Mentrestant agafa’m la mà (Bitartean heldu eskutik)

És el primer que llegeixo d’aquest escriptor basc, Kirmen Uribe, i haig de dir que m’ha agradat. Es tracta d’una edició bilingüe molt cuidada del que en voldria destacar alguns fragments.

 

“Mentrestant agafa’m la mà, ens demanava.

No vull cap promesa, no vull cap disculpa,

només un gest d’amor”

Què senzilla i elemental és a vegades la vida!

 

“Tots tenim a dins un riu amagat a punt de desbordar-se.

Si no són els ports, és el penediment.

Si no són els dubtes, la impotència”

La nostra vida interior és quelcom molt amagat que en qualsevol moment ens pot sorprendre a nosaltres mateixos.

 

“Em diràs que no és veritat, però de vegades sembla

que el món s’atura. Que deixa de girar i,

acollint-nos per una única vegada i com si ens avisés,

ens llarga per sempre aquell moment.

Em diràs que exagero

i que, comparades amb altres coses que passen,

les que dic no són tan rellevants ni extraordinàries.

Aquell dia no va passar res d’especial,

però aquell moment, ...

...sempre serà únic per a mi.”

Per cadascú de nosaltres hi ha instants a la vida que guardarem per sempre més a la nostra memòria, instants que per els altres poden no tenir cap importància, però que per nosaltres són únics i irrepetibles.

 

“Estimaves el risc,

i m’he adonat que sense el risc no som res.”

Sempre hi ha risc, fins i tot, en les coses més simples. La mateixa vida ja és un risc que no podem obviar de cap de les maneres. No podem viure sense risc. El risc zero no existeix.

 

“No t’escoltis la por,

no diguis mai ni sempre,”

¿Qui no ha tingut que retractar-se d’alguns dels seus mai o sempre?

 

 

 

TECNOLOGIA

“El meu avi no sabia llegir,

no sabia escriure. Però era un rondallaire

famós al poble. Era ell qui encenia,

envoltat de canalla, les fogueres de Sant Joan.

La cal·ligrafia del meu pare era inclinada, elegant.

teixia el paper amb precisió,

com si cisellés pissarra.

Tinc sobre la taula la postal que va enviar quan feia la mili.

“Yo bien, tú bien,

Mándame cien”

A la nostra època ens enviem

missatges electrònics.

En tres generacions

hem travessat la llarga història de l’escriptura.

Tanmateix, les preocupacions, les pors

són les de sempre, i ho seran:

“Yo bien, tú bien...”

La tecnologia ens ha canviat la vida en tal sols tres generacions: la meva àvia no sabia llegir ni escriure, els meus pares sempre ho van fer a mà i jo que vaig fer hores de cal·ligrafia amb tinter i plumilla, ja fa molts anys que pràcticament tot ho escric en aquests nous estris moderns. Però amb tot, el que més ens hem preguntat al llarg d’aquest darrer any era si estàvem bé.

 

“No sé si ens és possible tornar enrere,

si hi ha alguna manera d’escollir de nou

els camins que hem rebutjat.

Però és veritat que de tant en tant

el que hem sentit en el passat es converteix en real,

encara que sigui només una miqueta.”

 

 

“El passat de vegades

es converteix en present...

Podem tornar als camins

que hem deixat enrere?

És possible saber

que caiem i caiem fins

a estavellar-nos al fons de tot?...

Quantes vegades podem canviar?

Quantes vegades per ser millors?”

Ens agradaria tornar enrere per poder viure d’una altra manera, per poder transitar per camins diferents dels que en el seu dia vam escollir, però no és possible. Hem d’aprendre del nostre passat i portar amb nosaltres la motxilla de les decisions que hem pres.

 

“La llengua és imperfecta, els signes s’han gastat

com rodes de molí, de tant utilitzar-los...”

La llengua serà imperfecta, però és el mitja més important del que disposem per comunicar-nos.

 

“Hi ha una por que ens agafa totalment i d’improvís.

Es para en el nostre ànim

com els albatros de febrer als penya-segats,

i fa que tot es torni ombrívol, feble i encongit.”

 

“Tinc tot d’embulls al cap, a les golfes dels anys,

dels enuigs, d’aquests neguits de sempre:

intentar donar forma al caos,

portar l’ésser humà a la mida del món”

Aquests moments de la vida en que tot es veu negre, i no sabem com sortir-ne, són inevitables, però cal cercar la forma de superar-los. No ens hi podem quedar encallats. Cal trobar la sortida.

 

 

CUC

“Tots necessitem alguna cosa més

per satisfer el cuc de dintre.

A tots ens falta una paraula

per dir als altres.”

Trobar les paraules exactes per dir als altres ens costa molt.

 

 

“Si no tens despeses, no necessites diners.

Com més coses vols,

més gran és el deute.

El millor és tenir poca cosa”

Viure amb poc és la millor forma d’apropar-se a la felicitat. Com més necessitem per viure, més fàcil és ser infeliç.

 

UNA LLENGUA

“Una llengua no sap res

del bé i el mal.

Això és cosa nostra.

Una llengua és com una ombra.

Si aixeques un puny,

ella també l’aixecarà;

si fuges, ella també

fugirà darrere teu.

 

La llengua no sap res

de la veritat i la mentida.

Això és cosa nostra.

Una llengua no aixeca parets,

les pinta de colors.

La llengua no mata ningú,

ens uneix.

 

Però, això sí, una llengua,

una llengua es pot morir.”

Què important és la llengua!

Què important és la nostra llengua!

Què important és no deixar-la morir!

Què importants són totes les llengües!

 

 

KIRMEN URIBE

Mentrestant agafa’m la mà (Bitartean heldu eskutik)

Edició original en basc, 2001. Edicions Proa, 2010; pàgines 189

Aralar, 2016

 

Cela fill parla de Cela pare

Camilo José Cela va ser un referent en els meus inicis com a lector. Vaig llegir una bona part dels seus llibres. El vaig escoltar en algunes entrevistes. Recordo l’entrevista de Joaquin Soler Serrano al programa “A Fondo”. 

M’agradava la defensa que feia d’utilitzar les paraules malsonants que en aquells moment eren proscrites dins del món de la bona educació. Amb el pas del temps, em vaig allunyar tant de la seva figura pública com dels seus llibres.

Aquest llibre escrit pel seu únic fill és útil per conèixer una mica més l’escriptor i també el personatge i d’alguna manera recordar una figura que tenia oblidada.

Apareix un CJC personatge ple de contradiccions. Sembla que jugava a viure immers en elles sense problemes. Quan neix el fill (1946) viuen en plena misèria, però mantenen a casa una criada/cuinera i una mainadera. “Mis padres siempre llevaron la miseria económica con mucha dignidad”.

“El palo y la zanahoria son las constantes de aquellos años. Con la diferencia de que los palos abundan y las zanahorias se antojan un sueño”

“Mi padre podía pasar de lo más tierno a lo más bárbaro en apenas un instante, de que en su ánimo convivían la altivez y el desánimo, la crueldad y la misericordia, la timidez y el ímpetu”

Descriu els hàbits de treball de CJC: “La imagen del escritor bohemio y despreocupado era un marca de fábrica para crear parte de su leyenda; pero poco a poco empezó a reconocer, incluso delante de algún periodista, que la inspiración consiste en sentarse a trabajar todos los días, sin descanso.” Corregia i corregia: “La prisa es un concepto sin el menor sentido en la vida del escritor”

“La utilidad, considerada en los términos domésticos de CJC, pasaba sobre todo por el espacio disponible. Cuanto más mejor, CJC compartía una característica con los gases nobles: se expandía hasta ocupar todo el espacio libre que quedaba a su rededor”. Omple dels més diversos objectes, sobretot llibres i papers, totes les habitacions i racons més insospitats de totes les seves cases.

“Quien piense que semejante selva equivale a tumulto se equivoca. Muy al contrario, CJC sufría una verdadera pasión por el orden: todo lo guardaba, lo apuntaba y lo clasificaba”. Com passa gairebé sempre en aquests casos dins del seu caos organitzat era capaç de trobar tot el que buscava.

“Siempre llegaba el momento en que las necesidades de espacio exigían el traslado”, i els trasllats acabaven convertint-se en tasques cada vegada més complexes.

“El Diccionario Secreto (1968) apuntaló la fama de tremendo malhablado de CJC, haciendo crecer todavía más su popularidad ya por aquel entonces enorme”… “su devoción por la forma de hablar del pueblo llano, al margen de eufemismos y melindres, acentuó su fama de persona malhablada y casi todo el mundo cree que mi padre salpicaba su conversación a cada instante de palabras y expresiones non sanctas. Quizá por eso quienes llegaban a tratarle más de cerca se sorprendían al comprobar lo contrario… Lo que pasa es que alguna que otra vez, de tarde en tarde, (aunque quizá más a menudo de lo aconsejable), a mi padre se le soltaba la vena guerrea y hacía alguna de las suyas”

“Hubo diversos CJC metidos en el cuerpo de uno solo, distintos Celas ocultos bajo un mismo ropaje”

Al darrer capítol qualifica a CJC de “deslenguado, irónico, cruel, ajeno a cualquier pasión, cerebral, chulesco…” però també ens parla de les diferències abismals entre la seva imatge pública i la seva realitat en la vida privada més íntima, gairebé com dues persones totalment diferents.

Posa en qüestió moltes de les escenes que s’han escrit en les diferents biografies i en els seus dos llibres de memòries ja que “la distancia que va entre invención y recuerdo en un genio de la literatura no es que sea diminuta; es que no existe”

I finalmente conclou amb “¿Qué más da en realidad que la angustia, la timidez, los miedos, la amenaza de la soledad dieran paso en CJC a distintos disfraces que iban cambiando su figura con el paso de los días, no digamos ya con el de las décadas? ¿Qué interés conservan sus pensamientos respecto de la política, la amistad o el deber? ¿Por qué regla de tres hemos de ceñirnos a sus filias y sus fobias literarias? ¿A santo de qué tiene sentido convertirle en ángel o en demonio?

Lo que cuenta -no nos engañemos- es el resultado, aquello que el único CJC auténtico de entre todos los que hubo, el escritor, nos dejó en herencia. Por supuesto que me refiero a sus libros”.  Té raó el més important d’un escriptor és el que escriu i no el seu caràcter o el que pensa, però a tots ens agrada saber tafaneries d’ells i aquest pot ser un bon llibre per conèixer una mica més a fons a Camilo José Cela

 

CAMILO JOSÉ CELA CONDE

Cela, piel adentro. Una visión sorprendente del Nobel de Literatura

Ediciones Destino, 2016, pàgines 349

Mallorca, 2017

 

A las barricadas

Ramon J. Sender és un autor que m’acostuma a agradar, però no ha estat el cas d’aquest llibre. Malgrat que el tema que tracta m’ha resultat d’interès, no així, la forma d’explicar-ho que en moments se’m feia pesat i poc atraient.

Els tres protagonistes principals són: Samar un periodista de 28 anys que “anda y vive y habla con filosofía” i que “era de regular estatura, fuerte, desgarbado”. Leoncio Villacampa, de 25 anys és l’altre protagonista. Treballa de dependent en un comerç. A tots dos els hi agrada una noia, gairebé adolescent de 16 anys, Star.

El llibre es va publicar al desembre del 1932, poc abans dels successos de Casas Nuevas de gener de 1933, i sobre els que l’autor va escriure una crònica periodística.

El títol fa referència a “siete domingos seguidos. El calendario se ha vuelto loco. El tiempo no rige. Siete domingos seguidos y los siete con números rojos como la sangre”. Dies amb fets violents producte de la mala maror que es vivia en aquells anys en que el moviment obrer es trobava enfrontat amb el govern de torn.

Primer diumenge

Tot comença amb un míting de la CNT-FAI. “El mitin no era más que una pequeña diligencia casi una cuestión de trámite en la lucha incesante que los sindicatos sostenían contra lo humano y divino. Contra socialistas, republicanos, frailes y generales. Contra los tenores y los barítonos de la burguesía que actuaba “de temporada” en el Parlamento, contra las “vedettes” de la intelectualidad “de cámara”. Contra todo. Contra sí mismos, también, de vez en cuando”

“En todos los labios, palabras rojas y rictus de protesta… La revolución social se alzaba sobre negaciones. ¡Apoliticismo! ¡No colaborar! ¡No votar! ¡No transigir! ¡Acción directa!” Què fàcil és protestar! Molt més difícil és fer propostes.

A poc de començar el míting amb molta gent fora que no havia pogut entrar en el recinte, la guàrdia civil carrega i provoca tres morts: Progreso, Espartaco i Germinal, el pare de la Star. “Eran cerebros limpios. Como única anormalidad, una borrachera de porvenir… Vísceras y vísceras, saturadas de fe fisiológica, de audacia y generosidad”

Arrel d’aquestes tres morts, el sindicat convoca una vaga general per l’endemà.

Segon diumenge

“La huelga va bien hasta hora. Los socialistas secundan el paro. No hay que ver más que el aspecto de la ciudad para comprenderlo. La huelga será general esta tarde”

Assalten un magatzem de queviures i un magatzem d’armes. Els vaguistes tenen armes (pistoles i granades) i s’enfronten a les forces d’ordre. De nit sabotegen un transformador elèctric que deixa sense llum a tot Madrid.

“Domingo rojo, color ceniza caliente, con la ciudad escalofriada y los tres ataúdes cabeceando como los barcos, sobre la multitud. El rojo de las banderas desafía a todas las púrpuras burguesas”

Samar està enamorat d’Amparo, una jove burgesa filla d’un coronel però els seus sentiments xoquen amb les seves idees polítiques.

Els protagonistes manifesten dubtes “he de vivir una vez, una sola. Somos una consecuencia insignificante de una serie de leyes mecánicas que nos dominan. Ningún poder tenemos sobre ellas. Nacemos, vivimos, morimos fuera de nuestra voluntad. Y nos obstinamos en crear mundos y en seguir los que existen, en infestarlos de ideas. ¿Es preciso que yo lo sacrifique todo por una idea nacida precisamente al calor de una cosa tan ajena, tan advenediza, tan burguesa como un espíritu?”

Es fan preguntes com aquestes: “ ¿Por qué lucho? ¿Cuál es la meta? La meta es la destrucción del régimen capitalista. El aniquilamiento del espíritu burgués y de la lógica capitalista. El comunismo libertario”

Tercer diumenge

Descobreixen a un confident de la policia i el maten.

“Los obreros dormían. No querían ir al trabajo que engorda a los burgueses. No querían sino seguir durmiendo en la ilusión y despertar en un mundo ya sin burguesía y sin esclavitud”

“Nunca hablan los nuestros de lo pasado, sino de lo por venir. No existe el ayer sino el mañana”

“Dios dijo: Perdonad a vuestros enemigos, pero nada habló de los agentes de policía y de los guardias. Mi hijo cayó en la calle con la cabeza llena de ideas buenas. Yo no puedo rezar para que Dios lo perdone. Estoy segura de que no necesita que lo perdone nadie”

Quart diumenge

Discuteixen i és molt difícil arribar a acords. “Discuten por discutir”. Es perden “en el laberinto  intelectual”. És el que acostuma a passar sempre. Es produeixen polèmiques entre anarquistes i comunistes, fins i tot quan estan junts tancats a la presó.

Són traïts Tots són atrapats inclòs Samar, per la delació d’Amparo, la seva novia burgesa, al seu pare, el coronel, ja que tem per la vida del seu pare.

Cinquè diumenge

“Desechos los comités, encarcelados los compañeros… quedamos nosotros entregados a la libre iniciativa… La libre iniciativa permite al hombre redimirse de la esclavitud de los convencionalismos burgueses… ¿Qué estímulos nos mueven en esos instantes revolucionarios? Un solo, único y sacrosanto: la libertad”

“¿Por qué luchamos y arriesgamos la vida? Tiene que haber un móvil, una razón en la lógica vital y elemental de nuestra juventud… ¿Qué es lo que nos mueve? El ansia de libertad.”

 Assalten la presó per alliberar als companys presoners. Però amb poc èxit. “La normalidad estaba restableciéndose. La policía había ido cortando hilos con las detenciones y los registros y las multitudes necesitaban una voz ajena para devolver el eco multiplicado. Esa voz cada día iba a ser más difícil que la diera nadie”. La repressió sempre acaba fent el seu efecte.

Sisè diumenge

Tot s’ha acabat. Ja no hi ha vaga general. Els treballadors han tornat a la feina.

“Samar soñaba con una fuerza y una armonía superiores, verdaderamente liberadoras y las veía plasmadas en la máquina… Veo un porvenir en que los hombres serán perfectos como máquinas. Hay que ir a eso. Entonces el mundo habrá logrado una nueva y genuina belleza que nos ha estado robando durante siglos las religiones, la filosofía espiritualista”

El fracaso como arma de ataque. Séptimo domingo del porvenir.

“El Gobierno nos ha vencido, pero … lo bueno de nuestra organización es que no la pueden vencer nunca. Cuanta más sangre nos hacen más nos fortalecen. Ellos a perseguirnos y nosotros a levantar nuestras banderas. Llevamos la de ganar porque, así como un gobierno no resiste el fracaso nosotros atraemos con el fracaso nuevas masas de trabajadores que no pueden hacer otra cosa que protestar y que sólo pueden hacerlo con justicia viniendo a nuestro lado”

“¿Por qué será que a pesar de haber fracasado el movimiento yo tengo en lo hondo, una impresión cara, como si hubiéramos triunfado?”

Podem qualificar la novel·la de realisme social màgic. Realisme perquè explica fets i situacions que ben bé podien haver estat realitat; social perquè parla de la revolta d’obrers anarquistes i comunistes davant d’un govern que aplica polítiques injustes; i màgic perquè entremig barreja episodis que poden considerar-se irreals com és tot un capítol narrat des del punt de vista de la lluna, entre d’altres.

RAMON J.SENDER

Siete domingos rojos

Editorial Virus 2005; primera edició 1932; 390 pàgines

 

El novembre comença

 Uns poemes de Josep Sebastià Pons per entrar a la tardor d'aquest mes de novembre que només acaba de començar.

COLOR DE NOVEMBRE

Quan l'aire afluixa els pins i fa girar

el bàlsam de la branca tenebrosa,

novembre, a la finestra pots mirar!

El cel és com un vidre rosa.

Teulats molls de claror, color de vi.

S'allisa una fumera esperitada.

La mar al vespre deu tenir

una profunda pau morada.

PELS MORTS

Els olius emmagrits com la cigala

s'estan negres i clars sens moure l'ala

i la vinya té un aire moridor.

Pels morts aquest repòs de la tardor.

Un vol inacabable d'ocells gira.

Amb un foc de sarments la vinya expira

i l'alè de l'estany dispersa el fum.

Pels morts aquesta absència de perfum.

SUBTIL MEMÒRIA

Subtil memòria, guarda aquesta font

amb els tres lledoners que hi fan estada

i senten en les rels viure un pregon

raig d'aigua adelerada.

Brot de menta invisible cap al tard,

merla esquiva, color de fosca trena,

si és d'un blau pur enllà dels rocs la mar,

aquí la terra diu sa cantilena.

El MHP dixit: "PERSEVERANÇA, PACIÈNCIA, PERSISTÈNCIA"

El MHP Carles Puigdemont ajudat per Xevi Xirgo fa un repàs en primera persona dels dos anys claus de la seva Presidència. És la seva visió i les seves vivències personals d’uns fets cabdals. És una mena de dietari d’aquells dies que tots vam viure pendents de les notícies.

En aquests tres anys que han passat des de l’octubre del 17, s’han escrit i publicat molts llibres sobre l’anomenat procés. De tots ells només he llegit el que va escriure el VicençPartal i ara aquest.

Ben aviat “se sent sol i aïllat”. Va sumant decepcions internes dels que pot considerar del seu bàndol. Tot resulta molt difícil, massa difícil. Però amb tot segueix endavant: “La  CUP fa el que fa, i nosaltres, CDC i ERC, som incapaços de treballar junts. Això no va enlloc” escriu quan la CUP diu que no als pressupostos.

Reflexiona sobre si mateix i ens fa partícips dels seus pensaments, però també de les seves emocions:

• “Em sento atrapat en un personatge que no soc jo”
• “En realitat, m’ho estic passant bé. A mi la normalitat m’avorreix”... “Podria haver tingut una vida més còmoda i més fàcil, però no hauria viscut. No és un joc, és una qüestió vital. És una convicció profunda. I tinc ganes que ho culminem”
• “M’han passat més coses que a molta gent en tota la seva vida. Aquesta intensitat, aquest anar d’una cosa a una altra, a vegades sense control, és molt dura. En alguns moments m’he sentit molt col·lapsat” ... “Necessito temps per pensar. Això és el que més trobo a faltar”. 

Les relacions amb Junqueras ocupen una part important de les seves reflexions. No es van acabar d’entendre mai:

• “No vull anar amb un vicepresident deslleial a una etapa tan dura com la que vindrà”. Està cansat dels silencis constants de Junqueras, dels seus dubtes i que no es pronunciï mai.
• De les trobades i desencontres amb Junqueras diu “Em cansa, a mi gastar tanta energia a desfer embolics interns. És una pèrdua de temps”
• “Quan li vaig plantejar a Junqueras va fer el de sempre, dir-me que hi havia arguments a favor i arguments en contra. Però no es va definir. Carai ¿tu què opines? Però no. No diu res. Fins que li pregunto obertament en plena reunió. ¿Tu què en penses? I va i s’arronsa d’espatlles?”

Les relacions amb la CUP tampoc en surten gaire ben parades: “La CUP no és a cap de les trobades. Ells estan en una posició molt còmode, exigeixen molt, però no tenen cap querella cap imputació de res; és molt fàcil exigir coses, en aquesta posició”

En el primer trimestre del 2017 nota que “els seus” no el segueixen però tampoc són clars: “El problema és que no veig convenciment ni els meus... Tothom se sentiria descansat si jo ara convoqués eleccions. Però no ho faré, si no m’ho demanen ells, no ho faré. Si això és el que volen, que m’ho diguin i que ho admetin públicament. Són ells els qui em van posar aquí. Fa dies que tothom en privat i a les reunions del govern fa cara de demanar-me auxili”

“Ja m’ho va dir en Mas: un dia et giraràs i no hi haurà ningú. M’està passant això” El mateix li ha passat al MHP Quim Torra.

“La gent espera que jo prengui decisions. Em miren esperant que prengui decisions, tant pel que tingui de bo com pel que tingui de dolent. Potser, sí que és això, el que hauré de fer...  Però el que jo vull és que es faci el que decidim tots plegats”

Els de l’altra banda no posen cap proposta a sobre de la taula: “Ni el PP ni el PSOE estan per la feina. Han decidit que no cal intervenir, que a Catalunya ja ho espatllarem tot nosaltres sols i que del xoc de trens ells en sortiran ben airosos” Passats tres anys de l’1-O potser cal donar-li la raó, no?

En una reunió secreta amb Rajoy, aquest “admet que hi ha un problema, però no proposa cap solució, ni transmet cap intenció de fer-hi res”. L’arribada de Sánchez i els socialistes no ha canviat res.

I arriba el setembre i l’octubre del 2017: “Ha estat complicat, però ja està. Ja hem convocat l’1-O. Ara totes les altres coses passen a un segon terme. Ara velocitat de creuer i cap el referèndum. Cada dia que passi, ara serà una victòria. Perquè arribar al dia 1-O serà molt complicat. O guanyem o guanyem. No tenim alternativa. I ens hi juguem la pell”

Tothom sap el què va passar l’1-O i guarda la seva experiència particular d’aquella jornada inesborrable. Per Puigdemont com per a molts “el dia d’avui és un dia que tothom recordarà... Hi haurà un abans i un després, a partir d’avui.”

El mes d’octubre va ser un mes molt llarg, tots vam viure amb emoció i esperança. Esperàvem molt d’aquells dies frenètics. Transcrit alguns dels fragments del llibre sobre aquell període clau:

“Aquest moment demana mediació. Hem rebut diverses propostes durant les darreres hores, i en rebrem més. Tots coneixen de primera mà la meva disposició a emprendre un procés de negociació”

“La situació és molt complicada, tensa i perillosa. Demanem que es faci una via de diàleg, que nosaltres acceptarem. Hi ha diverses personalitats que acceptarien sumar-se a aquesta crida”

“Tothom el pressiona”

“Al final només hi ha una decisió. I l’hauré de prendre jo. No sé si estem preparats per a tot el que ens ve a sobre. I quan parlem de resistència pacífica, no sé si és tan fàcil. Em fa por que hi hagi incidents. I jo ho puc aguantar tot, menys que hi hagi un enfrontament civil”

“Hem d’insistir en el diàleg. Hi ha una llum al final del túnel -li diu a Oriol Junqueras, l’únic amb qui parlarà obertament dels detalls de la negociació. He detectat que hi ha voluntat del govern espanyol de dialogar; ens diuen que han entès l’1-O i que li volen donar valor polític

Li explica que hi ha una proposta però sense precisar que hi ha un document escrit sobre la taula -de fet, no porta cap segell ni hi ha estampada cap signatura-, i li’n detalla els punts principals.

Crec que en aquests moments la nostra responsabilitat és negociar. Sobretot si tenim en compte el que li diuen a Romeva tots els ambaixadors que li estan trucant. Crec que internacionalment ens va a favor que els catalans donem la imatge d’apostar per la via dialogada, li diu. Junqueras hi està d’acord”

Rep pressions de tothom i de tot arreu, especialment dels dirigents del PNB

El 10 d’octubre vol deixar oberta una finestra a les possibilitats de diàleg i negociació que sembla que són possibles “No ha declarat la independència i ho sap. Perquè vol veure com evolucionen les converses que hi ha en marxa en aquests moments, vol demostrar als negociadors que ha complert amb el que li demanaven”

“La CUP no arrisca res. Zero. Els hiperventilats no s’hi juguen res. I des de fora és molt fàcil dir als altres el que han de fer. I com que ells ho diuen tot, sempre argumentaran que no els fem cas. És massa fàcil, fer de CUP. Em sento sol. Sol, sol, sol”

L’endemà rep un requeriment amb una pregunta en forma de ultimàtum amb l’amenaça del 155: “Els vaig fer cas. Vaig obrir la maleïda finestra del diàleg. Vaig fer cas a totes les pressions. M’he enfrontat als meus. He portat la situació al límit per arribar a un acord. He deixat la gent amb un pam de nas... He proposat públicament un temps mort. ¿I ara m’amenacen?!” Se sent enganyat i traït.

Estic sol. Em sento sol. Sol i sense solidaritat del govern. Si jo em trobés amb un govern que va a totes, que acompanya, que em digués. No t’arronsis i ves fins el final, seria una altra cosa. Però no és així.”. Tal com estan les coses, “és partidari d’anar a eleccions, però a totes les trucades diu el mateix. Estic d’acord a anar a eleccions. Però exigeixo un compromís clar que després no ens aplicaran el 155.

“Com que està escaldat del que li va passar el dia 10, ara és contundent. Els exigeix que hi hagi un compromís clar, públic i explícit que si convoca eleccions no intervindran la Generalitat”

“Ell que ha estat el president més independentista de la història recent de Catalunya, no és partidari de declarar la independència a correcuita... Fins el dia 1 ‘octubre les coses estaven molt ben preparades, però no veig que ara ho estiguin. No s’han fet moltes de les coses que s’havien de fer. El finançament no està assegurat i no hi haurà reconeixements internacionals, i jo no vull dur el país a un conflicte en què hi pot haver violència.

Se sent atrapat. Molt atrapat. No hi ha una sortida clara. No creu que accelerar-ho tot sigui cap garantia d’èxit, sinó probablement de tot el contrari, i no veu tampoc que ell pugui convocar unes eleccions a canvi que l’Estat compleixi les condicions que els ha demanat: la sortida de presó dels dos Jordis, frenar la persecució judicial i la retirada dels milers d’agents de la Guàrdia Civil.

No està enfadat ni indignat. Està, simplement, abatut. Abatut perquè no hi veu cap sortida.

Totes les negociacions amb Madrid estan acabant en via morta; no tinc cap indici que res es pugui pactar, res. I, en el cas que hi hagués la possibilitat de pactar alguna cosa, no hi hauria cap garantia que la complissin.

S’ha llevat amb una decisió presa. Aquest vespre farà venir tothom al Palau de la Generalitat per anunciar-los que ha decidit convocar eleccions si obté les garanties que ha reclamat.

ERC ho vol tot. Vol eleccions, i no vol dir que les vol. Saben que si jo convoco eleccions i ells es mantenen públicament dient que volen la DUI, jo i el meu partit estem acabats i que a les properes eleccions arrasaran. I, encara que a les properes eleccions les dues formacions sumem una majoria, tindran l’excusa ideal per dir que en nosaltres no s’hi pot confiar més i podran governar amb els comuns i els socialistes.

Està dolgut amb els seus. Però amb qui més dolgut està és amb ERC.

Els diputats tenen la informació que tenen. Però jo havia pactat lleialtat amb el president d’Esquerra. “T’acompanyarem en la decisió” em va dir i repetir. Quin acompanyament que m’estan fent. M’acompanyen clavant-me punyals.

En aquest moment ho té clar: Em tornarà a passar com el 10 d’octubre. Aquestes promeses no les compleixen. Ja em van trair aleshores, i no ho tornaran a fer. Faci el que faci, trobaran l’excusa ideal per fer-me dir el que no he dit. Té la roda de premsa d’aquí a res. O surto a dir que tinc garanties i que convoco eleccions, o surto a dir que fem la DUI.

A hores d’ara ja té la decisió presa: no el tornaran a trair.”

En el llibre fa dures acusacions a ERC i als seus dirigents que no han tingut una resposta pública (que jo sàpiga), el que em fa pensar que són certes. És molt difícil de defensar la posició d’ERC i el seu paper en el procés. Havien de preparar les estructures d’Estat que havien de permetre la independència i no ho van fer. Van col·locar al govern en un carreró sense sortida i en el moment clau li gira l’esquena.

“No tenim cap més alternativa que anar tots plegats, sincerament”. Fa temps, massa temps que dura aquest desig i que hi ha alguns que s’entesten a no voler-ho fer efectiu per obscures maniobres partidistes.

Aquest primer volum acaba amb la celebració del triomf independentista en les eleccions del 21-D. 

CARLES PUIGDEMONT amb XEVI XIRGO

M'explico. De la investidura a l'exili (2016-2017)

Editorial La Campana, 2020; 677 pàgines

 

 

 

El mirall trencat de la vida

La mateixa Rodoreda en el pròleg ens explica el perquè d’aquesta novel·la: “Una família, una casa abandonada, un jardí desolat, idea pura del jardí de tots els jardins... Tenia ganes de fer una novel·la on hi hagués de tot això”

Del pròleg de l’autora destaco algunes afirmacions més que han estat del meu interès:

• “En tots els meus personatges hi ha característiques meves, però cap dels meus personatges no és jo”
• “Darrera del mirall hi ha el somni; tots voldríem atènyer el somni, que és la nostra més profunda realitat, sense trencar el mirall”
• “Escric perquè m’agrada d’escriure. Si no semblés exagerat diria que escric per agradar-me a mi. Si de retop el que escric agrada als altres, millor. Potser és més profund. Potser escric per afirmar-me. Per sentir que soc...”

Mirall Trencat és una obra amb molts personatges, però Teresa Goday es converteix en la figura central. Al voltant d’ella giren tots els fets. D’origen molt humil ingressa en l’alta burgesia barcelonina després de casar-se amb Nicolau Rovira.

Abans de casar-se havia tingut un fill amb Miquel Masdeu, un fanaler, de qui no diu res, però a qui envia diners.

Mort Nicolau Rovira, es casa amb Salvador Valldaura, i es traslladen a viure a una gran casa  amb  jardí a Sant Gervasi. A partir d’aquí l’acció es desenvolupa principalment en aquesta mansió i el seu jardí.

Jesús Masdeu ja té 11 anys, i és la primera vegada que anava a la casa de Teresa. És el seu fill convertint oficialment en el seu fillol. “Mentre caminaven per sota dels castanyers, en Jesús, sentí un gust agredolç, a la boca. L’hauria de sentir tota la vida, cada vegada que aniria a aquella casa”

Al llarg de la novel·la desfila, la forma de vida de les famílies de l’alta burgesia de Barcelona amb tots els seus embolics de faldilles i de retruc també la vida del seu nombrós servei amb totes les seves enveges. Una vida d’aparences farcides d’enganys i ambicions. Les persones i les nostres relacions socials són complexes en totes les classes socials. Ningú es lliura d’embolics i de problemes, moltes vegades, creats per nosaltres mateixos. Els rics també moren i pateixen desgràcies, encara que com s’acostuma a dir, “les penes amb diners, són menys penes”

Els nens (Maria, Ramon i Jaume) també són protagonistes. Són uns nens malcriats, consentits i infeliços : “El món de darrera de la cortina era un món petit i segur, només per ells tres... Se sentien respirar, presos en una mena de complicitat que no existia enlloc més” Jugaven per la casa i pel jardí, espiaven el que feien els adults. “Tothom pensava que ells no sabien res i ells ho sabien tot”

El notari Riera és l’amant de la Teresa al llarg de molts anys: “No s’havia cansat de la Teresa, la prova, que l’anava a veure amb el cor emocionat i que per res del món no havia deixat d’anar-hi. S’havia cansat d’ell mateix, d’un dels seus automatismes”

Sens dubte és un llibre ben escrit, amb descripcions delicades i acurades, tant del jardí, la casa i dels personatges, així com dels seus sentiments i pensaments, però la història no em resulta interessant.

L’obra consta de tres parts. Només començar la tercera la Teresa mort, no sense fer un repàs mental a la seva vida. “Havia tingut penes grosses a la vida... I una pena forta és com una gota d’aigua que va fent forat, fent forat...”

La malaltia s’allarga “aquella mort en vida li semblà que durava una eternitat... respirant com si s’hagués acabat l’aire de tot el món, es digué, que no passaria d’aquella nit”

Després de la mort de la Teresa, assistim a la degradació de la torre dels Valldaura: “El mirall s’havia trencat. Els bocins s’aguantaven en el marc, però uns quants havien saltat a fora. Els anava agafant i els anava encabint en els buits on li semblava que encaixaven. Les miques de mirall desnivellades ¿reflectien les coses tal com eren? I de cop a cada mica de mirall veié anys de la seva vida viscuda en aquella casa”

Els burgesos també es fan vells, també moren. El jardí i la torre són abandonats i entren en un estat ruïnós. Ja tan sols hi resten els records i els fantasmes del passat.

• “Deixeu estar tot el que hauria estat meu, mentre tot estigui com estava jo no seré ben morta”
• “Quan se m’hauran endut s’esborrarà tot... sense temps sense memòria”
• “Com més el temps corria més gros li semblava el que havia passat allà dins... tot feia pena”
• “Allà dins hi havia viscut gent. De la vanitat, de l’odi, de les miques d’amor, en quedava la pols i un trist espectacle d’esplendor i d’oblit”
• “Tot el que en un temps havia estat ordenat, dirigit, l’abandó i el pas de les estacions ho havien convertit en malaltia”

Marta Nadal en el postfaci conclou:

• “El pas del temps com a testimoni, en definitiva, de la condició humana”
• “El secret de cada un secreta una teranyina d’enganys damunt la qual es construeix una vida de felicitat aparent”

 MERCÈ RODOREDA

Mirall trencat

Club editor, 416 pàgines

Torre Salvans

Puigdoure

 

 

L’exasperant lentitud dels germans Karamàzov

 

Fiódor Pávlovich Karamázov, “terrateniente”, … era un tipo raro… ruin y disoluto, a la vez torpe… Había empezado casi sin nada”

“Se había casado dos veces y tenía tres hijos, el mayor Dimitri Fiódorovich (Mitia, Mitienka, Mitka, Mitri) era de la primera esposa y los otros dos, Iván y Alexiéi (Aliosha, Liosha, Lióshecka, Alióshenka), de la segunda”

La seva primera dona Adelaida Ivánovna Miúsova. Es casen després d’un rapte i aporta una dot. Abandona la casa quan el fill té tres anys. Mort a Peterburgo.

“Abandonó de manera total y absoluta al hijo que había tenido de Adealida Ivánovna, y no porque le odiara o movido por algún sentimiento de esposo ofendido, sino simplemente se olvidó del hijo por completo”

“Se casó pronto en segundas nupcias. Tomó la segunda esposa, también muy joven: Sofia Ivánovva… Dio a Fiódor Pávlovich dos hijos, Iván i Alexiéi, el primero al año de matrimonio y el segundo tres años después. Cuando murió el pequeño Alexièi tenía cuatro años … Muerta ella, con los dos hijos pequeños ocurrió casi exactamente lo mismo que con el primero, Mitia: quedaron totalmente olvidados y abandonados por su padre”

Fiodor Pávlovich viu amb el seu fill Ivan i té tres criats: el vell Grigori Vasílievich Kutúzov i la vella Marfa Ignátievna, la seva dona, i el encara jove Smérdiakov, fill de Lisavieta Smerdiáschaia que va morir en el part. El pare d’aquest podria ser Fiodor Pávlovich.

A part d’aquests pel llibre desfilen tota mena de personatges. Algunes dones també seran importants, ja que són, a part dels diners, la raó de l’enfrontament entre el pare i els fills: Katerina Ivánova (Iekaterina, Kátienka, Katia, Katka) i Grúshenka.

Com en la major part de l’obra de Dostoievski són personatges molt turmentats. Els fets es desenvolupen amb una lentitud a voltes desesperant. La seva lectura se m’ha fet feixuga i no ha acabat de convèncer. Està farcit de reflexions filosòfiques, algunes d’elles entrades amb calçador dins de la narració. Hi ha molts moments sobrers i allargats amb sobre manera. No ha estat una sorpresa ja que sembla l’estil de bona part dels autors russos més clàssics. Realment no sé si tornaré a caure en la temptació de llegir més llibres d’ells.

En la darrera part del llibre, en ple judici per l’assassinat del pare del que s’acusa al fill gran, Dostoevski planteja el desig edípic de matar al pare anys abans dels escrits freudians.  “¿Quién desea la muerte de su padre?” declara Ivan en el judici cap al final de l’obra. “Esa es la cuestión... igual que usted y que todos esos... Han matado al padre y hacen como si estuvieran asustados.... ¡Embusteros! Todos desean la muerte del padre. Una alimaña se come otra alimaña...” Dostoievski posa en joc els desitjos edípics de tots.

Tot plegat no és res més que un assumpte de faldilles i de rivalitat amorosa entre dues dones (Katerina  i Grúshenka), i tres homes, els dos fills i el pare i un testimoni “imparcial” el fill petit que assisteix com a testimoni als convulsos sentiments de tots els personatges que en un moment o altre de l’obra se li van confessant, en un intent de trobar una ajuda impossible, davant d’una tragèdia personal i familiar que s’acabarà produint sense possibilitat de posar-hi remei.

En el judici s’acusa a Mitia, el germà gran i suposat assassí del pare, així com del pare de ser uns monstres. Potser ho son, però ¿no ho som tots una mica de “monstres”?

En conclusió llibre només aconsellable per fans de llibres llargs i exasperadament lents amb personatges de psicologia molt turmentada, amb molt de temps per endavant per llegir i que cerquin píndoles filosòfiques en els seves pàgines.

Carabasses per la banca

El servei que la banca ofereix a l’usuari va de mal en pitjor. Amb tantes fusions gairebé han anul·lat la competència. S’han dedicat a tancar sucursals i a enviar als clients als caixers o als serveis a través d’Internet i del mòbil. Han limitat l’horari del servei al client per finestreta i gairebé per qualsevol fotesa et fan demanar cita prèvia.

Aquest matí he hagut d'anar a resoldre una qüestió que no havia estat capaç de resoldre per internet i he estat una bona estona a la cua. Els empleats fan el que poden per ajudar a l’usuari però hi ha molta gent gran, i no tant gran, que té molts problemes amb totes aquestes novetats tecnològiques i han d’aguantar llargues cues i unes bones estones d’espera per solucionar qualsevol enrenou dels seus comptes.

Cobren comissions per a qualsevol servei i les augmenten any rere any sense que tinguem dret a queixa. Avui mateix per realitzar una transferència de poc més de 13 €, he hagut de pagar-ne 4 de comissió. Un abús que he aguantat perquè ja feia dies que volia deixar enllestit el tema. Si canvies el compte de banc el més probable és que d’entrada t’ofereixin l’oro i el moro però que a la llarga acabis pagant les mateixes comissions si fa o no fa.

Mentre estava esperant m’ha passat pel cap un impossible: retirar els diners del banc tancar el compte i gestionar tot a l’antiga manera. Ja sé que no és possible, i que també té els seus inconvenients, però de ganes en tinc moltes.

Amb la fusió de Caixabank i Bankia tancaran més sucursals. El més segur és que les fusions encara continuïn. La del Banc Sabadell es dona per segur que serà la següent. S'han aprofitat del covid-19 i ja ens hem acostumat a veure cues a la porta de les entitats bancàries. Als clients només ens queda el dret a rebequeria i poca cosa més. La banca es mereix rebre unes bones carabasses com aquestes de la foto que estaven ben a prop del banc en el que realitzat la gestió aquest matí.