A voltes amb l'anarquisme

 

L’anarquisme sempre m’ha resultat atractiu. Considero que els seus postulats són difícils de portar a la pràctica en la societat en la que vivim, però no per això els deixo de trobar lloables i interessants.

Emma Goldman (1869-1940) una dona molt influent en el moviment anarquista defineix l’anarquisme com “la filosofia d’un nou ordre social basat en la llibertat sense restriccions de les lleis fetes pels homes; la teoria que totes les formes de govern es basen en la violència i són, per tant, equivocades i perjudicials, a més d’innecessàries” . Establir un nou ordre social més just és l’aspiració de moltes teories polítiques i socials, però són ben poques les que ho posen en pràctica. Tots els governs, fins i tot, els més democràtics i progressistes es basen en la violència per imposar els seus criteris i per no deixar que la gent protesti.

Cartell a Perpignan març 2024

Ens trobem en una societat en la que hi ha massa lleis. Segurament moltes no caldrien. Amb els pas dels anys hem acumulat una llei sobre un altre i l’únic que hem aconseguit és complicar-nos la vida.

Goldman afirma, gairebé crida “soc anarquista perquè no vull manar, i tampoc vull que em manin!” Totalment d’acord, però en una societat complexa com la nostra és possible no manar i que no et mani ningú?

A l’anarquisme se li fan moltes objeccions entre d’altres es diu “que l’anarquisme és impracticable, tot i que és una idea bonica”. Realment crec que més aviat hi ha molta por davant de les idees anarquistes i per aquesta raó s’acostumen a minusvalorar. També s’afirma que “l’anarquisme és sinònim de violència i destrucció”. Malgrat que al llarg de la història hi ha hagut grups anarquistes violents, l’anarquisme de per sí no és violent ni destructiu.

De fet, “l’anarquisme insta les persones perquè pensin”, proposa posar-ho tot en qüestió i cercar vies organitzatives diferents. I que la gent pensi no agrada massa. Es prefereix persones submises que no posin res en qüestió.

“L’anarquisme és el gran alliberador de l’ésser humà dels fantasmes que l’han mantingut captiu”: la religió, Déu, la propietat, l’Estat, el govern. És allò de NI DÉU, NI ESTAT, NI PATRÓ. Han passat els anys, però aquest lema encara és ben vigent.

L’Estat és una gran estafa. Sota l’excusa de vetllar per la nostra seguretat i els nostres drets ens aniquila la nostra llibertat individual. Ens protegeix a canvi de submissió. L’objectiu de l’Estat “és l’absoluta subordinació de l’individu”

“En destruir el govern i les lleis, l’anarquisme proposa recuperar el respecte per un mateix i la independència de l’individu de totes les restriccions i invasions de l’autoritat. Només en llibertat l’ésser humà pot créixer fins a l’alçada que li pertoca. Només en llibertat aprendrà a pensar i a moure’s, i a donar el millor d’ell mateix. Només en llibertat s’adonarà de la veritable força dels vincles socials que uneixen les persones, i que són la base fonamental d’una vida social normal”

Molt fàcil de dir, però com fer-ho, per evitar les males tendències, les maldats i egoismes dels humans?

Les eleccions tampoc són una solució ja que “una vegada i una altra, les persones han estat prou ximples de confiar, creure i donar suport als aspirants polítics amb l’últim penic que els quedava, per acabar sent traïts i enganyats”. La volubilitat de la multitud és un problema; es deixen entabanar per qualsevol encantador de serps.

Malgrat que la democràcia és millor que altres sistemes organitzatius no acaba de ser la solució final. De fet, segur que hi maneres de fer evolucionar la democràcia però no hi ha cap interès en fer-ho. Ens conformem amb el que tenim que és molt perfeccionable, però alhora molt còmode. Els canvis no ens agraden.

Segons G. B. Shaw “quan votes l’únic que fas és canviar els noms dels ministres”, i la misèria i la pobresa persisteixen; aquests no voten i no interessen a ningú.

“L’anarquisme representa un rebuig contundent de qualsevol forma d’autoritat imposada i a favor de la llibertat individual que ha d’acabar sent col·lectiva”

EMMA GOLDMAN

Anarquisme. El nou ordre de la llibertat

Eumo editorial; 2023; 150 pàgines

Traducció de Núria Busquet

Només quedes tu

 

“L’instant que l’altaveu metàl·lic pronuncia el seu nom, l’Amor sap que ja ha succeït. Tot el dia que està d’un humor crispat i amb mal de cap, gairebé com si li haguessin donat una notícia mentre dormia però no recordés de què es tractava. Un senyal o una imatge, just per sota la superfície. Problemes en les profunditats. Foc subterrani.

Però quan sent les paraules en veu alta, no se les creu. Tanca els ulls i nega amb el cap. No, no. No pot ser cert el que li acaba de dir la seva tia. No s’ha mort ningú. Només és una paraula...

Ara que el moment ha arribat de debò, sent com si fos una cosa distant, com entre somnis. No ha passat, no en realitat. I especialment no li ha passat a la Ma, que sempre estarà viva”

Aquest és l’inici de “La Promesa”, la novel·la de Damon Galgut que va guanyar el Premi Llibreter 2023 d’altres literatures. Damon Galgut és un reconegut escriptor sud-africà.

Un cop algú mor “la desaparició comença immediatament i, en un cert sentit, no s’acaba mai”

El fil conductor d’aquesta novel·la serà la família Swart formada pel pare (Manie), la mare (Rachel) i tres fills: Anton, Astrid i Amor, i una promesa. Poc abans de morir la mare li fa prometre al pare que quan ella es mori li donarà la casa on viu a la Salomé, una criada negra de la família. Això ho escolta l’Amor. Ella creu que les promeses s’han de complir. “Ho va prometre. El vaig sentir. Va prometre a la Ma que li donaria la casa a la Salomé”

Tot i que la narradora principal és l’Amor, el relat va d’un a un altre dels protagonistes explicant el que pensa i fa cadascú d’ells. Els pensament i les accions de tots en diferents moments és com un mosaic divers i acolorit del que és la vida sempre diversa.

L’Amor “està acostumada que la tractin com si fos una taca, una ombra a la vora del camp de visió de tothom. Massa jove, massa estúpida perquè se la prenguin seriosament. I també és estranya, una nena estranya. Rara i fins i tot tràgica, fàcil d’ignorar”. Sembla que ningú li fa massa cas.

“La vida segueix uns camins molt estranys, i de vegades és només quan saps que la vida se t’acaba que li acabes donant un significat”

Mirador de la Canal del Bosc, maig 2024

Acabat l’enterrament, l’Amor torna a la residència contra la seva voluntat, i l’Anton al servei militar, però aquest no arriba a la caserna. Decideix fer la seva vida. “El que acabo de fer és un delicte, pensar, però tot i així em sento molt lleuger.”

Passen nou anys. El pare està en coma a la UCI. L’Anton torna per veure’l. Fa nou anys que no es veuen. “Tornes després d’estar desaparegut durant molt de temps i la superfície es torna a tancar com si no te n’haguessis anat mai”

El pare es mor, una nova sotragada per a tota la família. Tots son més grans i més vells.

És l’hora del repartiment de l’herència paterna. “Tot gira al voltant dels diners. Una abstracció que determina el teu destí. Bitllets amb xifres impreses, cadascú d’elles d’un valor abstracte que no és ben bé el mateix, però les xifres fan palès el teu poder i no en tindràs mai prou”. El repartiment de l’herència es fa el mateix dia que la final de la copa del món de rugbi que guanya Sudàfrica.

En el testament no es menciona a la Salomé i la promesa de fa 10 anys. L’endemà al matí “un ambient emmetzinat i malaltís entenebreix la casa, una sensació entre la malenconia i l’avorriment, tot i que el dia és clar com el vidre i bufa una brisa fresca”

De nou tornen a passar nou anys. Ara l’Amor treballa d’infermera a Durban. Viu amb la Susan. L’Astrid, separada del seu primer marit, està casada amb el Jake i forma part de l’elit blanca. Té relacions amb el soci del seu marit. L’ataquen pel carrer per prendre-li el cotxe i la maten.

Sudàfrica ha superat l’apartheid, però no és el paradís. Continua sent una societat dividida. “Tot està fortificat fins a les dents, amb murs i tanques enormes...”

Tres morts ben diferents: llarga malaltia, picada d’una serp i assassinat. I tres ritus d’enterrament també diferents: ritus jueu, ritus de l’Església Evangèlica Neerlandesa, i ritus cristià.

Nou anys després, Anton està en hores baixes. Té 50 anys i és conscient que no ha fet res a la vida. “Sempre m’ha passat el mateix. Veu quina és l’acció més correcta però no la duu a terme. En lloc d’això fa l’acció contrària, l’equivocada, per fotre’t a tu i a ell mateix”... “Cinquanta anys, mig segle, i no farà cap de les coses que abans tenia la certesa que faria”

L’Anton es suïcida. Un nou mort a la família, i un nou ritus funerari, un ritus orientalista malgrat que el seu desig era no fer cerimònia i ser cremat.

L’Anton escrivia un llibre des de feia anys. L’Amor el llegeix, “mentre comença a llegir el llibre, viatja al seu interior des d’una gran distància...”

Està a la seva habitació de petita. “Tot el que succeeix en una habitació persisteix de forma invisible, totes les accions i les paraules, per sempre. No es veuen ni se senten, ...”

“Tots ells estan morts i només quedes tu”... “Ets una branca que està perdent les fulles i algun dia et trencaràs. I aleshores què? Aleshores res. Unes altres branques ompliran l’espai. Altres històries s’escriuran sobre la teva i et guixaran cada paraula. Fins i tot aquestes”

DAMON GALGUT

La Promesa

Ed. Les Hores, 2022; 310 pàgines

Traducció Àfrica Rubiés Mirabet

Premi Llibreter 2023, Premi Booker 2021

 

Alícia posa llum a la foscor

“Quedan pocos escalones para llegar a la puerta verde, once o doce. Hay poca luz para contarlos” Darrera aquesta porta verda és on tot comença. De la mà de Mario Galván, Víctor Losa s’acaba convertint en el millor mag del món.

En la primera part seguim tot el seu procés d’aprenentatge. Quan Mario Galván el va conèixer, aquest va dir-se: “este desgraciado será un mago de puta madre”. També coneixem la seva infantesa i alguns dels mags més importants de la història de la màgia.

Però, “el destino le ha dado una carta forzada en la que está escrito su futuro. Su futuro inmediato. Se está quedando ciego. Ya es cuestión de días. No tiene sentido ofrecer resistencia. No puede cambiar la carta. Escoja la que escoja, siempre será la que ha preparado el azar”. Finalment li confirmen la notícia. Es quedarà cec en aproximadament un mes.

Al rebre la notícia pensa “He de atesorar bellezas nuevas en algún rincón de la memoria porque dentro de poco cuando me envuelva en la oscuridad, el pasado será mi única ventana, el único lugar al que asomarme para buscar consuelo. La memoria será la única fuente de mi imaginación”

La segona part, ja cec és la que m’ha resultat més interessant. Es tanca al seu pis i no surt per res al carrer. Viu així gairebé un any. Passat aquest any en absoluta solitud apareix Alícia, la persona encarregada per la ONCE per ajudar-lo en aquesta nova vida. A partir d’aquí seguirem el segon procés d’aprenentatge.

“Ningún encuentro es casual. Cuando no son obra de una tercera persona es la vida quien los propicia. ¡Qué más da! La historia está llena de breves encuentros luminosos e irrepetibles, instantes en los que el azar o el interés o la conspiración unieron dos mentes que por alguna razón estaban destinados a encontrarse”.

Víctor està enfonsat en la foscor de la ceguesa. El procés per treure’l de casa i començar el seu aprenentatge no resultarà gens fàcil. Però, malgrat la resistència que ofereix, Víctor progressarà i se n’acabarà sortint. De la mateixa manera que va aprendre a ser un gran mag, acabarà per aprendre a viure en aquesta foscor que ja és per sempre més.

“El pasado y el futuro nos cercan. Sólo las historias que contamos hacen posible la ilusión de cruzar la línea. Sólo las palabras, durante el breve instante que tardan en evaporarse, nos traen y llevan mensajes del otro lado del fuego. Toda palabra dicha es un recuerdo o un pronóstico… I sólo el presente nos protege. A cambio, nos exige caminar sin descanso. Llevarlo con nosotros hasta la tumba… Hasta que desaparecemos consumidos por el fuego del tiempo”

La foscor en la que acaba vivint Víctor potser no és més que la foscor en la que vivim tots plegats i en la que la màgia no ens serveix de massa res, o potser sí.

ENRIQUE DE HÉRIZ

Manual de la oscuridad

Edhasa; 2009; 566 pàgines