- Sens dubte. Passem mitja vida imaginant i anhelant el futur; l'altra mitja, recordant el passat.
- Imaginar o recordar, heus ací el dilema.
- També el record crea. En tot cas, ambdós exercicis superen la realitat. Mentre complia les fantasies no me'n delectava tant com abans o després de complir-les. La imaginació i la memòria filtren, condensen. La realitat, en canvi, és disgressiva, i està plena d'inconvenients superflus: qüestions de mecànica, de comunicació ... Tot acte guanya en la prefiguració o en el record.
- No obstant això, vostè tornaria a començar.
- Ara mateix. Sense experiències, no hi ha records. Cal viure amb intensitat, no sols pel goig efímer, sinó per acumular grans records, inversió de futur. És que puc, tornar a començar?
També jo visc en dissidència dels costums i comportament del veïnat, i alimente fama de misantrop, de maniós, d'esquerp. La gent no accepta les llibertats dels altres, per minses que siguen; no tolera l'individu escindit del ramat.
Aquest matí he escoltat el doble Irish Tour 74 de Rory Gallagher,
un dels guitarristes que sempre m'ha agradat. Vaig tenir la sort de
poder-lo veure dues vegades en la decada dels 70, des de les primeres
files i en guardo un gran record d'aquelles actuacions plenes d'energia i
amb cap concesió a la galeria simplement rhythm and blues i rock del
més pur i simple, amb quatre músics i quatre llums sobre l'escenari i
res més. Malgrat ser considerat per molts un ilustre secundari, pel meu
gust ha estat dels millors, i amb influència amb molts altres
guitarristes. Irlanda és terra de grans músics.
Aquí us deixo un
mostre d'aquella gira del 1974 que també va passar per Barcelona en un
temps en el que la mitjana de concerts era d'un al mes.
He viscut sempre perdut dins d'una jungla d'interrogants, sense tocar
parets, orfe de certeses. Sempre he triat camins abruptes. Camins
ignots amb destinació ignota. Avance quan no sé on vaig. No sé mai on
vaig. Cada matí comence una pel·lícula de què ignore la fi.
Influenciat per la lectura del bloc Melòcalia de l'amic Luigi, aquest matí li ha tocat el torn a Bob Dylan. He revisat tres dels seus vinils: Blonde on Blonde (1966), Before the flood (1974) i Desiré (1976).
Entre
tots els seus temes he escollit aquest Just like a woman, probablement
un dels que he escoltat més vegades. Quantes hauran estat ?
Tenim gairebé totes les places de Sabadell potes enlaire en obres degut al famós pla de Zapatero, fins i tot places que els veïns i veïnes consideraven que estaven bé i que tampoc feia pas tant que s'havien remodelat estan d'obres. La pregunta que ens fem és no es podien aprofitar aquests diners per realitzar altres obres que segurament feien més falta ? Quins són els criteris que s'han seguit per tal de decidir que s'arreglava i que no ?
Ahir parlava d'això mateix el Vicenç Partal en el seu bloc Mails per Hipàtia i comparteix la opinió. Algunes d'aquestes obres són difícils de justificar. Sembla que es tracta simplement de gastar per gastar. Com que sobren els diners.
A tot això cal afegir els grans cartells de propaganda que presideixen totes aquestes obres per tal que tots els ciutadans tinguem coneixement de qui és el nostre gran benefactor. No són aquests cartells un gran malbaratament ? Són necessaris ? Quin cost tenen ?
Fa uns dies l'amic Miquel Pucurull conegut entre els corredors populars per Pucu va publicar en un dels fils del fòrum de corredors.cat les conclusions d'un estudi realitzat per La Caixa sobre hàbits dels espanyols en pràctica esportiva:
- Només 4 de cada 10 espanyols fan exercici físic (36%), i tan sols 2 de cada 10 en fan amb freqüència (3 vegades o més a la setmana). És un dels percentatges més baixos d’Europa.
- La manca de temps, el desinterès, la feina i les càrregues familiars són les raons esgrimides per la meitat dels ciutadans per justificar la inactivitat.
- No tenir feina, ser mestressa de casa o una persona gran, divorciada, separada o vídua, juntament amb no haver practicat esport en la primera etapa de la vida, són factors que contribueixen a una vida sedentària. La dedicació a l’esport augmenta amb el nivell d’estudis, de qualificació laboral i d’ingressos. Entre els que fan exercici físic, la majoria té estudis de segon grau (57,4%) y uns ingressos superiors als mil euros al mes (51,6%). - Els joves són el grup de població que fa més esport, però quan l’educació física deixa de ser obligatòria a les escoles, a partir dels 16 anys i fins als 34, el percentatge es redueix al 52%. Les causes: el foment insuficient d’aquest àmbit, les noves tendències de lleure i la pressió del mercat laboral.
- Els experts reivindiquen la necessitat de fomentar l’esport per frenar la tendència a l’alça dels índexs d’obesitat –que l’última dècada s’han triplicat a Espanya i ja consumeixen el 7% de la inversió del Govern en sanitat– i de les malalties cardiovasculars, que provoquen prop de 130.000 morts l’any.
Les dades són d'alguna forma sorprenents quan diumenge darrera diumenge les curses que es fan arreu del territori estan plenes de participants i de fet en moltes d'elles hom ha d'anar en compte per no quedar-se fora ja que tanquen inscripcions amb molts dies d'antelació.
També darrerament he observat gent que practica més d'un esport. És un multipesportista que tan el pots trobar en curses atlètiques, en algun esport col·lectiu, esquiant, fent triatló, etc. Suposo que el que passa és que per una banda tenim gent molt enganxada a l'esport, en algun cas fins i tot segurament en excés i persones que no fan res de res, ni tan sols pujar les escales o anar a la feina tot caminant i que es passen el dia asseguts al cotxe, a la feina i al sofà de casa.
Està per veure com evolucionaran les noves generacions amb tant d'oci sedentari i de pantalla que tenen a l'abast. Si aquest no s'enganxen a fer alguna mena d'esport, sigui el sigui, i no s'enganxen a l'hàbit de la realització d'un mínim d'activitat física regular acabarem criant una societat de “gruixuts” poc saludables i amb uns alts costos socials.
Més d'una vegada he escoltat als meus pares, sobre tot, al meu pare parlar del cotxe fantasma. Un cotxe negre que cada cop que apareixia pel poble era per agafar a algú, que al dia següent apareixia mort en alguna cuneta o a dalt el famós revolt de la Trona. El meu avi també va estar dins del cotxe fantasma, però va tenir sort i va salvar la pell. Buscaven a un músic i la casa dels meus avis era coneguda al poble com a Can Music, ningú recorda exactament per quina raó, ja que a la família no hi havia hagut mai cap músic, però aquesta coincidència va estar a punt de ser fatal. Havia estat denunciat per un pagès i el meu avi insistia que no era possible ja que eren amics amb aquest pagès. Va aconseguir que el portessin fins la casa d'aquell pagès i allà es va desfer l'embolic.
Aquest llibre m'ha tornat al cap tot això que jo he escoltat més d'una vegada en boca del meu pare. La por que al poble hi havia cada cop que apareixia el cotxe fantasma, ja que la seva aparició significava sempre la mort d'algú, fruit sempre d'una macabre loteria sense cap tipus de lògica.
La lectura d'aquest llibre m'ha recordat en certa mesura a Soldados de Salamina, també una història de la guerra civil. No és una novel·la com aquell però tampoc és un llibre d'història. És un periodista que ens explica com va esbrinar alguns fets ocorreguts en el seu poble a l'inici de la guerra civil i el paper que hi van jugar alguns dels seus protagonistes.
És llegeix ràpid, s'avança amb ganes de saber quins són els camins que a poc a poc portaran al periodista a descobrir noves dades d'aquest Òmnibus de la mort i el Fresquet l'home que el manava. Després de tants anys i malgrat que la major part del protagonistes d'aquelles històries sanguinàries estan morts encara hi ha por a explicar i a saber el que va passar. I de fet moltes seguiran ocultes, ja que no sembla que hi hagi massa interès per esbrinar realment el que va passar. Llibres com aquest ajuden a descobrir petites parts de aquesta nostra història tan recent.
Aquest matí han tornat a sonar els meus vinils en el vell "tocata". Avui ha estat el torn d'un dels més grans, Jimi Hendrix, en concret els dos darrers àlbums que va publicar quan encara era viu Electric Ladyland i Band of Gypsys.
Dissabte per dormir sense tenir que escoltar el despertador, passejar i llegir el diari al bar davant un cafè amb llet, posar una mica d'ordre al pis, llegir una bona estona acomponyat per la música dels vells vinils:
Greenslade, un grup poc conegut que va visitar sovint Barcelona als anys 70.
Segons una llegenda antiga, l'infant en el ventre de la mare ho sap
tot, coneix i entén fins els últims i més amagats secrets de l'univers.
Quant
surt del ventre de la mare, savi de tot, i pot veure finalment el món i
pot parlar en veu alta, voldria explicar a tothom allò que sap. Però
immediatament ve a veure'l un àngel, l'àngel del silenci, que li posa el
dit damunt de la boca, com un segell, li xiuxiueja un xssst! i fa que
tot se li oblidi.
Tots tenim damunt del llavi el senyal d'aquest dit de l'àngel, que ens va prémer la boca per tal de fer-nos oblidar.
Alguns,
aquells en què el desig de parlar era més gran, els més xerraires de
tot, tenen també un senyal a la barbeta: l'àngel hagué de prémer més
fort i més estona per imposar-los el silenci.
Des d'aleshores, tota la nostra vida és un intent de recordar allò que ja sabíem i que l'àngel del silencia ens va fer oblidar.
Llavors,
tot allò que al llarg d'aquesta vida aconseguim saber i entendre seria
una victòria nostra contra l'oblit imposat; tot allò que aconseguim dir
serà la nostra victòria contra el primer silenci.
De nou una guerra mediàtica, una guerra que seguim el seu dia a dia pels mitjans de comunicació. És evident que no és l'únic lloc en guerra del món, però és el que els mitjans ens fan ara més evident. Si s'allarga en el temps, ja no serà tan notícia i deixarà d'encapçalar els diaris, excepte quan es produeixi algun fet important.
És un territori maleït, en constant conflicte al llarg de tota la seva història i de nou s'omple de sang i de morts innocents. Des dels temps bíblics, passant per les croades de l'Edat Mitjana, les diferents colonitzacions que ha sofert al llarg de la història ha estat un territori disputat. És el lloc sagrat de tres de les grans religions del planeta, i tothom en vol la seva propietat en exclusivitat.
Les imatges dels diaris d'aquests dies són esfereïdores. Sobre tot em trasbalsen les mirades perdudes, de ràbia, de impotència, de desesperació, i penso: això és el conte de mai acabar. Són fets que generen odi i l'odi engendra violència ja sigui per més tard o més aviat.
És un conflicte enrevessat que fa massa temps que dura, que té unes arrels històriques profundes i que dóna la impressió que estem condemnats a viure amb ell per sempre. No té solució o no es vol trobar la solució ?
Els nostres polítics, els polítics del països desenvolupats només fan declaracions. Diuen estar preocupats. Però realment no poden fer res per aturar-ho ? Fan tot el que poden ? I nosaltres ciutadans de a peu, podem fer alguna cosa ?
Amb la llei d'amnistia de finals dels any 70 ens van enganyar. Després de moltes manifestacions amb el crit de Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia, al final els presos polítics van sortir de la presó. Però ningú ens va explicar que aquella llei també incloïa els delictes que els addictes al règim havien comès en els llargs i foscos anys de la dictadura. I ara quan molts anys després s'intenta furgar en la història i demanar justícia resulta que no és possible ja que aquells delictes van estar amnistiats amb aquella llei o això diuen. Quin engany! Em sento enganyat i estafat.
El superjutge Garzón inicia unes diligències judicials per després acabar concloent que no són de la seva incumbència i que no hi pot fer res ja que resulta que el General Franco està mort. Què no ho sabia abans ? Tan ignorant és aquest senyor ? Si no fos un tema tan seriós seria per riure.
Franco i tota la seva camarilla d'assassins no poden ser jutjats mentre que el President Companys i molts d'altres continuen sent oficialment culpables i els seus judicis no són i no poden ser revisats. És clar ells van ser amnistiats per la llei d'amnistia i Companys i els altres no? No ho entenc.
Jo us conjuro, germans meus, sigueu fidels a la terra i no creieu a qui us parlen d'esperances sobreterrenals! Són emmetzinadors, ho sàpiguen o no.
Són menyspreadors de la vida, són moribunds i estan ells també emmetzinats, la terra està cansada d'ells: Tant de bo desapareguin!
En altre temps el delicte contra Déu era el màxim delicte, però Déu ha mort i amb Ell han mort també aquests delinqüents. Ara el més horrible és delinquir contra la terra ....!
Qui no recorda aquest títol emblemàtic dels Supertramp ? Mai ha estat un dels meus grups favorits, però s'ha de reconèixer que tenen algunes melodies emblemàtiques.
Després de setmanes i mesos en que els nostres dirigents polítics tractessin de falsejar la realitat ara tots reconeixen l'evidència: hem entrat en un període de crisi econòmica que serà llarg i profund. Això últim encara no ho volen reconèixer, però ja ens podem començar a preparar per la que ens espera.
El sistema econòmic sobre el que sobrevivim és un sistema construït sobre bases falses i no ens ha d'estranyar que en molts moments caigui en crisi. Està basat en l'engany i en el creixement indefinit, insostenible i innecessari, amb un crèdit a sobre l'altre que en algun moment ha de fer fallida. Ni la societat en general, ni els particulars podem viure en un endeutament infinit i inacabable. Potser ja ha arribat l'hora que aquest edifici construït sobre fonaments falsos caigui d'una vegada i construïm un altre més sòlid.
Tot són alarmes i recerca de formes per apuntalar l'edifici i que no caigui. Però on estan els responsables ? On estan els que s'han enriquit a base de “delinquir”, guanyant milions de diners a costa dels demés ? No són aquests els que han de pagar les seves errades ? Però aquests, pobrets ells, es beneficiaran de totes les ajudes, perquè se suposa que són els motors de l'economia i de les nostres vides i que sense ells no podríem viure.
Ja fa temps que es veia venir que aquest creixement desmesurat no podia continuar fins a l'infinit, però ningú hi posava aturador. Alguns guanyaven molts diners i estaven ben contents amb les seves fortunes aconseguides a costa dels demés.
En moments en que es podien començar a fer coses per evitar el desastre ningú hi volia pensar. Estaven massa ocupats fent recompte dels seus guanys. Però ara tot són urgències. Per què ens animàvem a subscriure plans de pensions amb els que després hi perdríem diners ? Per què no s'incentivaven les hipoteques a interès fix en lloc de les d'interès variable ?
I què hi te a veure amb aquesta crisi la guerra de l'Irac ? De fet els dos països més afectats i per on comença la crisi en són els dos principals instigadors d'aquella guerra. Fa pensar malament, però gairebé ningú piula al respecte.
Potser tot és més simple i com afirmava aquesta setmana el Papa Benet XVI les societats cada cop menys creients seran castigades per Déu.
Però també pot ser una oportunitat per agafar-se amb seriositat les teories del decreixement, possiblement la única sortida viable a tot el que està passant, però sembla que no anirem per aquest camí, perquè deixar de créixer pot ser terrible per els que només tenen com interès acumular guanys passi el que passi a la resta dels éssers humans. Sembla que no n'aprendrem mai, no rectificarem i seguirem caient en els mateixos errors.
¿Con qué criterio la memoria selecciona los rasgos que han de sobrevivir y representar todo cuanto en su tiempo fue completo y real? ¿Elimina quizá, destruye sin escrúpulos lo que el conocimiento no logra amar o comprender? ¿O es al revés, y sólo tiende a perdurar lo que una vez nos asombró y, en cierto modo, sigue siendo para nosotros un enigma?
Gentes así, gentes de paso, yo he conocido a muchas en la vida. A todos nos ocurre. Gente que llega, levanta su tinglado junto al nuestro, iniciamos una relación donde no faltan los planes, las promesas, la presunción de un futuro común, se traban nuestros días en un único nudo de aconteceres, y luego de pronto uno de los dos desaparece para siempre arrastrado por cualquier contingencia y ahí se cierra la historia. Según pasan los años, uno comprende cada vez mejor que el grueso de la vida es una suma de experiencias inconexas y apenas esbozadas. Gente como el profesor de filosofía, y otros muchos de los que apenas recuerdo una cara, un gesto, una voz, una impresión, un nombre o una frase, que enraizaron en mí un breve tiempo y después prosiguieron su rumbo, y yo el mío, de manera que nuestros destinos, que por momentos parecía que iban a unir sus cauces y a formar uno solo, finalmente se bifurcaron para ya no encontrarse nunca.
Fa temps que formo part del grup de catalans emprenyats i cada cop ho estic més. Fa uns dies vaig decidir participar en la manifestació convocada per ahir a la tarda per Sobirania i Progrés sota el lema “Som una nació i volem un estat propi”. M'agradava que es convoqués des de la societat civil i fora dels partits polítics.
A les 5, hora taurina, arribava a la Plaça Urquinaona i aquesta va ser la primera decepció. Érem 4 gats. Primer de tot calia vigilar a on em ficava, no volia anar amb la manifestació d'ERC. Anava arribant gent (siguem realistes tampoc massa), però cansat d'esperar em vaig avançar i de cop i volta es va posar en marxa. La capçalera era ben estranya. No hi havia els rostres visibles de la convocatòria. Potser és que no volen protagonisme.
Avança a poc a poc i gairebé a l'alçada del monument a Rafael de Casanovas a la vorera de l'altra banda hi ha corredisses i comencen a volar taules i cadires cap a l'interior d'un bar. Després d'uns moments de confusió continua la marxa. Els actes violents em posen nerviós i em creen tensió i quan aquesta violència és gratuïta encara més. I estava clar que alguns tenien ganes de gresca.
La marxa segueix sent lenta. Canten els segadors i també criden In-de-pen-dèn-cia. De tant en tant prop d'on estic llencen petards. Tampoc m'agrada. A l'alçada dels jutjats la capçalera es desvia pel carrer Comerç en direcció a l'estació de França. On van ? No acabava al Parc de la Ciutadella ? No entenc res ? A més estem aturats. Començo a estar fart. Van en direcció al Passeig del Born. Crec que aquesta no és la meva mani.
La deixo i vaig cap al Parc de la Ciutadella, allà hi ha el final de la manifestació de Sobirania i Progrés. Està parlant en Feliu Formosa. També canten Els Segadors i criden In-de-pen-dèn-cia. Es dóna per acabada. I marxo a agafar el tren.
De camí també veig el final de la manifestació d'ERC. També canten Els Segadors i criden In-de-pen-dèn-cia. Així no anem en lloc, tres manifestacions a la mateixa hora i pel mateix recorregut que volen el mateix i criden slogans iguals o molt similars i no es poden posar d'acord per anar junts. Se'ns continuaran rifant sempre que vulguin. Ens retallaran l'Estatut i ens donaran quatre quartos i tot seguirà igual si no aconseguim donar una resposta contundent i única. Ens saben dividits i dèbils. Va estar una tarda molt decebedora. Som molts els catalans emprenyats però hi ha massa afany de protagonisme i personalisme. Així no anem enlloc.
