El moviment dels indignats ha estat tota una sorpresa. Fa temps que s'escoltaven veus per aquí i per allà de que el sistema democràtic no recollia les aspiracions de molta gent a la que no ens agrada gens el que està passant, però aquest segueix funcionant com si res sense fer cas de l'alta abstenció en les diferents convocatòries electorals ni del constant augment del vot en blanc.
Al principi de la crisi es parlava de la refundació del capitalisme. Però aquí es va quedar i s'ha continuat amb més del mateix. Simplement s'ha aplicat allò tan conegut de no vols caldo aquí en tens dues tasses. Les conseqüències de la crisi les paguen els de sempre, els més febles. Els més poderosos i els més rics continuen guanyant diners, encara que en alguns casos potser una mica menys que abans. Pobrets! Les diferències es van eixamplant.
De sobte sorgeix una gent que ocupa les places exigint un canvi de la situació i cercant noves formes d'incidir en la vida pública. Els mitjans de comunicació sempre amatents a l'espectacle mediàtic es fan ressò d'aquestes places on es reuneixen els acampats. Aviat farà un mes que dura tot això. És un moviment al menys diferent en el que es comencen a articular demandes.
És clar que no va tenir gran influència ni en els darrers resultats electorals ni en els pactes posteriors que han seguit el camí de sempre, on el més important és ocupar les butaques del poder, com més millor, i dedicar-se a criticar a l'adversari. Els polítics no en fan massa cas del que passa a les places. Segueixen ignorant als descontents i als indignats amb un sistema que promet moltes coses però que sempre segueix igual. Una de les demandes a les places és la reforma de la llei electoral, una promesa eterna que elecció rere elecció mai s'acaba de materialitzar.
Els sindicats instal·lats en la cultura de la subvenció se'ls miren per sobre l'espatlla i tampoc en fan massa cas.
És difícil la continuïtat d'aquest moviment sobre el que s'alcen les veus crítiques de la majoria dels "opinadors" professionals, però que són recolzats per alguns intel·lectuals de prestigi. No es poden eternitzar les acampades però el què fer no és fàcil. Els propers dies seran claus per entreveure el futur d'aquest moviment així com saber amb quin recolzament real compten. Si les properes propostes de mobilització no assoleixen un suport important al carrer restarà com: "mira que va passar al maig del 2011" "jo també hi era" o potser amb una simple record d'una celebració una mica folklòrica.
Ens seguirem queixant dels nostres polítics i del nostre sistema en les xerrades a la feina i a la taverna, però no haurà canviat res, tot seguirà igual.
Cal articular les queixes en propostes i tractar d'influir en el sistema per tal que es produeixi el canvi. Podrà aquesta indignació que manifesten amb vehemència aportar aquests canvis que tan necessitem per tal que un altre món sigui possible ? Tan de bo.
Al principi de la crisi es parlava de la refundació del capitalisme. Però aquí es va quedar i s'ha continuat amb més del mateix. Simplement s'ha aplicat allò tan conegut de no vols caldo aquí en tens dues tasses. Les conseqüències de la crisi les paguen els de sempre, els més febles. Els més poderosos i els més rics continuen guanyant diners, encara que en alguns casos potser una mica menys que abans. Pobrets! Les diferències es van eixamplant.
De sobte sorgeix una gent que ocupa les places exigint un canvi de la situació i cercant noves formes d'incidir en la vida pública. Els mitjans de comunicació sempre amatents a l'espectacle mediàtic es fan ressò d'aquestes places on es reuneixen els acampats. Aviat farà un mes que dura tot això. És un moviment al menys diferent en el que es comencen a articular demandes.
És clar que no va tenir gran influència ni en els darrers resultats electorals ni en els pactes posteriors que han seguit el camí de sempre, on el més important és ocupar les butaques del poder, com més millor, i dedicar-se a criticar a l'adversari. Els polítics no en fan massa cas del que passa a les places. Segueixen ignorant als descontents i als indignats amb un sistema que promet moltes coses però que sempre segueix igual. Una de les demandes a les places és la reforma de la llei electoral, una promesa eterna que elecció rere elecció mai s'acaba de materialitzar.
Els sindicats instal·lats en la cultura de la subvenció se'ls miren per sobre l'espatlla i tampoc en fan massa cas.
És difícil la continuïtat d'aquest moviment sobre el que s'alcen les veus crítiques de la majoria dels "opinadors" professionals, però que són recolzats per alguns intel·lectuals de prestigi. No es poden eternitzar les acampades però el què fer no és fàcil. Els propers dies seran claus per entreveure el futur d'aquest moviment així com saber amb quin recolzament real compten. Si les properes propostes de mobilització no assoleixen un suport important al carrer restarà com: "mira que va passar al maig del 2011" "jo també hi era" o potser amb una simple record d'una celebració una mica folklòrica.
Ens seguirem queixant dels nostres polítics i del nostre sistema en les xerrades a la feina i a la taverna, però no haurà canviat res, tot seguirà igual.
Cal articular les queixes en propostes i tractar d'influir en el sistema per tal que es produeixi el canvi. Podrà aquesta indignació que manifesten amb vehemència aportar aquests canvis que tan necessitem per tal que un altre món sigui possible ? Tan de bo.
Les acampades es manifesten a la xarxa:
Algunes opinions:
3 comentaris:
M'ha agradat molt llegir la teva visió acurada i assenyada, lluny de crítiques acerades -sovint sense arguments- i a l'altra banda, lluny de triomfalismes
La protesta també ha trobat un difícil "adversari" més enllà del món polític: la por al canvi, mostrada per una gran part de la població
Salutacions
Si bé també em va sorprendre aquest moviment, i vaig pensar que ja era hora que la gent sortís al carrer, no sé si tindrà continuïtat o si serà la llabor d'alguna cosa. El que crec que està clar és que des dels poders i també des dels mitjans, faran el que calgui perquè tot això vagi quedant diluït, fins que ja no en quedi ni una engruna del seu rastre.
També tinc curiositat per saber qui ha batejat a aquest moviment amb el nom dels "indignats", suposo que té a veure amb el títol del llibre "indigneu-vos", però cada vegada que sento aquest nom per algun mitjà, la sensació que em provoca és negativa i potser aquesta sigui també una forma ben estudiada que té el sistema, per classificar i agrupar sóta aquest nom a aquells que participen de les manifestacions per demanar una societat més justa.
He sentit opinions en to despectiu vers als manifestants, provinents d'algú que no hauria d'estar gaire satisfet de la seva situació actual. Per això la meva reflexió de com s'està "gestionant" tot això des de les "altes esferes".
A veure com continua tot plegat, però ja es comença dibuixar el nou paradigma polaritzat, on són molts els endeutats fins al coll que cada han de deixar de pagar, i els altres que ténen molt. Però aquest forat negre acabarà per absorbir a tota la classe mitjana, fins i tot als que no s'han endeutat?
En definitiva, tot plegat és molt cruel, molt cruel.
XeviX i Luigi, a mi aquest moviment em va agafar per total sorpresa. Vaig estar tota una setmana de colònies aïllat del món i de les notícies i quan retorno a casa les primeres notícies que llegeixo són sobre el moviment.
Primer del tot em va il·lusionar: al menys es bellugava quelcom en una societat que tot semblava aturat i on tothom semblava conformat i instal·lat i s'intenta cercar la forma de passar de la simple queixa a la acció.
Cal vigilar que el moviment no sigui instrumentalitzat. Caldrà seguir de a prop com evoluciona tot plegat.
Publica un comentari a l'entrada