Aquest llibre va ser premi Llibreter 2018 d’altres literatures. El personatge principal, Ludovica Fernades Mano que mor el 5 d’octubre de 2010 amb 85 anys, és un personatge real.
“A la Ludovica mai no li havia agradat el cel. De petita ja la turmentava un horror els espais oberts. Se sentia, en sortir de casa, fràgil i vulnerable, com una tortuga a qui haguessin arrencat la closca”
Núvols, juny 2020
Ludovica viu a Luanda, capital d’Angola amb la seva germana i el seu marit, en l’últim pis d’un bloc luxós. Té un gos pastor alemany albí, el Fantasma. Arriba la revolta i es declara la independència d’Angola. El desordre s’instal·la als carrers. La pregunta és què fer?
La germana i el cunyat desapareixen d’una forma misteriosa. Ludo no sap què ha passat. Es queda sola al pis i es tanca a dins construint una paret de totxos en la porta d’entrada.
Sola a casa passa molta por. Amb el temps comencen a escassejar els aliments. Ja no hi ha aigua corrent i tampoc electricitat i la Ludovica se les ha d’enginyar per sobreviure allà reclosa en el seu àtic.
Es van desgranant històries d’un país que viu temps convulsos. El que veu i viu la Ludo des del seu àtic allunyada i aïllada del món que l’envolta, però també episodis del que passa a fora amb un recull de personatges i fet singulars que son una mostra el que passava en aquella l’Angola d’aquells anys. “En aquest país tot desapareix. Potser és que el país sencer és en vies de desaparèixer, un poble aquí, un altre allà, quan ens n’adonarem ja no existirà res”
La Ludo és descoberta en el seu “pis amagatall” per un nen de 7 anys, i aleshores trenca la paret, i surt a l’exterior. “Ara que m’he fet vella m’assalten els records, increïblement nítids, de coses passades. Com si algú, a dins del meu cap, s’entretingués a fullejar un vell àlbum fotogràfic”. En tot el llarg període que ha estat tancada, ha escrit una mena de diari, i quan se li va acabar el paper escrivia a les parets.
“Déu pesa les ànimes en una balança. En un dels platets hi ha l’ànima, en l’altre les llàgrimes dels qui l’han plorat. Si ningú no la plora, l’ànima se’n va cap a l’infern. Si hi ha hagut prou llàgrimes, i prou sentides, puja cap el cel... Van al cel les persones que els altres troben a faltar. El paradís és l’espai que ocupem en el cor dels altres”
“Els errors ens corregeixen. Potser el que cal és oblidar. Hauríem de practicar l’oblit... El pare no vol oblidar. Oblidar és morir. Oblidar és una rendició”
Anem coneixent personatges. Les seves històries queden penjades, però els tornem a retrobar cap al final del llibre i coneixem les interrelacions entre ells i com acaba el que la narració havia deixat a mitges al principi. Es van desvetllant els desenllaços dels diferents personatges amb compte gotes, de forma una mica desordenada. Això obliga en alguns moments a tornar enrere i revisar el que ja s’ha llegit.
Teoria general de l’oblit
Edicions del Periscopi; 2018 (original 2012); 249 pàgines
Pròleg de Xavier Aldekoa
Traducció de Pere Comellas Casanova
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada