El foraster

De nou estem davant d’una novel·la de Pedrolo publicada gairebé 20 anys després de ser escrita, una de les moltes que es van quedar al calaix per motius evidents. L’escriu el 1959 i la publica per primer cop el 1976, un cop mort el dictador.

Marina Garcés comença el pròleg amb una reflexió sobre la importància de les paraules:  “Què fa que una paraula ens convenci fins al punt de canviar la nostra vida radicalment? Ni les religions mil·lenàries, ni les organitzacions polítiques més sòlides, ni la neuropsicologia més sofisticada, ni tots els poemes d’amor junts no han resolt aquesta pregunta. Hi ha paraules que mouen riuades de gent. N’hi ha que commouen, silenciosament, infinites persones. N’hi ha que, simplement, ens deixen indiferents. Però al final, com diu Nietzsche, el que ens fa humans és poder morir per l’efecte d’una sola paraula. Una sola paraula pot matar-nos. Una sola paraula pot desencadenar en nosaltres una nova vida, podríem dir també. Ser humans és moure’ns, sense saber molt bé com ni perquè. Per això, ser humans és fer-nos responsables de les paraules que compartim i de les conseqüències que tenen. No hi ha paraula impune. Però, com dèiem, no tota paraula convenç ni tothom es deixa convèncer d’igual manera per les mateixes paraules”

Ange és un foraster desconegut que arriba a la barraca on viuen Anton i Isa amb la seva filla Sogues de vint-i-un anys que té un pretendent, Jau. Tot passa en les cinc nits que Ange sopa amb ells en la barraca. Són unes simples converses que es desgranen en cinc capítols. En cada capítol canvia el narrador passant aquesta funció pels cincs personatges.

Sense dir-ho específicament és clar que l’Ange és un activista polític clandestí que ve en missió secreta. Però no se sap ben bé per que ha vingut a fer el foraster. Les seves reflexions en aquests sopars posen el dit en la nafra i fan pensar.

“A mi posseir em sembla una cosa immoral.” “Si posseís alguna cosa em sentiria culpable” “De tenir coses que els altres, alguns dels altres, no tenen.” “No parlo de ser ric, sinó del fet de posseir. Si la majoria de persones són com són, la culpa cal donar-la en bona part als béns que tenen. No es pot posseir impunement”

“L’home que té, és també l’home que té por de perdre. De perdre allò que posseeix, és clar. Això provoca una actitud de recel, de desconfiança envers els altres homes ... Ben aviat acaba per identificar-se amb allò que té i no amb allò que és” La propietat corromp. D’alguna manera mai hi ha prou i sempre es vol més i més.

“En nom de què podem justificar que un altre treballi per enriquir-nos? Què ens autoritza a prendre-li diàriament unes hores del seu esforç?”. “No hi ha cap home que tingui drets sobre un altre home”.

“Som responsables de tot allò que passa al nostre entorn. Si existeix un estat determinat de coses, és perquè tots nosaltres l’hem consentit. I més i tot: l’hem creat, hem ajudat a crear-lo”. “...et dius que no sempre serà així, que ha de canviar, però saps que no, que són il·lusions teves, perquè passen els dies i tot continua igual ...”

“Aquell al qual li és donada una cosa que accepta, cedeix una part de la seva llibertat”

Arriba el darrer dia, el cinquè sopar. L’endemà marxarà el foraster. Esperen, sopen en la seva absència, però l’Ange no arriba ...

La Sogues està decidida a marxar amb ell, però ...

“Cap dia no havia fet tan tard”