Formentera Lady és el títol d'un tema de King Crimson inclòs en el seu quart LP Islands publicat el 1971. King Crimson va tocar a Granollers el 1973. Aquest és un concert mític pels que van assistir ja que va significar el primer concert d'una banda internacional de prestigi a Catalunya. Podia haver estat el meu primer gran concert, però no vaig trobar la manera d'arribar a Granollers. Vaig haver d'esperar uns mesos per anar a veure Santana al pavelló municipal de Barcelona del carrer Lleida. Era a finals de 1973.
A principis dels 70 Formetera era una illa de destinació per músics. La lletra fa referència a l'illa, al seu paisatge, un lloc diferent on escapar-se. Encara era l'època del hippisme en aquella illa.
Per cert, Formentera Lady també ha estat el títol d'una novel·la de Jordi Cussà. És una mena de continuació de la seva primera novel·la "Cavalls Salvatges". Formentera Lady també és el títol d'una pel·lícula espanyola de 2018 dirigida per Pau Durà i protagonitzada per José Sacristan que interpreta a un vell hippy.
Houses iced in whitewash guard a pale shore-line Cornered by the cactus and the pine
Here I wander where sweet sage and strange herbs grow Down a crumpled sun-baked stony road
Dusty wheels leaning rusting in the sun Snuff brown walls where Spanish lizards run Here I'm shadowed by a dragon fig tree's fan Ringed by ants and musing over man
I'll unwind my old strings while the sun shine down Won't climb any high thing while the sun shine Formentera Lady, sing your song for me Formentera Lady, sun lover
Lamplight glows on old guitars the travellers strum Incense children dance to an Indian drum Here Odysseus charmed for dark Circe fell Still her perfume lingers, still her spell
Time's grey hand won't catch me while the stars shine down Untie and unlatch me while the stars shine Formentera Lady, dance your dance for me Formentera Lady, dark lover...
“D’un escriptor i la seva
obra, almenys en podem saber això: que l’un i l’altra caminen junts en el
laberint més perfecte que puguem imaginar, un llarg camí circular, en què la
destinació es confon amb l’origen: la solitud”
“Com més descobrim un
fragment del món, més ens apareix la immensitat del que és desconegut i de la
nostra ignorància”
“De l’ànima humana no en
podem saber res, no hi ha res a saber-ne”
Tres afirmacions lapidàries
que trobem en les primeres pàgines del llibre i que ens endinsen en aquesta
novel·la que ens farà reflexionar a mesura que avancem en la seva lectura.
Tercer llibre de “literatura
africana” que llegeixo en poc temps, primer va ser un autor de Sudàfrica,
després una autora marroquina, i ara és un autor senegalès. Tots tres escriuen
en llengües europees: anglès en el primer cas i francès en els altres dos.
El protagonista és Diégane
Latyr Faye, un senegalès aspirant a escriptor que viu a París. Una escriptora
consagrada, la Siga D. li regala un exemplar de “El laberint de l’inhumà”.
T.C. Elimane és l’autor de “El laberint de l’inhumà”. S’ha convertit en
un mite, però no se sap res d’ell: “havia escrit un sol llibre i havia
desaparegut sense deixar rastre”
En Diégane Latyr el llegeix:
“he llegit el llibre fins a l’extenuació”. Aleshores inicia un recerca obsessiva
per saber qui és T.C. Elimane i que se’n
va fer d’ell un cop escrit i publicat el llibre. Aquesta recerca el porta als
orígens, al Senegal. És allà on hi ha la veritat, la seva veritat. Europa és un
miratge, una falsedat, potser una falsedat necessària. L’únic lloc on podrà ser
autèntic és en el seu origen, és Àfrica. És allà on ha de retornar. “Busco
les ruïnes dels antics camins enterrats. Els seus rastres encara indiquen una
sendera. No figura en cap mapa.” Segueix la seva intuïció i no defalleix
encara que passa per moments de tot.
“L’atzar només és un
destí que ignorem, un destí escrit amb tinta invisible”
“Res no entristeix tant
un home com els seus records, fins i tot quan son feliços”
“La por del passat només
porta el pes de la pròpia inquietud. Ni tan sols el remordiment o els
penediments no basten per modificar el caràcter irrevocable del passat; ben al
contrari: fins i tot el confirmen en la seva eternitat. No ens penedim només
del que ha estat; ens penedim també i sobretot del que serà per sempre”. El
passat, el nostre passat, sempre està allà tant si ens agrada com no. A voltes
el modifiquem al nostre gust, però no el podem evitar.
“Res no causa més esglai
que la intromissió en la realitat, i en l’estat de la raó, de fenòmens estranys
que hem de comprendre sense les crosses de la irrealitat... No accepten la idea
que la realitat tingui diverses cares”. No hi ha única realitat. Volem ser
racionals, però a la vida s’entrecreuen moments i situacions del tot
irracionals que no podem controlar.
Coves de Can Riera, gener 2020
I com escriptor que és obsessionat
pels llibres ens parla del que considera la seva pàtria, “la pàtria dels
llibres: els llibres llegits i estimats, els llibres llegits i denigrats, els
llibres que somiem escriure, els llibres insignificants que hem oblidat i que
ja no sabem si algun dia hem obert, els llibres que afirmem haver llegit, els
llibres que no llegirem mai però dels quals tampoc ens separarem per res del
món, els llibres que esperen la seva hora en una nit pacient... Juraré
lleialtat a aquest regne, el regne de la biblioteca”
I també reflexiona sobre els
polítics i la política i com ens hi relacionem: “Què fem, individualment, col·lectivament,
per merèixer alguna cosa millor que unes figures polítiques immorals,
corruptes?” Algunes persones entren en la política per “transformar les
coses des de dins.... A dins, qui es transforma som nosaltres. No les
pràctiques polítiques. No les coses. Les coses no canvien mai.” ¿Visió pessimista
o realista de la política?
Un escriptor africà amic del
protagonista que ha tornat al poble on va néixer li escriu: “T’escric des
del lloc d’on han sortit els meus llibres per més que sempre hagi refusat
aquesta idea: un pou inacabat. No creia que l’hi trobaria. Creia, per esperança
o per temor, que feia anys que l’havien destruït. Tota la resta sí que ha estat
destruïda o oblidada. La casa s’ha esfondrat: només en queden unes tristes
parets que els fantasmes mateixos no es digne a travessar. Però el pou
inacabat, el pou de l’angoixa, encara hi és”
En alguns moments de la
lectura he arribat a pensar que T.C. Elimane i el seu llibre havien existit. Però
no és així, Mohamed Mbongar Sarr es va inspirar en la vida d’autor malià YamboOuologuem que va publicar amb èxit “Le Devoir de violence” i que es va veure
embolicat en controvèrsies similars a les de T.C. Elimane.
Coneixem parts de la vida de
l’Elimane explicada per diferents persones, les persones que el narrador es va
trobant en la seva recerca d’informació i que en algun moment l’havien conegut.
Així anem reconstruint la seva vida com en un puzle on encaixem les diferents
peces.
Al final arriba al poble on
va néixer l’Elimane. Allà parla amb una de les seves madrastres. Elimane ha
mort fa una mica més d’un any.
En Madag, l’Elimane ja vell
“era un home. Vivia dins de records dolorosos i amb preguntes sense
resposta. Podem apiadar-nos d’ell. No és sinó això, l’home una criatura de qui
ens podem apiadar”
“... murmurarà els termes
de la terrible alternativa existencial que va ser el dilema de la seva vida:
l’alternativa davant la qual dubta el cor de tota persona obsedida per la
literatura: escriure o no escriure”
Avui
la mare hauria fet 100 anys. Ja fa tres anys que va morir i uns quants més que
va deixar de ser ella. Quina casualitat que va néixer el mateix dia que Vicent Andrés Estellés!
Només un mot que t'ho diria tot:
vida. Només. Amb això, bastaria...
Vicent Andrés Estellés
Aquesta
foto fa temps que està al menjador de casa. Correspon a la celebració de quan va fer 80 anys. Va ser el darrer estiu que van pujar a Pineta. S’havien fet
grans i van decidir que ja n’hi havia prou. Aquell estiu vam pujar als llacs de
La Munia, una excursió de la que sempre havien parlat i mai s’havien atrevit a
intentar-ho. Amb esforç i voluntat van assolir-ho i en van gaudir molt. Va ser
el comiat d’aquelles muntanyes que els havien acollit tants estius.
A
la tornada vam pujar a La Mola. Feia anys que no hi pujaven i aquesta també va
ser la seva darrera vegada. Malgrat haver deixar de fer coses que els hi agradaven, encara mantenien les seves rutines, i algunes de les seves aficions. Passejaven per Sabadell i el seu rodal i feien algunes trobades amb vells amics.
Set
anys després d’aquesta foto va morir el pare. Va ser un cop dur per la mare del
que jo diria que no es va refer mai del tot. Portaven tota una vida junts. No
va trobar què fer. S’avorria. Es trobava sola. Res l'omplia. Els dies i
les hores se li feien llargs. No va trobar el seu lloc en aquest món, i a poc a poc, a voltes de manera imperceptible, malauradament es va anar deteriorant. Va ser un procés difícil per a tots.
Abandonat de qui jo més m'estime...
passaven jorns i fulls de calendari...
Mire passar la buidor dels meus dies
Em sé ja mort - però jo visc encara?
... vaig tastat, avar, totes les coses.
No m'han privat, puc bé dir-ho, de res.
Ara, en mirar aquest sol d'aquest dia,
mire el procés de la meua existència
com projectat mudament en un mur,
universal, inesborrable ja.
Vicent Andrés Estellés
A
casa hi ha centenars de fotos. I m’ha donat per mirar-ne unes quantes en les
que surt ella i he escollit aquestes quatre.
20 anys
40 anys
60 anys
80 anys
Quan em deien al cementeri i tots se n'hagen anat
Hi haurà més soledat aleshores encara,
car tots se n'aniran a fer les seues coses,
i jo em trobaré sol definitivament,
impossibilitat, completament inerme.
On seran els amics? Jo sentiré el desig
de plorar, i diré -potser- "Mare..." en veu baixa.
Janis Joplin pertany al conegut club dels 27, els musics o cantants que van morir quan tenien aquesta edat. La música rock i els seus intèrprets s'han vinculat de sempre a l'ús de drogues de tot tipus, i alguns d'ells es van convertir en les seves víctimes. Ens han deixat la seva música. Janis Joplin tenia una veu especial de la que sabia treure molt partit en els directes.
Time keeps moving on Friends they turn away I keep moving on But I never found out why I keep pushing so hard a dream I keep trying to make it right Through another lonely day, whoa
Dawn has come at last Twenty-five years, honey just one night, oh yeah Well, I'm twenty-five years older now So I know we can't be right And I'm no better, baby, and I can't help you no more Than I did when just a girl
But it don't make no difference, baby, no, no And I know that I could always try It don't make no difference, baby, yeah I better hold it now, I better need it, yeah I'm gonna use it till the day I die
Don't expect any answers, dear For I know that they don't come with age, no, no I'm never going to love you any better, babe And I'm never going to love you right So you'd better take it now, right now, oh
But it don't make no difference, baby And I know that I could always try There's a fire inside of everyone of us You better need it now, I get to hold it, yeah I'm gonna use it till the day I die
Don't make no difference, babe, no, no, no And it never ever will, ehy I wanna talk about a little bit of loving, yeah I get to hold it, baby I'm gonna need it now I'm gonna use it, say, ah
Don't make no difference, babe, yeah Ah honey, I'd hate to be the one I said you're gonna live your life And you're better love your life Or babe, someday you're gonna have to cry Yes indeed, yes indeed, yes indeed Ah, baby, yes indeed
I said you, you're always gonna hurt me I said you're always gonna let me down I said everywhere, every day, every day And every way, every way Ah, honey, won't you hold on to what's gonna move I said it's gonna disappear when you turn your back I said you know it ain't gonna be there When you wanna reach out and grab on
Whoa, babe Whoa, babe Whoa, babe Oh, but keep truckin' on Whoa, yeah Whoa, yeah Whoa, yeah
