Dos mesos després ...

Fa dos mesos que començava tot. Gairebé no ens ho podíem ni creure. Era quelcom totalment inesperat. Els carrers van quedar buits i en silenci.

Ara respirem una mica perquè ja podem sortir de casa amb una mica de llibertat, una mena de llibertat condicional. Malgrat que en les poques converses que tinc tothom manifesta que ho veu per molt llarg, copso una sensació equivocada en l’ambient que tot això ja s’està acabant.  Però tot plegat s’està convertint en un mal son. La nostra vida avui és molt diferent de la que portàvem fa dos mesos, I estem molt lluny de recuperar-la. En molts moments no m’atreveixo massa a qualificar-ho de vida.

L’ésser humà és una espècie que s’adapta a tots els canvis i a totes les circumstàncies. Als carrers hi ha més moviment, però ni molt menys el tràfec i el soroll de fa dos mesos. Vivim sota la dictadura d’unes franges horàries que ens marquen quan podem fer esport i quan podem sortir. Encara hi ha molts comerços tancats. Al carrer la major part de les persones circula amb màscara. Quan ens creuem amb algú vigilem de fer-ho a una certa distància. Ens posem guants per comprar. De moment s’han acabat els cines, teatres, concerts, museus, .... Fer un viatge és impossible. Anar a la muntanya o participar en una cursa tampoc ho podem fer. Amb tots aquests sacrificis personals de cadascú de nosaltres hem alentit el nombre de contagis i morts de les primeres setmanes. De moment hem aconseguit sobreviure i poca cosa més.

En qualsevol moment o en qualsevol lloc es pot produir un rebrot i de nou caldrà fer passes enrere. La major part dels científics, per no dir tots, temen la tardor. Som conscients que el que vivim ara és un simple respir i poca cosa més.

Encara no hem recuperar la nostra vida d’abans i ens diuen que de moment no la podrem recuperar. Els governants s’han tornat en especialistes en crear un nou vocabulari i parlen d’una nova normalitat, que no ens expliquen com serà. Em preocupen molt les conseqüències que tindrà per la salut mental de moltes persones haver de viure d’aquesta manera sumades a les conseqüències econòmiques que ja són i encara seran més catastròfiques.

Ara tot són límits: d’horaris, d’espais, ... No fa pas tant els límits els posàvem nosaltres mateixos, el nostre estat físic o anímic i les nostres desitjos. Ara ens els imposen les Administracions, suposadament per protegir-nos, i els humans, poc avesats a complir amb uns límits ens els saltem, uns més que els altres. Escoltes moltes queixes sempre referint-se als altres que no compleixen, però de veritat, tots sou tan complidors?

En la vida d’ara no hi ha futur. No es pot fer cap tipus de pla més enllà d’avui o demà, com a molt una setmana. Començo a estar fart d’aquest tipus de vida amb limitacions per tot arreu i a tot hora. En definitiva no m’agrada gens aquesta no-vida que ens deixem imposar. I malauradament no veig cap llum al final del túnel.