dilluns, 12 d’agost de 2019

La postveritat


La postveritat és un terme que s’ha posat de moda des de fa uns anys. “S’ha convertit en una paraula d’aquelles que es cita fins a la sacietat”. En realitat no sé si és un fenomen tant nou com ens volen fre creure, però el cert és que avui en dia tan els polítics com els mitjans de comunicació utilitzen moltes mentides o com a mínim mitges veritats que son amplificats amb la utilització de les xarxes socials. Aquest assaig de Joan Garcia del Muro Solans apunta unes reflexions interessants sobre el tema. De fet gairebé em limitaré a fer una còpia de cites del llibre que m’han semblat d’interès per reflexionar-hi.

Defineix la postveritat com a “missatges que ens arriben directament a la part de les emocions i que ens diuen justament allò que volem sentir encara que no tinguin res a veure amb la realitat dels fets
D’entrada posa en qüestió l’existència de la realitat objectiva en si mateixa. Des de diferents teories psicosociològiques ja fa temps que el que es defensa que de la realitat “només hi ha interpretacions,... No hi ha, doncs, ni veritat ni mentida, tot és relatiu i tothom pot tenir la seva pròpia veritat”. “Hem deixat molt enrere ja les teories ingènues que afirmaven l’existència d’una realitat objectiva independent del nostre judici. A hores d’ara ens és palès que és el propi coneixement que construeix la realitat

Seth Godin, un teòric de la publicitat, afirma: “la percepció que tenim de la realitat és molt més important que la realitat mateixa

Si accepten totes aquestes afirmacions és fàcil concloure que la veritat en si mateixa no existeix. Tots tenim una forta tendència a creure que la nostra visió del món és universal quan no és així.  

La realitat ens és opaca, totalment impenetrable. L’actitud, típicament humana, de no conformar-se amb la ignorància i aspirar a desvetllar un eventual ordre ocult és, des d’aquesta perspectiva notablement perniciosa. Ho és perquè propugna actituds dogmàtiques que sorgeixen en la ment d’aquell que està convençut que posseeix la veritat

Si resulta que no hi ha un ordre de debò, sinó que tots els ordres són pures interpretacions circumstancials orientades a suplantar fraudulentament l’autèntica realitat, sembla que es justifica la idea que tots els focus de construcció de realitat són igualment vàlids

Si la realitat és essencialment caòtica, cap de les nostres ordenacions pot arribar a descriure-la ni mínimament. El caos és, per definició, inassequible...L’ordre que ens sembla trobar en el món exterior és, en realitat, efecte de l’activitat del subjecte cognoscent. No desvetllem el que hi ha ocult, sinó que, en el fet mateix d’investigar-ho, introduïm el nostre propi ordre

Segons Nelson Goodman: “no hi ha un sol món, sinó molts mons, cadascun d’ells creats per la ment humana”

Per tant “la veritat no és la representació exacte de la realitat”.

A més a més, tots d’una manera o una altra estem tancats en la nostra bombolla particular i només acceptem el que confirma les nostres opinions, pensaments o interpretacions de la realitat. Com més estreta sigui aquesta bombolla pitjor. És molt difícil sortir d’aquesta bombolla interpretativa.

Com més limitat, fragmentari i confús sigui el teu coneixement de la realitat, com més ficat estiguis en la teva bombolla, més fàcilment t’empassaràs la versió manipulada de la realitat que t’estiguin fent arribar” Tots pensem que no estem dins d’aquesta bombolla farcida de falsedats que creiem que són veritats, però como podem saber que realment no hi som?

La versió del món que ens trobem cada dia en el nostre entorn personal ha estat invisiblement seleccionada per reforçar les nostres creences preexistents”. A Internet, “més que diversitat i discrepància intel·lectual el que hi trobem són unanimitats i uniformitat”

Si vivim en una bombolla informativa en la que tothom pensa el mateix difícilment ens arribàrem a qüestionar les nostres opinions i pensaments. “Tenim una clara tendència a considerar que la resta de persones pensen igual que nosaltres” i que les que no ho fan els hi passa quelcom.

Estem tan convençuts que les nostres opinions són les correctes, que pensem que tothom les comparteix. I el nostre cercle a les xarxes socials confirma aquesta percepció errònia”. “Si només ens arriba la informació que confirma la nostra opinió, ... el que se’n ressent inevitablement és el pensament

Ja Francis Bacon en el segle XVII afirmava “L’enteniment humà, un cop ha adoptat una opinió, dibuixa tota la resta per donar-hi suport i mostrar conformitat amb ella. I tot i trobar un gran nombre d’exemples, i de pes, que mostren el contrari els ignora o menysprea, en prescindeix o els rebutja

"És el món real el que adaptes a la teva visió, de manera que la corrobori sempre absolutament

No veiem exactament el que és davant nostre, sinó que veiem allò que concorda amb les nostres estructures mentals. És un mecanisme sofisticat: tot allò que es correspon amb els marcs mentals activats en la ment és percebut sense dificultat i tot allò que hi entra en contradicció, és directament declarat com a inexistent

És estrany, però en cas d’experimentar una contradicció entre conviccions subjectives i realitat, posseïm com una tendència natural que ens porta a posar en dubte la realitat i no les nostres conviccions. Els humans som així. Si la realitat entra en conflicte amb les conviccions, el millor és fabricar una altra realitat a la mesura de les pròpies conviccions.”

Aquest biaix ens porta, ben sovint, a mantenir i fins i tot a reforçar les nostres conviccions inicials fins i tot al davant d’evidències contràries

Internet que d’alguna manera podria ser una porta d’accés a informacions que ens obliguessin a posar en qüestió les nostres conveccions, actua de forma totalment contrària, ja que ens proporciona el que volem escoltar i llegir i així acabem vivint en una illa digital, “cada cop més insonoritzada i més opaca

Davant la complexitat inabastable del món que t’envolta, tendeixes, de manera inconscient, a seleccionar només aquella informació que podràs assumir més fàcilment, aquella que no desencadenarà cap conflicte intel·lectual. Aquelles dades, al capdavall, que s’adaptin i confirmin les teves creences. És ben simple: com que ets incapaç d’abastar-ho tot, filtres de tal manera la informació que t’arriba que censures tot allò que podria arribar a posar en dubte els teus punts de vista inicials. D’aquesta manera pots prendre decisions i realitzar judicis sobre qüestions impensables amb un esforç mental mínim

Son una mena de regles inconscients que et permeten gestionar una quantitat ingent d’informació en poc temps i amb un mínim d’esforç i concentració

Estàs disposat a dubtar de tot el que vingui dels teus adversaris i a creure, a ulls clucs, tot allò que vingui de la teva banda, d’aquells que consideres “els teus”” .“Només veus allò que vols veure. Alteres la realitat per fer-la compatible amb les teves creences. Creus que és veritat allò que diuen “els teus” i creus que no és veritat allò que diuen els altres”.

Un cop hem superat la vella creença pròpia del realisme ingenu que ens portava a creure que allà fora hi ha una objectivitat, un ordre -sigui diví o purament natural-, ens quedarem amb la veritat que més ens interessi” I això és el que passa en realitat. “En el món actual veritat s’identifica amb allò que vull que sigui veritat” ... “La veritat ha estat desvinculada completament dels fets, separada d’ells

El discurs polític ha conquerit una autosuficiència que s’ha independitzat dels fets... De mentides n’hi ha hagut sempre. El que crida l’atenció, en el moment actual, és que això sembla que ja no importa, que ja no importa distingir entre veritat i mentida

El criteri de veritat ja no és l’adequació als fets, sinó la utilitat pràctica. És a dir, l’interès. I vet aquí l’adveniment de la postveritat”.

En política la veritat esdevé indiferent i el que “cal és fabricar la realitat que millor encaixi emocionalment amb els electors

El debat polític, aquests darrers anys, està lliscant cada vegada més cap a l’emotivisme. Més que a informar amb objectivitat i a argumentar amb rigor, els missatges electorals van dirigits a la part irracional de l’electoral, que és on resideixen els prejudicis i els estereotips”. 

“En la confrontació de realitats subjectives que coexisteixen en una comunitat, la que s’imposa és la que disposa de més mitjans. Per tant, aquell que ostenta el poder, ostenta també la facultat de construir la veritat. La veritat és construcció social, però cal tenir en compte que la societat està jerarquitzada i, és clar, aquestes jerarquies es manifesten, també, en la capacitat de construir veritats. La realitat es converteix, doncs, en una construcció del poder

Kahneman afirma: “Confiem molt en judicis que prenem amb molt poca informació.” I així decidim també a qui votem. Creiem i pretenem ser racionals, però votem a partir de les nostres emocions. “Estem convençuts que les nostres decisions polítiques són molt més racionals que emocionals. I en això estem errats

Veritat és allò que t’interessa que sigui veritat... Dialogar sobre la veritat d’un determinat assumpte és, al capdavall, discutir sobre quina és la narració que més interessa a cadascun dels participants. Tot es redueix a un assumpte de poder: si tens la força suficient per imposar la teva veritat pragmatista, a qui importa el que de debò passés

La política i les decisions polítiques que prenen els electors són comparables amb el fet de comprar i amb els efectes de la publicitat. “Tot i que els compradors pensem que actuem amb seny i racionalitat, la realitat no és així. No necessitem la gran majoria dels objectes que comprem

Per vendre’t no has de tenir en compte els fets. El que has de fer és fabricar una història que afavoreixi els teus interessos” Això és el fan els polítics. Tots.

La veritat no té ja res a veure amb suposades adequacions entre discurs i realitat. Té a veure amb el poder ... Només depèn que tinguis prou poder per defensar-ho amb èxit”. “Veritat és tot allò que ets capaç de defensar amb èxit

La democràcia es fonamenta sobre el respecte escrupolós per les opinions dels altres però també sobre la informació veraç, sobre la realitat dels fets. Si hi ha engany, si la informació que arriba als electors és falsa o està manipulada tot el sistema es veu distorsionat en la seva essència. Pervertit

El pensament crític -és a dir, el pensament a seques- és probablement la millor garantia de defensa que tenim contra l’adoctrinament, la superstició i el fanatisme

Sense pensament crític, sense heterodòxia, sense desacords, dissidències i confrontació d’idees, no pot existir la llibertat. Seria ben trist que, al capdavall, la superació dels totalitarisme del segle passat ens dugués a un règim genuïnament democràtic però dominat per una uniformitat de pensament i un conformisme postveritat ben poc democràtics

Estem entrant en una evolució que sembla que ens porta cap aquest camí. Que la realitat sigui una simple construcció social no ens eximeix de continuar cercant la veritat i no acceptar les mentides que diuen els polítics i els mitjans de comunicació.

Sembla palès que la manipulació i la ignorància caminen sempre agafades de la mà

La mentida vindria a ser com un senyal d’alarma: si algú es dedica sistemàticament (o esporàdicament) a mentir, vol dir que no aprecia gaire les virtuts dels règims democràtics. Mentida i democràcia semblen difícilment conciliables

La veritat sembla que s’està convertint en una més de les mercaderies que tenim al nostre abast: actuem com si estiguéssim convençuts que podem comprar qualsevol veritat subjectiva que ens vingui de gust. Pots triar la que més t’agradi. Només cal saber on trobar-la

La validesa d’un discurs no té ja res a veure amb eventuals adequacions entre aquest discurs i realitat. Té a veure amb el poder. Postveritat, al cap i a la fi, és sinònim de poder. Un cop hem acabat de trencar les cadenes que, des de sempre, ens engrillonaven als fets, hem conquerit la llibertat de decretar allò que és veritat i allò que no ho és. La veritat del discurs només depèn que tinguis prou poder per fer-la valer, per imposar-la. Veritat “és tot allò que ets capaç de defensar amb èxit