Per una d’aquelles casualitats no buscades la mort de Elisabeth II i el procés
inacabable del seu enterrament m’ha agafat llegint un llibre també d’una mort i
d’un enterrament, també ben singular.
“Per a fer-te calen dues persones, i una sola per a morir.” Ara bé,
per enterrar-te tot és molt més complex com hem pogut comprovat aquests dies i
com també posa de manifest aquest llibre.
La família Bundren la componen el matrimoni, l’Anse i l’Audie i cinc fills:
Cash, Darl, Jewel, Dewey Bell i Vardaman.
Mentre l’Audie agonitza, a través de la finestra contempla com el seu fill
gran fabrica el taüt amb el que l’han de traslladar a Jefferson a seixanta
quilòmetres d’on viuen per enterrar-la un cop morta.
Un cop algú mort, un cop l’Audie Brunden ha mort, “... no és ella. Ja ho
sé. Jo hi era. Jo he vist quan ha deixat de ser ella”...
... “Diuen que la mare és morta. Voldria tenir temps per a deixar-la
morir. Voldria tenir temps per a voler-ne tenir... No és que jo no vulgui i no
voldré, és que és massa aviat...”
La família es disposa a complir el desig de la mare. És una narració coral estructurada
en capítols curts que van canviant de narrador. Cadascú d’ells ens explica el
que veu i sent, mentre avança la narració, i així, podem conèixer de primera mà
totes les peripècies tant abans com al llarg de tot el viatge.
“He fet tot el que he pogut. Ho he procurat fer com ella volia”.
Però tot plegat no resulta gens fàcil i al llarg del camí es troben amb entrebancs.
Ha plogut molt, ha plogut com mai i el riu s’ha emportat els ponts.
“Li ho vas prometre. No se’n va voler anar fins que li ho vas haver
promès. Pensava que es podia fiar de tu. Si no fas, caurà una maledicció damunt
teu”
Es troben davant del riu decidits a travessar-lo
“Davant nostre corre l’aigua espessa i fosca. Ens parla en un murmuri incessant
i múltiple, inflada la superfície groga, monstruosament, en remolins
esborradissos que naveguen per la superfície un instant, silenciosos,
provisionals i profundament significatius, com si, sota mateix de la
superfície, quelcom d’enorme i vivent es desvetllés en un moment de peresosa
atenció per tornar de seguida a una lleugera somnolència.
L’aigua cloqueja i murmura entre els raigs i al voltant dels genolls de les
mules, groga, coberta de desferres i de grans clapes d’escuma bruta, com un
cavall llançat al galop. Corre entre les herbes submergides amb un so
planyívol, un so meditabund. Les canyes i els rebrolls s’hi ajeuen com sota un vent
de tempesta, ondulant sense reflexos, com suspesos per filferros invisibles
penjats de les branques altres -arbres, canyes, lianes- sense arrels, segades
de la terra, espectrals, per damunt d’un escenari de desolació immensa i
tanmateix circumscrita, plena de la veu de l’aigua desolada i planyívola”
 |
| La Riera de Gualba, 2019 |
No els resulta fàcil però amb penes i treballs ho aconsegueixen. En la
travessa perden les dues mules i algunes eines, i en Cash es trenca la cama.
Segueixen el camí. Ara en el carro porten el taüt amb la morta, cada dia
més pudenta, i a sobre el Cash amb la cama immobilitzada.
No només han de travessar el riu embravit. També han de superar l’incendi d’un
estable on hi tenien el taüt amb la morta. Però assoleixen el seu objectiu,
arriben a Jefferson i enterren a l’Audie acomplint el seu desig.
Amb menys entrebancs que en aquesta narració ahir finalment Elisabeth II
també va arribar al seu destí i va ser enterrada després d’un llarg
pelegrinatge tal com ella havia desitjat.
WILLIAM FAULKNER
Mentre agonitzo
Ed. Proa; 1990; 245 pàgines
Traducció Ramon Folch i Camarasa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada