Emoció rere emoció

No sé si és que hom va fent anys i amb això de l'edat les emociones afloren més fàcilment a flor de pell, però darrerament aviat estic emocionat amb tot això del procés. 

Recordo alguns dels moments de les manifestacions dels darrers 11 de setembre, la darrera Assemblea de l'ANC a Tarragona, a la plaça Sant Jaume el dia de la signatura del decret de convocatòria, l'acte central de Ara és l'hora a la plaça de Catalunya, ... Tot fins arribar avui. En molt d'aquests moments recordava una cançó de Raimon que per mi ha estat sempre una mena d'himne.

Per unes quantes hores
ens vàrem sentir lliures,
i qui ha sentit la llibertat
té més forces per viure.

Ahir a la Rogaine de Cap de Creus el 9N era el tema de conversa gairebé monogràfic al llarg de tot el dia. 

Aquest matí la jornada ha començat ben d'hora. La radio no parlava de res més. Les xarxes anaven plenes de notícies del que anava passant als diferents centres de votació.

He anat a buscar a la mare de 90 anys per anar a votar. Pel camí ens hem trobat alguns veïns i també coneguts. Pel carrer la gent circulava d'una manera diferent. Al centre de votació no hi havia cues, però hi havia molta gent, tothom satisfet i amb un somriure. La mare anava ben decidida i convençuda del SíSí. El que sempre havia somniat: poder decidir que vol viure en un país lliure. Ha donat les gràcies als voluntaris per la seva feina. He enviat la foto de la votació als meus fills que s'han emocionat.

Quan hem tornat a casa, ha anat a la habitació a explicar-li al pare que ja havia votat. El pare va morir fa més de 3 anys i de ben segur que també ens hauria acompanyat il·lusionat  en aquesta votació. Recordo el dia que tot contents van venir a votar a la mesa de la consulta per l'autodeterminació on estava de voluntari. Allà mateix van expressar el desig de poder-ho veure una Catalunya independent algun dia o que al menys la poguéssim veure nosaltres.

Després ha estat el meu torn. El meu centre de votació estava fora de la població, al costat de l'edifici central dels mossos. Aparcar no ha estat fàcil. Això era una bona senyal. De nou, no hi havia cues, però també molta i molta gent. Molta emoció al marcar les dues creus a la papereta i l'introduir-la a la urna. Hem fet un pas més. Allà he coincidit amb la família d'una ex-alumna. Era el primer cop que votava i els ulls li brillaven d'una manera especial: 16 anys i ja pot votar, la mare no va poder per primera vegada fins que ja en tenia més de 50. No entenc com ens poden negar el vot amb el que va costar poder exercir aquest dret!

I després al migdia veure les imatges de la televisió i seguir els recomptes a les xarxes. De ben segur que es superaran els 2 milions de participació. Voldran treure-li importància, però com diuen en castellà "que nos quiten lo bailao". 

De ben lluny, de ben lluny,
arribaven totes les esperances,
i semblaven noves,
acabades d'estrenar:
de ben lluny les portàvem.

El procés no serà fàcil, però serà imparable, i de ben segur que encara em resten moments plens d'emoció. No puc imaginar-me el que sentiré el dia que Catalunya proclami la independència.