Violència, no gràcies

Puc estar d'acord amb l'afirmació de que el sistema és violent. Aleshores ser antisistema i violent és formar part del sistema. No cal anar amb el lliri a la mà però la violència no condueix a cap lloc. Alguns antisistema em recorden el pitjor Fraga, aquell de "la calle es mía". 

Bolcar i destrossar un cotxe, incendiar una moto, trencar un aparador no pot quedar impune. No m'agrada la policia. No m'ha agradat mai, i segur que comet errades. Però tampoc podem considerar que tot són errades. Bé, que la reclamem quan ens interessa!

Algunes de les discussions d'aquests dies em recorden a les reaccions infantils freqüents en els patis de les escoles i en els aules.

- Què ha passat?

- Ha començat ell.

- No, jo no he sigut. Ha estat ell, el primer.

La famosa consigna dels antisistema acció-reacció que s'utilitza per justificar algunes actituds no em val, ja que la reacció no té perquè ser violenta. Hi ha moltes maneres de reaccionar i a més trobo a faltar una prèvia a la reacció que és la reflexió. El binomi acció-reacció és massa simple i massa primitiu. La reflexió és el que sempre demano als alumnes abans de reaccionar. La resposta immediata sense pensar ens converteix en éssers irracionals. Si ens situem en el binomi seny-rauxa, encara que la rauxa de tant en tant és necessària la meva primera opció és el seny. Ens cal una mica de seny a tots plegats i menys rauxa.

Als mitjans hem pogut veure i escoltar a veïns, regidors, administració, tertulians, però em falta escoltar les veus dels okupes. Sembla que la seva veu només es pot escoltar al carrer darrera una pancarta i una manifestació. No seria millor poder parlar al voltant d'una taula i tractar de trobar una solució? Segons el representant de l’Ajuntament només han admès el diàleg a través de correu electrònic i les xarxes socials. Són molt moderns, potser massa.

Qui es farà càrrec de les destrosses a particulars i a mobiliari urbà? Els propietaris, o les assegurances amb el millor dels casos, assumiran les despeses. Penso que qui trenca és qui hauria de pagar. És molt còmode destruir i trencar i no assumir les conseqüències dels actes. No és aquest el món que vull.

El moviment okupa entronca en la tradició anarquista catalana que ve de molt lluny en la nostra història. No és un moviment nou. Fa anys que existeix i que és manté. Personalment hi tinc simpaties, però resulta sospitós que només surt a la llum pública quan és font de conflicte i de violència. La resta del temps està ocult als mitjans. És un moviment violent? O potser només té interès informatiu quan provoca situacions violentes i de conflicte?

Sempre que emergeixen aquestes fets violents surten les mateixes preguntes. Són una minoria d'incontrolats, però qui són? Formen part del moviment okupa? Per què són incontrolats? Són sempre els mateixos? No es poden identificar i detenir? Què és aquesta minoria violenta, aquesta fera ferotge que sempre se'ns escapa i mai podem atrapar?

La violència no m'agrada i no pot ser la resposta ja que genera més violència i com diu la saviesa popular si "no vols pols no vagis a l'era". Si volem canvis ha de ser per la via pacífica. Si ocupes una propietat privada has d'afrontar les conseqüències que aquest fet suposarà. Si destrosses un cotxe, mobiliari públic, un aparador també et caldrà assumir les conseqüències. De ben segur, que hi ha altres formes de demostrar el rebuig a aquesta societat que no ens agrada a molts i que voldríem diferents. Però violència, no gràcies.