Cap de setmana apassionant

Arriba el cap de setmana, dos dies de festa per descansar i sortir... Ara l’únic que podrem fer és descansar i restar a casa. Sortir quedarà per molt més endavant. No podem ni preveure quan.

I cada casa es prepara de la millor manera possible per afrontar aquests dos dies. Amb els dies que fa que dura ja he pogut agafar unes petites rutines. Malgrat que sovint acostumo a rondinar contra la vida rutinària, són les rutines les que ens acaben donant un cert equilibri, benestar i tranquil·litat. Quan no en tenim tot ens costa molt més. De fet davant de qualsevol canvi de vida, el primer que sempre he establert són unes rutines.

Les situacions personals de cadascú són ben diferents. Alguns estem sols, d’altres en parella o/i amb fills, amb pares grans, en un pis gran, en un pis petit, amb balcó o sense, amb pati o amb jardí. I aquesta situació condiciona i molt el que podem fer o no, i el com ho podem fer i com ens podem organitzar. De ben segur que hi ha situacions personals que no han de resultar gens fàcils de portar, o més ben dit, hauria de dir de suportar. Algunes d’elles poden arribar a resultar explosives. Viure molta gent tancada en espais reduïts és molt complicat de gestionar per evitar l’aparició de conflictes.

Recordo el que vaig fer fa dos caps de setmana, el darrer cap de setmana normal i esperem que ben aviat i puguem tornar. Avui toca fer, si no fa, el que vaig fer ahir, sense cap pressa, tinc tot el dia per endavant: naufragar per les xarxes socials, escoltar música, badar per internet, llegir, mirar i escoltar les notícies, badar per la finestra, escoltar música, donar voltes pel menjador com un hàmster, fer “dissabte”, ..... Com podeu veure res d’especial. Anar a córrer o caminar per la muntanya, anar al teatre, o a algun museu, o moltes altres coses hauran de quedar per un altre dia que a hores d’ara encara no podem preveure quan arribarà.

No ens podem queixar fa un bon dia. O potser, ja que ens hem d’estar tancats, estaria millor un dia d’aquells rúfols. La veritat és que no estem mai contents.