Auster parla d'Auster

“Experiments amb la veritat” no és una novel·la. És un recull d’escrits dividit en tres parts que ens permet conèixer una mica més a Paul Auster:

En la primera part sota el mateix títol del llibre ens explica fets insòlits de la seva pròpia vida que es podrien convertir fàcilment en novel·la. Alguns són tan sorprenents que fan dubtar de la seva veracitat. “La meva vida és plena de dotzenes de fets curiosos i, per molt que ho intenti, sembla que no me’n puc alliberar. ¿Què punyetes és el que fa que sempre estigui involucrat en aquesta mena de disbarats?”

“Els llibres mai s’acaben, és possible que les històries continuïn escrivint-se elles mateixes sense l’autor”

La segona part la formen quatre pròlegs a diferents llibres. És la part que m’ha resultat menys interesant.

La tercera part són entrevistes en les que parla d’escriure. L’entrevista que li fan Larry McCaffery i Sinda Gregory és de llarg la que m’ha resultat més interessant i en la que desvetlla més secrets de la seva forma de treballar.

“Crec que el món és ple d’esdeveniments estranys. La realitat és molt més misteriosa del que podríem arribar a pensar”

“Tots nosaltres vivim envoltats de coses que no comprenem, de misteris i en aquests llibres hi ha gent que de sobte se’ls troba cara a cara.”.

A l’escriure, l’escriptor ha de prendre decisions... “cada fragment elegant, cada detall superficial, tot el que s’anomena bella escriptura; tot això, si no és realment rellevant per al que estic intentant dir, ha de desaparèixer. Tot està en la veu. Tu estàs explicant una història, després de tot, i la teva feina és aconseguir que la gent vulgui continuar escoltant el teu relat. La mínima distracció o divagació porta a l’avorriment, i si hi ha una cosa que tothom odiï d’un llibre és perdre l’interès, cansar-se’n, notar que no li importa quina sigui la frase que vingui després. Al final, no tan sols escrius els llibres que necessites escriure, sinó que escrius els llibres que a tu t’agradaria llegir.”

“Sovint em demano per què escric. No es tracta simplement de buscar la bellesa o de crear relats entretinguts. Sembla que és una activitat que necessito per continuar vivint. Em trobo molt malament quan no ho faig. No és que escriure em proporcioni un gran plaer, sinó que no fer-ho no m’és fàcil”

“L’atzar forma part de la realitat: tots nosaltres estem sotmesos contínuament a les forces de la coincidència; allò inesperat ocorre amb una regularitat gairebé aclaparadora en les vides de tothom”

“Suposo que el que busco és escriure una ficció igual d’inversemblant que el món en que vivim”

“Les nostres vides en realitat no ens pertanyen: pertanyen al món, i, a pesar de tots els nostres esforços per donar-li un sentit, el món està més enllà del nostre enteniment”

“Tots els escriptors s’inspiren en les seves pròpies vides per tal d’escriure els seus llibres, totes les novel·les són, poc o molt, autobiogràfiques. El que és interessant, però, és la manera com el funcionament de la imaginació s’encreua amb la realitat”

“Sembla que tots els meus llibres giren al voltant de la mateixa mena de preguntes dels mateixos dilemes humans. Per a mi, escriure ja no depèn de la meva pròpia voluntat; és qüestió de supervivència. Una imatge sorgeix al meu interior i, després d’un temps, la inquietud s’apodera de mi, i noto que no tinc altra elecció que acceptar-la”

“El material que m’obsessiona, el material sobre el qual em sento obligat a escriure, el vaig desenterrant de les profunditats dels meus propis records. Però, fins i tot després que aquest material m’arribi, mai no puc estar segur d’on prové.”

“Dir “Tots els meus llibres són el mateix llibre” probablement és massa simple. Em refereixo al fet que tots els meus llibres estan relacionats pel seu origen comú, per les preocupacions que comparteixen. Però cada llibre pertany al seu personatge principal ... Cadascuna d’aquestes persones pensa d’una manera diferent, parla d’una manera diferent, i escriu d’una manera diferent que totes les altres. Però, alhora cadascuna és part de mi mateix... Si tots aquests llibres es posessin junts en un sol volum, formarien el llibre de la meva vida fins aquest moment, un quadre amb totes les múltiples cares de qui soc. Però encara queden més coses per venir, espero. Si parléssim de la imaginació com un continent, aleshores cada llibre seria un país en particular. El mapa encara és molt esquemàtic en aquest moment, i té molt espais en blanc i molt territoris inexplorats. Però, si soc capaç de continuar prou temps, potser tots els espais s’acabaran omplint”

“El jo que existeix en el món -el jo el nom del qual apareix en les cobertes dels llibres-, al final no és el mateix jo que escriu el llibre”

“Les novel·les de misteri sempre donen respostes; les meues obres fan preguntes”

“Vull que els meus llibres siguin tot cor, tot nucli, que diguin el que han de dir en tan poques paraules com sigui possible. Aquesta ambició sembla tan contrària a tot el que estan intentant la majoria de novel·listes, que sovint em costa pensar que jo sigui novel·lista en cap sentit”

“La vida veritable té lloc dins de nosaltres mateixos”

“És impossible saber què està pensant algú altre... No podem veure els pensaments de les persones”

“Al final acabes descobrint que dins teu habiten altres existències”

En la darrera de les entrevistes (la que li fa Mark Irvin) explica la forma en com inicia una novel·la: “començo a cegues amb unes quantes imatges, uns quants xiuxiuejos al cap (el murmuri de la veu d’un personatge, un gest). Després la història comença a desenvolupar-se dins meu, i sovint triga anys, abans que la pugui començar a escriure”.

El llibre acaba amb un emocionant epíleg escrit el 1993 dedicat a Salman Rushdie en defensa de la llibertat d’expressió.

“Pertanyem a la mateixa associació: una confraria secreta de solitaris, confinats i excèntrics, d’homes i dones que passem la millor part del nostre temps tancats dins de petites habitacions esforçant-nos per posar paraules damunt de cada pàgina. És una manera estranya de viure la pròpia vida, i només una persona que no tingués cap altra alternativa la triaria com a vocació. És massa dura, massa mal pagada, massa plena de decepcions per ser apta per a ningú més...”

“Per escriure una obra de ficció, cal ser lliure per dir el que s’ha de dir”

“Jo no puc saber com actuaria en el seu lloc .... No estic segur de si podria reunir tot el coratge que ell ha demostrat tenir. A aquest home li han arruïnat la vida, però, de totes maneres, va néixer per escriure i ha continuat escrivint. Sabent com és de difícil fer això fins i tot sota les millors circumstàncies, només puc sentir un profund respecte pel que ell ha aconseguit portar a terme.”

 

PAUL AUSTER

Experiments amb la veritat

Edicions 62, 2001; pàgines 189

Traducció d’Hèctor Hernàndez i Maria Gomila

 

Casa Batlló, gener 2020

Acostumem a fer tard

La Raquel, la mare de la Sara, “tres anys abans de desaparèixer del tot va escriure la seva autobiografia en una llibreta, com si fos una ofrena pòstuma a les filles. No he entès encara si ho va fer per justificar-se o per excusar-se. És això el que ens costa més dels morts: marxen i ja no els podem fer preguntes”

“Les seves impressions m’han trepanat cervell i ànima, sense pietat”

“L’he imaginat escrivint el seu llegat a corre-cuita. Sabia que li quedava poc temps”

La Sara és la filla petita de la Raquel, quan ella neix, les seves germanes ja tenen 12 i 8 anys. Quan mor la seva mare troba una llibreta de tapes daurades amb una mena de memòries. La seva lectura comporta que recordi una part de la seva vida, i en especial, les males relacions que sempre havia mantingut amb la seva mare.

“Estic feta a prova de bombes sentimentals. ¿A quina edat em devia fabricar la cuirassa? De seguida vaig aprendre que amb els crostes no s’hi juga, que si les treus amb les ungles, deixen anar una purulència que cou. Això m’ha convertit en una perpètua somiatruites, una refotuda ingènua, immune al mal”.

La Sara i la Raquel són dos dones ben diferents. La Sara no guarda res, es desfà de tot, fins i tot, dels records més preuats, i la Raquel guarda totes les andròmines per inútils que siguin i que ara, un cop morta, ha hagut de recollir la Sara.

“Tot ho he anat deixant a les cases on he viscut... De vegades em sap greu perquè, amb la meva mala memòria, em servirien de souvenir”

Sara s’enfronta al seu passat. Contrasta els seus records amb les anotacions de la llibreta de tapes daurades de la seva mare. No tenen la mateixa visió del que va passar. També ho contrasta amb la relació actual amb la seva filla i amb el que aquesta pensarà un cop passin els anys: una relació mare-filla ben diferent.

Vinyoles d'Orís

 

Descriu alguns moments de tranquil·litat, al bell mig, de la seva tempestuosa relació, “Petites treves que ara em son tresors, esclats de llum que quedaven apaivagats per la inèrcia, per les capes de brutícia que ens mantenen allunyades, capes fetes de costura, de defensa, de caràcter”

La mare veu proper el seu final i en comença a estar farta: “acabem ja amb aquesta pamplina que jo ja no tinc res a fer, en aquest món”

És un llibre sense massa pretensions literàries però que planteja dubtes i reflexions sobre la mort, i la relació amb els nostres progenitors mentre estan vius i quan s’apropa el final. “L’única seguretat que tinc és que, per més que deixem paraules dites, tots acabem en un silenci. Si hi ha sort, és sobtat, brusc, un punt final sense esperances, però només si hi ha sort”. Segurament, les dues parts, fills i pares deixem coses al tinter. Uns no han explicat tot el que volien explicar i els altres no han fet preguntes que després ja no podran fer.

“I m’he quedat sola, molt sola, tan sola”

“Tu, jo. Jo, tu. I ara només no perquè tu ja no hi ets”

“Res. No queda res... Res de res.”

Un cop traspassats els nostres pares, ja tan sols ens queden els llocs on han viscut, els objectes que han deixat i els records que tenim d’ells. Però, els seus objectes allà sols en un racó o en el fons d’un calaix, ja ni ens els recorden. Són això objectes sense vida, sense ningú, sense sentit.

“M’he desempallegat de tot el que em repugnava de tu per veure’t l’essència. El record ha destil·lat els comentaris banals, l’arrogància, una manera de fer poc substancial i m’ha tornat a tu, la persona que em va portar al ventre. Algú em va dir que no madurem fins que no aconseguim veure les nostres mares com a dones. Ens han quedat tantes converses pendents, però la maleïda pròrroga de degradació que vas patir me’n va regalar algunes. No les oblido. Et va costar tant deslliurar-te del teu cos feixuc. La vida és injusta. Només és justa la mort. I l’únic que em dol és que ja mai no veuràs com et sé, mare.”

ADA CASTELLS

Mare

Editorial La Campana; 2019; pàgines 229

Vida privada

Josep Mª de Sagarra és un autor de reconegut prestigi dins de la literatura catalana. Havia llegit elogis d’ell, i també retrets. Haig d’afirmar que m’agrada com escriu i explica aquesta història de l’alta societat barcelonina, encara que hi ha moments en els que perdo l’interès per la seva lectura, sobretot, quan fa algunes digressions que per a mi no venen massa al cas.

Vida privada segueix la progressiva decadència de la família Lloberola, una família de l’alta burgesia barcelonina al llarg de tres generacions.

Inicialment la narració es centra en Frederic Lloberola, el primogènit, casat amb Maria Carreres.

“Frederic era d’aquella mena d’homes que en la intimitat de l’amor no es preocupen ni poc ni molt de l’element femení que col·labora; la dona era per a ell com un accessori fatal a la completa satisfacció del seu instint. Frederic, excessivament egoista i gens donat a la reflexió, mancat per a tota mena de malabarisme crític, i no havent observat mai la necessitat de comparar les pròpies sensacions amb les sensacions alienes, es pot assegurar que si, per una banda, havia tractat i havia conegut bastantes dones, de fet no tenia la més mínima consciència del que era una dona”

“Maria Carreres era una d’aquelles fisiologies insensibles i poc hospitalàries, que reaccionen amb una fredor de cementeri i provoquen la insatisfacció viril. Frederic va aguantar la seva decepció d’una manera digna; va deixar passar dies i mesos, esperant una possible solució del seu drama conjugal. Però després de tenir el primer fill la situació es va agreujar”

I aleshores ben aviat, “Frederic va arriscar-se a aventures d’una tarda que no el poguessin comprometre ni li compliquessin la vida per a res. En aquestes aventures, Frederic es retrobà a ell mateix, retrobà el gust perdut de l’amor tal com ell l’entenia”

Tomás de Lloberola i Leocàdia són el pares de Frederic, i també de Josefina i Guillem. Pertanyen a la gran burgesia barcelonina, però són una saga en decadència: “Es deia que els Lloberola estaven una mica atrapadets, però ningú no sospitava que una família de tanta tradició i un patrimoni tan important es poguessin desfer amb aquella rapidesa”

Palau Güell, 2019

 

Josep Mª de Sagarra perfila uns excel·lents i acurats retrats psicològics dels membres d’aquesta família, fidel exponent d’una alta burgesia en plena decadència no tan sols econòmica, sinó també moral: intrigues, diners, dones i homes de doble vida omplen les seves pàgines. És una societat en el que el més important són els diners i les aparences, en la que es pot fer el que es vulgui, fins i tot, el vici més depravat, mentre aquest no sigui públic.

“Guillem entre les seves amistats comptava des de la gent més selecta i més original fins a certa mena de subjectes amb els quals es posava d’acord només que picant l’ullet i a vint metres de distància. El món de Guillem era un món completament distint del de Frederic”

“Frederic vivia amb el cervell ensabonat d’una bromera quixotesca; la realitat a cada moment, li demostrava el seu fracàs vulgaríssim, però la sang dels Lloberola servia, si més no, per anar creant il·lusions”. Són dos germans ben diferents.

El llibre repassa les festes d’aquesta alta societat i com grups d’aquesta alta societat baixa a passejar pels sòrdids carrers del Barri Xino a la recerca d’emocions fortes.

“Hi ha famílies de molta tradició, tan evaporades, tan espremudes, d’una eficàcia social tan nul·la, que els seus membres senten un desig fatal de disgregar-se, de fugir de la trajectòria paterna, de destruir l’esperit familiar” Els Lloberola són d’aquesta classe de famílies. I així arribem a la tercera generació de la família. La Maria Lluïsa, filla del Frederic i de Maria Carreres treballa en un banc i fuig una mica del que significa pertànyer a una família d’aquestes característiques “... odiava i renegava a la seva manera dels sentiments i les idees paternes”... “El fantasma familiar ofegava Maria Lluïsa i ella volia alliberar-se saltant al camp de la llibertat i de l’impudor, acceptant tot el risc i acceptant totes les possibles catàstrofes”

Tan és la classe social, les vides de les persones poden ser igual de miserables. La vida privada d’aquesta família ho és.

Ferran, germà mitjà de Maria Lluïsa, és el darrer de la saga. Ha estat un molt bon estudiant, però no deixa de ser un Lloberola. “De seguida els seus entusiasmes van minvant i se sentí a la medul·la la ganduleria i la feblesa peculiar del seu pare, del seu oncle i del seu avi don Tomàs. A Ferran, com a tots els Lloberola, li feia por la vida”

“L’anacronisme dels Lloberola s’havia convertit en una tronada corda fluixa, per passar-hi de punta i de taló, fent totes les concessions sense principis, sense dignitat de cap mena” Una família cada vegada amb una vida més dissoluta, que va baixant graons en direcció a la decadència i  que malgrat que l’alta societat els accepta en aparença, pel darrere és diana de totes les crítiques i maledicències.

JOSEP Mª DE SAGARRA

Vida privada

Primera edició 1932; Editorial Proa Butxaca; 2000 pag. 350

També en parlen a:

• Pas a pas
• Bienvenida Narrativa 
• Birbanabloc 
  

Decirse adiós

Des que vaig descobrir Marcello Fois amb Estirpe he llegit uns quants llibres seus i de moment m’han agradat tots, evidentment, uns més que altres. Aquest està en el prestatge de novetats de la biblioteca i no em puc estar d’agafar-lo.

El llibre es podria enquadrar dins del gènere negre, encara que no n’estic del tot segur. Suposo que depèn del que es consideri negre.

El fet que desencadena tota la trama és la desaparició de Michele, un nen amb diagnòstic d’Asperger. Desapareix dels seients del darrera del tot terreny dels seus pares quan estant tornant cap a casa seva després de sopar en una trattoria.

“Según algunos, las palabras son auspicios. Son llaves que abren puertas de cuartos oscuros. De aquellos que han estado cerrados durante años, de aquellos que han caído en el olvido. Tal vez sea eso lo que sucede con los hombres y las mujeres de esta tierra: que habitan casas que tienen cuartos cerrados en los que pueden esconder tesoros y también, muy oportunamente, custodiar secretos inconfesables”

El nen ha desaparegut i no hi ha cap rastre ni indici del què ha pogut passar. Sergio Striggio, el comissari de policia encarregat del cas, és el protagonista. Seguim tots els passos de la investigació, però també els conflictes en la seva vida personal. Té una relació estable amb Leo, però la manté oculta per no confessar públicament la seva homosexualitat.

L’inici d’aquesta investigació coincideix amb l’arribada del seu pare a casa seva. Feia temps que no es veien i mantenien una relació molt distant. Les seves relacions personals no han estat mai bones. Li confessa que la raó real d’aquest viatge és que li han diagnosticat una malaltia terminal.

“De niño había tenido que aprender por su propia cuenta lo terrible que es la idea de no poder volver atrás. Desde el mismo momento del nacimiento no hacemos otra cosa que seguir adelante hasta que se acaba”

La seva infantesa se li fa present així com els records de la mort de la seva mare. “Tenía una memoria un poco enfermiza, podía recordar a la perfección determinados hechos, diálogos enteros palabra por palabra”

Els sospitosos van canviant a mesura que avança les investigacions. El comissari explora diferents vies fins trobar la que portarà a resoldre el cas. Les relacions familiars que hi ha darrera els pares de Michele són ben fosques i especials i això complica molt les investigacions. Tot es desenvolupa en ple mes de gener, amb un ambient fred i amb una intensa nevada.

 

Les relacions dels pares del Sergio tampoc havien estat fàcils. També fan aparició alguns secrets. “Eran ellos dos los que habían engendrado aquella criatura. Ellos lo habían creado y ellos lo estaban destruyendo…”

“Demasiada claridad, al igual que demasiada oscuridad confunde. La verdad subsiste en una luminosidad mediocre. Sin demasiada obscuridad, porque resta, y sin demasiada luz, porque multiplica. Sin la ausencia de detalles de la oscuridad total y sin el exceso de detalles que se ven a plena luz”

Pietro, el pare de Sergio, té temps per acomiadar-se per dir al seu fill tot el que creu que li hauria de dir. Les morts no sempre són així, amb temps per acomiadar-se i a vegades malgrat disposar de temps no es fa, i un cop s’han mort ja no es pot recuperar res del que s’ha quedat al tinter.

“Él y su padre se habían estado malinterpretando durante demasiado tiempo, pero todos y cada uno de los malentendidos serían remediados… lo más importante de decir adiós es cómo decirse adiós”

MARCELLO FOIS

Decirse adiós

Hoja de Lata Editorial, 2019. Edició original 2017; pàgines 357

Traducció de Francisco Álvarez

També en parlen a:

• Pas a pas 
• Totalnoir
  

Tota la vida es juga en un moment

Joan Teixidor i Comes era un total desconegut per a mi. M’ha agradat la lectura de tres dels seus llibres de poemes: “L’aventura fràgil” (1937), “El príncep” (1954) i “Quan tot es trenca” (1969) que l’Ara va incloure la col·lecció de poetes del segle XX que va publicar ja fa uns anys. Va ser un dels molts autors que va veure estroncada la seva vida amb la guerra civil, però que després va col·laborar amb fermesa per redreçar el món cultural de la postguerra fundant la editorial Destino i escrivint en diferents publicacions.

M’han corprès els poemes del seu llibre “El príncep” (1954) on reflexa el dolor per la mort del seu primer fill encara infant.

 

Cementiri de Puigcerdà, 2007

FORA DEL PORT

“Em pesa tot el cap i el cor,

miro la tarda defallent

com un missatge de la mort

que sap, segura, el seu moment.

 

Que lleu i escàs aquest suport

que ens duia a tendre floriment!

Quan el trepig era més fort,

se’ns ha romput l’encantament.

 

Viurem des d’ara en el record,

fills de la boira i del lament,

i ens quedarem fora de port,

embarrancats, inútilment.”

La mort inesperada del primer fill encara petit, ha de ser realment un cop molt dur.

 

CAPVESPRE

“Ponent encès, així la mort.

Sabíem que era ràpid.

Ens abandonàvem a l’exaltada llum,

al furiós vermell

que aixecà la carena,

el contorn precís de les coses,

l’espiral de la vida,

el darrer crit.

 

Perquè és segur

que si la veritat

intensament s’obre pas,

com un llampec

ens venç i ens destrueix.

I ve l’esglai, la nit;

llançats al pou,

tota la vida es juga en un moment.

 

Les hores de després són violeta,

una tristesa plana

sobre el món informe,

sobre el melangiós silenci

que avança orb pels camps,

sobre el que ja no veus i plores,

perdut en l’ombra.”

 

ELS ASFÒDELS

“No morirà solament en nosaltres

la vana fúria i l’engany primer;

també el que val més i voldríem

etern com l’estrella i la fe.

 

Callem per pietat de les coses.

Així es podreix l’aigua enllotada,

ningú no sap quin tresor s’ha perdut

enllà de la boscúria plena d’ombres.

 

Silenci gran, tan gran i miserable.

Com el més foll voldria el meu lament:

que ens bandegessin els homes de la terra,

seria veure els asfòdels sagrats.

 

Tot el que ens salva a la terra exigeix

que perdem el gran blat que collíem.

Encarat a la mort, no puc viure,

i la vida és més mort que la mort.”

Aquest deu ser el sentiment que et queda davant la mort sobtada del teu fill.

M’ha cridat l’atenció el títol del poema. Els asfòdels, segons he llegit a la wikipèdia, a part de ser una planta de muntanya és “una secció de l’Hades on anaven a parar les ànimes que havien viscut vides que no eren ni virtuoses ni malvades”

 

“E VENNI DAL MARTIRIO A QUESTA PACE”

“Sento una veu que em diu:

Tu ja no saps per on camines.

T’he arrencat del país clar:

és perquè cerquis la meva ombra.

 

Ja no veuràs els camps lluents

ni la pell tèbia de les coses.

El paradís que has somniat,

aigua de mort el colga.

 

Ara ha sorgir un altre món

que et feia por quan et mirava.

I quan l’oblidis sentiràs

un gust de cendra.

 

Així fa mal el mar brillant,

la primavera i la bellesa;

no pots mirar, t’habita el plor,

el plor i la boira.

 

Exiliat sense fronteres,

l’Àngel et vol com em volia;

tot ho veuràs sense mirall,

sense paraula.

 

Ara has sotjat el meu llindar,

viure com vius és viure a penes.

Aprèn, aprèn com he vingut

del martiri en aquesta pau.”

De ben segur que la vida després d’un tràngol d’aquesta mena, mai més tornarà a ser igual.

 

EL TEMPS

“Creix en el temps l’arrel del que hem viscut

i es va fent gran l’arbre de la malenconia:

envellir és com el tresor submergit

al fons del mar.

 

Prou s’aquieten les aigües al bon temps,

i torna a créixer la sang i la tendresa;

oblidar quasi és fàcil i riure,

però el tresor al fons del mar perdura.”

El temps passa, però en la nostra memòria queden guardats els records del passat que ens han marcat la nostra existència.

 

Del seu llibre “Quan tot es trenca” (1969), m’ha cridat molt l’atenció un poema dedicat a Carles Riba.

MEMÒRIA DE CARLES RIBA

“Ítaca aspra

¿com viuríem

si el teu somni allunyat

s’enfonsés per sempre?

 

Recordo Ulisses amb enveja.

Ell sabia on anar

a través del mar

que ofrena nits i llunes,

cabelleres i vents,

oblit i mort.

 

Però nosaltres

ens mantenim insomnes,

sense suport a penes.

Necessitem el cant, la folla esperança.

Comprendre que érem

abans i sempre.

En el passat es fortifica

l’única arrel que ens salva.

Tot són noms, història,

una llegenda d’or,

fills d’una sang cansada.

 

En la memòria es crea

allò que ens fa vivents.

Oh! No moris mai

vella olivera grisa:

aixeca’t sempre, sol

d’un nodridor orient.

Et necessito, Ítaca,

Ulisses, vell company,

veu que m’arriba intacta.”

I també el final del poema “Setembre”

“Però són instants només.

Com si fossis arrabassat de sobte,

capbussat per força.

I tornes cap a tu,

cap a la teva vida

on tot s’escorre

indiferent, inútil.”

Potser la vida, tan sols, són instants, un darrere altre als que intentem donar sentit, però que igual no en tenen gens.

 

 

JOAN TEIXIDOR

L’aventura fràgil (1937), El príncep (1954), Quan tot es trenca (1969)

Edicions 62, 2013; 119 pàgines

 

Les ones trencaven a la platja

Virgínia Woolf és una autora nostrada. Des de fa anys la tenia a la llista de les autores de les que havia de llegir quelcom. Una llista, per cert, molt i molt llarga i que no s’acaba mai.

El llibre de “Les Ones” comença amb una descripció espectacular: “El sol encara no havia sortit. La mar es distingia del cel, només que la mar estava lleugerament arrugada, com un drap amb rebrecs. Gradualment, així que el cel s’aclaria, a l’horitzó es formava una línia fosca que el separava de la mar, i el drap gris es va tornar ratllat amb unes franges gruixudes que es movien, una rere l’altra, sota la superfície, i se seguien, l’una a l’altra perpètuament”.  Continua amb una acurada descripció de com s’aixeca el dia en aquest indret costaner.

Sant Pol de Mar, agost 2009

 

Difícilment es pot qualificar el llibre com una novel·la. És un llibre coral on ens parlen les veus de sis personatges amb un llenguatge poètic com les ones del mateix títol que van i venen amb suavitat. Veus que s’endinsen en el lector. I als que seguirem en les seves reflexions al llarg de totes les seves vides.

La construcció de la narració és ben curiosa: breus soliloquis dels diferents protagonistes en què expressen els seus estats d’ànim. No hi ha diàlegs ni acció. Ens ofereix els pensaments i sentiments dels diferents personatges, com si es tractés de successives onades. Assistim com espectadors a l’evolució de la seva vida.

Quan acaben els seus dies de col·legi, retornen a les seves respectives llars i ens parlen dels seus projectes:

“La meva llibertat es desplegarà i totes aquestes restriccions que arruguen i clivellen (horaris i ordres i disciplina i ser a un lloc determinat al moment que toca) s’esmicolaran a terra...”

“Jo no em voldré lligar a una sola persona, només. No vull que em fixin, que em fermin les ales”

“Ara ja hem rebut tot allò que els mestres ens havien de donar, perquè avui és el darrer dia del darrer trimestre... Nosaltres ens n’anem”

“És la cerimònia final. És la darrera de les nostres cerimònies. Estem corpresos per sentiments estranys... ens delim perquè s’acabi la cerimònia, però ens sap greu d’anar-nos en ... Molts de nosaltres no ens tornarem a veure mai més”

“... Això potser només ha estat un inici, només un preludi... Me’n vaig ple de dubtes, però també ple d’exaltació; i ple de temor de patir dolors intolerables”

“La vida comença. Ara començo a gastar el meu tresor de vida”

I el llibre es segueix omplint de reflexions dels seus protagonistes:

“Jo no crec en la separació. Les persones no som individuals”

“Ara se’m fa clar que no soc un i sol, sinó complex i molts”

“Som diferents i potser les nostres diferències són massa profundes per arribar a explicar-nos. Però intentem-ho”

“Encara no tinc vint-i-cinc anys. Existeixo perquè m’esbocinin. Existeixo perquè es riguin de mi tota la vida. Perquè em facin anar amunt i avall entre aquests homes i aquestes dones de rostres contents, de llengües mentideres, com un suro en una mar embravida.”

Son joves i tenen tot un futur, però també un munt de dubtes. “Tenim endavant dies i més dies, dies d’hivern, i dies d’estiu; tot just acabem de començar...”

“Amb un temps infinit davant nosaltres ens preguntem què farem”

“Ja no tornarem a fluir lliurament mai més.”

Arriben al punt més àlgid de la seva vida: “El sol havia pujat al punt més alt. Ja no se’l veia només a mitges, ja no calia intuir-lo pels seus indicis i resplendors”

“Les ones trencaven i escampaven veloçment la seva aigua per damunt la costa. Una rere l’altra, s’acaramullaven i trencaven, i els esquitxos reculaven amb l’energia de la pròpia caiguda. Les ones estaven amarades d’un blau profund, tret d’un dibuix de llum de forma de diamant tallat als lloms, que s’arrissava com els lloms dels cavalls s’arrissen de músculs quan troten. Les ones trencaven, reculaven i tornaven a trencar, com el retruny de les potes d’un animal enorme”.

Les ones com a metàfora de la vida d’aquesta colla de joves. Cadascú d’ells és una ona que avança i retrocedeix en la vida tot sol, formant part del conjunt del mar. Tots avancen i retrocedeixen i ho fan sols i a ritmes diferents. Així és la vida.

“Només sé que necessito silenci, necessito estar sol i caminar amunt i avall, i dedicar una hora a considerar què ha passat amb el meu món...”

El temps passa, la vida passa

“La vida passa. Els núvols canvien constantment damunt les nostres cases. Jo faig això, faig allò, i novament torno a fer això, i després allò. Quan ens reunim i quan ens separem, encaixem formes diferents, formem dibuixos diferents”

“La vida ve, la vida se’n va, nosaltres fem la vida... No us puc dir si la vida és això o allò. M’endinsaré entre la gernació heterogènia. Lluitaré contra les ones, m’enfonsaré entre els homes i n’emergiré com un vaixell en mar”

“El temps passa, sí. I nosaltres ens fem vells”

“El temps deixa caure la seva gota. La gota formada al teulat de l’ànima cau. El temps que es forma al teulat de lament deixa caure la seva gota... Aquesta gota que cau no té res a veure amb la pèrdua de la joventut... Quan una gota cau... és el temps que cau... La gota cau; s’ha acabat una altra etapa. Etapa rere etapa. I per què s’han d’acabar les etapes? I on porten?”

“A la nit m’assec a la butaca... i sento les ones de la meva vida que s’empenten i trenquen al meu voltant”

“Soc al cor de la vida. Però mira: el meu cos dins aquest mirall. Tan solitari, tan encongit, tan envellit! Ja no soc jove. Ja no participo en la processó” de la vida.

El dia s’acaba. Mentre ha passat el dia en el paisatge costaner, també ha passat la vida dels nostres personatges, primer, joves, després, adults i ara ja grans.

“Les ones, així que s’acostaven a la costa, eren privades de llum i trencaven amb un estrèpit allargassat, com una paret que cau, una paret de pedra grisa que no havia estat travessada per una sola espurna de llum... Mentrestant, les ombres, s’allargassaven en la platja; la fosca s’aprofundia”

Curiosa la manera d’escriure el llibre, els diferents personatges desgranen els seus pensaments en diferents moments de la seva vida, fent especial esment en el pas del temps. Moltes vegades sense ni connexió entre ells. Parlen diferents veus, però semblen una sola. La seva lectura necessita de molta concentració que potser és el que m’ha faltat per poder gaudir de la qualitat del seu llenguatge i de les seves imatges.

“Es desplaça tan ràpidament la vida de gener a desembre! ... Tots som arrossegats pel torrent de les coses... Per alt que botem, tornarem a caure al corrent... Estic engalzat al lloc que em pertoca dins el trencaclosques... Ara els meus pensaments son més desinteressats que no podien arribar a ser-ho quan era jove i em cal cavar delerosament com una criatura que rebosteja dins un sobre sorpresa, per descobrir el meu jo”

I el dia i la vida es va acabant: “Ara el sol s’havia enfonsat. El cel i la mar eren indistingibles. Les ones, en trencar, estenien els seus ventalls blancs fins molt endins de la platja i enviaven ombres blanques dins els enfonys de coves sonores i després retrocedien enrotllant-se i sospirant damunt el codolar”

V. Woolf ens segueix presentat retalls i fragments de vida d’aquest 6 personatges com si no fos possible mai atrapar la vida sencera i aquesta es redueixi a fragments.

“Cada dia escampa les mateixes onades de benestar, cada dia repeteix la mateixa corba de ritme, cada dia mulla la sorra freda amb un calfred o es retira mandrosament sense mullar-la. I així, el viure produeix anells, la identitat es reforça. Tot allò que era fogós i furtiu com un grapat de gra llançat enlaire, esventat per aquí i per allà per bufades esbojarrades de vida sorgides de tots els quadrants, ara és metòdic i ordenat i llançat amb un propòsit. O això sembla”

“Els nostres amics, tan distrets, tan silenciosos, visitats tan clares vegades i tan poc coneguts. I jo també soc un ésser vague i desconegut per als meus amics, un fantasma vist algunes vegades, no vist gaire sovint. Segurament la vida és un somni”

La vida es va acabant, “ara començo a oblidar, començo a dubtar... de la realitat d’aquí i d’ara”

“Quan arriba el moment de donar forma... a la història de la meva vida, i mostrar-te-la com una cosa completa, he de recordar coses molt llunyanes, molt profundes, coses enfonsades en aquesta vida o en aquella i que ja en formen part; i també somnis, coses que m’envolten, i també els seus estadants, aquells fantasmes que estan a l’aguait dia i nit, que es belluguen quan dormen i que fan crits confosos, que treuen els seus dits fantasmals i m’engrapen quan intento escapar-me, ombres de gent que jo podria haver estat, jos no nats.”

“Mires, menges, somrius t’avorreixes, et diverteixes, t’enfades: és tot el que sé”

“Gràcies a Déu per aquesta solitud. Ara estic sol... Deixeu-me estar sol. Deixeu-me llevar i llançar lluny aquest vel d’ésser, aquest núvol que canvia amb l’alè més insignificant, nit i dia, cada nit i cada dia. Mentre he estat aquí assegut he anat canviant. He contemplat com canviava el cel. He vist núvols que tapaven els estels, que els destapaven i que els tornaven a tapar. Ara ja no miro els canvis. Ara ja no em veu ningú i jo no canvio.”

La vida lluita contra la mort. “...La mort és l’enemic. Contra la mort cavalco brandant l’espasa i els cabells que voleien cap enrere... Esperono el cavall. Em precipitaré contra teu invençut i inflexible, ah, Mort.”

VIRGÍNIA WOOLF

Les Ones

La Temerària Editorial, 2019 (edició original, 1931); 260 pàgines

Una excel·lent traducció de Maria Antònia Oliver Cabrer, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, 2016