Quim Torra, com el seu antecessor no s’havia presentat per ser President, però unes circumstàncies que no s’havia d’haver donat mai el van convertit en el President de l’anterior legislatura. Segurament mai ho havia pensat, però encara menys s’havia pensat que hauria d’enfrontar-se a la pandèmia que encara patim en els moments més durs i més incerts de la mateixa.
“Quan el dia 15 de març vaig començar el confinament a la Casa dels Canonges, no era capaç d’imaginar la tragèdia que la pandèmia de la COVID representaria per al nostre país” Ningú ho podia pensar. Ha passat més d’un any i encara no sabem com en sortirem de tot plegat. Aquest llibre “és un dietari íntim que recull allò que vaig viure, veure i sentir. Vull insistir en aquest punt: és la meva percepció dels fets. I les opinions i judicis són només meus”. Explica el que va viure aquells dies tan des del punt de vista personal com des del punt de vista polític.
“Em noto irat, a punt de perdre els nervis constantment, amb una angoixa que m’enterboleix el pensament”. Passa per moments personals molt angoixants. “Al carrer del Bisbe el silenci és absolut, sembla com si el món s’hagués paralitzat, però és mentida: roda i roda, i demà ens portarà més notícies espantoses”
“Sento una solitud absoluta. És com una boira freda que t’embolcalla”. Realment estava molt sol.
“Una de les lliçons d’aquesta epidèmia és que el nostre món d’ahir ha canviat, i, segurament, en el món de demà res tornarà a ser igual. No treballarem de la mateixa manera, no ens reunirem de la mateixa manera”. Encara que volem tancar els ulls a la realitat han canviat més coses de les que creiem, encara que no tinc massa clar que acabi produint realment massa canvis. Caldrà esperar per saber-ho.
“De les poques coses que he après aquests anys és que els problemes no desapareixen, si de cas, es transformen. I l’única manera que no se t’enduguin per davant és fer-los front. Donar la cara. Sempre. Encara que sigui duríssim”. Això ho vaig aprendre al llarg dels meus anys de docent. Els problemes s’han de afrontar com més aviat millor. Si es deixa passar el temps sense fer res aquests es van fent més i més grans, i la possible solució també és més difícil i complexa.
En la darrera pàgina podem llegir que “aquest llibre s’envià a imprimir el dia 14 de febrer de 2021 mentre, a les urnes, es gestava una nova victòria de l’independentisme, que va superar, per primera vegada el 50% dels vots en unes eleccions al Parlament de Catalunya”. Aquest resultat tan desitjat no ha significat grans canvis en la gestió de la Generalitat de Catalunya. Aviat celebrarem el quart aniversari de l’1 d’octubre, i poc ens podíem pensar aquell dia, que després de 4 anys, encara estaríem com estem.
Quim Torra també explica com ha viscut amb decepció el seu pas per la presidència de la Generalitat: “Em passen pel cap imatges de les picabaralles permanents de tots contra tots. No estava preparat per a la crueltat de la política catalana. Potser tampoc tenia l’ambició ni la força que calen. Però jo em pensava que anàvem a fer la independència i no la guerra entre nosaltres... Per això, ara no puc més que sentir una gran decepció. Tenir l’oportunitat de presidir el país i no haver pogut avançar no haver estat capaç de saltar els obstacles que els uns i els altres anaven posant. Quina decepció!”
“Tot tenia sentit si haguéssim continuat la lluita, si de la presó i l’exili n’haguéssim volgut fer una palanca per a la revolta real. Però no ha estat així”. En aquests quatre anys hem desaprofitat moltes oportunitats per girar la truita del nostre costat.
“S’ha parlat que soc un president solitari... La meva ha estat una solitud volguda, gairebé desesperadament promoguda per mi mateix, per allunyar-me de tot allò que jo pensava que era un engany al mandat del Primer d’Octubre... He comptat amb poques amistats entre la classe política. I malgrat això, m’he sentit molt acompanyat per la gent en tot moment”
“No entendré mai com l’octubre del 2017 estava ell (Roger Torrent) i tants d’altres disposats a tot i ara no estan disposats a res. Per què? S’ho creien o no s’ho creien? Estaven disposats a fer el que ens deien?” Son preguntes que jo també m’he fet i que com més passa més penso que van anar més lluny dels que ells volien sota l’empenta de la gent, i que fa massa temps que el seu objectiu és congelar aquelles aspiracions.
També opina sobre Espanya: “Espanya mai negociarà el dret d’autodeterminació de Catalunya. De fet, fa tan sols tres anys, l’independentisme ja va arribar unànimement a aquesta conclusió”. I si això ho sabem a què esperem?
El diumenge, 15 de març, primer dia de confinament i primera reunió de presidents autonòmics. Escriu referint-se a Pedro Sánchez: “Es va autoqualificar de “resistent”. Ho és. Però és una resistència freda, sense ànima, metàl·lica, com un autòmat. Avançar, sobreviure un dia més en el poder, encara que no se sàpiga ni perquè, ni amb qui ni cap a on”. No puc estar més d’acord.
Més endavant explica les inútils reunions de presidents autonòmics per videoconferència: “Pedro Sánchez ens contesta a tots, juga amb les paraules tot mentint i fa surf sobre les crítiques com un paraigua evita que et mullis” En altres paraules és un entabanador i actua com un encantador de serps i molts es deixen entabanar i encantar.
Una impressió que també vaig tenir com a ciutadà al llarg d’aquelles setmanes de confinament a casa quan arribava el cap de setmana i escoltava les notícies per la televisió o la radio: “Començo la meva intervenció denunciant un cop més la farsa d’aquestes reunions. De nou se’ns repeteix l’anunci que es va fer ahir. Som “el eco de los sábados”. Se’ns convida a participar, però totes les decisions ja estan preses. Se’ns parla de “coordinació i consens”. Tot és imposició, per, després, carregar la gestió i la responsabilitat als altres”
També opina sobre el seu equip de govern: “em decep el vicepresident, en totes les reunions té sempre un paper passiu, absent, sense intervenir-hi. Normalment, en cada reunió li acabo preguntant si té res a afegir. No passa mai” ¿Serà el tarannà dels dirigents de ERC? Em recorda el que Puigdemont explicava en el seu llibre de Junqueres a l’octubre del 2017.
“Senzillament, les confiances estan trencades... És impossible avançar enmig de les desconfiances que fa que ens destruïm els uns als altres”. Segurament mai han existit aquestes confiances i molts polítics han estat sempre mirant-se de reüll.
“La inexperiència de molts polítics en el món de la gestió empresarial. Molts no han treballar mai en una empresa o com a autònoms. Viuen dels sous públics des de fa molts anys. No saben gestionar crisis, saben gestionar paraules”. Els polítics professionals que tan sols aspiren a perpetuar-se en algun lloc que els doni un bon sou per seguir vivint és una epidèmia massa estesa entre la nostre classe política.
14 d’abril, un data ben significativa encara per a molts: “En costa dormir-me. Estic cansat però, pitjor encara, estic decebut. Decebut que tot sigui tan feixuc, que continuïn les ganivetades i deslleialtats mentre tenim el país en la situació gravíssima en què el tenim, decebut que el Govern espanyol hagi jugat amb la salut de tots i no hàgim pogut fer-hi res més que alçar la veu i buscar totes les escletxes possibles per restringir la mobilitat. Aquesta crisi ha despullat l’autonomia catalana. Va nua, la pobra. És insostenible. O som independents o la nació no sobreviurà. Les institucions, ferides de mort, deixen veure el cartró pedra que les embolicava. La degradació del Parlament ha estat immensa i el Govern senzillament no pot atendre les necessitats de la ciutadania. La qüestió és simple, hamletiana: ser o no ser. I per ser ens calen tots els recursos i tota la sobirania. Si no, senzillament, no som”. Està clar quin és el dilema. Si no es produeix un cop timó no anem enlloc.
I acaba el llibre amb unes paraules de Wordsworth: “... tanmateix ara tot és incert”. Ha passat més d’un any i tot continua tant incert o més que aleshores.
QUIM TORRA i PLA
Les hores greus. Dietari de Canonges
Símbol Editors, 2021; 306 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada