Les finestres de la meva vida

Com gairebé tothom, al llarg de la vida he viscut en diferents habitatges. Les seves finestres són la connexió més directe amb el món exterior, i per on es contempla la vida que va passant al nostre davant.

El primer record de finestra que tinc és la de la carretera de Barcelona. Vivíem de lloguer en un primer pis, i al menjador hi havia un balcó que donava a la carretera. Recordo les cases baixes del davant, però sobretot com passava la gent pel carrer, i també els cotxes constants. Devien fer molt de soroll, però nosaltres ja hi estàvem acostumats i tret de l’estiu que teníem el balcó obert ja no ens molestaven.

Entrant a l’adolescència ens vam canviar de pis i de barri. Des de la finestra de la meva habitació  podia contemplar una gran part de Sabadell, les seves cases baixes, i també els seus pisos. Sobretot m’agradava de nit veure les llums enceses de les finestres. Ja aleshores, però també encara ara, em provoquen la curiositat de pensar que deu estar passant en cada una d’aquelles cases amb les llums enceses. Un dels companys d’estudis que venia a estudiar a casa per les nits contemplant els punts de llum de la ciutat repetia una vegada i una altra el títol d’un programa radiofònic del moment “La Ciudad es un millón de cosas”.

De les finestres del meu primer domicili, una vegada casat, només en guardo un record. Una nit del mes de febrer que va començar a nevar i vam sortir al balcó i malgrat el fred, vam estar una bona estona gaudint de l’espectacle de la caiguda silenciosa de la neu sobre l’asfalt negre que s’anava tornat blanc progressivament. Vaig fer un intent d’escriure un poema que no va reeixir.

Les finestres d’una casa unifamiliar en la que vaig viure donaven a un descampat que no era del meu interès. El que més recordo d’aquella casa és el soterrani on tenia l’estudi. Hi havia unes finestres a la part alta del mateix per les que entrava la llum i veia un petit tros del pati i l’escala que hi baixava. Era el meu petit món.

Per diverses raons vaig tornar a viure a casa dels pares. El paisatge havia canviat del tot. El que abans eren camps,  s’havien convertit en un gran Parc i una zona comercial on hi havia molt tràfec de cotxes i persones amunt i avall. Era entretingut passar-hi l’estona badant tant de dia com de nit. Era com una mena de pantalla on contemplar el que passava en el món exterior. Els meus pares ja grans i malalts, ho van convertir en un de les formes d’entreteniment més habituals. Des de la finestra de la que havia estat la meva habitació de jove ara ja només es veia l’edifici del davant i res més.

Fa més de 20 anys que visc en el pis actual. No gaudeixo de grans vistes, però si de molta tranquil·litat. Les meves tres finestres donen a un pati interior força gran i sense ningú on tot és silenci, tot un luxe en la vida sorollosa i atrafegada que vivim en l’actualitat. Malgrat ser un espai tancat ha sofert canvis al llarg d’aquests anys. El primer que van treure van ser un parell de jocs infantils que eren d’una altra època i que ja ningú feia servir des de feia temps. Fa uns pocs anys van fer treure tres xiprers molt alts per motius una mica confusos. Va ser tot un espectacle veure com els van tallar sense que prenguessin mal cap dels edificis del voltant. Amb el temporal Glòria han caigut tres pins que s’havien anat inclinat i que feia temps que es preveia que aquest seria el seu final. Malgrat la pèrdua d’aquests arbres que ha canviat i molt aquest paisatge interior encara és un espai força verd i agradable de contemplar. El que ha minvat molt és la vida animal. Abans hi havia molt més ocells que alegraven els matins i els vespres amb la seva piuladissa. A hores d’ara són poquets els que de tant en tant aterren en el patí interior per picotejar quelcom.

Aquest és el meu paisatge de cada dia i ha estat el meu paisatge al llarg dels mesos de confinament.

Quins són els paisatges de les finestres de la vostra vida?