Se'ns passa l'arròs

Ja ha passat una setmana de les eleccions de diumenge passat. S’ha dit i he escoltat de tot. Cadascú hi diu la seva. Es van matisant les opinions i els diferents posicionaments, però no està gens clar com acabarà tot plegat. I per ajudar a complicar-ho més hem tingut ració diària de manifestacions, contenidors cremats, pillatge i actuacions molt dubtoses dels antiavalots.

Des de l’octubre del 2017, amb tot el que va venir després i que es va acabar tancant amb Quim Torra de president, hem fet la travessa del desert. Ha estat un temps perdut, en el que no s’ha avançat res. Malgrat la famosa proclama de “Ni un pas enrere” en tot aquest període hem perdut alguns llençols en cada bogada.

Amb els resultats electorals del 14 de febrer ha arribat el moment del pacte entre els tres actors principals de l’independentisme i que es posin a la feina d’una vegada. Si no ho fan se’ns passarà l’arròs. Hem entrat en temps de descompte. Son masses les veus dels que pensant que ja son grans diuen: “nosaltres ja no ho veurem”. No es tracta de tenir pressa, però al menys per ells ja seria hora de posar fil a l’agulla.

Ja és hora que els comuns deixin de ser equidistants i es mullin definitivament: ¿estan amb la repressió de l’Estat o amb els independentistes? A mi em sembla clar on estan, però son molt hàbils en mantenir aquest equilibri inestable sense caure.

La CUP ha de deixar el seu purisme, i la seva crítica des de fora i implicar-se d’una vegada. Han viscut massa temps en la posició còmode que els permet criticar-ho tot, però sense arromangar-se i posar-se a la feina. Han d’entrar en el govern i posar-se a treballar.

Els votants independentistes ja n’estem farts. Malgrat que no ens acaba d’agradar com porten i han portat la gestió de tot plegat, tot i reconeixent que no ha estat una situació gens fàcil, a cada elecció que passa se’ns fa més difícil anar a votar. El cor ens diu de no anar a votar o de votar a altres opcions, com per exemple Primàries, però acabem optant pel que creiem que pot ser el vot útil. Però si aquesta vegada no ha estat, la propera vegada acabarem engreixant la xifra d’abstencionistes o de votants en blanc.

Estem perdent el temps. Ja l’hem perdut al llarg dels darrers tres anys i ja m’agradaria equivocar-me, però molt en temo que el seguirem perdent i els babaus seguirem esperant un miracle, el famós momentum que mai arriba, i que cada dia que passa està més lluny de produir-se.

No ens podem excusar darrera la pandèmia per justificar l’alt grau ‘abstenció. Estem deixant de confiar en aquest sistema i no veiem cap partit que tingui propostes engrescadores per canviar-ho.  

El 51 % de vot a favor de la independència no ens pot ocultar que s’ha passat de tenir més de 2 milions de vots independentistes fa tres anys, a menys de milió i mig. Pel camí s’han perdut més de mig milió de votants decebuts de com estan funcionant les coses i decebuts de la gestió dels nostres polítics.

Estem davant de la que segurament és la darrera oportunitat. Perilla i molt que se’ns passi l’arròs i es perdin totes les il·lusions que el 2017 havíem posat en un canvi radical. 

 

Foto de Roger Benet