Indi

George Lucas i Steven Spielberg m’han acompanyat al llarg de molts anys. Encara recordo l’estrena tan de Star Wars com de Indiana Jones a la Recerca de l’Arca Perduda, evidentment en castellà. Aleshores era una
enamorat del cinema d’art i assaig i no em van agradar. Considerava que eren simples pel·lícules d’aventures que no aportaven res de nou. Preferia pel·lícules d’aquelles rares difícils d’entendre que em feien pensar. Buñuel, Pasolini, Bergman, Visconti, ... eren les meves icones. És cert que també m’agradava el cinema de gènere (negre, westerns, ...) i les pel·lícules d’aventures més clàssiques (Raoul Walsh), però en aquells moments vaig considerar que tan Lucas com Spielberg l’únic que cercaven era fer un gran negoci.

Amb el temps vaig anar canviant d’opinió. Malgrat que han desaparegut aquelles sales, encara m’agrada el tipus de pel·lícula d’art i assaig, però ja no menyspreu el cinema que fan Lucas i Spielberg. De fet m’he convertit en un seguidor de les dues sagues i en el cas de Spielberg haig dir que m’agrada el seu cinema.

Ara després de molts anys ha tornat Indiana Jones, i segueix fidel a la seva tradició, aventures, persecució, els misteris arqueològics, els dolents (russos en aquesta ocasió), els escenaris misteriosos i espectaculars, una certa possibilitat de versemblança, l’humor, .... Tots aquests ingredients ben barrejats en la coctelera fan del nou lliurament de la història una bona manera intranscendent però agradable de passar una estona.

I, què més podem demanar al cinema ?