Encerrados con un solo juguete

Juan Marsé és dels primers escriptors dels que vaig llegir l'obra complerta. Era a finals dels 70 o principis dels 80. Des d’aleshores vaig seguir llegint el que va anar publicant. No recordo quina va ser la meva primera lectura, però ben aviat vaig decidir començar per la seva obra prima i seguir l’ordre cronològic. Fa poc va caure a les meves mans la seva primera novel·la i m’ha vingut de gust tornar-la a llegir. En servava un bon record d’aquella lectura i haig de dir que m’ha agradat de nou.

Barcelona 1949

“Su rostro, ladeado sobre la almohada, se volvió bruscamente hasta el techo. Los labios ya no estaban prietos y sin color como un momento antes, sujetos a la costumbre muscular de un largo mal sueño. Una mano rígida y semicerrada, como dispuesta a cazar una mosca, asomó entre las sábanas, cargada de sueño y de torpeza. Empezó a despertar”

El que diu això és Andrés. Parla de Tina, la seva novia de 19 anys. “Todo empezó aquel domingo por la mañana, el verano último… Sí, fue a partir de aquel domingo en la playa…” Abans de ser novia d’Andrés, ho va ser de Martín. La relació dels dos amb Martín és tèrbola. La mare també hi juga el seu paper. Tots volen i no volen o simplement no s’acaben d’atrevir, reprimeixen els seus desitjos. La relació que mantenen Tina i Andrés la podem qualificar si més no d’estranya.

Tina és una noia que viu amb la seva mare i dos germans en una petita torre amb jardí. El seu pare fa anys que va marxar a Brasil amb la promesa de que més tard es reunirien amb ell. Havia fugit primer a França. Els hi envia diners, però darrerament es retarda sovint. La mare està malalta.

Andrés, un noi que fa poc ha deixat de treballar en un taller de joiera. Viu amb la mare i una germana seva que està promesa. Al pare el van matar, només començar la guerra davant d’una església que no volia que cremessin.

Tina fa vida a la seva habitació, una habitació de dos llits on també dorm la mare, una habitació com la que surt a la foto de la portada. Es passa el dia escoltant música de la ràdio i llegint revistes. A part d’Andrés té altres pretendents.

Andrés no està pràcticament mai a casa seva. Vaga pels carrers i sobretot pels bars, i també passa moltes hores a la casa de Tina. “Me gusta estar allí, mirar lo que hacen, espiarles, en casa de Tina siempre pasa algo. Hay como un peligro, ¿me entiendes? No sé, allí se vive…” Andrés se sent atret per Tina i tot el que passa en aquella casa, però té dubtes, molts dubtes.

Sobre Andrés diu: “Estaba todo el día como distraído, ausente, masticando una rabia y una impotencia”

I la parella, Tina i Andrés, “por un instante tuvieron confusa conciencia de la ciudad que existía y vivía su vida independiente, al margen de ellos”. Les ciutats i els pobles sempre viuen la seva vida independent de nosaltres.

I seguint amb la parella “donde estaba realmente su impaciencia, era en sus cuerpos”… “Tina echó los brazos al cuello de Andrés, y de nuevo se sintió pequeña y frágil al notar las manos de él acariciando su espalda, de nuevo tuvo conciencia de un cierto desamparo cuya causa no habría sabido explicar”

I els diumenges a la tarda... “estuvimos así un rato… como si una certeza misteriosa y casual les mantuviera rígidos en medio de toda una ruina de incertidumbres y desengaños dominicales… nuevamente la ciudad era una chata pintura de fotógrafo ambulante, un decorado de charlatán. La tarde era densa, grávida y desapacible bajo una masa oscura de nubes… las calles estaban allí desiertas en esa hora de domingo…”

Tina vol marxar a Brasil a viure amb el seu pare i li explica a Andrés: “Te lo he contado todo porque quiero que tú también tengas confianza en un futuro mejor para mí, ¿entiendes? Necesito que tú también lo creas y lo desees”

“¡Y pensar que todo fue por culpa de papá y la asquerosa, la mil veces maldita guerra!” La guerra civil recent i sempre present encara que no se’n parli. La vida és sòrdida i gris.

“En la habitación se había hecho un silencio cuadrado, sólido, como un bloque de hielo que la ocupara toda y les tuviera inmovilizados”

“Abrazados aún, volvieron los rostros al jardín, al frágil pavimento y a los tres escalones de ladrillo rojo quebrándose despectivamente junto con la barandilla y los tiestos abiertos en un costado, soltando tierra como de una herida. El aire se había detenido. De la luz, aquella luz de última hora de la tarde, cárdena, mustia de color como una rosa blanca aplastada ayer, ya no quedaba ahora más que su fino rastro replegándose en el pálido cielo”. És una generació sense futur, sense perspectives, segurament així era la vida d’aquella Barcelona de finals dels anys 40 que tan bé coneixia Marsé.

Qui és aquesta joguina? Sempre havia pensat que aquesta joguina era Tina, però també podria ser l’esperança de molta gent que vivia aquell temps i que pensava que la sortida de la vida estava fora i depenia d’un cop de sort de més enllà de l’oceà, però que gairebé mai va arribar. Una mica el famós mite “del tiet a Amèrica”

JUAN MARSÉ

Encerrados con un solo juguete

Seix Barral, 1978 (primera edición 1960) 261 pàgines.