja alguns anys que en el meu passeig diari de la casa a la feina, i de la feina a casa, passo per la plaça Ovidi Montllor. Tot un encert posar-li aquest nom a una nova plaça just al davant d'una biblioteca.

I si em permeteu l'expressió:

Visca l'Ovidi Montllor!

Murakami dixit

Algunes anotacions dels llibres de Haruki Murakami m'havien quedat en el tinter. Les recupero aquí perquè em semblen interessants. 

"Hi ha un món paral·lel a aquest en que vivim, i si vas em compte pots entrar fins a un cert punt i tornar-ne sa i estalvi. Ara bé, si vas més enllà d'aquest punt, perds el camí i ja no pots tornar. És com un laberint." En totes les obres de Murakami emergeix aquest món paral·lel. En algun dels seus llibres es perd en el laberint i en alguns moments no sap tornar.

"El que hi ha fora teu és una projecció del que hi ha dins teu i el que hi ha dins teu és una projecció del que hi ha a fora. Per tant, si entres al laberint de fora és com si entressis al de dins. I això gairebé sempre és perillós" Enigmàtic, no? Per pensar-hi.

"No es poden tancar els ulls. No serveix per res. Encara que no les vegi, les coses no desapareixen. De fet, quan els torni a obrir encara li semblarà pitjor. El món on vivim és així. Cal tenir els ulls ben oberts. Només els tanquen els covards. Només els roïns desvien els ulls de la realitat. Encara que tanqui els ulls i es tapi les orelles, el temps avançarà: tic-tac, tic-tac, tic-tac" El temps i el món avancen i canvien encara que nosaltres no ho desitgem i tanquem els ulls per no veure-ho. Ara bé, moltes vegades tenir-los ben oberts tampoc ens serveix per massa.

" ... quan busques alguna cosa amb totes les forces no la trobes, i quan intentes fugir-ne com sigui te l'acabes trobant davant". A qui no li ha passat ?

"Normalment a la vida arriba un punt en què no es pot tornar enrere. Però a vegades també arriba un punt en que no és pot tirar endavant". Malgrat tot estem obligats a tirar endavant encara que no vulguem o no sapiguem com.

"El que està fet ja està fet. No es pot tornar enrere ... El passat és com un plat trencat en mil bocins: per molt que ho intentis no pots refer-lo" A vegades ja ens agradaria tornar enrere i escollir un altre camí, però això no és possible. Hem d'aprendre a viure amb el nostre passat.

"El temps et cau a sobre com un antic somni ambigu. Tu avances per deixar-lo enrere, però encara que te'n vagis fins els confins del món no te'n podràs escapar. Tot i així, hi has d'anar. Hi ha coses que no pots fer si no arribes als confins del món" Està clar, cal ser valent i seguir endavant.

"Hi ha vegades en que el destí és com una tempesta de sorra molt petita que no para de canviar de direcció. Tu intentes evitar-la, però la tempesta et segueix. Tornen a canviar de direcció, però la tempesta fa el mateix que tu. Això es repeteix una vegada i una altra, com si fos una ominosa dansa amb la mort just abans de l'alba. I això és així perquè aquesta tempesta no és una cosa que hagi vingut de lluny i que no tingui cap relació amb tu. La tempesta ets tu. Alguna cosa que hi ha dins teu. Per tant, l'únic que pots fer és admetre-ho, entrar-hi de ple, tancar els ulls i tapar-te les orelles perquè no t'hi entri sorra, i avançar pas a pas fins a sortir-ne. ..." La bèstia la portem a dins, no la busquem a fora. Hem de conèixer-la i dominar-la en la mesura del possible. No tirem pilotes fora i mirem el nostre interior.

Justícia desproporcionada no és justícia

M'ha sobtat molt la condemna de 3 anys i 9 mesos a un jove de 19 anys per llançar una ampolla de vidre contra un mosso d'esquadra en els aldarulls de Can Vies. Sóc contrari a tota violència, però aquesta condemna encara que sigui legal també és violència. 

Els fets es van produir a finals de maig i pocs mesos després ja s'ha fet el judici i ja tenim condemnats. Aquest cop ha estat molt ràpida la justícia en canvi per altres fets s'allarga sense fi, i no cal fer la llista de tot de judicis que tots plegats tenim al cap.
La presó és la millor solució per fets com els esmentats ? No hi ha altres vies ? Llançar una ampolla de vidre a un policia és condemnable, però cal mesurar el tipus de condemna. Els aldarulls violents en les manifestacions provoquen alarma social i ja fa temps que alguns ens preguntem si no són evitables d'alguna manera quan en moltes ocasions són del tot previsibles. Però d'això a dictar sentències exemplars hi ha un abisme. No crec que amb aquest tipus de justícia se solucioni el problema.
Un principi bàsic de la justícia és que el càstig sigui proporcional al delicte i en aquest cas és clar que no ho és. Un altre principi és que la condemna serveixi per redimir i reeducar la conducta del malfactor. Dubto molt que per aquest jove estar tant de temps a la presó li sigui de cap utilitat. No es podia trobar algun tipus de tasca educativa com per exemple netejar i arreglar els desperfectes produïts per manifestacions violentes.
No sé però si no trobem altres camins per aquests joves revoltats contra tot i contra tots, no ens en sortirem com a societat i l'únic que crearem seran màrtirs i símbols i s'acabarà convertint en una història de mai acabar.

L'altra

Aquesta segona novel·la de Marta Rojals m'ha agradat molt més que la primera. De nou un personatge femení, l'Anna, agafa el màxim protagonisme de la història. Ens va descobrint els secrets del seu passat i també del seu present amb comptagotes al llarg de tota la història, amb un secret "inconfessable" que no ens esperem i que no es desvetlla fins gairebé al final. 

"La memòria empeny com una tromba d'aigua contra una portella incapaç"

En un principi el títol em va semblar que podia referir-se al que sempre hem considerat l'altra: "dona amb la que es manté un relació extra-matrimonial estable malgrat continuar la vida matrimonial oficial". Però no és pas així, ja que és la pròpia Anna la que fa el salt a la seva parella "oficial". Encara que de fet el títol fa referència als secrets que amaga l'Anna, l'altra. Són com dues persones en una: l'Anna "oficial" i coneguda i l'altra Anna, amb els seus racons amagats a gairebé tothom.

"En una ciutat, cada nit, milers de pantalles s'encenen en requadres de finestres, balcons i celoberts... Una estimació de tres-cents mil secrets circulen a milions de bits per segon, per cable, per fibra òptica, per wifi, replicats a l'instant pels respectius contrasecrets. ... Són dades confidencials minúscules com persones, però amb un potencial destructiu que les ambulàncies no podrien socórrer. ... Hi ha d'haver algun misteri que mantingui aquest equilibri ....

L'endemà de cada nit, en tots els punts de la Terra tocats pel sol, s'encenen unes altres pantalles. Les persones es lleven, porten els fills a l'escola, estudien, van a treballar. Els cotxes entren i surten de les ciutats .... Tot aquest volum d'energia es compensa per una altra de contrària que manté l'equilibri del món. .... Des que les persones es lleven fins que se'n van a dormir, el seu anar i venir també és impulsat per una energia manifesta, però també per una energia fosca, que no es veu. Quan l'una contraresta l'altra, s'assoleixi l'equilibri"

Igual que a Primavera, estiu, etcètera , la crisi es situa en el centre de la novel·la, en forma part de manera indestriable, són dues novel·les de la generació que ha viscut la crisi de la forma més punyet possible.

"La crisi ha sigut un canvi massa sobtat perquè l'assimilés del tot algú que fa trenta anys que s'estudia els mecanismes d'una altra realitat: la que li havien promès que no fallava. La dels fills de la democràcia que mai no van preveure cap involució de la seva gràfica. Estudia, que tindràs una bona feina. Compra't un pis, que el totxo mai no baixa. Llicencia't, hipoteca't, viatja, consumeix, tingues fills. On era l'error? " 

La crisi econòmica i general de la societat en la que vivim coincideix amb el temps amb la crisi personal de l'Anna i de molts de la seva generació, que han d'afrontar la crisi que suposa l'arribada a la maduresa personal que posa en qüestió tota la vida que han portat fins aquells moments i els seus valors, amb una crisi social profunda de la que no es veu una sortida propera. I aquesta suma de crisi, on els condueix ?

Joe Cocker "With a little help from my friends"

Anys 70, feia poc de la mort del dictador i després d'una nit boja en un festival de música al Pavelló del Congost i encara amb ressaca mai  oblidaré una freda matinal d'hivern al Cineart Alcàzar on vaig quedar embalit davant de les imatges del Festival de Woodstock i sobre tot amb la força d'aquella veu tan especial que tenia el Joe Cocker.

Thank you Mister Joe Cocker

Primavera, estiu, etcètera

Arribo a Marta Rojals a través dels seus articles a Vilaweb i dels elogiosos comentaris a la xarxa sobre la seva primera novel·la. Feia temps que tenia aquesta novel·la a la llista de llibres per llegir, però mai li arribava el moment. L'he trobat quan un company de feina m'ha passat el llibre.

A la xarxa havia llegit a:

• Viu i llegeix
• L'espolsada
• El llibreter
• De tot una mica 
• Núvol 
• De casa al club
• Dimarts de llibres
• L'artista abans conegut

La primera part de la història em va captivar i enganxar, però en la segona part vaig perdre l'interès pel que passava, potser perquè d'alguna manera ho trobava previsible. Recomanable, sí, però tant com una obra mestra tampoc.

"Molts dissabtes d'hivern estàvem baldats del tros, però tot i així -dolça joventut- els músculs encara ens responien per cuitar a esbargir-nos per aquests pubs de déu fins a la matinada. Quan érem estudiants de batxillerat, ja teníem prou perspectiva del món per a considerar l'obligació de complir al tros com un càstig diví. Que hi havia una vida diferent a l'altra banda de l'Ebre. Vèiem el jovent dels pobles semiindustrials com uns éssers superiors, no tan urbans com els forasters, però igualment pertanyents a l'especie evolucionada. Què hi podíem fer, era la penitència per haver nascut on havíem nascut i per ser fills de qui havíem nascut..."

El final abrupte i ritme de Joy Division em va deixar dubtes. Difícil d'entendre en una primera lectura aquest final de fugida endavant, fa pensar i bé que es mereix una relectura. Segurament una de les claus està en "Love will tear us apart". Després de la rutina, la decepció, la crisi, deixar-ho tot i començar de nou pot ser una bona solució.

When the routine bites hard
And ambitions are low
And the resentment rides high
But emotions wont grow
And were changing our ways,
Taking different roads
Then love, love will tear us apart again
Why is the bedroom so cold
Turned away on your side?
Is my timing that flawed,
Our respect run so dry?
Yet theres still this appeal
That weve kept
through our lives
Love, love will tear us apart again
Do you cry out in your sleep
All my failings expose?
Get a taste in my mouth
As desperation takes hold
Is it something so good
Just cant function no more?
When love,
love will tear us apart again

Cuando la rutina aprieta,
y las ambiciones están por los suelos,
y el resentimiento cabalga fuerte,
las emociones no crecen.
Y al cambiar nuestros caminos,
tomando carreteras diferentes.
El amor, el amor nos destrozará otra vez.
¿Por qué la cama está tan fría
en el lado en el que tú estás?
¿Soy yo el que no está a la altura?
¿Hemos perdido el respeto mutuo?
Todavía queda algo de atracción,
que hemos mantenido
a lo largo de nuestras vidas.
Amor. El amor nos destrozará otra vez.
¿Gritas todos mis errores
cuando estás durmiendo?
Tengo un sabor en la boca.
Mientras la desesperación aguanta.
¿Es eso algo bueno?
¿No podrá funcionar nunca más?
Cuando el amor,…
el amor nos destrozará otra vez.

Corrupció, corrupció, i més corrupció

Diria que no passa ni un dia que no aparegui un nou cas de corrupció als mitjans de comunicació. La corrupció no és nova, però a hores d'ara s'està convertint en una veritable epidèmia. Els casos s'amunteguen en les jutjats. La llista és interminable, però ben pocs casos s'acaben resolent. Els partits que han ocupat el poder tenen innumerables imputats.

Amb el pas el temps ens oblidem d'alguns noms que ja fa anys que esperen en els llimbs dels casos que encara no han arribat a judici. Els procediments judicials haurien de ser molt més ràpids. Els advocats defensors són veritables experts en allargar els processos mentre els seus clients continuen portant una bona vida. Malgrat que els polítics s'estripen les vestimentes i fan grans escarafalls a l'hora de la veritat d'establir mesures efectives res de res. Bé que quan els va interessar, van instaurar els judicis exprés per alguns delictes de tipologia menor però que causaven alarma social. Això també hauria de ser possible pels casos de corrupció. Així com tornar els diners amb interessos i ser inhabilitat de per vida per accedir a càrrecs públics i a places de funcionari, ja que han demostrat abastament que no se'ls pot confiar els diners públics.

Per altra banda, no és casualitat l'aparició de tants i tants casos, un rere l'altre. Hem de reconèixer que vivim en una societat essencialment corrupte i on el ser murri i enredar a la gent, està ben vist, i fins i tot premiat en molts àmbits de la vida quotidiana. De fet molts de que s'escandalitzen davant de tants corruptes s'haurien de preguntar si ells posats en el lloc d'algun d'aquests imputats de nom conegut no haurien fet el mateix. Molta gent al seu nivell participa també de petites corrupteles que acostumen a estar ben vistes per tothom.
Si volem eradicar la corrupció de la nostra societat només ens resta insistir en una ferma educació en valors des de la infància, i en un canvi de les nostres actituds. Poc farem si seguim esperant que ens ho arreglin els polítics. Els canvis no van mai de dalt a baix sinó a l'inrevés.

  

La dictadura dels mòbils

Fins abans de l'estiu encara tenia un mòbil dels antics, altrament conegut com model juràssic. Però, com tot, un dia va deixar de funcionar. Aleshores vaig aprofitar una oferta per fer-me amb un mòbil dels que s'anomena intel·ligents. He de confessar que és un estri ben útil, però amb el que resulta molt fàcil caure en la dependència. Poc a poc m'he anat baixant diferents aplicacions i li he anat trobant noves utilitats.

Fa temps observo a persones de totes les edats, no només joves, absolutament enganxats al mòbil. Els viatges en tren en són un bon exemple. Una gran part dels usuaris es passen el viatge manipulant el seu aparell. També és freqüent veure una parella que en lloc de parlar, estan un davant de l'altre remenant el seu mòbil amb gran habilitat. Em resulta una visió sorprenent.
Es pot convertir fàcilment en quelcom obsessiu i per tant, poc sa. Com amb tot ens cal saber-ho utilitzar. Fins i tot, és saludable passar moments sense ell, com si d'una desintoxicació es tractés.
Als centre educatius s'ha convertit en un proscrit. La norma és que els alumnes no el poden utilitzar. I els profes, l'utilitzen ? Les normes han de ser per tots. De ben segur ens estem equivocant i el que caldria fer és educar el seu ús. Fer-ne un ús responsable és el que ens cal aconseguir com a individu i com a societat.
Una altra qüestió que es planteja sovint és a quina edat un nen ha de tenir mòbil. Cada cop el tenen més joves i amb justificacions agafades pels pels. Hem creat una necessitat on abans no hi era. Els publicistes en saben molt i ens tenen ben enganxats amb tot el que volen. Quant aquest estris no existien no ens sentíem pas incomunicats. Però ara s'ha creat la necessitat de portar el mòbil a tot arreu i estar localitzable en tot moment i potser no és tan necessari com ens volen fer creure.
Cal anar en compte ja que aquest ús indiscriminat de les pantalles per comunicar-se amb el món ens pot fer creure que estem hiperconnectats i hipercomunicats i ens pot portar a un món on ben aviat perdem les nostres habilitats per comunicar-nos cara a cara amb els altres, quelcom que es fonamental per a l'ésser humà. Guanyem unes habilitats però en perdrem d'altres.
Sens dubte el mòbil té moltes avantatges, però com tot, també comporta alguns inconvenients de caire personal i de caire social. A tots ens convé pensar quin ús en fem i controlar de no caure en la seva dictadura, ja que les dictadures sempre són un perill.

Diuen NO. Diguem PROU

Ara que encara som junts

diré el que ells i nosaltres sabem,

i que sovint oblidem.

Hem vist l'amenaça

ser llei per a tots

Hem vist la Constitució,

que sols és la Constitució

ser la única llei del món.

NO

ell diu NO

diuen NO

Vosaltres no sou del nostre món.

Hem vist la incomprensió

ser el pa

dels governants espanyols.

Hem vist tancades

totes les portes

del diàleg cap a un món nou.

Ells diuen NO. Nosaltres diem PROU