L’actualitat política catalana
està molt enfocada en el que es pot arrencar per recolzar la investidura de
Pedro Sánchez. Aquestes darreres setmanes els mitjans de comunicació s’han
centrat en dos temes: el català al Congrés Espanyol i al Parlament Europeu, i l’amnistia.
No hi ha dia que no en parli tothom, i passin hores i hores de tertúlies donant
voltes als dos temes. Ho estant fent de forma interessada.
L’important del català és que es
parli als països catalans. Poc avançarem si es parla al Parlament Europeu i al
Congrés Espanyol si nosaltres no convertim el català en la llengua majoritària
en el nostre territori.
No dubto que l’amnistia és positiva
per a tots els encausats, però aquest tampoc és el tema principal. El tema
fonamental és assolir la independència. O potser ho hem oblidat? Segurament per
assolir-ho ens cal poder-ho votar en un referèndum reconegut per a tot i amb
una àmplia participació. Si ja no volem ser independents potser sí que som una espècie
en extinció.
Malgrat la baixada de vots dels
suposats partits independentistes, el nombre de diputats els ha col·locat en
una posició de força, però tinc molt dubtes de què realment els sàpiguen aprofitar.
El govern de l’estat espanyol no té cap importància per a nosaltres.
Cal posar el focus de la negociació
en allò veritablement important: cercar les condicions que ens puguin portar
cap a la independència. Aquest és el nostre objectiu, la resta és totalment
secundari i ens condueix a marejar la perdiu. Estem entrant en un joc que no
ens interessa.
“Heu estat mai davant la mort?
Heu vist com es fica dins d’un cos, d’un llit, d’un amor, d’un peix, d’una nit,
i l’esborra i se’n va? I sense poder-hi fer res, ets el testimoni final. I
llavors et preguntes si un final pot ser un inici i busques per tot arreu on és
que comença”
“Agafa aire però se li escapa
de la boca. El meu avi és un moribund. Me’l miro fixament per memoritzar-lo,
perquè sé que demà passat no hi serà... Me’l miro com si pogués arribar a
entendre què és això de tenir coses a fer, a dir, i desaparèixer. Que totes les
seves intencions, cabòries, dèries, manies, esperances, tot, sabeu! Tot quedi
interromput... És que tot i que sé que és ell, sembla ben bé que sigui davant
d’un altre”.
El seu avi s’està morint i la
narradora arriba a casa seva per acompanyar-lo en aquest pas gens fàcil per a
ningú. Està sola a la habitació on hi ha l’avi que ja no parla i els seus
pensaments volen.
“Aquesta habitació ampla...
sembla que algú l’hagi buidada i no hagi deixat res més que allò que et fa
pensar en la soledat. Si te’n pots arribar a sentir sol, aquí.”
“Soc al costat d’algú que és
més cadàver que persona”
“El llit on moriràs no el
tries pas, perquè en això ves qui hi pensa... Tampoc hi penses, en qui seurà al
teu costat. En qui serà capaç de suportar el pes de l’espera indeterminada...”
I penso en la mort dels meus pares, ambdues relativament recents i molt
presents en la meva memòria. Ambdós van morir a l’hospital. La del pare va ser
relativament ràpida, la de la mare va ser una agonia lenta des de que va
començar a perdre la memòria, i va ingressar a la residència en un final etern
i sense massa sentit. La mort dels meus avis em queda molt lluny. L’àvia que
vivia amb nosaltres quan jo era un infant va morir a casa, al seu llit, però no
en servo cap record, tret d’alguna imatge borrosa i escadussera.
“No seria millor si acabés ara
mateix. És que segur que ni tu et voldries veure així” Els darrers dies,
les darreres hores quan ets conscient que ja està i que no hi ha res a fer es
fan feixugues.
En aquest llibre més que els
fets, més que la narració, més que tot el que passa, el que importa és la
manera de dir, és la literatura i tots els sentiments i sensacions que afloren
a flor de pell, mot a mot, paràgraf a paràgraf, pàgina a pàgina. Alguns
fragment em porten records de la Rodoreda de “La mort i la primavera”,
d’aquelles fantasies i d’aquell món imaginat.
“Saps que no hi ha cap mort
definitiva? Que a dins hi tenim persones embalsamades que ja pot passar temps
que reapareixen amb el mateix poder?” Hi ha qui diu que mentre conservem
les persones en la nostra memòria aquestes no han mort del tot. No sé si és
així, o és que ens agrada pensar-ho.
El llibre està farcit de frases
que et fan aturar i reflexionar, realment són petites joies:
“El calendari de la memòria no
té res a veure amb el calendari que ara que acaba l’any deuen vendre”... “Diria
que hi ha dos temps: el dels rellotges i el dels records. I si els rellotges ho
ordenen tot, els records van a la seva: no els pots fixar en un calendari, se
n’escapen” El temps és quelcom que no podem acabar mai de dominar. Passa i
s’escapa, a vegades lent, a vegades massa ràpid.
“Encara ets aquí. I penso que
demà seré ves a saber on. I que la vida és això: quedar-te fixat mirant un
moment, parpellejar, i ser en un altre. I això vol dir que, encara que ara
sembli impossible, una nit seré vella i recordaré el dia que et parlava asseguda
al llit i els teus records em contestaven” No pensem mai en quan serem
vells. Fins i tot quan ja tenim una edat, els vells són els altres.
“Al teu patiment no hi puc
entrar. Igual que tu al meu tampoc. És tan estrany saber que tot ens passarà
dintre d’aquest cos que ens ha tocat: que no ens podem escapar, ni de la veu,
ni de les mans, ni de la pell. I que tot i que ens veiem fets, sempre serem a
mig fer, morirem inacabats. I que és cada persona qui ens fa: hi ha qui ens
arrossega cap a l’odi, qui ens enfila cap a l’alegria. I som un tros de fang
ple d’empremtes” Realment gairebé mai arribem a saber qui som, ni què fem
aquí en aquest món, ... i moltes altres preguntes que ens queden sense
resposta.
“Soc jo. I en aquest jo hi ha
milers de jo. Ets tu. I hi ha milions de tu, però: on són? Quin tu és el que
recordo? Quins altres són els que ignoro?”
“Dintre d’aquest cap hi ha el
que saps... De tot això, què se’n farà? I també hi ha els problemes que
callaves...” Tot el que hi ha dins del nostre cap es perdrà. Només restarà
el que puguem deixar escrit, si és que interessa a algú.
“Seria magnífic que existís la
manera d’entrar-te de puntetes i interrompre’t les ganes de marxar i darrere
l’orella xiuxiuejar-te. Queda’t, hi ha algú que t’espera”
“Per què ens atreu una persona
i no una altra és un misteri que mai sabrem”
Es confessa, reflexiona davant el
seu avi que agafa el camí de la mort, fa una mena de repàs desordenat de la
seva vida. Llenguatge poètic i encantador que et fa entrar en els sentiments i
sensacions a voltes desordenades i caòtiques de la protagonista que reviu el
seu passat més remot, però també el més recent.
“Això que visc ho recordaré
tantes vegades que m’he de concentrar bé, he d’arreplegar-ho tot, he d’escurar
cada detall” “... m’alimento de records... m’alimento de detalls
petitíssims que pesco en aquest present que no para de ser nou”. Ens
alimentem de petits detalls, de records que guardem en els racons remots de la
memòria, de petits moments...
“Venim de llocs diferents,
estem junts una estona i acabarem qui sap on coincidint amb qui sap qui. I
vindran altres hiverns, però no hi haurà cap altra nit com aquesta, i sembla
que no pugui ser, ai, que quan has viscut tant, encara hi hagi un demà que et
pugui sorprendre. Que al futur ens esperin moments bonics com aquest i alhora
diferents d’aquest...”
Coll de Pal, novembre 2019
“Això que vivim no tornarà mai
més”
L’avi és mor, i l’enterren, tot
s’ha acabat, però el món i la vida segueixen. I la narradora deixa el poble i
se’n va. “... Amb el xiulet de locomotora, la porta del vagó es tancava i he
saltat a dins, i amb les mans a la finestra entelada, ara miro com el poble es
va fent petit”
“Nos ha sorprendido la
primavera, fría como un abrazo por teléfono. Otra vez han muerto unos cuantos.
Te los encuentras por la mañana hechos un ovillo de escarcha con la sangre
detenida”
“Tengo la cabeza llena de
frases, de palabras que se pelean, todas bien apretujadas”
Pedro, el protagonista i
narrador, és un rodamon que porta la seva memòria en una bossa que arrossega a
tot arreu i que no deixa veure ni tocar a ningú. A la bossa, sobretot, porta
escrits. Anem sabem com és la seva vida, però també coneixem el seu passat i
com va ser que ha arribat a la situació en la que es troba ara. Realment per
poc que et paris a pensar, és molt clar que no és difícil arribar a
convertir-se en un rodamon.
“Lo mejor para olvidar es no
recordar” li diu Joan, un cambrer.
“La memoria se come las
pausas, así que en el recuerdo ocurrió todo seguido”
A vegades a la vida “el tren
ya está en marcha y nunca sabes si te va a hacer más daño tirarte a la vía o
apearte sudando frío en una estación desconocida”.A vegades les decisions a prendre no resulten
gens senzilles. No saps si et cal més abandonar-ho tot o seguir endavant.
Parla dels rodamons. “Nos
sobra literalmente todo el tiempo del mundo. Nuestra profesión consiste en
sobrevivir cada uno en su propia mierda y eso ocupa las veinticuatro horas del
día, algo así como respirar. La mayor parte de ese tiempo no te das ni cuenta”,
però segurament també es pot aplicar a totes les vides.
Pedro segueix remenant en la seva
memòria i en els seus records de manera un tant obsessiva. “Nadie se deja
robar la memoria sin darse cuenta” … “A mí que me dejen con mi saco y en
paz, yo ya me encargaré de ir sacando pedazos, toda mi memoria está aquí dentro
…” “Tenía que recordar mi vida paso a paso, sacar las conclusiones que
hubiera que sacar y luego archivarlo todo en algún cajón de la memoria para
poderlo olvidar y empezar de nuevo” Però no és capaç d’arxivar-ho tot i
començar de nou, i segueix remenant i remenant, sense trobar una sortida.
“Total, qué más da. Si yo lo
único que quiero es recordar y al fin y al cabo recordar una sola vez ya es
repetirse, ¿no?”
Fa anys que anem cap el col·lapse com a civilització i no estem fer res per evitar-ho. Sabem que el modus vivendi actual s'acaba, l'únic que no podem preveure és quan succeirà. Fa anys que veus de ments lúcides ens avisen, però dona la impressió que no hi ha res a fer i que no volem, i no estem disposats a canviar. Bod Dylan era massa optimista quan era jove i cantava "The times are changing"
“La casa sobresurt dalt de les
feixes i ell m’espera assegut en un balancí, al porxo de la façana principal.
S’ha posat a la ratlla del sol, a recer, avui fa cerç incòmode. El cotxe aixeca
un núvol de pols que el vent s’encarrega d’exagerar”
En aquest llibre Francesc Serés
explora els espais de la frontera. Nascut a Saidí el 1972, un poble de la
franja, per tant, un poble fronterer, escriu un llibre sobre una geografia que
coneix molt bé. Ja fa temps que no hi viu, però hi retorna per explicar-nos les
seves històries, les històries de molta gent que hi viu, ja sigui des del
naixement, o ja sigui per haver-hi immigrat, i trobar-hi una manera de viure.
“Milions d’històries es
produeixen arreu del món cada any. Milions d’arguments, totes les variacions
geogràfiques i culturals, totes les combinacions i hibridacions possibles,
històries repetides i d’altres de noves també repetides i tanmateix, sembla que
el món s’aturaria si deixéssim de contar històries”. Diferents històries,
històries personals, records, fragments de vida, de la seva vida en un lloc de
frontera, a on també arriben centenars d’immigrants que barregen la seva vida
amb els habitants de sempre d’aquests llocs i pobles.
Els immigrants arriben als pobles
de la plana de Lleida on malviuen com poden. La major part son malians,
gambians i senegalesos. I són molts els que expliquen “la mateixa història
doblement anònima per llunyana i comuna, pares vells, germans que no treballen
i germanes que s’han de casar. A Malí no hi ha res, res de res, i totes les
famílies tenen un munt de mainada que creix perquè ara no se’n moren tants com
abans. Un munt de gent jove que es troba condemnada a passar els dies enmig
d’un erm, tan desesperats com avorrits.”. No ens pot estranyar gens que no
s’ho pensin massa i vinguin cap aquí a la cerca d’una vida molt millor que la
que els espera al seu país. És molt lamentable però és així, i és un allau que
fa molts anys que dura i que no té aturador:
“Als vuitanta, l’allau de gent
que va venir de tot arreu va ser tan gran, tan intensa, tan sostinguda en el
temps, que tenia la sensació que cada any havia de contenir una sorpresa. Cada
temporada arribava una nova onada d’immigrants. “¿D’on vindran enguany?”.
Semblava que el món rumiava durant l’hivern per enviar-nos una altra novetat a
l’estiu...
... L’única certesa és el
canvi, que aquí esdevé desgast. Han passat dues dècades d’ençà que van venir
els primer immigrants i tot això ha quedat en no res, en un pur detritus.
L’erosió és tan forta i actua tan ràpidament que d’aquí a pocs anys les parets
acabaran de caure ... Està tan fet malbé que els que arriben cada any ja no
tenen lloc on aixoplugar-se... Els que encara malviuen aquí hi romanen com
animals desorientats, no saben com han arribat fins aquí, no saben on són i
tampoc no saben on anar. No saben quanta estona durarà el seu trajecte ni si
tindrà fi. Nosaltres tampoc, però encara no sabem que no ho sabem. Pensem que
tot és estable i que tot durarà per sempre, però l’arribada de tota aquesta
gent de vegades sembla un avís de tot el que el temps pot fabricar per a
nosaltres. No hi ha ningú a recer...” Ens creiem que a nosaltres no ens pot
passar, però en el món no hi ha cap certesa.
A Barcelona, i molts altres llocs
del món occidental, emergeixen contradiccions com aquesta: “Les jardineres
d’aquella cantonada de la plaça vessaven merda i pixats. Els dies més calorosos
el ferum omplia mitja plaça i això, és clar, era inadmissible... Una cosa era
teoritzar al CCCB sobre l’alteritat, la multiculturalitat i una altra molt
diferent era trobar-s’ho a la plaça de Catalunya... Com que no els podien fer
fora, els convertien en nòmades dins de la ciutat”. Ens omplim molt la boca,
però no sabem què fer amb ells quan els tenim a prop, i també tenen tot el dret
a viure amb unes condicions mínimament dignes.
“La paraula llibre conté un
element de transcendència que potser cada vegada és més petit, però, en molts
llocs, un llibre encara és un llibre” Un llibre d’Alcarràs, es pregunten?
Quin interès pot tenir?. I curiosament al cap de força anys es va fer una
pel·lícula d’èxit també amb el títol d’Alcarràs.
“Allà on ningú pensava que hi
havia res, hi ha una història. Potser no una història... potser només històries
minúscules, desplaçades i desencaixades, parcials, arraconades, vaporoses,
difícils de descriure i possiblement mentideres, errònies. No tenen res més,
adjectius i més adjectius que s’han de passar en net una vegada i una altra.
Les històries se superposen i, de tan petites, s’acaben confonent, com si fos
un conglomerat de pedres que encara no s’han cimentat”. I de fet així és el
llibre de “La pell de la frontera”, un mosaic d’històries que no tenen
res a veure una amb l’altra, però que construeixen un tot significatiu que ens
empeny a reflexionar, sobre quelcom que és més a prop de nosaltres del que a
vegades ens pot semblar.
Fa un repàs acurat a tot un
paisatge, tant físic com humà, el paisatge que ens rodeja i que canvia amb el
temps, el paisatge al que tornem al cap dels anys i que ens porta records
d’altres temps, de com és i de com era.
“¿On va a parar la gent que
desapareix totalment de la nostra vida? La gent amb qui hem compartit coses,
que ha omplert mesos d’una manera plena, total, que ha format part del temps i
de l’espai que ens acull i que construïm, aquelles persones que se’n van i que
no tornen mai i que estan vives i que van construint vida per un altre lloc...”
Al llarg de la nostra vida compartim estones amb moltes persones. Tenim
vivències intenses amb elles. Però de cop i volta, per algun motiu que moltes
vegades ni tan sols recordem, desapareixen de la nostra vida i no els tornem a
veure mai més.
“Crisi vol dir “migració”, vol
dir que els pobles queden buits i les cases es tanquen. Això vol dir que arriba
un punt que els pobles es tornen irrecuperables, que la desertització no és tan
sols un fenomen geològic”... “És el pitjor que li pot passar a una
regió, que se’n vagi tothom, que se’n vagi la gent, que se’n vagin els arbres i
que se’n vagin fins i tot la terra”. Hi ha moltes zones que es buiden i
s’abandonen, però també és comprensible que la gent no vulgui viure en segons
quins llocs.
En una casa buida on fa temps que
no hi viu ningú “les passes sonen dures i fredes. En una casa habitada, les
portes i els mobles absorbeixen les vibracions, són capaços d’entomar una part
de la vida y del traüt que comporta. Aquí res. Cada passa en una casa buida
sona com un interrogant que et demana tots els què, els on i els com. Els
perquès ja no els pregunta, no els sabria contestar”. Una casa buida és
sempre un espai estrany que ens planteja preguntes.
“Semblava que era possible que
la història tingués algun altre camí. Avui sabem que tot estava molt més lligat
que no ens pensàvem i que, molt probablement, ara hi ha massa gent que continua
lligant-ho tot molt perquè res no es mogui”
“S’acaba l’estiu, s’acaba la
calor, s’acaba la feina i s’acaba el llibre i s’acaba el meu temps aquí... Tot
s’acaba. Recorro aquest lloc i ja no sé què més dir”
“I aleshores el que has
escrit, ¿quina importància té? Tampoc no en té tanta, de tot el que podem
escriure, al cap i a la fi, ¿què és el que en té? ... ”
