Blade Runner

"Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir."

Són les darreres paraules de Roy Batty un replicant Nexus-6 abans de que acabin els quatre anys de vida pels que ha estat programat. 

La lectura de la novel·la de Philip K. Dick “Sueñan los androides con ovejas eléctricas? M'ha portat a veure de nou la pel·lícula de Ridley Scott Blade Runner.

En el seu moment em va agradar molt, però la lectura del llibre m'havia fet pensar que hi havia moltes coses que no recordava i en realitat no és així.
Simplement hi ha diferències importants entre llibre i pel·lícula. Aquesta s'ha oblidat referències a una religió (mercerisme) que tota la humanitat segueix, a les mascotes tan reals com mecàniques, la màquina de les emocions que utilitzen els protagonistes, una guerra propera de la que encara paguen conseqüències en forma de radiació, .... Els personatges també sofreixen variacions, alguns desapareixen (els replicants de la pel·lícula són 4 i al llibre són 7), i altres apareixen nous (Gaft) o són modificats (la casa de John Isidore on es refugien els replicants és substituït per J.F. Sebastian)

El llibre és un bon llibre de ciència-ficció, però la pel·lícula és una gran pel·lícula, d'aquelles que sempre et queda en el record, sobre tot, aquests pobres replicants que l'únic que volen és conèixer el seu creador, per demanar una ampliació dels seus anys de vida, amb una gran ambientació.
També en Harrison Ford en la creació de Rick Decard el caçador de bonificacions ple de dubtes sobre si està bé el que fa, i fins i tot, si ell mateix no és un replicant. Tot amb una gran ambientació i envoltat per la música composada pel gran Vangelis que havia començat junt amb popular Demi  Roussos en el grup grec de rock progressiu de finals dels 60 i principis dels anys 70 Aphrodite's Child i que després com a compositor i teclista col·laboraria amb molts músics i es faria famós amb el Carros de Foc.

Tot portat al cinema de la mà d'un gran director, encara que a voltes una mica irregular: Ridley Scott.

Si no l'has vist no te la pots perdre, fins i tot, si fa temps que l'has vist està bé veure-la de nou. I tampoc està de més llegir el llibre

2666

Les vacances són un bon moment per llegir llibres gruixuts ja que en època de treball la seva lectura es fa massa llarga en el temps.

La primera vegada que vaig llegir el nom de Roberto Bolaño va ser dins la novel·la Soldados de Salamina.

Posteriorment, 2666, llibre pòstum de Roberto Bolaño, és un títol que va despertar la meva curiositat. Havia llegit algunes crítiques elogioses i el fet que els innumerables i misteriosos crims de Ciudad Juàrez fossin un des seus temes principals també m'atreia. Fa poc també s'ha estrenat una versió teatral maratoniana de
més de 5 hores.

No sabia massa bé que em trobaria ni que cercava al llegir-lo, però el que està clar és que no m'ha agradat, se m'ha fet pesat i m'ha costat acabar-lo. Són cincs llibres amb molt poca relació entre ells i de fet només el quart tracta directament sobre els crims, a la resta en fa ben poca referència i malgrat que hi ha alguns personatges comuns en els diferents llibres no acabo de veure quina relació tenen entre ells. El primer llibre (“la parte de los críticos” ) és llegeix bé,  però a partir del segon (“la parte de Amalfitano”) ja tinc ganes d'acabar, no m'agrada, però resisteixo la seva lectura fins el final. Excepte el quart llibre (“la parte de los crímenes”), on torno a recuperar l'interès, poc es parla del que jo creia que era el tema principal. Hi ha molts alts i baixos en l'interès al llarg de tota la narració.

D'entrada l'autor abans de morir havia deixat l'encàrrec de publicar els cinc llibres per separat, però tan l'editor com la persona (Ignacio Echevarría) a qui el propi Roberto Bolaño havia deixat com a referent respecte als seus assumptes literaris, decideixen publicar-los tots junts i en un sol llibre. En realitat encara no entenc el per què d'aquesta publicació conjunta en un sol volum deguda a la poca relació entre els cinc llibres, ja que considero que es poden llegir perfectament per separat i que la seva lectura conjunta és totalment innecessària.

No és la primera vegada que un llibre del que esperava molt em decep. Per sort, altres vegades passa totalment el contrari. De fet de Roberto Bolaño tenia intenció de llegir també “Los detectives salvajes”, però
el mal regust de boca deixat per 2666 farà que no sigui així.

Oh Jerusalem!

Aquest va ser un dels primers llibres gruixuts també anomenats llibres totxo que vaig llegir quan era adolescent i en guardo un bon record. Aleshores era un best-seller com altres llibres dels mateixos autors. (Dominique Lapierre i Larry Collins) Quan vaig escoltar que havien fet una versió cinematogràfica del llibre vaig tenir interès en veure-la.

Director i actors desconeguts per mi, llibre molt oblidat en el record, però resultat prou bo. Els inicis del conflicte àrab-isrealí des del moment que les Nacions Unides proclamen el naixement de l'Estat d'Israel. Jerusalem, una ciutat símbol per moltes religions i una ciutat desitjada per tothom.

Porten 60 anys de conflicte i després de veure les imatges de Oh Jerusalem em queda molt clar que és un conflicte sense solució possible. Massa anys de morts i enemistats molt difícil d'oblidar. Sempre hi haurà algú
disposar a matar i matar és tan fàcil. I els morts generen odi i ressentiment.

Les guerres són un mal negoci pels que hi participen directament. És fàcil començar-les i molt difícil trobar el punt i final. I els beneficiats qui són ? Els fabricants i venedors d'armes, alguns polítics, alguns empresaris sense escrúpols,
....

I precisament avui fa 70 anys exactes de l'inici de la Batalla de l'Ebre, una de les més sagnants i decisives de la nostra guerra civil. A la contra de la Vanguardia podeu trobar una interessant entrevista a un dels pocs supervivents dels que hi varen participar. Paga la pena la seva lectura.

El gran Pou

És innegable que Josep Mª Pou és un dels grans del teatre català. Que jo recordi és la tercera vegada que el veig en directe, les altres també van ser al Romea, amb dos obres i dues actuacions també inoblidables: El Rei Lear i La Cabra.

També recordo les seves aparicions tan a la televisió (Estació d'Enllaç, El Príncep de Viana), com al cinema (Amic amat)

Aquesta vegada encarna a un gran personatge, Orson Welles, de tots conegut, un geni polèmic i controvertit. De fet és un dels directors que més admiro. No he vist totes les seves pel·lícules, però algunes d'elles figuren entre les que he vist més vegades. Potser seria hora de fer una revisió de la seva filmografia
complerta.

Pou i Welles tenen un certa semblança  física accentuada pel seu magnífic treball en escena. Ell sol omple tot el teatre al llarg de 90 minuts llargs que es fan curts. El jove Jaume Ulled tan sols fa de contrapunt. Quina oportunitat d'aprenentatge per un jove actor treballar amb un actor com en Josep Mª Pou!

De fet no passa res, simplement un Orson envellit i al final de la seva carrera mentre grava anuncis radiofònics va parlant i desgranant algunes anècdotes de la seva llarga vida dins del món de les arts escèniques: ràdio, teatre, cinema, ..., mentre espera poder assolir un dels somnis acabar la seva pel·lícula sobre El Quixot.

Però malgrat que no passa res què gran és el teatre interpretat pels grans actors!

No tengo mucho tiempo

... No tengo mucho tiempo, he de respirar, comer, beber, dormir. No tengo mucho tiempo, he de moverme al compás del engranaje. No tengo mucho tiempo, estoy viviendo ...

2666

Roberto Bolaño

Despierta

An American Crime

Pel·lícula basada en una història real, ben realitzada i interpretada. Vaig anar al cinema perquè la història em va atreure. Desconeixia al director i als actors. A mesura que es va desenvolupant l'acció penses com és possible que succeeixin coses així i que tantes persones siguin capaces de participar d'actes tan violents de forma reiterada. Les primeres accions violentes de la història semblen una clara defensa de l'honor i dignitat del clan familiar, però a mesura que aquests augmenten en crueltat, també augmenta el sense sentit del mateixos, així com el nombre de persones que hi intervenen. Primer només són la família, però hi acaben participant també els amics de la família. Totes són persones que cada diumenge van a l'església. La justificació que es donen pels càstigs que infligeixen a la nena és que ho fan perquè aprengui. És dolenta i no tenen un altre solució que castigar-la. És allò tan conegut de ho fem pel teu bé, em fa més mal a mi que a tu.

Hi ha estudis que defensen la naturalesa intrínsecament violenta de l'ésser humà, però vist en viu i en directe a través de les imatges d'una pel·lícula reflex d'una història real costa de creure que coses així siguin possibles. Segurament el més difícil d'una acció violenta és iniciar-la, i un cop ja ha començat és molt difícil trobar com aturar-ho, i quan aquesta acció és col·lectiva segurament encara és més difícil.

A mesura que avança l'acció et vas sentint més incòmode en la butaca i tens ganes de que tot allò acabi. Hi ha un moment que dóna la impressió que la nena aconseguirà escapar d'aquella tortura, o potser, cal dir martiri, però és simplement un somni. No hi ha sortida ha d'acabar malament i surts del cinema alleugerit perquè ha acabat, però també amb un mal regust de boca per tot el que acabes de contemplar en la pantalla.

Indi

George Lucas i Steven Spielberg m’han acompanyat al llarg de molts anys. Encara recordo l’estrena tan de Star Wars com de Indiana Jones a la Recerca de l’Arca Perduda, evidentment en castellà. Aleshores era una
enamorat del cinema d’art i assaig i no em van agradar. Considerava que eren simples pel·lícules d’aventures que no aportaven res de nou. Preferia pel·lícules d’aquelles rares difícils d’entendre que em feien pensar. Buñuel, Pasolini, Bergman, Visconti, ... eren les meves icones. És cert que també m’agradava el cinema de gènere (negre, westerns, ...) i les pel·lícules d’aventures més clàssiques (Raoul Walsh), però en aquells moments vaig considerar que tan Lucas com Spielberg l’únic que cercaven era fer un gran negoci.

Amb el temps vaig anar canviant d’opinió. Malgrat que han desaparegut aquelles sales, encara m’agrada el tipus de pel·lícula d’art i assaig, però ja no menyspreu el cinema que fan Lucas i Spielberg. De fet m’he convertit en un seguidor de les dues sagues i en el cas de Spielberg haig dir que m’agrada el seu cinema.

Ara després de molts anys ha tornat Indiana Jones, i segueix fidel a la seva tradició, aventures, persecució, els misteris arqueològics, els dolents (russos en aquesta ocasió), els escenaris misteriosos i espectaculars, una certa possibilitat de versemblança, l’humor, .... Tots aquests ingredients ben barrejats en la coctelera fan del nou lliurament de la història una bona manera intranscendent però agradable de passar una estona.

I, què més podem demanar al cinema ?

La revetlla

Foc, petards, coca, màgia, una nit especial, diferent. De petit em mirava els focs des de lluny encuriosit, els petards no m’agradaven, em feien por. Una revetlla de Sant Joan va ser la meva primera sortida nocturna, el meu primer ball en un terrat. A aquesta van seguir moltes revetlles entre amics i amigues, amb foc, coca, petards, cava, música, diversió, riure, begudes, balls, anar a la platja a veure sortir el sol, anar a dormir ja de dia. Moltes d’aquestes nits resten en el record. Després van venir les revetlles amb els fills petits, de nou les fogueres i el petards, però ara tocava anar a dormir a una hora prudencial. 

Ara ja fa temps que em miro el dia de la revetlla com una nit més en les que difícilment canvio les meves rutines, ja no té res d’especial. De fet malgrat que crec que això de  conservar les tradicions està molt bé em molesta molt que m’obliguin a divertir-me en un moment concret, en una hora concreta i d’una manera concreta. Crec que ja sóc prou grandet per decidir quan i com vull divertir-me i és evident que no passa pel soroll dels petards, ni per les reunions multitudinàries i sorollosos.

Està clar que amb el temps tots canviem.

Publicitat al cinema

Quan vull anar al cinema acostumo a aprofitar el dia de l’espectador.
En poc temps han anat apujant els preus. Encara no fa un any eren 4 €, després van ser 4.5 i ara ja són 5 €. Suposa una pujada del 25 % en poc menys d’un any, gairebé res! Ja sé que no és un producte de primera necessitat, però crec que és una pujada abusiva.

Però a part d’aquesta puja, abans de que doni inici la pel·lícula cal suportar una bona estona de publicitat, primer de qualsevol cosai després de les properes pel·lícules. Crec que els espectadors ja que hem de pagar aquests preus hauríem de tenir dret a veure les pel·lícules sense publicitat.
No ho creieu així ?

De fet podria entrar una mica tard i m’estalviaria una estona d’anuncis, però amb el risc d’entrar amb la pel·lícula començada, i si hi ha molta afluència no trobar un bon lloc. És més a mi m’agrada arribar al cinema amb temps, seure a la butaca i esperar una estona, forma part del rituali la màgia d’anar al cinema, molt diferent de veure pel·lícules a casa.

Descobriment de televisió a la carta

Fa un parell de setmanes de cop i volta la televisió de casa va deixar de funcionar. No és pas un estri que faci funcionar massa: telenotícies, algun programa esportiu, gravació d’algun debat, etc.

Com ja és costum en mi això de portar a arreglar aparells em fa molta mandra, i ho he anat postergant. Aquesta absència de televisió ha fet que cerques en alguns moments per Internet i he descobert el servei de televisió a la carta on puc gaudir d’alguns programes, no tots, en el moment que vull sense dependre de cap horari d’emissió i sense necessitat de programar la seva gravació. I a més la majoria de les vegades sense els pesats anuncis.

Ha estat una bona descoberta. De moment la tele segueix sense funcionar. He anat al servei de reparació, però encara no han vingut a mirar-se-la. El que és segur que això de la televisió a la carta variarà els meus costums. Ja no em farà falta gravar alguns programes per veure-les després. En els fons m’haurà anat bé que la televisió s’espatlli. No hi ha mal que per bé no vingui.

The mist

A la sortida del cinema pensava que igual a fora em trobaria amb la boira. Un cop a casa, a la nit em mirava d’una altra manera els insectes rastrejadors que fa temps que pul·lulen pel terra. 

Havia produït els seus efectes. Vaig llegir sobre la boira i em va semblar una història interessant. Les històries de Stephen King portades al cinema acostumen a donar bons resultats. Tampoc esperava res especial i tret d’alguns moments del tot previsibles m’ha agradat. La por a lo desconegut, la reacció davant d’aquest misteri, la interpretació religiosa radical de qualsevol fet imprevisible, on ens poden portar algunes investigacions secretes dutes per militars, ....

No presenta cap novetat. A aquestes alçades això no és fàcil. En cinema està gairebé tot inventat. Però aconsegueix tenir-te en tensió. Em recorda d’alguna manera a “Els ocells” i també a algunes pel·lícules de sèrie B de monstres o d’invasions d’éssers d’altres planetes. I malgrat ser bàsicament una història de tensió creixent hi ha dins del supermercat on queden tancats els protagonistes rodejats per la boira, uns diàlegs prou interessants. I a més té un bon final. De fet a mesura que aquest s’acosta vas pensant com ho acabarà i finalment aconsegueix sorprendre’t.

Prohibit parlar en català

M’ha semblat increïble. L’escena es produeix a Barcelona en la roda de premsa de presentació de la final de la lliga ACB. Els dos capitans són catalans, els periodistes els hi pregunten en català i els obliguen a respondre en castellà per ordres de l’ACB. No poden respondre en català, ¿ com és això possible davant dels nostres nassos i que els periodistes no abandonin la sala de premsa ?

Acabo de cercar l’adreça electrònica de la ACB (info@acb.com) per enviar un correu de protesta, però em retorna el missatge. Algú sap on es pot enviar ?

Espero que tan el Barça com la Federació catalana, així com la Secretaria General de l'Esport protestin per aquest tracte.

El català

Acabo de llegir aquest frase del gran Ovidi Montllor en el bloc do de llengua de la lingüísta elitista:

Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català;

és la mateixa gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense.

(Ovidi Montllor dixit)

El rey y la reina

“El rey y la reina” és una obra menor de Ramón J. Sender on planteja una curiosa relació a Madrid entre una duquessa que viu en un gran palau i el seu jardiner en el Madrid de 1936.

Un cop es produeix la insurrecció militar, els defensors de Madrid prenen i confisquen el palau. Els amos fugen excepte la duquessa que resta amagada en una torre del palau i el servei és obligat a marxar excepte el jardiner que és qui s’ocuparà del palau a partir d’ara i també cuidarà en secret de la duquessa, posant en perill la seva vida per moments. La duquessa esdevé la reina i el jardiner es converteix en el rei.

La duquessa rep visites misterioses que el jardiner vol descobrir. Al llarg del curt relat la relació que mantenen tots dos va evolucionant i tot el que els envolta es complica fins que arriba el desenllaç final.

Sense ser una gran novel·la és llegeix bé. M’ha agradat.

Records

La Marina em va dir una vegada només recordem allò que mai no ha ocorregut. Passaria una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules ....Aleshores no sabia que l’oceà del temps tard o d’hora retorna els records que hi enterrem. Quinze anys més tard, la memòria d’aquell dia ha tornat a mi .... Tots tenim un secret tancat amb clau en l’àtic de l’ànima. Aquest és el meu ...

... De vegades, les coses més reals solament passen en la imaginació ... Només recordem el que mai no ha passat.

... La veritat no es troba. Ella et troba...

... La naturalesa és com un nen que juga amb les nostre vides. Quan es cansa de les joguines trencades, les deixa i n’agafa d’altres.
És responsabilitat nostra recollir les peces i reconstruir-les...

Aquella nit em va explicar que creia que la vida ens dóna a cadascun de nosaltres uns escassos moments de pura felicitat. De vegades són solament dies o setmanes. De vegades, anys. Tot depèn de la nostra fortuna. El record d’aquests moments ens acompanya per sempre i es transforma en un país de la memòria al qual intentem tornar-hi durant la resta de la nostra vida sense aconseguir-ho...

Marina

Carlos Ruiz Zafón

Nostalgia

Avui al bloc de Vicenç Partal he vist aquest vídeo que m'ha omplert de nostalgia. Era un adolescent quan em vaig comprar el single de My Sweet Lord que encara tinc per casa. Després va venir aquella magnífica pel·lícula del concert de Bangla Desh que van fer al Principal i que va omplir de color aquelles tardes grises. Recordo sobre tot, la versió del Jumping Jack Flash de Leo Russell.
Aquest vídeo sembla una repetició d'aquell concert amb Billy Preston, Ringo Star, Eric Clapton i en aquesta ocasió acompanyats per Paul McCartney i també el fill de Harrison en el concert homenatge al seu pare. Gaudiu una bona estona.

Marina

Ja fa un temps que de Carlos Ruiz Zafón vaig llegir la seva famosa Ombra del Vent. Sense ser un llibre extraordinari, en alguns moments em va enganxar i em va deixar un bon regust de boca.

Va caure en les meves mans aquest altre llibre del mateix autor. Igual que l’Ombra del Vent torna a tenir un començament brillant. En dues pàgines et fa entrar ganes de llegir la història i saber què passarà. Barcelona tornarà a ser l’escenari d’uns fets extraordinaris i d’uns personatges fantàstics. Alguns  dels llocs on transcorre la història són fàcilment identificables. De ben segur que són indrets que existeixen en realitat en la major part dels casos. És una novel·la adreçada a un públic juvenil que és fàcil de llegir, plena de misteris i de sorpreses que en alguns moments t’enganxen al llibre. Al igual que l’Ombra del Vent sense ser res extraordinari es llegeix bé i et fa passar una bona estona.

L’aigua, el gran debat i la gran necessitat.

Avancen els dies i lluny de solucionar-se el problema de la sequera va en augment. Fa molt de temps que hem entrat en aquest procés de sequera, però els nostres governs sempre esperen el miracle de darrera hora. Sembla que aquesta vegada no es produirà aquest miracle. I aleshores haurem de córrer tots. Ens diuen que estalviem aigua. Ja fa temps que ho fem. Però, ells què fan ? És funció seva garantir que no es perdi aigua en les canonades ni en els canals i tothom sap que em perdem molt milers de litres.

Ara la gran solució són obres faraòniques, transvasament, dessaladores, transport d’aigua en vaixells. No hauria estat millor invertir amb temps a resoldre els problemes d’aquestes canonades i canals que perden aigua ? Així com, fer un ús més racional d’aigua i controlar la construcció de milers de piscines i de camps de
golf. Això està bé quan hi ha aigua de sobres, però en època de escassetat i en el país que vivim són activitats de les que perfectament en podríem de prescindir.

Discussió pública de solucions amb posicions diferents segons el partit o el lloc de residència. Segurament seria millor habilitar una reunió d’experts i escoltar les seves propostes i analitzar si aquestes són viables. Però ara ja estem en una cursa contrarellotge i les preses són males conselleres en el moment de prendre les millors decisions. És molt probable que acabin adoptant les mesures menys convenients i de les que més endavant ens haurem de penedir. De fet en aquest país ja estem avesats a malgastar els diners. Fer una inversió que després no acaba de servir per res. Ja veurem com acabarà i qui en pagarà les conseqüències finals.

La Fiesta del Chivo

Feia molt de temps que no llegia res de Mario Vargas Llosa. Com moltes altres vegades aquest llibre feia temps que estava al prestatge esperant pacientment. Al final li va arribar el seu torn. M’ha agradat. El complot i assassinat del dictador de la República Dominicana Rafael Leonidas Trujillo està molt ben explicat. En un principi el fil de la narració s’estableix en tres llocs i moments diferents que a mesura que avança la història acaben completament interrelacionats. Amb el seu llenguatge narratiu aconsegueix que malgrat conèixer el desenllaç i poder preveure tot el que passarà al llarg de la història aquesta a mesura que avança va guanyant en tensió i ritme narratiu. Com poden existir persones capaces de comportar-se d’aquesta manera tan brutal i encara creure’s que són els salvadors de la pàtria ? I a més viure amb la consciència tranquil·la. Sé que és així, però m’és molt difícil de entendre.

 

En definitiva, una excel·lent novel·la de l’autor totalment recomanable com altres que he llegit fa molt de temps. Recordo especialment, “La Guerra del Fin del Mundo” , personalment crec que una de les millors que he llegit.

Al cercar informació per la xarxa m’ha sorprès que hi ha versió cinematogràfica portada al cinema per un cosí de l’autor: Luis Llosa. Serà qüestió d’esperarque algun dia la passin per la televisió. Valdrà la pena veure-la.