El llibre engega amb una escena del 20/09/2012 amb la plaça de Sant Jaume
plena convocats per l’ANC per rebre al president Mas a la seva tornada de
Madrid amb el no al pacte fiscal com a resposta. Aquí segurament s’inicia tot
el procés que ens conduirà fins l’1-O del 17. Jo hi era aquell dia a la plaça
recolzant a un president Mas a qui no havia votat mai, però que va saber llegir
perfectament que reclamava el carrer en aquell moment. Des d’aleshores vaig
eixir infinitat de vegades al carrer per reclamar el que crec que és just.
 |
| Encara poques estelades. |
Procés és la paraula que s’ha utilitzat per designar l’augment
d’independentistes a partir de la sentència de l’Estatut fins a la proclamació
de la república catalana el 27 d’octubre del 2017. Encara que després d’aquesta
data, d’alguna forma continua podríem concloure que a l’octubre del 17 es clou
una etapa, i a partir de l’aplicació del 155 en comença una de ben diferent.
El 2015, Jordi Amat publica aquest llibre amb el títol de “El llarg
procés”. És un títol equívoc ja que el seu contingut poc té a veure amb el
procés viscut des del 2010 fins ara. Potser el subtítol “Cultura i política
a la Catalunya contemporània (1937-2014)”, és una mica més clarificador,
però tampoc del tot, ja que el llibre comença en el 1937 i acaba al voltant del
2000 amb Aznar a Espanya i Maragall a la Generalitat.
No deixa de ser una mena de batibull d’articles de l’autor escrits en
diferents moments i publicats en diferents mitjans de comunicació, congressos i
simpòsiums ara relligats en format de llibre. Malgrat tot això, la seva lectura
m’ha estat útil per a reflexionar.
Fa anys, “Serrahima considerava que les forces antigues eren inoperants
per encarar els desafiaments del nou temps”. Aquesta reflexió és totalment
aplicable al moment actual. Postula com a possible solució, quelcom que no ha
passat: “la formació d’un nou partit polític que fos capaç de donar resposta”.
Donat el punt en el que estem podria ser una bona possibilitat, però faltarà
veure com evoluciona tot plegat.
Conclòs el procés arranca una nova etapa “calen començar de nou
sincronitzar-se amb les coordenades d’un nou període” i per aquesta etapa
cal foc nou. Els polítics que van liderar el procés estat amortitzats. Calen
noves idees i noves persones per donar un pas més, i avançar. Cal nova gent,
gent jove amb empenta i noves idees, que agafin el procés on el vam deixar a
l’octubre del 17 i que aprenguin de les lliçons de la tardor del 2019.
Fins el 17 nosaltres marcàvem el pas i l’Estat espanyol anava a remolc
reaccionant com podia. Des de l’aplicació del 155 estem a la defensiva, Espanya
marca el pas. Cal revertir aquesta situació.
Al llarg dels anys de govern Pujol ens havíem acostumat a la identificació
entre nació, líder, projecte, partit i Generalitat. Quan desapareix aquesta
fusió i ens movem dins d’un marc divers de lideratges, partits i projectes ens
trobem orfes d’aquest lideratge únic i com a col·lectiu enyorem i reclamen una
unitat inexistent.
Encara que no vulguem i no en siguem conscients som fruit de la nostra
història personal i col·lectiva. Els meus pares d’orígens humils, a base de
treball i esforç van esdevenir petita burgesia amb un petit taller que
treballava per la gran burgesia local. Malgrat l’origen, la seva mentalitat la
considero burgesa. De sempre es van sentit catalans i en defensaven el seu
sentiment de catalanitat i s’emocionaven amb els pocs elements de catalanitat
que podien viure en la llarga i fosca nit del franquisme: Montserrat, la Santa
Espina, les sardanes, la flama de la llengua catalana, la senyera, l’Abat
Escarré, ... Van ser fidels votants de Pujol en qui veien el líder a seguir.
Van viure la votació d’Arenys amb il·lusió i la mare va poder viure el 9N,
preguntava si el Mas ho feia bé. Però situats al moment actual es lamentarien
de la falta d’un lideratge que ens conduís per la travessa del desert en la que
ens trobem.
El llibre fa un repàs històric d’elements del món del catalanisme i de la
seva evolució i discussions i desencontres interns en aquest llarg període
històric que va de la guerra civil gairebé fins avui en ple segle XXI. Aquest repàs
ajuda a veure i a reflexionar sobre quins són els problemes de llarg abast que
fa molts anys arrosseguem, i que fa que topem sempre amb els mateixos obstacles
sense acabar de trobar com sortir de l’embús en que sempre ens trobem.
A Catalunya hi ha dos conflictes que conviuen i no es resolen, el conflicte
identitari Catalunya versus Espanya, i el conflicte social o/i de classes.
Posar l’accent en un o l’altre està en la base de què fer: construir la nació
catalana o transformar les relacions socials.
Ens trobem en l’etern conflicte entre dretes i esquerres, però amb unes
dretes que no són tan de dretes i unes esquerres que tampoc són tan d’esquerres
i que s’acaben enfrontant per petites parcel·les de poder partidistes sense afrontar
el veritable gran problema que tenim davant: deslliurar-nos de l’Estat Espanyol
que ens ofega de forma permanent i de moltes maneres diverses. Aquest seria el
punt cabdal i objectiu principal, però moltes vegades en la política quotidiana
del dia a dia els diferents partits s’embarquen en debats estèrils que l’únic
que fan es despistar-nos del que hauria de ser l’objectiu principal.
Com a societat tenim un problema no resolt i que també és una constant des
de la dècada dels 60: “trobar una fórmula operativa d’integració a la
catalanitat d’un contingent immigratori de dimensions enormes”
Aquest és un punt clau i que no hem resolt encara. La societat catalana ha
viscut un permanent allau de recepció d’immigrants i no ha trobat una manera
eficaç d’integrar-los en la catalanitat. L’objectiu hauria de ser com
aconseguir que es sentin i es vulguin sentir catalans, sobretot si a més tenim
en compte que acaben vivint en zones on gairebé només hi ha immigrants i que
gairebé només es relacionen entre ells. Tenim una bossa de ciutadans que viuen
a Catalunya però que no són, ni volen ser catalans. Si això no ho resolem no
avançarem.
A partir de l’11 de setembre de 2012 es visibilitza el desplaçament del
catalanisme cap a posicions independentistes i des d’aquell moment “l’hegemonia
del sobiranisme dins del catalanisme mediàtic ha esdevingut prou unànime.” Però
a partir de l’octubre del 17 comencen a aflorar les esquerdes, i l’independentisme
ha deixat de ser monolític. Les fissures, i les divergències en lloc de
disminuir es van fent més i més grans, i les posicions a vegades no del tot
clares es van radicalitzant. Fa molt de temps que no s’ha deixat d’atiar el foc
de les diferències. Poques vegades han sorgit iniciatives i personatges que
volguessin llimar aquestes diferències. Tot es resumeix a “o ets dels meus o no”.
“El diàleg entre divergents no s’ha produït”. I si s’ha produït, no ha
fructificat.
Ara bé ens cal molta més reflexió i autocrítica. “Si la culpa és sempre
i només d’Espanya, això ens eximeix de la crítica interna. Aquesta insistència
reiterada que els intents de pacte han fracassat per culpa d’Espanya -l’Espanya
que ens roba i ens ocupa- carrega tota la responsabilitat en l’altre i evita
que ens contemplem a nosaltres mateixos en el mirall de les nostres mancances”.
I de ben segur, que hem comés errades greus. Fora bo conèixer-les en
profunditat per poder construir de nou i fer passos endavant.
“El passat no és mai simple” escriu Jordi Amat i ni el present, ni
el futur són simples afegiria jo.
JORDI AMAT
El llarg procés
Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014)
Tusquets editors; 2015; 383 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada