dimecres, 28 d’agost de 2019

Muts i a la gàbia.


Tots tenim tendència a demanar que l’autoritat actuï davant de fets que considerem intolerables. Volem que la llei ens protegeixi i que caigui amb duresa sobre els infractors. Ben aviat demanem presó a vegades per qualsevol fotesa.

La qüestió important està en determinar quines són les conductes que han de ser sancionades, i quina sanció cal aplicar en cada cas. Com a societat cal establir els límits en els que estem d’acord i que no estem disposats a tolerar. Com que l’ésser humà no és prou responsable, necessita d’unes lleis que li marquin i ordenin el seu comportament per no fer malifetes als altres. Al mateix temps també calen unes autoritats que les facin complir.

Però si les lleis no estan ben elaborades o son injustes, aleshores, tenim un problema greu. En tota societat que pretengui ser democràtica la llibertat d’expressió és clau. Ha de tenir límits? I si n’ha de tenir quins han de ser?

Quan l’Estat es sent atacat, es protegeix contra la protesta i la dissidència amb la fórmula fàcil: o estàs amb mi o estàs en contra. Aleshores crea lleis a mida no per defensar drets individuals o socials, sinó per defensar-se a si mateix de les legítimes protestes que es puguin produir.

Desaparegut el monstre d’ETA, l’Estat necessita crear-se un nou enemic. Tenir un enemic sempre és útil: “la ideologia contraria a l’statu quo, la reivindicació legitima i la protesta es converteixen en radicals sigui quin sigui la seva causa social o política

El carrer és queixa i l’Estat no el vol sentir, ni permetre cap canvi

Fa uns anys va ser la llei Corcuera, i des de fa uns pocs anys ha estat la llei Mordassa, una llei que els socialistes van dir i repetir que quan governessin derogarien, però com amb moltes altres promeses no han fet ni l’intent.

Aquest llibre és un recull de casos en que l’aplicació d’aquesta llei deixa indefens a l’individu que protesta davant de les institucions de l’Estat que li passen per sobre sense cap concessió.

Com diuen Laura Huerga i Blanca Busquets: “mentre hi hagi repressió, injustícia, o lleis injustes, i un mal ús de la llei, hi ha d’haver reaccions per part nostra. Aquest llibre és el nostre gra de sorra, la nostra reacció, allò que som capaces d’aportar

Aquesta llei ens considera a tots culpables d’entrada, “amb la via administrativa perdem la presumpció d’innocència i som nosaltres qui hem de demostrar que som innocents. Però, a més, ho fem en desigualtat de condicions. Hem de tenir proves que demostrin que som innocents, proves que ens exculpin. Aquestes han de ser acceptades i han de valer més que la presumpció de veracitat del policia. La nostra paraula contra la del policia ens fa culpables. La inexistència de proves que ens inculpin deixa de ser rellevant, així com la presumpció d’innocència deixa de ser l’eix vertebrador de la justícia. I sense presumpció d’innocència, quina mena de justícia ens queda?

En molts casos, el ciutadà accepta la culpa d’un delicte mai comès per la impossibilitat de demostrar la seva innocència o per impotència contra el sistema. El policia es veu protegit amb una versió dels fets no qüestionable. De fet, sobta comprovar que no hi ha cap organisme de revisió del comportament policial i que la impunitat de les males praxis és pràcticament absoluta. El resultat és que el ciutadà es reprimeix en l’exercici dels seus drets i es resigna. És així com el sistema democràtic queda qüestionat.”

No hi ha cap control sobre les activitats de la policia, ni es rendeixen comptes sobre les males praxis, ni hi ha pràcticament conseqüències ni sancions per els policies sobre les denúncies i queixes dels ciutadans

El ciutadà està desprotegit davant una llei que el considera culpable d’entrada, i que regala la presumpció de veracitat al policia

En una confrontació entre policia i un ciutadà la desprotecció del ciutadà és completa” Tot plegat recorda massa el temps del franquisme.

Una dada molt significativa d’on estem és que “les sentències per enaltiment del terrorisme s’han multiplicat per quatre des de que ETA va deixar les armes l’octubre del 2011”:
  •  2004-2022: 33 sentències
  •  2011-2018: 121 sentències
Amb les noves lleis i la utilització que en fa la justícia “la llibertat d’expressió ja no és un dret universal, sinó un privilegi per als col·lectius que donen suport o que aporten alguna mena de benefici a l’statu quo

S’estan jutjant conductes per la possible intenció que pugui haver-hi darrere... Estem en mans de la interpretació d’aquell qui jutja. Com podem permetre que es jutgi allò que ni ha passat ni hi ha indicis que hagi de passar? Aquestes llicències interpretatives de part del sistema ens deixen ben a prop de la creació d’una Policia del Pensament

El més greu és que determinades conductes i manifestacions no reben cap càstig ni sanció “La policia, la fiscalia i el sistema judicial emparen la impunitat de l’extrema dreta a Espanya com un braç més de la repressió” Tot plegat recorden altres temps que innocentment pensàvem que ja estaven superats, però que resulta que no ha estat així.

Amb la llei mordassa sembla, que l’Estat estigui llançant un crit: aquí tothom a callar”. Excepte els que pensen com nosaltres.

Es tracta de defensar la llibertat d’expressió i no una ideologia o una manera de veure el món concretes. Perquè cada vegada que reprimeixen algú, sigui qui sigui, ens reprimeixen a tots. Bàsicament, no hem d’estar d’acord amb el que es diu, sinó defensar el dret a dir-ho o el dret a sortir al carrer a expressar-ho

Actualment les víctimes ja són moltes, però els possibles objectius som tots

Hi ha casos realment vergonyosos, tot i estar emmarcats dins la llei -la qual cosa demostra que la llei és injusta- i d’altres , fins i tot, demostren una descarada mala aplicació de la llei u una mala praxi per part dels que l’apliquen

Es prioritza el control de la població per sobre de garantir una democràcia sana on els ciutadans puguin exercir els seus drets i on la seva veu pugui ser escoltada

Una de les conseqüències de la censura imposada per la llei mordassa és l’autocensura. L’autocensura és l’omissió voluntària de l’opinió personal per por de les conseqüències que pugui tenir la seva manifestació. Quan parlem d’autocensura com a conseqüència no ens referim només a tota aquella gent que deixa d’escriure, parlar, manifestar-se, sinó també a aquella gent que ho segueix fent amb el pes de la por a sobre

La raó per la qual es produeix l’autocensura és evident: ens sentim vigilats. Quan ens sentim vigilats ens moderem i nosaltres mateixos ens convertim en repressors de la llibertat d’expressió. Li fem la feina a l’Estat

I aquesta mateixa idea portada al periodisme pot tenir resultats encara pitjors”. Augmenta la sensació que hi ha un pensament únic, una sola forma de veure el món, i que la diferència, la crítica, la dissidència no existeix o simplement està amagada.

La llei, lluny de servir per protegir els ciutadans, per regular les seves relacions entre ells i amb l’Estat, serveix per castigar i reprimir

El camí que s’està marcant és el de la repressió, la criminalització de la protesta i de la pobresa... Cap govern cedeix per voluntat pròpia el seu domini sobre la població. Només la gent podrà tornar a conquerir els seus propis espais de llibertat

La llibertat d’expressió ha de poder ser total, sense cap mena de però

Molt de compte a demanar que es reguli el que considerem intolerable. ¿Qui diu que ben aviat serà la nostra opinió la intolerable? Cal ser molt prudents quan demanem que es prohibeixi o sancioni el que no ens agrada. La línia divisòria és molt fina. Tot el que no impliqui violència ha de ser defensable. La paraula no pot ser mai prohibida.

Estem davant d’un llibre de lectura molt útil que deixa al descobert l’actual funcionament d’un Estat repressor davant de la dissidència i que cada vegada deixa menys marge a les opinions que li desagraden. No només persegueix a l’independentisme per les seves idees, sinó a tota ideologia o pensament que el posa en qüestió. Estem obligats a denunciar-ho i a resistir si volem viure realment en una societat en la que ens puguem sentir lliures.