Gairebé 100 dies ...

Han passat al voltant de 100 dies des que es va decretar el confinament. Està a punt de finalitzar l’estat d’alarma i hem entrat en fase de represa, que gairebé ningú sap massa bé que vol dir, excepte que permet una major mobilitat. Ja fa dies que, qui més qui menys, fa el que bonament li sembla, però també és evident que la nostra vida actual està farcida de limitacions.

La vida és efímera, i al llarg d’aquest centenar de 100 dies, d’alguna manera ha quedat aturada. Ningú vol emmalaltir, ni veure emmalaltir a la gent que coneix i estima. Per aquesta raó hem acceptat gairebé sense cap tipus de protesta les estrictes normes que ens han imposat. Hem estat callats i en silenci, però no per això deixem de ser crítics amb tot el que ha passat.

No voldríem pas tornar a viure el mateix. No ens ha agradat gens. Volem pensar que els diferents governs i administracions estan fent els deures, i si el maleït bitxo tornés a aparèixer de la forma virulenta que ho va fer el mesos de març i abril, estaríem molt més preparats i no ens agafarà desprevinguts.

El concepte de “Nova Normalitat” no m’agrada. De fet tampoc m’agrada el concepte de “normalitat”. Passats els 100 dies queden moltes incògnites per resoldre, per no dir pràcticament totes i ens posem a viure amb una “certa normalitat” i oblidem, o millor dit, volem oblidar l’amenaça que segueix latent i circulant i que en qualsevol moment pot tornar a posar-nos contra les cordes.

Per tot el que es planteja des del Govern i les diferents administracions fan falta molts diners. I  no diuen pas d’on els trauran, excepte endeutar-se que no m’ha semblat mai una bona solució. De fet, si no torna a activar-se l’economia ben aviat tindrem mala peça al teler de la que serà molt difícil sortir-ne.

Una cosa són els desitjos, el que tots voldríem que passés i l’altre és la realitat que acostuma a ser molt tossuda i ens posa a tots a lloc quan menys ho esperem.

Molt em temo que passarà com en altres crisis. Sempre hem perdut un llençol a cada bugada. Ja fa unes quantes dècades que hem entrat en una espiral imparable de major desigualtat, i res s’ha fet per aturar-ho, ni per part dels governs de dretes, ni per part dels governs autoanomenats d’esquerres. També hem anat perdent llibertats. Aquesta crisi sanitària els vindrà molt bé per exercir un major control sobre tots nosaltres, molt més del ja exerceixen. Tenen la tecnologia per fer-ho, i nosaltres mateixos amb la nostra addicció als mòbils, els hi facilitarem sense massa traves.

Ja m’agradaria equivocar-me però no soc massa optimista. Ja fa unes setmanes que intento recuperar el  màxim de normalitat en la meva vida quotidiana, però també tinc clar que intentaré de totes, totes, evitar aglomeracions (mai m’han agradat massa) i també les activitats en espais tancats fins que no vegi més clar com evoluciona tot plegat. De sempre he estat força solitari, però de ben segur que al pas que anem m’acabaré convertit en un autèntic llop solitari.