Franco és més viu del que pensem

Va bé llegir llibres com aquest. Està clar que després de la neteja general dels desafectes al règim, aquesta va seguir al llarg de la fosca nit del franquisme. Però al mateix temps hi havia una bona part de la societat catalana que va celebrar el triomf del dictador i ja li estava bé el canvi i la vida grisa que va imposar. Molts catalans van viure molt bé al llarg de tots aquells anys. Aquesta és la raó fonamental per la que aquell règim es va allargar tant en el temps. Sense el suport social i les innumerables persones que ho controlaven tot des de tots els esglaons del poder, no s’hauria mantingut tant de temps.

Després de la seva esperada mort la transició no va fer net. Han passat els anys, potser massa anys, i els descendents d’aquests alts funcionaris de l’Estat que sempre han viscut molt bé es segueixen mantenint en el poder. Un percentatge molt alt dels ministres de la democràcia inclosos els ministres  socialistes pertanyen a aquestes famílies. L’endoll familiar i l’herència de càrrecs es produeix en tots els nivells i esferes del poder. Un exemple fàcil és el del Samarach fill que també està ben col·locat en el COI igual que el pare. Alguns càrrecs i els beneficis i avantatges que suposen estan reservats pels del sempre.

Fer un exercici de memòria de tot el que va passar és positiu. Fora bo organitzar una bona exposició per repensar i reflexionar sobre l’evolució en tots aquests anys, però és del tot innecessari per provocar aquesta reflexió desenterrar la imatge eqüestre del dictador. Ha quedat ben palès que no feia falta. Pensarem molt millor sense la seva vigilància. El volem enterrat i ben enterrat, però sense oblidar el nostre passat.

Foto de La Vanguardia