“Segur que heu vist algun cop, de nit, com vola una falena, grossa o menuda, amb aquell estil irregular, atreta per la llum d’un fanal. A la pobra papallona nocturna li poden passar dues coses: o s’allunya perquè algun moviment la distreu i salva la vida o bé s’acosta al fanal i comença a fer voltes, posseïda pel frenesí, en una trajectòria helicoidal que s’accelera com més s’acosta a la bombeta o a la flama i quan la toca, queda rostida immediatament. Una mena d’autosacrifici al déu de la flama”
Catllaràs, juny del 2013
Ismael és el protagonista ... “va néixer el dia més fred de l’any”. La seva mare va morir quan ell tenia 9 anys. El seu pare va embogir quan s’iniciava la seva adolescència i ell va entrar en un pis protegit.
Acaba de professor d’institut i donant classes de llengua. Viu sol. ... “I els anys s’escolaven sense fer soroll. I, més sol que la una, tornava a casa, llegia, mal dormia i veia com el temps s’escolava sense esforç i ell sense il·lusions. El país es transformava i la gent també; però ell continuava essent un llop solitari”
Per casualitat es troba amb la Leo, una dependenta d’una merceria amb qui havia jugat de petit en el replà de l’escala i es comencen a veure.
Un dia que anava a comprar el pa, s’atura un cotxe conduït pel Tomeu, un ex-alumne que el convida a pujar... “I ell, imbècil del cul, va pujar al cotxe, sense pensar més en el pa. I aquí va començar tot”
Es desperta al llit d’un hospital. Tot son preguntes que no sap respondre. No sap que ha passat, ni com hi ha arribat. “Estava molt atabalat. Molt. I desorientat. Com si caminés per la corda fluixa.”... “Tenia por perquè qui no té un relat coherent és sospitós. I allò que mig recordava no podia explicar-ho a ningú... Des que havia recuperat el coneixement a l’hospital tenia aquesta por de fer un pas en fals.”
Comença a sospitar. “El lloc on estava hospitalitzat no era cap hospital sinó una mena de magatzem”. I s’escapa, però li entren els dubtes. “Com és que han deixat que m’escapés de l’hospital?”
Intenta refer el que ha passat, fer memòria. “Va pensar en tot el que havia viscut aquells dies i feia esforços per no pensar què havia passat amb la senyora elegant, i el Tomeu fet una fúria i jo dient Tomeu que la mataràs i tot això de mal recordar”... i .... “jo només havia sortir a comprar el pa”
Hi ha un personatge molt i molt especial, el godallet, una cria de senglar que veu tot el que passa al seu voltant amb uns ulls ben especials. Els seus pensaments són deliciosos. Com és natural, no entén res del món tan complicat que li ha tocat viure, a més a més,... “quan em poso a rumiar mentre camino pel bosc em passa que acabo descobrint paratges desconeguts i em falta Déu i ajuda per orientar-me”
Ningú no el creuria. Un assassinat, un accident inexplicable, una desaparició durant dies...
“Va baixar l’escala amb una sensació de poder començar un ordre impossible en la seva vida desordenada. Ja era fosc.”... “No es poder estar de dir a mitja veu in girum nocte et consumimur igni. Ho va recitar com si fos el prec d’un monjo. No podia saber que era el final de la història. I de la seva vida”
“No va poder evitar de fixar-se en les falenes que rondaven el fanal, assedegades de llum, capaces de deixar-se rostir per poder abraçar la llum, com aquells que abracen amors impossibles que fan mal i destrucció”
“Donem voltes a la nit i serem consumits pel foc. Encara que no ho volíem”
El Jaume Cabré ens té acostumats a llibres gruixuts, en canvi, aquest volum té poques pàgines. De ben segur que no és de les seves millors obres, però no deixa de ser un llibre seu ple de girs i en el que poc a poc anem descobrint el que ha passat i com el protagonista principal fa com les falenes i s’acosta a la llum del fanal.
JAUME CABRÉ
Consumits pel foc
Ed. Proa, 2021; 183 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada