Agustí Bartra i la guerra civil

 

Segons D. Sam Abrams aquests són els eixos vertebradors de la poesia d’Agustí Bartra. No deixen de ser preguntes que ens podem fer tots.

“Tres eixos vertebradors...: la identitat, l’alteritat i el temps; és a dir, la identificació d’un mateix, la relació amb l’altre i el model temporal. ¿Qui som i què volem? ¿Quins lligams tenim amb la humanitat? ¿De quina manera hem de veure i viure el desplegament de la realitat i la vida, com una successió de moments fungibles, desproveïts de sentit i aliens a la nostra voluntat, o com una seqüència d’esdeveniments que oscil·la entre el que és efímer i la permanència, de la qual podem extreure ensenyaments que dotin la realitat i l’existència d’un sentit i una direcció, garantint-ne la continuïtat i la superació futura?”

 

Torno de l’alta nit, en temps de guerra

 

El vent udola baixant dels cims. Duc al pit frescor de tenebres.

No sé quina amenaça o perill em sotja i em fa bategar el cor i posa ales al meu cos fatigat.

 

Córrer” ¿Cap a on? No hi ha Nord, ni Sud, ni Est, ni Oest!

Només córrer! Córrer, sense sentir-me ja córrer, entre una follia d’arbres i estrelles.

Podria aturar-me el record d’un bes o el d’una mà que un dia va acariciar-me els cabells.

Una veu amiga podria embridar la meva cursa nocturna.

 

I, tot d’una, la joia!

Esquinçant vels de mort, una alegria vital esbatega dins meu, com un ocell colpit de llum nova.

Brolladors de música s’aixequen de totes les meves passes,

tot el que ara toqués s’estremiria amb una por esclava,

i ja veig, enllà de l’últim arbre, la Rosa on dormen el Nord, el Sud, l’Est i l’Oest...

1938

Tot i la guerra, les pors, les amenaces i els perills, en el fons hi ha un bri d’esperança.

 

Les promeses soles

 

Mireu-nos el silenci, compteu-nos els anells.

Ens ratlla el pit el xiscle d’una aspra primavera.

Lentes i taciturnes -¿on deuen ésser ells?-

vivim dessota l’ombra de la fèrria figuera.

 

Els trens creuen l’angoixa. ¿Quan tornarà l’absent?

Les hores ens entelen vidres de melangia.

Anem amb passa incerta dels rellotges al vent,

de les tristes acàcies a la lluerna pia...

 

És autumne. Les fulles pengen com mots ja dits

i la muntanya sembla una campana morta.

Escrivim cartes verdes damunt els cobrellits.

Som els no recollits pots de llet a la porta!

1938

I què lluny resta la vida que desitjaríem en aquests moments tèrbols!

 

Corbera d'Ebre, març 2013

El fill al front

 

¿On ets?

 

Aquell dia tancares la porta com sempre i com mai.

Hauries pogut dir: “Tornaré aviat.” O bé: “Fins a la nit, pare”.

 

Sense tu, els meus dies passen lents, com bèsties cansades.

Amb el negre martell de les esperes clavo a les nues parets

del temps les imatges del teu record encès.

Sento l’aire del teu somriure sobre cada nova arruga de la meva cara,

i amb la meva veu d’heura marcida pujo fins a l’alt bronze a la teva vida.

 

¿On ets?

 

¿Dorms? ¿Quins torturats paisatges baixen dels teus ulls en cerca de figures de somnis?

¿Quins freds de mort brusca nien a les teves mans honrades?

Et veig entre milers, entre milions, individual i anònim fragment d’història en marxa, fill meu...

Descanses, infant i tità, com una fulla i com una muntanya.

Prop teu, sobre l’espiga de lluna de la teva baioneta, brilla la papallona de la llibertat.

 

Són molts els que van marxar a fer la guerra i tot hi estant fora de casa seguien en el pensament dels amics i familiars que havien deixat a casa seva. Havien de ser molt difícils aquells moments, tant pels que estaven al front, com pels que estaven esperant la seva tornada. Alguns van poder tornar, però van ser molts els desapareguts per sempre. Què els hi va passar? Què van viure? On són? Encara hi ha massa preguntes.

 

Paraules a l’home

Voici le temps des Assassins

RIMBAUD

 

Heus ací que caic agenollat i amb l’anhel de parlar-te dins aquest silenci de negres presagis,

en aquesta obscura espera final que ens obre una agonia diferent a cada ull.

Voldria poder tocar-te amb una de les meves paraules,

entrar dins la teva ànima com el vent omple la vall,

Ja que demà potser hom haurà cremat totes les flors.

Mai com ara no m’havia adonat que parlar-te era parlar-me,

no sabia que la meva veu era la teva veu...

 

Tu saps que no hi ha déus pels quals combatre.

No es mata als escorxadors: s’hi és sacrificat, i la memòria ja no recorda els cants guerrers.

Els llavis encara mormolen fragments de pregàries,

com els darrers boscalls mig consumits retenen les flames moribundes.

Et saps marcat com un be o com un arbre,

i sents a l’ombra el fred de les armes adormides.

Mig entens l’arquitectura de l’odi, però saps molt bé que les batalles es perllonguen més enllà dels hospitals...

Tu estimes el món amb els seus camins i els seus mars,

amb els seus ocells i els seus núvols.

La terra és bella amb els seus gira-sols,

les cases són belles amb llurs infants.

Tu voldries viure a poc a poc, com has crescut,

i que el sol i la lluna anessin madurant la teva mort;

voldries que el dia et coronés amb les seves hores diaprades

i la nit es repengés a les teves fortes espatlles.

Més que no pas el fum de l’encens,

et plau la bavor dels ramats que semblen pobles en moviment.

Vius pels teus amors, tu mateix ets amor,

però si manen, creuràs.

Et sents sol i creuràs amb una trista obediència de segles:

tot d’una et sentiràs penjada al coll una garrofa de ferro...

 

Germà meu! Voldria poder consolar-te, dur-te alguna esperança,

dir-te que els canons s’han adormit per sempre,

que el plom està somiant valsos,

que totes les bales s’han convertit en papallones

i que la llum no perilla que també la vesteixin d’uniforme...

 

¿Una altra sega encara? ¿Què fan amb les dalles roges?

Tu ets un soldat d’aigua!

 

Roissy-en-Brie, agost 1939

 

Es va acabar la guerra i van marxar a l’exili. No sabien qué els podia passar, ni tampoc quan podrien tornar. I ja començava una altra guerra que arrasaria tot Europa. Van ser uns anys molt difícils

Platja d'Argelers, febrer 2010

 

Agustí Bartra pertany a una generació marcada per la guerra civil.

 

AGUSTÍ BARTRA

L’arbre de foc

Adesiara; 2015; 199 pàgines

Introducció de D. Sam Abrams

Qui és Imanol Larzabal?

 

En “La Voz del Faquir”, Harkaitz Cano novel·la la vida d’Imanol Larzabal, un cantautor basc del tot desconegut per a mi.

En el Bonus Track o epíleg com si d’un disc es tractés l’autor manifesta que “ha construido una novela de ficción, cambiando los nombres a algunos, tomándose libertades, inventándose personajes que no existieron y creando a otros dando rienda suelta a su imaginación. Desearía que se tratase de una novela colectiva, trenzando lo que le han contado con aquello que no le han contado”

Imanol, el faquir, és un cantautor compromès i militant d’ETA al llarg d’un parell de dècades. Va patir presó i exili. I en el llibre trobem una bona colla de reflexions, d’aquelles que et fan aturar un moment i pensar.

“Hay en las palabras cierto placer del que las cosas y las personas carecen. Hay en las palabras un placer del que las acciones carecen. Pero ¿acaso no son las palabras parte de la acción?”. Tot cantautor és un artesà de les paraules; i els escriptors també.

“Hay días en los que sabes cómo hacerlo. Todo parece ir viento en popa y las cosas fluyen. Hay otros días, en cambio, en los que parece que hayas olvidado todo lo que sabes”. Així de simple i complicada alhora, és la vida.

“Deseamos que lo bueno dure… Tratamos de perpetuar el placer en un circuito cerrado, mantenerlo ahí a una velocidad constante, mejor cuanto más pausada, a fuego lento, pero tenaz, airosamente en marcha, en un ralentí de inercia fiel y respiración desahogada; nos asimos a esa ilusión de que lo bueno jamás llegue a su final”. Voldríem que els bons moments no s’acabessin mai, tot i que sabem que no és possible.

“Nos disgusta darnos cuenta de que aquello que tanto deseábamos… se escurre entre nuestros dedos”. Tenim una il·lusió, un desig, però un cop aconseguit ja està, i hem de començar de nou: nous objectius, nous projectes, nous desitjos.

“¿Qué contempla un cantante cada vez que escucha su voz grabada sino la anticipación de su propia muerte? Aunque la voz de los amigos muertos sea lo primero que se extingue en la memoria, los cantantes tienen la suerte de estar exentos”. Ben aviat oblidem la veu de les persones desaparegudes. D’algunes en conservem gravacions, encara que moltes vegades preferim no escoltar-les.

“Los padres han de tomarse como espejo, jamás como autorretrato: la rebeldía del adolescente amaga un desenfoque rápido y trata de escapar a tiempo de esa estela familiar”. Els pares són una gran influència pels fills, a vegades per en positiu, però també en negatiu.

“Antes de que los recuerdos tengan siquiera ese estatus hemos ya comenzado a mordisquearlos como roedores, para preservarlos, para que sigan inmutables, para que pervivan y no se sustraigan de nuestro control”. Els records, encara que pensem que no, sempre els manipulem poc o molt, tot i que ens costa reconeixeu.

“No hay que perder contacto con la juventud, aunque los jóvenes no dejen de recordarte que te haces mayor, con la insolencia de un faro pertinaz”. Els que ja tenim una edat no podem pensar que sempre tenim raó. Els joves ens poden ajudar a canviar les nostres idees i formes de fer. No ho podem descartar.

Imanol canta arreu on demanen la seva col·laboració. Coneix i és amic de molts etarres. Podríem dir que és un cantant d’èxit en determinats cercles. Però tot canvia arrel del concert per la pau que fa en honor a Arakis/Yoyes ajusticiada per ETA, per algú que havia estat un amic seu.

A partir d’aquí es converteix en una mena d’empestat. És assenyalat com a col·laborador i ningú el contracta, ni vol actuar amb ell. Rep amenaces, i  arriba a témer per la seva vida. Es trasllada a viure a Madrid.

“Antes no le sucedía, pero ahora sufre con los silencios demasiado prologados: si pasa un tiempo excesivo sin oír su propia voz, empieza a temer que puede difuminarse hasta perderla”

“Algo diferente permanece en el aire tras ese instante de lucidez. La propia memoria, las ganas de contarlo y el derecho a permanecer en silencio. El Faquir recuerda haber vivido alguna vez, en ciertos teatros y salas, algo parecido. Un fogonazo que dura lo que dura un rayo antes de la tormenta, el filo iluminado de un paisaje, una tempestad sin truenos cuyo eco puede llegar a prolongarse por unos segundos gracias a su voz. Merece la pena ser cantante, aunque sólo sea por buscar ese instante. Para esperar al siguiente rayo. Para aguardarlo con ansia y persistir en su búsqueda”. Ben segur que dalt d’un escenari es viuen moments màgics que s’han de recordar tota la vida.

“Como en todas las relaciones, siempre hay algo que intercambiar, pero rara vez resulta ser exactamente lo que creíamos. Pocos están dispuestos a confesar aquello que toman del otro y aquello que creen dar. Casi todo se dirime en la difícil aritmética entre lo que tomamos conscientemente y lo que ofrecemos sin querer”. En el difícil món de les relacions personals, la vivència d’una mateixa relació potser ben diferent per cadascú.

El llibre és llegeix bé. La història resulta interessant però el millor ha estat descobrir la seva música. No us perdeu el vídeo.

 

 

HARKAITZ CANO

La voz del faquir

Seix Barral; 392 pàgines

Traducció de Jan Muñoz

1969

 Després de molts anys sense publicar, i havent explicat les seves angoixes per no trobar els desllorigador per escriure el llibre sobre el que va passar molts anys documentant-se, finalment aquí tenim el nou llibre d’Eduard Màrquez, sens dubte, un llibre diferent.

 

“El passat no és mort. No mor mai. S’allunya, això sí: sense parar. Per tant, recuperar el passat és possible. Però si realment es vol recuperar, cal recórrer una mena de passadís cada vegada més llarg. Allà al fons, al final del punt remot i assolellat on convergeixen les parets negres del passadís, hi ha la vida, vívida i bategant com abans, com el primer cop que es va produir. Eterna, doncs? Ja ho crec. I tanmateix cada dia més llunyana, més fugissera, més reticent a deixar-se posseir de nou”

Giorgio Bassani

I això és el que ha fet al llarg de mesos i mesos Eduard Màrquez, recuperar el passat i recórrer un passadís molt i molt llarg per trobar la vida que es vivia en aquell llunyà 1969. Aquell any va començar amb la proclamació de l’Estat d’Excepció degut a uns incidents en el rectorat de la UB. Els universitaris entren al rectorat i llencen per la finestra el bust del dictador i la bandera.

Intercala escrits tant en català com en castellà: els informes de la policia, el que escriuen els manifestants, algunes cartes, ... Així anem coneixent el que passa des de diferents punts de vista. Son fets reals. No són ficció, però llegits d’aquesta manera semblen ben bé una novel·la on els protagonistes són persones reals anònimes. Algunes pel que expliquen es pot deduir qui són.

A mesura que avançava la lectura m’ha entrat curiositat per saber que feia jo aquell any. He rebuscat en els àlbums de fotos. El 1969 feia 12 anys. Vivíem de lloguer en un pis petit de la Creu de Barberà. Aquell any vam estar a Granada i també als Pirineus. Ja jugava a handbol. Recordo l’arribada de l’home a la Lluna, i també el cas Matesa. El pare també treballava en la fabricació de telers i vaig escoltar algunes comentaris a casa sobre aquest cas tan sonat.

Estiu 1969, llac Besiberri

És una novel·la? No ho sé, però a mi m’ha agradat i l’he llegit amb interès.

1969 també és l’any en que Juan Carlos és proclamat successor del dictador en un solemne acte a las Cortes Generales, i l’any de la fundació de Màquina!, grup emblemàtic del rock progressiu que jo descobriria uns anys després.

El discurs del príncep Juan Carlos a las Cortes Generales acceptant el seu nomenament com a successor és molt clarificador. Es declara lleial i fidel al Cap de l’Estat i als principis del Moviment Nacional. “Recibo de Su Excelencia el Jefe del Estado y Generalísimo Franco la legitimidad política surgida el 18 de julio de 1936”. Amb aquest discurs no ens pot estranyar res del que ha passat després.

Em criden l’atenció els Butlletins Informatius de la Jefatura Superior de Policia. Devien ser quinzenals. Valoren com està l’ordre públic des del seu punt de vista, i fan una previsió que gairebé sempre és de normalitat, amb algunes petites excepcions, centrades en els universitaris i els capellans. Segons aquests butlletins sembla que mai havia de passar res, quan en realitat els incidents i les detencions eren una constant.

El Parc d’Atraccions de Montjuic, va ser una gran novetat quan es va inaugurar aquell 1969. Va deixar enrere a l’antic Tibidabo. Tot era molt més modern. Hi havia anat amb els meus pares i també hi vam anar amb l’escola. Un fet insòlit, ja que aleshores les escoles no anaven mai d’excursió. També tinc el record haver vist a Bruno Lomas a l’auditori del Parc. Devia ser el 1973.

Han passat 54 anys, però molts dels neguits i preocupacions de la gent no són tan diferents dels que tenim en l’actualitat. Passa el temps i no canviem tant com a vegades pugui semblar. Per exemple, podem llegir una enquesta amb preguntes sobre la independència, la relació Catalunya-Espanya i la sobirania plena de Catalunya que ben bé es podria passar ara. I també un escrit del PSUC sobre el Poder Judicial que es pot comparar amb el que passa avui i observar que tampoc ha canviat pas tant.

Al 1969 feia 30 anys del final de la Guerra Civil i el dictador ja era molt gran, però resistia en el poder amb mà ferma. Aquest va ser un any de canvi de govern, el que es va conèixer com el govern dels tecnòcrates, el govern de l’Opus. Això va comportar que la Falange es sentís menystinguda.

Pel que ha explicat el mateix autor en diferents entrevistes té material per seguir amb llibres del mateix estil d’uns quants anys.....

EDUARD MÀRQUEZ

1969

L’Altra editorial; 2022; 534 pàgines

Derrota, exili, tornada, ...

 “Algunes relats conviuen dins el cap de l’escriptor durant molt de temps, fins i tot durant anys, abans de sortir a la llum. En aquest lapse, la majoria es fan malbé, allà mateix, perduts a les profunditats del cervell, sense arribar a cobrar vida, mentre que uns quants, en canvi, perviuen latents per sempre.

Aquest relat n’és un.”

De ben segur, que molts possibles relats queden perduts i ocults en la memòria de les persones i no veuran mai la llum. I també són molts els fets del passat que tampoc se sabran mai. I del que sabem o creiem saber també és difícil determinar de si realment és tota la veritat o simplement només una part de la veritat.

“No som éssers aïllats, sinó fills del nostre temps, de la nostra cultura, però també de la mateixa manera, fills del passat” Aquest llibre no és en realitat una novel·la, encara que també ho és, sinó que és més aviat la història novel·lada de la família Letamendi Urresti. Neixen al País Basc i seguim els seu passos fins a l’exili francès on es coneixen i acaben formant parella Karmele Urresti, infermera, i Txomín Letamendi, músic.

Noche de artistas en Ibaigane de Antonio de Guezala de la web del Museu de Belles Arts de Bilbao 

Txomin Letamendi. Imatge extreta de la Fundació Sabino Arana

Després de la Segona Guerra Mundial, ja en els anys 50 “per a la majoria dels derrotats s’obria un període d’inevitable reinserció i supervivència en el qual cada dia transcorria amb lentitud i pràcticament sense al·licients. Semblava que no passessin coses interessants, però, en realitat, el rerefons era crucial: o adaptació o exili. No hi havia terme mig”

Aleshores, la família Letamendi-Urresti opta per l’exili a Caracas, però l’exili no és mai una opció fàcil i senzilla. Es deixen moltes, massa, coses enrere. “Per molt que la seva memòria intentava rescatar els motius fonamentals que van fer de l’exili la seva única i millor sortida, la Karmele va sentir que en el fons, en el seu interior, el seu cor mai no havia pogut ni comprendre ni admetre aquella separació”

Tornen a Espanya, i s’adonen que el paisatge que recordaven ha canviat. “A partir d’una certa edat, si retornem als paisatges de la nostra infantesa de seguida ens adonem que, en realitat, tot era més petit de com ho recordàvem”. Aquesta experiència de veure-ho tot molt més petit del que ho recordàvem la tenim tots.

Txomín forma part dels Serveis d’Informació del Govern Basc. És capturat per la policia, torturat i empresonat. Mor a Madrid poc després de sortir de la presó a conseqüència de les tortures sense poder retrobar-se de nou amb Karmele.

Txomín Letamendi fill torna al País Basc el 1968. “En Txomín va dividir en dos, el full de la seva vida... i va determinar que a la banda esquerra quedaria el passat: un cúmul d’esdeveniments inexplicats, una infantesa sense pares, grisa, d’escola de capellans, que volia oblidar; a la part de la dreta, la reserva per al futur, un futur encara no dictat i escrit, un paper en blanc.”

En el moment en que el llibre parla del primer assassinat d’ETA, el del torturador Melitón Manzanas explica que molts van ser els que es van alegrar de la seva mort però “el més significatiu d’aquella sensació és que amarés fins el més profund tota una comunitat, la qual, al seu torn, estava formada per una majoria que racionalment s’oposava a l’aplicació de la pena de mort”. Aquesta sensació la tenia molta gent. I va ser així al llarg de molts anys davant dels atemptats i assassinats d’ETA.

Kirmen Uribe diferencia entre novel·la i vida. “La novel·la és una cosa tancada i la vida, oberta. La novel·la per ser eficaç, ha de ser capaç d’enllaçar tota la història fins a formar un teixit gegantí que no deixi caps per lligar. La vida, en canvi, es va fent dia rere dia, canvia i es desenvolupa constantment, té un munt de fils solts i mai no sabem cap a on ens portarà”

Reflexiona sobre els records. “Sempre m’he preguntat en quina part del nostre cervell es deuen amagar els records i amb quin criteri es deuen anar endreçant a mesura que s’acumulen, si es deuen acumular mig superposats, .... o si més aviat es deuen anar cobrint els uns als altres... ; o si, per contra, es deu anar engrandint l’extensió que ocupin d’una manera caòtica, aglutinats els records sense cap mena d’ordre... i també he volgut saber per què alguns records es queden tant al descobert,... en canvi, d’altres records resulten tan inaccessibles...”. Els records són un gran enigma. No sabem mai per quina raó tenim uns records i en canvi d’altres desapareixen de la nostra memòria.

Karmele mor el 2010. Aquest fet provoca en la seva filla Ikerne “el desig inajornable de saber més coses sobre els seus pares, va necessitar omplir el buit que aquell desconeixement havia causat en la seva vida, volia treure d’un cop per sempre els pedaços i sargits amb què havia anat tapant aquell forat i omplir-lo, a la fi, amb la veritat”. I té sort i ho aconsegueix que no tothom pot dir el mateix.

I la novel·la acaba amb la següent reflexió “... tant de bo hagués estat un altre el futur que els esperava; tant de bo s’hagués aixecat després de cada cop, perquè què és la vida sinó anar-se aixecant un cop i un altre, tant de bo ells haguessin assolit, també, aquesta hora, l’hora de despertar-nos junts”

KIRMEN URIBE

L’hora de despertar-nos junts

Edicions 62; 2016; 370 pàgines

Traducció de Pau Joan Hernández

Esperar la mort

 

“Quan va arribar el resultat de l’analítica, la infermera els va convocar a la sala d’exploracions i quan hi van entrar el metge els va mirar i els va demanar que s’asseguessin. Per l’expressió de la cara van endevinar què passava”

Eren a mig estiu i van pronosticar que Dad Lewis no arribaria a la tardor. La narració es centra en la seva vida i la de la seva família. En els pocs dies que li resten de vida repassa el seu passat. Fa una mena de balanç i es pregunta si ha fet bé.

Una infermera de la Unitat de Cures Pal·liatives els visita un cop per setmana. La Mary, la dona del Dad li diu: “no vull que el meu marit pateixi”. Patir i veure patir és el que més ens preocupa a tots.

Em venen al cap els darrers dos mesos del meu pare, a casa, també esperant la mort. Tots sabien que era el final i que aquest s’apropava irremeiablement. No sé qui patia més si ell o la mare. Mai sabré de que parlaven ells dos quan es quedaven sols.

Tornem a estar a Holt, però els personatges dels dos llibres anteriors no hi apareixen. És un volum molt menys coral que els altres.

Un dissabte al matí, la filla i la Mary agafen el cotxe i porten al Dad Lewis a donar un tomb per Holt. Vol veure per darrera vegada els seus carrers, els seus paisatges, i els llocs on ha viscut i ha desenvolupat tota la seva vida.

El nou predicador Lyle i la seva família són uns altres dels personatges. Holt és un poble molt conservador. I quan Lyle fa una prèdica dominical per despertar consciències respecte a la guerra d’Iran es troba que “la gent no vol que la trasbalsin. Vol seguretat. No va a l’església, cada matí de diumenge, per pensar en noves idees, ni tan sols en les més importants de les velles. Vol sentir el mateix que li han dit tantes vegades, només amb petites variacions respecte al que han sentit tota la vida...”

I irremeiablement s’apropa el final anunciat. “No em queda gaire, va xiuxiuejar... Estic cansat. Me’n vull anar. Et vull deixar tranquil·la. Vull que puguis descansar i tenir pau...”

“... S’ha passat hores i hores mirant per aquella finestra. No he entès mai què mirava, però es veu que el feia feliç...” El pare, i anys després la mare, i potser jo mateix d’aquí uns anys, també es van passar hores mirant per aquella finestra.

I tot acaba, i la vida segueix...

“I a la tardor els dies es van tornar freds i van caure les fulles dels arbres, i a l’hivern va bufar el vent de les muntanyes i a les planes altes del comtat de Holt es van desencadenar tempestes nocturnes i rufagues que van durar tres dies sencers”

Les tres Valls 2018

 

Kent Haruf

Benedicció

Ed. Periscopi; 344 pàgines

Traducció de Marta Pera Cucurell

De nou, Auster

“Estic sol a les fosques, fent rodar el món dins del cap mentre tinc un altre atac d’insomni, una altra nit en blanc”

El nostre protagonista, August Brill, viu a Vermont, a la casa de la seva filla Míriam, vídua, i on també viu la seva neta Katya, a qui no fa molt se li va morir el noi amb qui sortia.

August acostuma a patir insomni, i quan això passa “em quedo estirat al llit i m’explico històries. Potser no són res de l’altre món, però mentre hi soc a dins, m’eviten pensar en les coses que m’estimaria més oblidar”

Vall de Boí 2009

Al llarg del llibre s’alternen les històries inversemblants que recrea en els seus llargs insomnis amb el repàs de la seva pròpia vida, la de la seva filla i la de la seva neta. “¿Per què insisteixo a passar per aquests camins vells i fressats?; ¿per què aquesta compulsió per buscar-me antigues ferides i fer-les sagnar de nou? Seria impossible exagerar el menyspreu que a vegades sento per mi.”

En Brick Owen el protagonista de la història que s’inventa en August Brill reflexiona i es pregunta. “Havíem passat tota la vida en un món. Però, ¿com podia estar segur que era l’únic món?”. I pensa “no hi ha una sola realitat. N’hi ha moltes. No hi ha un sol món. N’hi ha molts, i tot són paral·lels, mons i antimons, mons i mons d’ombres, i cada món és somiat o imaginat o escrit per algú en un altre món. Cada món és la creació d’una ment”

En Brick és fruit de la ment de l’August. En Brick viu en un Estats Units en guerra. Per acabar amb aquesta guerra rep l’ordre de matar a l’August, i així acabarà la guerra.

La novel·la és com una nina russa, amb una història dins d’altres històries. La història d’August Brill, la història d’Owen Brick al cap d’August, les pel·lícules que veuen junts August i la seva neta Katya. No és la primera novel·la d’Auster en que tinc aquesta impressió de trobar-me en una història, dintre d’una altra.

“¿Com es pot evitar que la ment vagi cap allà on vol? La ment té una ment pròpia”

“Posant-me a mi en la història, la història es fa real. O jo em faig irreal, em converteixo en un nou producte de la meva imaginació”

“El que és real i el que és imaginat son el mateix. Els pensaments són reals, fins i tot, els pensaments de coses irreals”

Ja avançada la narració tot es centra en una conversa entre August i la seva neta Katya, en que ell li va explicant la seva vida a preguntes d’aquesta. I també coneixem detalls de la tràgica mort d’en Titus, la parella de la Katya.

“Tot va tan de pressa. Ahir un nen, avui un vell, i des de llavors fins ara, ¿quants batecs del cor, quantes alenades, quantes paraules dites i sentides?”

No és la millor obra de Paul Auster, ni de bon tros, però com totes les seves novel·les es llegeix amb facilitat i en alguns moments, fins i tot, amb interès.

PAUL AUSTER

Un home a les fosques

Edicions 62; 2008; 169 pàgines

Traducció d'Albert Nolla

Va succeir i no ho podem oblidar

En aquesta trilogia de Primo Levi s’apleguen els tres llibres que va escriure sobre el que va viure l’autor a Auschwitz. Amb el pas dels anys ens convé no oblidar el que va passar. De fet, penso que ja siguin aquests o altres llibres semblants sobre els camps d’extermini haurien de ser de lectura obligatòria per a les noves generacions. La humanitat no pot oblidar els horrors del seu passat. Malgrat el coneixement que en tenim, una tendència gairebé innata ens porta a repetir-ho sense ser-ne del tot conscients. I ens preguntem, com és possible? Els humans som incorregibles en la nostra maldat?

 

En “Si això és un home” Primo Levi explica la seva arribada al camp i la seva vida allà. Hi ha fragments esgarrifosos: “de les quaranta-cinc persones del meu vagó, només quatre vam tornar a veure les nostres cases”... “Van desaparèixer així, en un instant, a traïció, les nostres dones, els nostres pares, els nostres fills. Gairebé ningú no va poder acomiadar-se’n. Els vam veure una estona com una marca fosa a l’altra extrem de l’andana, després ja no vam veure res.”

Un cop tancat al camp d’extermini, “per tots els costats ens oprimeix la desolació angoixosa de la filferrada. Els seus límits no els hem vistos mai, però sentim, a tot el voltant, la presència malèvola del filat espinós que ens segrega del món”

I allà, ja no hi ha futur, i el món exterior ha desaparegut,  “el problema del futur remot s’ha esvaït, ha perdut tota la força, davant dels problemes molt més urgents i concrets del futur pròxim”... “La nostra saviesa era no intentar comprendre, no imaginar-se el futur, no turmentar-se sobre com i quan acabaria tot plegat: no fer i no fer-se preguntes”... “No semblava possible que existís un món i un temps fora del nostre món de fang i del nostre temps estèril i immòbil del qual ja érem incapaços d’imaginar el final”

Tot el que passa dins del camp està fora de tota lògica, “al Lager pensar és inútil, perquè els esdeveniments es desenvolupen generalment de manera imprevisible; i és perniciós, perquè manté viva una sensibilitat que és font de dolor, i que alguna oportuna llei natural esmussa quan els sofriments sobrepassen un cert límit”

¿I com és possible que això passés i que malgrat que ho sabia i hi participava molta gent no sorgissin moviments de repulsa o d’oposició? Per a Primo Levi “a l’Alemanya de Hitler prevalien unes formes força peculiars qui sabia no parlava, qui no sabia no feia preguntes, qui feia preguntes no rebia respostes. D’aquesta manera el ciutadà alemany típic conqueria i defensava la seva ignorància, que li semblava una justificació suficient de la seva adhesió al nazisme tancant la boca, els ulls i les orelles, es construïa la il·lusió de no tenir coneixement, i per tant de no ser còmplice, de tot el que passava davant de la seva porta”. Això es dona en més o menys mesura a tots els règims autoritaris, i lamentablement, moltes vegades, també en societats considerades democràtiques.

 

El segon llibre, “La treva”, està dedicat a l’alliberament del camp i el que passa després. Tampoc és un període gens fàcil.

“La llibertat, la improbable, impossible llibertat, tan llunyana d’Auschwitz que només gosàvem esperar-la en somnis, havia arribat, però no ens havia portat a la Terra Promesa. Era al nostre voltant, però en forma d’una despietada plana deserta. Ens esperaven més proves, més penes, més fam, més gel, més pors”. No s’havien pas acabat les misèries, ni molt menys.

Ja fora del camp, el viatge fins a casa és llarg i penós. En molts moments no saben a on van i a on els porten. I a més a més es troben amb les restes de la guerra: “tombes a cada cruïlla, tombes mudes i improvisades... un immens cementeri de guerra... Pertot arreu ruïnes, esquelets de ciment, bigues de fusta carbonitzades, barraques de xapa de ferro, gent esparracada d’aspecte salvatge i famèlic...” Aquest és el paisatge de després d’una guerra. I la humanitat segueix sense aprendre. Les guerres continuen.

En el llibre ens descriu a dones ucraïneses, un país de trista i cruel actualitat, tornant des de l’Alemanya nazi a casa seva després d’acabar la guerra. “La Rússia vencedora no tenia indulgència per a elles... Tornaven a casa en vagons de mercaderies, sovint descoberts... No tenien equipatge, només la roba atrotinada i destenyida que duien a sobre. Cossos joves, encara forts i sans, però cares inexpressives i amargues, ulls fugissers, una humiliació i una resignació torbadores i brutals, cap veu no sortia d’aquells embulls de membres, que es desentortolligaven mandrosament quan els combois s’aturaven a l’estació. Ningú no les esperava, ningú no semblava adonar-se d’elles. La seva inèrcia, el seu retraïment, la seva manca de pudor eren d’animals humiliats i domats... ”

Passaven els dies i els mesos. Feia molt que havien estat alliberats del camp i que havia acabat la guerra, i encara estaven molt lluny de casa i no sabien quan seria el retorn definitiu. Era desesperant, però es resignaven a la seva sort. No els hi quedava altre remei.

Haver viscut una experiència d’aquest tipus de ben segur que et canvia la vida. Ja mai més res serà igual. No m’estranya que tinguessin mals sons tota la resta de la seva vida. “Fins molts mesos després no va desaparèixer en mi el costum de caminar amb la mirada fixa al terra, com buscant-hi alguna cosa per menjar o per embutxacar-me de seguida  i vendre per pa; i no ha deixat de visitar-me, a intervals ara freqüents, ara rars, un somni ple d’espant.”

 

El tercer llibre “Els enfonsats i els salvats” és un llibre més reflexiu sobre el que van estar els camps d’extermini. Son tres llibres ben diferents, però complementaris.

“La pressió que un modern Estat totalitari pot exercir sobre l’individu és esglaiadora. Les seves armes són substancialment tres: la propaganda directa, o bé disfressada d’educació, d’instrucció, de cultura popular; l’obstrucció contraposada al pluralisme de les informacions; el terror. Tanmateix, no és lícit admetre que aquesta pressió sigui irresistible”

En els camps d’extermini “la ració alimentària era decididament insuficient fins per al presoner més sobri: un cop consumides en dos o tres mesos les reserves fisiològiques de l’organisme, la mort per fam, o per malalties derivades de la fam era el destí normal del presoner. Només es podia evitar amb un suplement alimentari, i per obtenir això calia un privilegi, gran o petit, en altre paraules, una manera concedida o conquistada, astuta o violenta, lícita o il·lícita, de situar-se per sobre de la norma”

Sempre hi ha privilegiats arreu, “els privilegiats només són absents a les utopies”. “Els presoners-funcionaris són l’aspecte més inquietant” Són el que Primo Levi anomena la zona grisa. Difícil fer un judici moral sobre aquests; cal valorar les circumstàncies en les que es dona. Molt difícil saber que faria cadascú de nosaltres en una situació similar.

“Es reproduïa a l’interior dels Lager, a escala més petita, però amb característiques amplificades, l’estructura jeràrquica de l’Estat totalitari, en què tot el poder és investit des de dalt, i en què un control des de baix és gairebé impossible”

La figura dels Escamots Especials és la figura més terrible: els presoners encarregats dels crematoris. Han quedat pocs testimonis dels mateixos. Als que van acceptar fer aquesta tasca “ningú està autoritzat a jutjar-los. No ho està qui ha conegut la experiència del Lager, encara menys qui no l’ha conegut”

També és cert que “no tothom va acceptar col·laborar, alguns es van rebel·lar sabent que moririen” Però de ben segur que no tothom és capaç de fer-ho. És més fàcil, i més còmode seguir el ramat.

“El treball no retribuït, és a dir, esclau, era un dels objectius del sistema concentracionari, els altres dos eren, l’eliminació dels adversaris polítics i l’extermini de les anomenades races inferiors.” Ara bé, en molts casos, i encara que no sempre era així, “el treball era purament vexatori, pràcticament inútil a efectes productius”.

És molt difícil d’entendre com es va poder produir la matança sistemàtica de jueus i altres col·lectius al llarg de tants anys i com hi havia tanta gent implicada sense oposició. Cal aprendre del passat perquè no es torni a produir, encara que dubto de la capacitat de la humanitat d’aprendre del seu passat.

A mode de reflexió final:

“Va succeir, per tant, pot tornar a passar”... “Pot passar, i en qualsevol lloc”

“Pocs països poden considerar-se immunes a una futura onada de violència, generada per intolerància, avidesa de poder, raons econòmiques, fanatisme religiós o polític, friccions racials”

 

PRIMO LEVI

Trilogia d’Auschwitz

Edicions 62, 2005; 539 pàgines

Traducció de Francesc Miravitlles

Només els somnis són veritat

 Tomàs Garcés (1901-1993) era un totalment desconegut per a mi fins que va caure a les meves mans aquest volum amb “El caçador” (1947) i “La nit de Sant Joan” (1951).

 

VOLIES PERDRE’T

 

Volies perdre’t en el bosc

-el bosc no té frontera.

¿No saps que jo t’hauria vist

per molt que t’allunyessis?

El teu batec i el teu sospir

en la verdor marina

de la fageda, breu ocell,

haurien dit on eres.

I pel camí més perdedor,

sota les branques fosques,

hi hauria el testimoni blanc

d’una pedra marbre.

 

Volies perdre’t en el bosc,

fageda sense ribes,

i t’ha cridat com un palmell

la clariana nua.

Hi arribaràs en fer-se fosc,

sota els estels impàvids.

Vora un caliu esmorteït

et sentiràs perduda.

Tindràs els ulls esbatanats,

cansats del verd naufragi.

T’abraçaré contra el meu pit

i et tornaré a la vida.

Bosc de Gresolet, setembre 2017

 

 

OBLIT

 

Amb l’arbre respiro,

batego amb la font.

Que lluny se m’enduen

els cants de l’ocell!

 

De l’herba dallada

groguegen els prats.

El núvol navega

com un pensament.

El fil de l’aranya

brilleja a bocins.

Amb l’arbre respiro

i oblido els camins.

 

 

Rodal de Sabadell, maig 2021

 

 

 

 

 

... En la parpella encara closa

aquesta llàgrima d’infant

m’ha fet sentir la llunyania

del temps...

 

 

 

 

 

 

 

... Aquell ocell que passa,

color de cendra i or?

No és un ocell que passa,

és l’ombra d’un record...

 

 

 

 

 

 

 

... Ah, l’esberla del temps que se’n va!

Només l’ombra la pot emplenar

i, amb sa runa, la casa malmesa.

 

 

 

 

 

 

 

EL GORG

Soc un ull verd que amb el somriure amaga

els paradisos grisos de l’oblit.

La teva melangia

hi nedaria com un tany marcit.

 

No t’acontentis de l’estesa clara

on s’adorm el cel blau. Sota el cristall,

t’abelliria dels meus amples còdols

el solitari amagatall.

 

S’esmunyirà aleshores del teu pit

tot el dolor per la ferida oberta.

Veuràs les coses i seré per tu

com un mirall que l’argent viu deserta.

 

 

El Gorg Negre (Montseny), gener 2020

 

 

ALBA

 

Alba desfeta, font de l’oblit,

t’insinuaves sense brogit:

parpella trista.

Si la penombra colga la vall,

ja la carena branda un plomall

color de rosa.

 

El primer núvol, taca de neu,

en un cel pàl·lid guanya relleu:

les ginesteres

altra vegada tornen al joc:

auri baptisme de mel i foc,

martiri inútil.

 

....

 

Ara, feixugues, pel vell camí

faran les rodes el seu camí:

les campanes de fusta del silenci.

 

 

 

La Mola, maig 2017

 

 

CANÇÓ FINAL

 

L’estel fugia i el foc moria:

cendra tots dos ens han deixat.

Dintre l’albada la posta nia.

Només els somnis són veritat.

 

És endebades que jo sospiri.

Canta l’ocell felicitat

i és un miratge i un deliri.

Només els somnis són veritat.

 

 

Claror de dia. La mar s’atura:

el pols d’argent tot just li bat.

Entorn, la vida se’ns fa insegura.

Només els somnis són veritat.

Síria, un conflicte que segueix

 

Ja fa més de cinc anys que vaig llegir un llibre del mateix autor sobre Síria, on explicava força detalladament la guerra de Síria fins aquell moment. Ara ha publicat un nou llibre per ampliar l’explicació fins el 2022.

Ja fa temps que el conflicte de Síria ha desaparegut del focus mediàtic, però no s’ha acabat ni molt menys. Acostuma a passar. El seguiment de les notícies per part dels mitjans va una mica a modes. Quan un tema consideren que és d’actualitat el trobem fins a la sopa, i uns mesos després desapareix com si ja no existeixi.

Passen els anys i Bashar Al-Asad segueix manant en el país amb mà de ferro amb la tolerància de tota la comunitat internacional que fa grans escarafalls i poca cosa més. De fet no saben massa què fer ja que no tenen cap alternativa possible pel govern de Síria. ¿Com es pot tolerar un règim que segons l’Informe d’Amnistia Internacional publicat al agost de 2016 “desde el inicio del levantamiento habían muerto, al menos, 300 personas cada mes bajo tortura en las cárceles sirias”?

“Mientras Siria se deslizaba hacia el abismo, los países occidentales mantuvieron un doble discurso. Por una parte, anunciaron su apoyo a la oposición, pero por otra insistieron en la necesidad de alcanzar una solución negociada” Però en cap moment fan un pas seriós en cap sentit. La política és sempre molt hipòcrita.

El conflicte sirià és una revolta amb molts grups que no aconsegueixen organitzar-se i amb moltes divisions internes. En cap moment hi ha acord entre tots els grups de l’oposició. Em recorda, en certa manera, el que ha passat aquí a Catalunya.

“El principal punto débil de la revolución siria ha sido desde el comienzo que carece de una dirección política revolucionaria. La revolución apareció espontáneamente siendo portadora de consignas muy generales, consignas nobles, pero sin tener un programa claro y en un entorno local, regional e internacional hostil. Ha buscado una dirección, pero en vano…”

“La multiplicidad de actores implicados en la guerra y la diversidad de intereses que defendían agravaron la situación… De una movilización popular en demanda de libertades se pasó a una guerra…” I poc van ajudar totes les intervencions estrangeres que només van servir per embolicar més la troca. L’odi religiós a mort ancestral entre xiïtes i sunnites tampoc ha ajudat gens.

I de fet, s’atia el conflicte regional: Aràbia Saudita, Turquia i Qatar recolzen els rebels i Iran i Hezbolah (xiïtes) el règim d’Al-Asad. Però, “presentar esta confrontación como una lucha entre sunníes y chiíes no deja de ser una simplificación… Las actuales divisiones sectarias entre Arabia Saudí e Irán parecen estar mucho más relacionadas con el enfrentamiento geopolítico y el antagonismo ideológico en su búsqueda por el predominio en Oriente Próximo que con la religión. No debe pasarse por alto que, además del factor religioso, también existe una rivalidad étnica e ideológica entre ambos actores”

Amb el temps guanya terreny el jihadisme radical que sap treure profit de l’embolic. L’Estat Islàmic té un pensament religiós fonamentalista i radical com queda ben palès amb afirmacions esgarrifoses com les següents:

-          “El secularismo y la democracia contradicen el concepto de soberanía divina”

-          “El islam únicamente se rige por el Corán. Gobernar con cualquier ley hecha por el hombre es someter al islam a su yugo. Todo el que acepta abandonar la palabra de Dios y gobernar por la palabra de cualquier otro o da prioridad a la palabra de cualquier ser humano sobre el Corán, no tiene lugar en la religión del islam”

-          “Nuestra religión fue fundada por la espada y la espada es el único medio para desmantelar obstáculos y decapitar a los apóstatas”

El califat yihadista és derrotat per la intervenció aèria occidental, sobre tot, d’Estats Units i per les ofensives militars kurdes entre el 2017 i el 2019.

Els atacs aeris produeixen la mort de molts civils innocents: “Estos denominados daños colaterales han sido también frecuentes en Afganistán, Irak o Yemen, lo que ha acentuado el sentimiento antiamericano de las poblaciones civiles”

“En todo caso, no deberíamos dar por derrotado de manera definitiva al EIIL, ya que la experiencia nos demuestra que la guerra, la destrucción y la pobreza crean un terreno abonado para la aparición de grupos radicales que instrumentalizan la religión para implantarse sobre el terreno. Cada vez que en el pasado se ha cortado uno de los tentáculos del terrorismo yihadista ha surgido en su lugar una nueva fuerza más violenta y destructiva. Es lo que ocurrió cuando al-Qaeda en Mesopotamia dejó paso al Estado Islámico en Irak”

¿I Rússia? ¿Quin paper juga en aquest conflicte?

“La intervención militar rusa en Siria ha conseguido apuntalar en el poder a su máximo aliado regional Bashar al-Asad, cuyo ejército ha recuperado el control directo de tres cuartas partes del territorio. Además, ha consagrado a Rusia como un actor clave para alcanzar un acuerdo definitivo que ponga fin a la guerra. Con este movimiento, Rusia ha vuelto a Oriente Próximo por la puerta grande y, lo más importante, ha conseguido poner los cimientos de un nuevo orden multipolar en el que Rusia vuelva a jugar un papel protagonista junto a Estados Unidos y China”. Probablement Rússia i, en especial Putin, també cerca protagonisme amb la guerra de Ucraïna. Des de fa uns mesos tothom parla de nou de Rússia. Torna a ser un actor internacional important. Torna a marcar l’agenda.

Rússia té por de tota mobilització que reclami democràcia i està interessada en l’estabilitat. Té tres objectius en la regió d’Orient:

-          Econòmics, per compensar la pressió de les sancions internacionals i el seu aïllament.

-          Polítics, per guanyar recolzament

-          Seguretat, per reduir possibles amenaces.

Síria és un bon mercat per vendre armes. Bashar al-Asad és el seu aliat fidel, amb qui signa molts convenis econòmics, per salvaguardar els seus interessos energètics, tant de petroli com gas, així com el manteniment i ampliació de la base naval de Tartus, al mediterrani.

En definitiva, Síria és un conflicte de més d’una dècada i que malgrat haver desaparegut de les notícies diàries no podem considerar que estigui acabat del tot i que presenta unes xifres esgarrifoses. Cal considerar que Síria és un país de 23 milions d’habitants:

-          606.000 morts

-          102.287 desapareguts

-          6,6 milions de refugiats fora del país

-          6,7 milions de desplaçats dins del país,

-          O sigui, 13,3 milions de desplaçats, més de la meitat de la població

-          5.585.000 refugiats a països de l’entorn. D’ells 3.735.000 a Turquia, 845.000 al Líban i 672.000 a Jordània.

-          Més d’un milió de refugiats a Europa.

A part de la destrucció d’habitatges i infraestructures hi ha els costos emocionals i els traumes  que han viscut en tota aquesta dècada. De ben segur, que la seva vida no és igual que abans.

“Después de una década de guerra, Siria se encuentra en una situación económica catastrófica, lo que dificultará los esfuerzos para reconstruir el país y facilitar el retorno de millones de desplazados y refugiados a sus hogares”

“Según un informe del Banco Mundial publicado en 2019, al menos un tercio de las viviendas e infraestructuras han resultado parcial o totalmente dañadas durante el conflicto, sobre todo, en las zonas rebeldes donde los sistemas de agua, sanidad, educación y electricidad han sido completamente destruidos. La factura de la reconstrucción se elevará a entre 250.000 y 400.000 millones de dólares”

A hores d’ara quan veig als telenotícies les destrosses en els habitatges i infraestructures d’Ucraïna penso en el cost que suposa aquesta guerra estúpida. Està molt clar que l’espècie humana no aprèn mai.

Corbera d'Ebre, abril 2013

 

IGNACIO ÁLVAREZ-OSSORIO

Siria. La década negra (2011-2021)

Ed. La Catarata 2022; 221 pàgines