Fa molt de temps que es parla del futur del català i es poden llegir opinions divergents al respecte encara que darrerament diria que la major part es decanten per veure un futur més aviat negre. L’objectiu d’aquest llibre és aixecar la veu d’alarma i posar dades sobre la taula.
El català és una del “40% de les llengües del món que són en la fase primària de l’extinció” i està en un territori en que és una llengua subordinada i en el que hi ha una llengua dominant. “En una societat on es parlen dues llengües, generalment, hi ha una llengua que s’acaba imposant a l’altra”... “La trista realitat és que es pot viure a Catalunya sense saber català”
El català es troba en una situació que ens ha de preocupar. Les dades que es publiquen darrerament indiquen que el seu ús quotidià està en franc retrocés.
“A mesura que la llengua va perdent parlants, hi ha menys possibilitats de parlar-la... És la manca d’ús d’una llengua el que l’empeny a la decadència i a la mort, potser poc a poc, però inexorablement si no s’hi fa res. La pèrdua relativa de parlants que comencen les converses en català (23,6%), és un símptoma prou clar de llengua en perill d’extinció”. En el cas dels joves, de 15 a 29 anys, el percentatge baixa fins el 16,3%.
Manifestació 12 de juny del 2010. Han passat 11 anys. ¿Aquests dos infants de la foto parlen només català ara que ja són joves o són dels que parlen castellà a les primeres de canvi?
Està clar que ens hem haurem de preocupar pel català, no? I començar a actuar abans no sigui massa tard.
El bilingüisme en que vivim des de fa molt de temps és una trampa. Els únic bilingües som els catalanoparlants, ja que tots parlem castellà. A la inversa no es compleix, no tots les castellanoparlants parlen català. Malgrat que a Catalunya es parlen més de 300 llengües “funcionem com si fóssim una societat bilingüe... Els catalans la bilingüitzem encara més cada vegada que parlem en castellà a algú que no coneixem. Això no fa sinó alimentar la llengua dominant i disminuir les possibilitats de les llengües subordinades”, com és el català.
“Avui hi ha aproximadament, un 10% d’altres llengües. Potser és poc encara, però és una situació inèdita. I és beneficiosa, perquè permet que disminueixi la pressió del castellà sobre el català. Aquest 10% de nouvinguts es pot decantar cap a una banda o cap a una altra. I això sí que depèn del comportament dels catalanoparlants. Segons com fem les coses, si els parlem a tots en castellà, farem que s’afegeixin al grup de castellanoparlants i això farà que torni a créixer la pressió sobre el català. Però que passi és a les nostres mans”
Un altre dels perills que amenaça al català és que aquest “es modifica tant per culpa de les interferències que acaba tenint més trets propis de la llengua dominant que no pas seus. És a dir, no canviem de llengua sinó que canviem la llengua que parlem i fem que cada vegada més s’acosti a la llengua dominant”
“La promoció del bilingüisme ens condemna. Sigui perquè canviem de llengua directament, sigui perquè van desapareixent les estructures que no són de la llengua dominant”
“El futur del català depèn tant dels qui el parlen, i que no cedeixin, com dels qui no el tenen com a llengua, però que cal que s’hi solidaritzin”. I això que potser fa uns anys havia passat amb els castellanoparlants que viuen a Catalunya, ara jo diria què passa a l’inrevés i observo una resistència a utilitzar el català per la seva part.
“S’han de crear les condicions perquè la gent opti pel català”... “Hi ha moltes feines de cara al públic que demanen coneixements de català, però a l’hora de la veritat el treballador de torn no sempre en sap, de català. I, quan no en sap, no passa res. Aquest és el problema: que no passa res. Senzillament, es tracta de fer complir la llei”
“No ens equivoquem, no és de mala educació parlar la nostra llengua, és de mala educació demanar als altres que no parlin la seva.”... “No em cansaré de recordar-ho: a vegades passa que hi ha qui cedeix per evitar el conflicte. Però per quin motiu has de cedir tu i no l’altre? Si l’altre t’entén, no has de cedir pas... La gent que fa l’esforç d’aprendre català ho agraeix, que li parlin en català”
“Cap poble no hi ha guanyat res pel fet d’abandonar la seva llengua. En canvi, molts hi ha perdut enormement pel fet d’haver-la abandonada. Quan desapareix una llengua, no desapareix només un mitjà de comunicació. Desapareix una forma de coneixement, una manera alternativa d’explicar la realitat. En alguns casos, fins i tot, la llengua va lligada a la supervivència de la comunitat”
“Avui dia sabem més català però el fem servir menys. Aquest és un símptoma clar de llengua en procés d’extinció... En el cas dels catalanoparlants inicials, és a dir, els qui han après a parlar amb el català, la gent parla menys català que no fa uns anys, i la gent jove el parla menys que els seus pares i avis quan eren joves.”
“Cada vegada és més freqüent trobar-se casos de nens que, malgrat que són catalanoparlants, parlen en castellà amb els amics... Hem de trobar la manera de revertir aquesta tendència, perquè els joves són el futur”
“L’última generació que ha tingut referents culturals en català, és la de Bola de Drac”... “Si l’oci dels joves és en castellà, el seu món referencial serà en castellà”. Falten referents adolescents que s’expressin en català. Estem perdent aquesta batalla, una de les més importants.
A més a més, “ningú es va preocupar de garantir que la llengua vehicular de l’ensenyament secundari fos el català. Tot allò que s’havia guanyat amb la immersió a primària es perdia en pocs mesos als instituts”. I això malauradament segueix passant sense que ningú digui, ni faci res. “Per què no passa res quan es fan classes en castellà?”
“Si us importa el futur del planeta i és per això que actueu per salvar la biodiversitat, també hauríeu d’actuar per salvar les llengües. Començant per la que teniu més a la vora, el futur de la qual és a les vostres mans. Ens ho hem d’exigir, com a societat conscient que no vol perdre la llengua. I si no la volem perdre, hem d’assumir que cal actuar”
“La recepta inevitable perquè el català pervisqui és: parlar-ho. I si ho diem, hem de ser conseqüents i fer-ho. No n’hi ha prou de dir que hem de parlar en català, sinó que ho hem de posar en pràctica a cada moment. Perquè a vegades, amb el nostre comportament lingüístic, desmentim aquesta idea”. Des de que vaig llegir el llibre em vaig fer el ferm propòsit de parlar català i només català. I malgrat tenir-ho molt clar, en diverses ocasions m’he passat al castellà d’una forma esfereïdora. Cal molta força de voluntat i molta conscienciació per no caure en la trampa. Tenim la mala costum de passar-nos al castellà a la més mínima.
“És important parlar en català en totes les circumstàncies, també quan ens pensem que l’interlocutor no ens entendrà. Parlar en castellà d’entrada redueix en bona part el nombre de converses que podrien fer-se en català. I una llengua que no es parla, ja sabem quin final li espera”... “Si algú parla en castellà, es respon en castellà, en comptes de mantenir-se en el català”
“Si nosaltres no preservem el català, no ho farà ningú. Això ho hem de tenir clar... La llengua, si no la salvem la gent, no la salvarà ningú”
“Més enllà de la importància de la oficialitat de la llengua, la millor manera que es mantingui viva, l’única, és fent-la servir”
“El problema principal és amb els catalanoparlants mateixos. I entre catalanoparlants, també. Però això també vol dir que la solució depèn en primer lloc, dels catalanoparlants. De tu, de nosaltres”.
“Fiquem-nos-ho al cap: si nosaltres no fem que la llengua es parli, no ho farà ningú... Hem de tenir clar que aquesta és la feina que hem de fer els catalanoparlants inevitablement... Si nosaltres no parlem català, no podem aspirar que els altres ho facin. Ens hi posem?”
CARME JUNYENT
El futur del català depèn de tu
La Campana, 2020, 140 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada