Aquell venerable avi de barba blanca...

Konrad Lorenz és considerat el pare de l’etologia. Recordo imatges seves a la televisió en blanc i negre. Un venerable avi de barba blanca seguit per unes oques petites. Anaven a tot arreu on anava ell, com si ell fos la seva mare. Això s’explica pel concepte de l’empremta al néixer: les oques segueixen a la primera figura que veuen al néixer, per aquesta raó seguien al K. Lorenz.  

Desconeixia del tot el seu passat nazi que m’ha descobert aquesta novel·la de Martí Domínguez escrita en forma de memòries del propi K. Lorenz.

“Soc l’únic nazi Premi Nobel. I l’únic Premi Nobel que haja participat en un genocidi”... Malgrat no haver matat a ningú i no haver participat directament en els camps d’extermini... “Vaig fer la meva feina, al principi amb entusiasme, completament integrat en la doctrina del nazisme, i d’una manera irrevocable. Al mateix temps, les meves idees i articles científics varen servir per consolidar i aguditzar la neteja ètnica, i sense poder-se dir que foren un element clau, si que és indubtable que ajudaren al complet entreteixit de la doctrina de l’holocaust. Vaig ser un dels seus ideòlegs més purs”

Al llarg de les entrevistes que van seguir el lliurament del Premi Nobel de Medicina va intentar ocultar el seu passat nazi el més possible, tot i no mentir mai del tot. “Vaig esquivar les preguntes més conflictives”

Finalitzada la guerra la major part dels científics implicats directament amb el nazisme van recuperar els seus llocs a la Universitat i al món científic com si res haguera passat, com si res hagueren fet. Llegir això em sorprèn.

Martí Domínguez situa a K. Lorenz en un camp de concentració on comença a escriure “En aquell barracot del camp de concentració de Kirov, varen començar aquestes notes sobre la meva vida, escrites un poc a rajaploma, amb una arma apuntant-me al cap. Estàvem a inicis del mes d’agost del 1944 i m’anava la vida en contar-ho tot”

Platja d'Argelers, febrer 2010

 

Reflexiona sobre el que ha fet al llarg de la guerra. “He fet coses terribles en aquesta maleïda guerra”...“La guerra trau l’animal que tots portem a dins. No som responsables: lluitem per sobreviure. Els culpables són els que ens van ficar a la gola del llop”...“Francament, no estic gaire segur d’això. Crec que tots som una mica culpables. Ens podríem haver negat a acceptar algunes ordres...”

Planteja si realment hauria pogut fer una altra cosa. “Una ordre és una ordre. Però, s’hi podria haver negat? ... No resultava gens fàcil d’escatir què era fruit de les ordres rebudes i què del nostre compromís i voluntat.”

Quan Hitler envaeix Àustria Lorenz no és un jove, “amb trenta-cinc anys ja saps que vols de la vida”. De fet, “l’ideari nacionalsocialista no m’era aliè, ni a mi ni a la meva família”

Reconeix haver-se beneficiat directament de la situació: “Molts de nosaltres ens beneficiàrem de la caiguda dels jueus i dels comunistes, ocupàrem els seus llocs de treball, ens quedàrem els seus apartaments... I ho fèiem sense cap complex, sense cap remordiment, ens sentíem amb dret a tot allò i més”  

Algunes de les seves afirmacions fan estremir “Hi ha homes amb bons gens i altres amb gens dolents... La continua aparició de persones amb deficiències constitueixen un perill... Cal, per tant, extraure els individus que posen en risc la salut del nostre poble, i sobretot el futur saludable de la nostra raça... Cal evitar la reproducció dels tarats, dels idiotes, dels éssers inferiors, i sobretot la mescla de races, pel bé de la salut del poble alemany”. Aquestes idees són un perill, sobretot quan algú decideix portar-les a la pràctica. “Tots estàvem a favor de l’eugenèsia en casos clars de retard mental, malalties degeneratives... Però, els pobles tenien drets? Un poble més fort tenia dret a aniquilar-ne un de més dèbil?”

“Els eslaus... eren vists pels nazis com a subhumans. A qui li importa aquella gent? Nosaltres, els de la raça ària érem superhomes”. Quan es pensa en aquest termes, i encara avui en dia hi ha molta gent que té idees semblants, es pot entrar amb facilitat en una deriva molt perillosa.

Així ho justificava el que amb els anys obtindria el Nobel: “Vaig creure plenament en tot allò. Era conscient que aquella filosofia era cruel i inhumana... Estava convençut que era un mal que havíem d’acomplir amb l’objectiu de conquerir més salut per a l’espècie humana, de la mateixa manera que de vegades cal podar un arbre en excés esponerós, i cal sacrificar algunes belles branques que posen en risc la salut de l’arbre sencer. Que aquelles branques foren milers de persones, milers de polonesos, milers de jueus, o milers d’eslaus, tant se valia. Milers o milions... Nosaltres érem el poble elegit, la raça pura que calia preservar.” Si un grup humà es considera superior als altres aviat es pensa “que calia apartar les pomes podrides, les peces defectuoses. Apartar-les, i, és clar, destruir-les”

“En general, el poble alemany no tenia plena constància que s’estiguera produint aquell genocidi.... Fins i tot, quan els indicis eren tan patents, preferíem no pensar-hi, ni traure’n conclusions. Hi hagué un procés de ceguesa voluntària col·lectiva... Quan K. Lorenz pren consciència del que passa: “Allò em va neguitejar, em va corprendre, em va fer dubtar. Fins i tot em va trasbalsar. Però jo havia fet massa camí per a retrocedir: ja era un d’ells. I calia seguir endavant, a qualsevol preu, sense mirar enrere... Tot allò va abocar el nostre poble cap a l’abisme. Una mena de gran secta enlluernada per unes promeses... Ens creiem amb dret a tot i a exigir l’usdefruit de tot”.

“Ens crèiem de veres que totes les coses bones que havia creat la civilització eren obra nostra, de la nostra raça, i que les altres, amb la seva simple existència, les posaven en greu perill”

“Costa molt poc matar a un ésser humà... I un colp has començat, la resta d’assassinats venen tot seguit com una rutina assumida. Sense fer gaires preguntes. Sense fer-ne cap, en realitat. Foren molt pocs els homes que es negaren a participar en aquelles matances... Hi ha una pulsió evolutiva que ha de ser adaptativa, i que fa que el subordinat acate les ordres, siguen quines siguen aquestes. L’educació rebuda... en el si de la teva societat reafirmen i interioritzen aquesta tendència a l’obediència més orba i inhumana”

A principis del 44, treballa a disgust en un psiquiàtric lluny de la seva família. Voldria una altra feina. Li ofereixen una feina que implica tacar-se de sang, posar en pràctica alguna de les seves teories. No es veu capaç de fer-ho, i malgrat la seva poca experiència, acaba treballant de metge en un búnquer de campanya en mig d’un bombardeig.

“Allò era el que volia el Führer ” Fe cega en el que deia i ordenava Hitler. “Era una mena de creença sobrenatural de caire religiós... vingut a deslliurar el món dels subhumans”

És fet presoner, com molts més alemanys: “L’únic que ens consolava era l’arribada de l’arma secreta; una arma que esborraria per sempre de la terra el nostre enemic. I venjaria, d’una manera temible i immisericorde, els estimats companys caiguts en la batalla. Hi crèiem fermament.” Això pensava en la fila de presoners, mentre contemplava la destrucció del camp de batalla amb morts pudents arreu. Encara tenien l’esperança en el triomf.

“Aquells quatre anys que vaig estar empresonat, purgaven els meus pecats?”

“Puc assegurar que soc un home nou. Un home distint. I, sobretot, un home penedit dels seus actes. I en base a això confie a recuperar, tan aviat com siga possible, la meva llibertat”, però, amb tot, encara afirma que “soc partidari de l’eugenèsia, de l’aniquilació programada dels individus menys aptes, i d’evitar a tota costa la possibilitat que es puguen reproduir”

¿Tots els nostres actes es poden justificar com a fruit de l’esperit del temps que ens toca viure? Aquest esperit “no ens eximeix de les conseqüències dels nostres actes particulars... Mai no s’està prou alerta amb l’esperit del temps, mai no s’empra prou la raó en contra del dogmatisme ideològic, en contra de la imposició intel·lectual, vinga d’on vinga... ”

M’ha agradat i he gaudit de la seva lectura. Fa reflexionar com una part important del que pensem i del que fem està marcat per les idees majoritàries que ens envolten i que sempre resulta més fàcil deixar-se portar per l’esperit del temps que revelar-se en contra. Cal estar sempre amatents a no deixar-se arrossegar per aquest esperit del temps que amb gran facilitat ens pot induir a comportaments del tot indesitjables. Per molt que ens sembli del tot impossible, cap de nosaltres està exempt de que ens pugui passar.

MARTÍ DOMÍNGUEZ

L’esperit del temps

Proa ed.; 2019; 431 pàgines

Premi Òmnium 2019 a la millor novel·la de l’any