Tardor

Tardor d’Ali Smith va guanyar el Premi Llibreter 2020 d’altres literatures. Els llibres guardonats amb aquest premi m’acostumen a agradar. Si algun qualificatiu m’atreveixo a donar-li és que és un llibre diferent.

Comença amb una imatge potent dels cossos morts d’immigrants a la sorra de la platja “Era el pitjor del temps. Un altre cop. Això és el que passa amb les coses. Es descomponen, sempre ho han fet, sempre ho faran, forma part de la seva naturalesa... A la sorra, hi ha un cos portat per la marea... És una persona morta. Una mica més enllà d’aquesta persona morta, n’hi ha una altra. Més enllà una altra i una altra. Es mira al llarg de la riba la línia fosca de morts deixats per la marea”

“Temps enrere, una notícia així hauria durat un any. Però ara les notícies són com un ramat d’ovelles que corre a tota velocitat cap a un penya-segat”

Una manera de narrar poètica, atractiva, envoltant, diferent que et fa seguir i seguir llegint.

La relació entre Daniel i Elisabeth és una relació ben especial, una nena de 10 anys i el seu veí ja gran, més de 80 diu la seva mare. Aquesta relació tan especial és el centre de la narració. Elisabeth sap ben poca cosa del senyor Daniel, però se sent a gust al seu costat. La novel·la fa salts en el temps i en l’espai, i en alguns moments em resulta difícil de seguir.

L’Elisabeth discuteix amb freqüència amb la seva mare: “depèn com defineixes el que és normal... Que segur que és diferent de com ho definiria jo. Perquè tots vivim en la relativitat i de moment la meva no és com la teva i sospito que no ho serà mai” Li diu l’Elisabeth a la mare

“Fa molt poc era juny. Ara fa un temps de setembre... Els dies encara són càlids, però a l’ombra l’aire és més virulent. Les nits arriben abans són més fredes, cada dia hi ha una mica menys de llum”. Arriba la tardor del títol: “Octubre és un parpelleig. Les pomes que fa un minut pesaven tant a l’arbre ja no hi són i les fulles són grogues i escadusseres. El gebre ha il·luminat de cop milions d’arbres en tot el país. Els que no són perennes són una combinació de bellesa i sordidesa, fulles daurades i de vermell ataronjat, després marrons i a terra.

Els dies són inesperadament suaus. No sembla que l’estiu sigui tan lluny, de fet, si no fos per l’escurçament del dia, amb el mandrós allargament de la foscor i la humitat als extrems, la placidesa de les plantes en el seu replegament i les perles de condensació als fils de teranyina tibant entre les coses.”

Sant Cugat del Vallès 2009

 

Algunes reflexions em fan aturar la lectura per pensar-hi una estona:

“Som en un temps en què la gent diu coses perquè les senti algú altre però res no acaba convertint-se mai en diàleg. És la fi del diàleg”. Realment té tota la raó. Parlem i ens expliquem, però ben poques vegades escoltem als altres.

“Les coses simplement passaven. Després, s’acabaven. El temps simplement passava. En part era desagradable, pensar així, fins i tot obscè. En part la feia sentir bé. Era una mena d’alleujament”

“Hi ha el món i hi ha la veritat sobre el món. Vols dir que hi ha la veritat i hi ha les versions fabricades de la veritat que ens diuen sobre el món”. La veritat sobre el món segurament no existeix. Cadascú de nosaltres tenim la nostra veritat.

La relació entre Daniel  i Elisabeth, es perllonga al llarg dels anys des de finals dels 90 fins la segona dècada dels anys 2000 quan en Daniel està ingressat a la residència i Elisabeth va a visitar-lo i malgrat el seu estat inconscient li llegeix llibres.

“Com totes les altres vegades, en Daniel dorm... És un privilegi veure dormir algú, es diu l’Elisabeth a ella mateixa. És un privilegi mirar a algú que és aquí i no és aquí. Participar de l’absència d’algú és un honor i demana calma. Demana respecte

No. És espantós.

És francament espantós

És espantós estar literalment a l’altra banda dels seus ulls” Les meves visites a la mare ja fa temps que són així: ella allà dormint, o si està desperta està en el seu món, que no sé pas quin deu ser. No resulta gens fàcil estar allà i contemplar-la en aquell estat i després arribar a casa i veure fotos de fa uns anys.

I una reflexió més per acabar.

“Oblidar està bé. És bo. De fet, de vegades hem d’oblidar coses. Oblidar-les és important. Ho fem expressament. Vol dir que descansem una mica”. No podem recordar tot. És impossible.  

M’ha resultat un llibre prou interessant, d’aquells que mereix ser degustat a poc a poc. De ben segur que llegiré més llibres de l’autora.

ALI SMITH

Tardor

Ed. Raig Verd; 2019; ed. Original 2016; 235 pàgines

Traducció de Dolors Udina i Pròleg de Víctor García Tur