“No és pas evitant
l’acció
que hom es
deslliura d’actuar,
ni tan sols per un
moment
es pot deixar de
fer quelcom”
Bhagavadgita, Cant
Tercer
Estem condemnats a actuar i serem
jutjats pel què fem no pel què pensem. Em recorda l’eslògan de la campanya del
PSC, crec que en l’època de Montilla: “Fets i no paraules”
L’obra que La Perla 29 va
presentar fa uns mesos a la Biblioteca de Catalunya, en un teatre despullat
d’artificis és un conte explicat a adults a la vora del foc. Està farcit de
missatges com si d’una gran paràbola es tractés.
Virata és un gran guerrer que en
una acció de guerra mata al seu germà sense saber-ho. Aquest fet l’interpreta
com un senyal i abandona les armes: “La violència és enemiga de la
justícia... deixa’m viure la meva vida com un home just” demana al rei. I
aquest l’anomena el seu jutge suprem.
“Els homes el respectaven”.
Consideraven que les seves sentències eren justes. De ser “el llamp de
l’Espasa” va passar a ser “La Font de la Justícia”
Els ulls del germà etern, són els
ulls del seu germà mort que el perseguiran per sempre més al llarg de tota la
seva vida i a qui veu en totes les mirades dels que pateixen i dels desvalguts.
“... Tan sols qui ha patit pot
mesurar el sofriment” ... “Tan sols pot ser just aquell qui no pren part
en el destí i en l’obra de ningú, aquell qui viu sol” Però realment és
així? És això possible? Qualsevol cosa que fem és acció i tota acció té les
seves conseqüències. No-fer res també és acció.
Deixa de ser jutge i es
converteix en conseller. Dona bons consells a qui li demana. És “el Camp del Bon Consell”
Però donar consells també li
comporta mala consciència. “No vull retenir el destí de cap ésser viu,
perquè qui forja destins cau en la culpa”...
“Tota possessió es basa en el
poder sigui d’homes o d’animals o de sofertes terres. Si ets amo, has de
dominar: qui posseeix està lligat al destí dels altres homes...” Decideix abandonar-ho
tot i anar a viure sol en una clariana al mig del bosc on es construeix una
humil cabana amb les seves pròpies mans.
 |
| Roses, maig 2010 |
“La saviesa del solitari és
diferent de la del món, la llei de la contemplació és diferent de la de l’acció”.
Ara és conegut com “L’Estrella de la Solitud”
Però resulta que “també la
inactivitat és una mena d’activitat”... Tant si fem com si no fem els
nostres actes tenen conseqüències que no podem defugir de cap de les maneres.
Finalment conclou que “no vull
disposar més del meu lliure albir. Perquè l’home lliure no és lliure i qui no
fa res també és culpable. Només qui serveix és lliure, aquell qui dona la seva
voluntat a un altre i dedica la seva força a una obra, sense fer preguntes.
Només la meitat de l’acció és obra nostra: el començament i el final; la causa
i l’efecte; són cosa dels déus. Allibera’m de la meva voluntat, perquè voler és
confusió i servir és saviesa”
Simplement una petita narració
convertida en obra de teatre que fa pensar. Llegiu-la i penseu encara que no
arribeu a cap conclusió.
STEFAN ZWEIG
Els ulls del germà
etern
Quaderns Crema, 2002;
65 pàgines
Traducció de Joan
Fontcuberta
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada