En quin món vivim?

Fa uns anys vaig llegir la part 1y 2 de 1Q84. En guardo un bon record. Després de llegir alguns llibres més de H. Marukami, vaig dir prou. La tercera part va quedar pendent.

Primer de tot rellegeixo els darrers capítols de la segona part: “l’any 1984 s’havia convertit en el 1Q84. El món d’abans havia desaparegut i ja no tornaria mai”

Com afirma la Fukaeri: “Sigui com sigui, el món d’abans ja no existeix”. Hem entrat en un món nou. “El que ell havia posat per escrit s’havia fet realitat fins a l’últim detall, fins al punt que era difícil dir qui havia estat primer, si el text o la realitat”

Ràpidament torno a endinsar-me en les vides de l’Aomane i en Tengo. Murakami em fa entrar amb facilitat en el seu món de ficció i gaudeixo de la seva lectura.

La interrelació entre literatura i ficció, entre realitat i fantasia. Hi ha una fina línia que les separa i a vegades aquesta es traspassa i alguna de les coses que ens passen semblen més del món de la ficció que de la realitat i a l’inrevés. Algunes de les nostres lectures semblen més reals que la nostra pròpia vida real.

“Segurament, quan va ser arrossegada cap a aquell món de 1Q84 ja tot estava decidit. Ella tan sols seguia un guió preestablert” ¿Tots seguim un guió preestablert o tenim opció a decidir per nosaltres mateixos ? Més d’una vegada m’he plantejat aquesta pregunta.

En aquesta tercera part, L’Ushikawa es converteix en un personatge que agafa protagonisme. Les seves investigacions ens va desvetllant alguns d’elements claus de la història. Ens apropa al món real,  encara que en alguns moments “costava distingir clarament el món de la realitat del de la ficció”

Tengo i Aoname tenen vides paral·leles que només coincideixen un moment als 10 anys a l’escola de Primària, però aquest moment és el marca per sempre més. Ambdós tenen una relació especial amb els seus pares a qui acompanyen als diumenges en visites a domicilis particulars, una amb els Testimonis de Jehovà, l’altre amb un cobrador de l’NHK.

Aoname: “Però per molt que s’amagui, no es podrà escapar per sempre. Pot estar segura que vindrà algú que obrirà aquesta porta”

Tengo: “Havia fet trenta anys, però no sentia que fos especialment adult, sinó tan sols que havia viscut en aquest món una mica més de trenta anys”

“Segurament tots dos se sentien sols i tots dos maldaven per aconseguir alguna cosa, una mena d’abraçada, d’acceptació incondicional”

“La frontera que separa el món real del món de la imaginació és cada cop menys clara. Al cel hi ha dues llunes.”

 “Feien l’efecte de trobar-se en un altre món, un món creat d’acord amb uns altres principis i regit per unes regles diferents”.

No sé per quina raó algunes parts del llibre em recorden a M. Baixauli. Potser és aquesta barreja gairebé natural entre realitat i fantasia com si tot formi part d’un mateix món.

 “Hem tornat al 1984. Ja no eren al 1Q84; havien tornat al món de 1984. ¿Però devia ser així realment? ¿Era tan fàcil tornar al món d’abans? ¿No podia ser que aquell món fos encara un altre? ¿Que haguessin sortit d’un món alterat per fer cap a un tercer món també alterat? ¿I que aquí els esperessin uns misteris i unes regles nous?”

“ Encara no sabien en quina mena de món es trobaven. Però fos la mena de món que fos s’hi quedarien segurament. Així ho creia l’Aomane: es quedarien allí. Aquell món devia contenir les seves amenaces i els seus perills, i devia estar ple d’enigmes i contradiccions. D’ara en endavant potser haurien de recórrer molts camins foscos sense saber on els portarien. Però ja estava bé. No li feia res. Els recorreria de gust. Ja no pensava anar-se’n d’allà. Passés el que passés, es quedarien en aquell món amb una sola lluna.”

¿En quin món vivim, en el món de les dues llunes o e el de una sola lluna? Tots veiem una única i sola lluna o potser tots veien una lluna diferent que no compartim amb els demés.

“L’última vegada que en Tengo havia vist un Smiley havia estat a principis dels anys setanta quan les sorolloses cançons de Grand Funk Railroad feien furor a les màquines de tocadiscs” Murakami em va fer recordar aquest sorollós grup que escoltava als anys 70 i que ja havia oblidat.