Vaig néixer a Sabadell i hi
he viscut sempre. Els meus primers anys vaig
viure a la Creu de Barberà. D’alguna manera el considero el meu barri.
Crec
que els primers quatre anys, vaig viure al carrer Eduard Brossa, en una caseta de planta baixa
amb pati al darrera, el que a Sabadell es coneix com a casa anglesa. No recordo
massa cosa d’aquesta casa. Només tinc el record del pati on al fons hi havia el
lavabo, i també la foscor. Ara estem acostumats a viure en cases ben il·luminades,
però no era pas així a meitat del segle XX. Les bombetes donaven poca llum.
Però també hi havia constants talls de llum i també d’aigua. Igual aquesta
foscor que recordo és deguda a tot això.
El carrer com tots els
carrers del barri i la majoria de Sabadell era de terra, un fangar en els dies
de pluja. Per la nit no funcionaven tots els fanals. Recordo que quan anava un
dels fanals la resta estaven apagats i s’anaven alternant al llarg de la nit.
Curiosament també recordo
alguns veïns del carrer. Davant de casa hi havia un barber, amb el seu fill, el
Josep Gerona, un any més gran que jo. Encara ens veiem i xerrem de tant en
tant. De fet, vam compartir feina de mestre en el curs que va ser el nostre
debut en la docència. En la vorera del davant, també hi havia un senyor que era
paleta, ofici que a mi m’agradava i que ell em volia treure del cap, perquè
deia que era molt dur, i una parella amb una filla, la Candibel, amb els que
els meus pares van recuperar la relació molts anys més tard quan ja grans
passaven una part de l’estiu a Pineta.
Al costat de la casa, hi
havia unes estades. Aleshores les estades eren habituals. Consistien en un passadís
més o menys llarg i amb una sèrie d’habitacions on hi vivia una família
sencera. Els serveis que eren comuns a tots els estadants estaven al fons de l’estada.
En aquesta mateixa vorera, més avall vivia una família amb un nen més petit que
jo al que vaig donar cases particulars durant un temps molts anys després quan
ja no vivien al barri. I al final del carrer i vivia el lampista, el Jaume, una
parella sense fills, que es van casar el mateix dia del meu naixement.
Ha canviat molt. Ara té garatge i han aixecat tres pisos.
Albert Camus (1913-1960) va publicar “L’home
revoltat” al 1951. Només començar el llibre defineix l’home rebel com “ un hombre que dice no... La
rebelión va acompañada de la idea de tener uno mismo, de alguna manera y en
alguna parte, razón … Prefiere la probabilidad de la muerte a la negación de
ese derecho que defiende”
Més endavant ens parla de la rebel·lió
metafísica com “el
movimiento por el cual un hombre se alza contra su condición y la creación
entera… El rebelde metafísico protesta contra la condición que se le impone
como hombre…, se declara frustrado por la creación”. No nega
l’existència de Déu, però la desafia i la posa en qüestió. Si enderroca a Déu,
haurà de crear un substitut. Déu representava l’ordre, ara l’ordre se l’haurà
de crear ell mateix. Ja sense Déu ens toca governar-nos a nosaltres mateixos. Són
molts els pensadors que neguen l’existència de Déu: Sade, els romàntics,
Nietzsche, ... De fet, “Nietzsche no ha matado a Dios, lo ha encontrado muerto en el alma de
su época.” … “En este mundo desembarazado de Dios y de los ídolos
morales, el hombre se halla ahora solitario y sin amo” i aleshores “La pregunta ¿libre de
qué? Es substituida entonces por ¿libre para qué?”
La llibertat està en el centre. “La libertad está en el
principio de todas las revoluciones. Sin ella, la justicia parece inimaginable
a los rebeldes. Sin embargo, llega un tiempo en que la justicia exige la
suspensión de la libertad. El terror, pequeño o grande, viene entonces a coronar
la revolución” I esdevenen els crims i els assassinats en nom de la
llibertat i la justícia. “Todas o casi todas las revoluciones han sido homicidas”:
la
mort de l’amo, del rei, del que sigui ... És això el que volíem? Ens preguntem
aleshores. També s’ho pregunta Camus.
“Al golpear, el rebelde divide el mundo en dos”
i
la mort, l’assassinat i la violència l’omple de contradiccions. Vol construir
un món nou, però per construir-ho ha d’acceptar matar. El rebel accepta el seu
propi sacrifici, mata, però també mor.
“La libertad más extrema, la de matar, no es
compatible con las razones de la rebelión. La rebelión no es en modo alguno una
reclamación de libertad total… El rebelde quiere que se reconozca que la
libertad tiene sus límites en todas partes donde haya un ser humano, siendo el
límite precisamente, el poder de rebelión de ese ser… El rebelde exige, sin
duda, cierta libertad para sí mismo, pero en ningún caso, el derecho a destruir
el ser y la libertad del prójimo… Reclama para todos, la libertad que reivindica
para sí mismo…”. No està gens clar doncs que la rebel·lió justifiqui la
violència i l’assassinat. Hi ha rebel·lió perquè hi ha mentida, injustícia i
violència, però pot haver-hi rebel·lió sense violència? La rebel·lió arrossega
sempre la contradicció de ser o no ser violenta.
El Contracte Social que proposa Rousseau
fonamenta la nova societat ja no com quelcom que emergeix des de Déu, sinó que
és fruit de l’acord entre els homes, però la nova fe “al hacerse dogmática erige sus
propios altares y exige la adoración incondicional”. Es converteix en
un nou evangeli, “lo
que le lleva a tratar de edificar un templo… Principios eternos gobiernan
nuestra conducta: la Verdad, la Justicia, la Razón. Aquí está el nuevo dios”
… “La religión de la razón establece naturalmente la república de las leyes.
La voluntad general se expresa en leyes codificadas por sus representantes”
… “Sustituyeron los mandamientos divinos por la ley que debía ser reconocida
por todos, puesto que era la expresión de la voluntad general”.
“En el siglo pasado el hombre suprime las
coacciones religiosas. Pero apenas se libra de ellas, inventa otras nuevas e
intolerables”. No és tan clar que hagin desaparegut les coaccions
religioses. Més aviat el que ha fet la humanitat és substituir-les per unes
altres.
“La historia de los hombres es, en cierto sentido,
la suma de sus rebeliones sucesivas… Todavía no ha llegado la rebelión
definitiva”, i molt probablement no arribarà mai. Fins ara “todas las revoluciones
modernas acabaron robusteciendo el Estado”, sense complir cap de les seves
promeses i dels seus ideals, un cop consolidada en el poder.
De fet, “hacen que avance la historia quienes
saben rebelarse también contra ella en el momento deseado”
Distingeix entre rebel·lió (rebel) i
revolució (revolucionari). La revolució pretén ser universal i imposar-se a tot
el món, en canvi, la rebel·lió no. La rebel·lió és un esclat, moltes vegades
sense sortida, en canvi “la revolución es una tentativa para modelar el acto a partir
de una idea, para encuadrar al mundo en un marco teórico” i s’acaba amb la
constitució d’un nou govern revolucionari, quedeixa de ser revolucionari en el mateix acte de la seva constitució.
Ara bé el que no podem fer és
rebel·lar-nos contra la natura. “Rebelarse contra la naturaleza equivale a rebelarse
contra sí mismo. Es golpearse la cabeza contra las paredes”. Això és el que
està fent l’ésser humà del segle XX, al no reconèixer que si no posem mans a
l’obra amb la qüestió del canvi climàtic ens dirigim sense paracaigudes cap a
la destrucció del medi natural que ens permet viure, i per tant, cap a la
destrucció del propi ésser humà.
“El hombre no puede sino proponerse la disminución
aritmética del dolor del mundo. Pero la injusticia y el sufrimiento subsistirán
y, por mucho, que se les limite, no dejarán de escandalizar”
“Rino me llamó esta mañana; pensé que iba a pedirme más dinero y me
preparé para decirle que no. El motivo de su llamada era otro: su madre había desaparecido”
“Hace por lo menos treinta años que me dice que quiere
desaparecer sin dejar rastro…”
“No solo quería desaparecer ella, ahora, con sesenta y
seis años, sino borrar además toda la vida que había dejado a su espalda”
“Veremos si se sale con la suya, me dije. Fue entonces
cuando encendí el ordenador y me puse a escribir hasta el último detalle de
nuestra historia, todo lo que quedó grabado en la memoria”
“No siento nostalgia de nuestra niñez, está llena de
violencia. Nos pasaba de todo, en casa y fuera a diario, pero no recuerdo haber
pensado nunca que la vida que nos había tocado en suerte fuese especialmente
fea”
Així comença el llibre que
dona inici a la tetralogia “Les dues amigues” d’Elena Ferrante en les
seves primeres pàgines.
Elena Ferrante ens explica
la història de Elena Greco (Lenu), la veu narradora i de Raffaella Cerullo, per
a tots Lina, per ella Lila. Són dues amigues que viuen en un barri pobre de
Napoli dels anys 50 i 60.
Carrer de la Creu de Barberà de Sabadell, el meu barri d'infantesa i adolescència a finals dels anys 50 i dècada dels 60 i principis dels 70. Aleshores aquest carrer i cap carrer del barri estava asfaltat.
En el transcurs del llibre
dona a conèixer les seves il·lusions infantils i el seu pas a l’adolescència.
Pel llibre desfilen algunes famílies del barri i les relacions d’odi i enfrontaments
entre elles, i també les amistats. Els fills i filles d’aquestes famílies
(Rino, Stefano, Pinuccia, Alfonso, Pasquale, Carmela, Antonio, Ada, Nino, Enzo,
...) formen una colla. A mesura que creixen sorgeixen els amors entre ells i
elles. No poden veure als fills de la família Solara, Marcello i Michele que
fan ostentació de la seva riquesa de forma constant.
Tant Lenu, com Lila volen
sortir d’aquesta misèria i d’aquest pobre ambient que les rodeja. Agafen dos
camins ben diferents: un bon casament, per una banda, els estudis, per l’altra.
Caldrà llegir el segon volum
de la tetralogia per esbrinar com segueix la història de “Les dues amigues”
El concepte
de pluralitat és un concepte clau en l’obra d’Arendt i la defineix com “la
condició de l’acció humana perquè tots nosaltres som el mateix, a saber,
humans, però ho som d’una manera en què ningú no és mai exactament igual que
qualsevol altre que hagi viscut, visqui o hagi de viure en el futur”. En altres mots, els éssers humans, no obstant ser tots iguals, som
plurals i diversos. Som tots diferents els uns dels altres, malgrat viure en
condicions de vida molt similars. Arendt insisteix que per accedir a aquesta
pluralitat hem de sortir del nostre àmbit privat.
Els éssers humans estan empresonats en
la pròpia subjectivitat i en la pròpia experiència. Per sortir d’aquesta
subjectivitat, és imprescindible la relació amb els demés. En la pluralitat els
éssers humans es reconeixen en els altres, i en el reconeixement d’aquests altres,
l’individu construeix la seva individualitat. En definitiva, necessitem dels semblants
a nosaltres per construir la nostra individualitat, però al mateix temps la
pluralitat es construeix a partir de la unicitat dels individus. Així doncs, pluralitat i individualitat són dos conceptes oposats, però
alhora complementaris.
Beauvoir, a diferencia d’Arendt, posa
més èmfasi en la individualitat que en la pluralitat, ja que tota acció neix
d’una reflexió solitària, encara que amb posterioritat l’individu actuï en
l’exterior. Dit d’una altra manera, Beauvoir defensa que tota acció abans
d’arribar a l’espai públic ha de passar per la interioritat de l’individu,
mentre queArendt pensa que tot el que
és important passa en exclusiva en l’espai públic, per tant, en el sí de la
pluralitat.
En definitiva, tenint en compte les
idees de les dues pensadores, els éssers humans necessiten dels altres per
crear la seva identitat i la seva individualitat. Així és com es crea aquesta
individualitat en el si de la seva interioritat, però necessiten posar-la en
acció en la seva vida en pluralitat.
Per
una banda, Arendt acusa als éssers humans d’haver-se tornat «uns éssers
totalment privats”. Com a conseqüència d’aquest
tancament en nosaltres mateixos vivim en una societat que venera
l’individualisme exacerbat. Aquest individualisme despreocupat de la vida
pública i centrat en els propis interessos privats, així com, en la seguretat
de les persones properes a qualsevol preu és el que constitueix una de les
bases del totalitarisme. Aquest tipus d’individu és el contrari del
ciutadà, aquell que manté el compromís actiu amb el món i amb l’espai públic.
Per
altra banda, Arendt considera que els totalitarismes en el seu afany de domini
total són plenament contraris a la individualitat, ja que pretenen assolir la
uniformització: “Los que aspiran a la dominación total deben liquidar
toda espontaneidad, tal como la simple existencia de la individualidad siempre
engendrará, y perseguirla hasta sus formas más particulares, sin importarles,
cuán apolíticas e inocuas puedan parecer” .
Hem
vist, doncs, que els perills es troben tant en l’individualisme, que no té en
compte els problemes de la societat i es centra tan sols en si mateix, com en
la uniformització de les individualitats que condueix a que tothom pensi i es
comporti de la mateixa manera. Per evitar l’aparició de nous totalitarismes,
cal vigilar aquests dos extrems. És evident, doncs, que són molts els perills
que ens poden conduir cap a una societat no desitjada, i com diu Arendt: “Jamás ha sido tan
imprevisible nuestro futuro, jamás hemos dependido tanto de las fuerzas
políticas, fuerzas que padecen pura insania y en las que no puede confiarse si
se atiene uno al sentido común y al propio interés”.
En definitiva, han passat més de 75
anys d’aquestes publicacions d’Arendt i els seus advertiments continuen sent
vàlids. Ens adonem que com a societat no hem aconseguit el antídot per
immunitzar-nos contra els totalitarismes. És més, a vegades, tinc la impressió
que ens apropem a marxes forçades a totalitarismes que prendran una forma
diferent dels anteriors, però que no deixaran de tenir els tics autoritaris que
Arendt evidencia en la seva obra.
Un dels elements essencials en l’obra
de Beauvoir són les seves tesis sobre la condició de la dona.En
realitat, tot el feminisme que es desenvoluparà després d’ella, és deutor, directa
o indirectament, de les seves reflexions,ja que es va convertir en el
punt de partida de moltes línies de pensament posteriors.
Primer de tot, exposarem el concepte
de l’Altre, un concepte cabdal per entendre la condició de la dona tal com la
presenta Beauvoir. En la relació de l’individu amb la societat hi ha un
component mínim que és la relació de cadascú amb l’altre. Aquesta relació de
cada subjecte amb l’Altre resulta imprescindible per conèixer-nos a nosaltres
mateixos. Aquesta oposició als altres ens ajuda a definir-nos, no només com a individus,
sinó també com a grup. Beauvoir defineix l’alteritat com “una
categoría fundamental del pensamiento humano. Ningún colectivo se define nunca
como Uno sin enunciar inmediatamente el Otro frente a sí”.Al cap i la fi, l’individu s’afirma
com a subjecte quan s’oposa a l’Altre a qui converteix en objecte.
Aquesta imprescindible relació amb
l’Altre acostuma a generar conflictes. De fet, vivim l’existència de l’Altre
com un drama i una amenaça. És a partir d’aquesta relació
i alhora conflicte entre el Jo i l’Altre que Beauvoir construeix la seva visió
de la dona en la societat. En aquest sentit, Beauvoir planteja la paradoxa següent: “La mujer,
siendo un ser humano de pleno derecho, como el hombre, es considerada por la
cultura y la sociedad como la Otra, como un ser diferente del varón, y por
ello, otro que él”. Efectivament,
és amb aquesta categoria de l’Altra que explica la divisió de la societat en
dos grups: el dels homes, el grup opressor i el de les dones, el grup oprimit. És per aquest motiu que aquesta
oposició home-dona és un dels molts conflictes que genera la relació de l’individu
amb la societat, i tanmateix, s’ha convertit en una disputa que impregna la
societat al llarg de la seva història.
Un apartat al que Beauvoir dedica
força espai, és el de la reproducció i procreació. Considera que al llarg de la
història de la humanitat “las servidumbres de la reproducción representaban para
ellas un terrible obstáculo… Es un primer hecho cargado de consecuencias”. Així és que la
reproducció i la posterior procreació han
condicionat molt la vida de les dones i la seva posició en la societat i ho
continua fent. La reproducció és indispensable per la continuació de l’espècie
i de la societat. En conseqüència, Beauvoir conclou que al llarg de la història
la dona s’ha identificat molt més que l’home amb l’espècie humana. Aquest fet
ha convertit la dona en un ésser subordinat a l’espècie en un grau molt més alt
que l’home. Ara bé, tot i reconèixer aquests condicionants biològics, Beauvoir es
revolta explícitament contra la situació i afirma que “rechazamos la
idea de que constituyan para ella un destino predeterminado. No bastan para
definir la jerarquía de los sexos; no explican por qué la mujer es la
Alteridad, no la condena a conservar para siempre este papel subordinado”.
En definitiva, Beauvoir arriba a la conclusió que el
gènere és una construcció cultural sobre el sexe. Com en molts altres àmbits de
l’existència, el gènere ha estat una imposició dels criteris de la societat en
la divisió home-dona passant per sobre de tots els drets, tal com afirma Cornelio
Agripa(1): “actuando contra
todo derecho, violando impunemente la igualdad natural, la tiranía del hombre
ha privado a la mujer de la libertad que recibe al nacer” . En realitat, és
ben cert que la identitat personal i sexual no es pot construir al marge de la
societat. Ara bé, això no significa que no hi hagi possibilitat d’elecció i que
la dona hagi d’acceptar el seu «destí» amb passivitat. És Beauvoir amb la seva
obra que obres les portes a “la possibilitat d'una dona alliberada, capaç de
prendre a les seves mans el dret a ser un subjecte existencial, en una
dialèctica per fi simètrica, d'individu a individu, respecte a l'home.”
[1]
Cornelio Agripa (1486-1535) fou un humanista del Renaixement, expert en
ocultisme, alquímia, càbala, medicina, astrologia, entre d’altres disciplines. En
1509 va escriure “De nobilitate et praeccelentia faemini sexus” (De la
noblesa i preexcel·lència de les dones), tot i que no va ser publicada fins el
1529, on fa un al·legat sobre la superioritat de les dones.
Arendt creu que no tan sols pensar ens
permet ser lliures, sinó que la llibertat com a tal només es mostra en l’acció,
en la interacció. D’aquí que l’acció sigui la que permeti
als individus inserir-se en el món. En canvi, Beauvoir pensa que la llibertat
té el seu origen en la lliure consciència i en la interioritat de l’individu. Encara que Beauvoir consideri que la llibertat és quelcom
constitutiu de la realitat humana, les possibilitats concretes que se li
ofereixen a cadascú per realitzar-se amb llibertat acaben sent finites. L’individu elabora el seu projecte i quan el porta a la pràctica es
troba limitat per la situació. En aquest sentit, no tots els éssers humans gaudeixen
del mateix grau de llibertat, ja que les circumstàncies en que viuen els
condiciona. Per tant, la situació personal que viu l’individu pot ampliar o
comprimir la llibertat. En conclusió, Beauvoir distingeix entre llibertat i
possibilitat: “La libertad sin más no tiene límites, pero las
posibilidades concretas que se le ofrecen son finitas y se pueden aumentar o
disminuir desde fuera”.
Com acabem de veure, tant Arendt com
Beauvoir consideren que la llibertat de l’individu es manifesta quan aquest
actua en l’espai públic. D’acord amb les dues filòsofes, l’acció resulta ser clau
i emfasitzen la vida activa per sobre de la vida contemplativa. Malgrat les
temptacions que l’ésser humà pugui tenir per abandonar-se a la vida
contemplativa, en realitat, aquest no pot escapar-se mai de la vida activa. Ara
bé, en el pensament de Beauvoir, hi ha un primer moment en què el subjecte
elabora un projecte d’acció en la seva consciència per, amb posterioritat, realitzar-lo
en el món. D’altra banda, en el pensament d’Arendt, l’acció lliure “sólo
se manifiesta en la esfera pública, bajo el prisma de la pluralidad de los
sujetos”. A
més a més, Arendt puntualitza que la motivació prèvia a l’acció reprimeix la
llibertat i, de fet, l’anul·la en sí. Així doncs, mentre que per a Beauvoir
l’acció és intencional, per a Arendt és impredictible i no hi ha finalitats. En aquest sentit, cal diferenciar què passa en la interioritat de
l’individu respecte a la llibertat. Pel que fa a Beauvoir, la consciència de
l’individu és lliure en la solitud de la subjectivitat interior, però, és
necessària l’acció per posar-la en pràctica, ja que la llibertat en el nostre interior no resulta
suficient. En canvi, Arendt pensa que de res ens serveix la llibertat en el
nostre interior, en el nostre pensament, si aquesta no s’acaba manifestant en
l’àmbit públic. En resum, com a subjectes lliures estem
condemnats a actuar, però, segons Beauvoir, en el nostre pensament i en la
nostra consciència ja som lliures. Per contra, segons Arendt, tan sols som
veritablement lliures només quan actuem en l’àmbit públic, no hi ha llibertat
en el nostre interior.
Malgrat aquestes divergències, el
concepte d’acció d’Arendt i el concepte de projecte de Beauvoir convergeixen en
gran part: “La acción para Arendt es aquella que permite a los
sujetos insertarse en el mundo humano... En esta línea Beauvoir nos dice que el
ser humano no es pasividad, el sujeto es un ser de acción, y la manera que
tiene de hacerlo es lanzando al mundo su proyecto”. També coincideixen
en afirmar la imprevisibilitat de l’acció i el projecte, ja que una cosa és la
acció en sí o el projecte que un té al cap, i l’altra ben diferent són les
conseqüències, moltes vegades, totalment inesperades d’aquestes accions i aquests
projectes en situació.
En darrera instància, cal afegir que
tant Arendt com Beauvoir reconeixen una relació evident entre acció i
responsabilitat: “Todo acto que acometamos en el mundo es irreversible,
una vez cometido no se puede volver atrás. Luego, ambas posiciones pregonan el
que debemos hacernos cargo de las consecuencias que nuestro actuar provocará en
el mundo, y en la relación con los otros”. Finalment, podem concloure que per a les dues filòsofes “la libertad es
un componente inherente a la existencia, que da al ser humano la capacidad de
elegir, y por lo tanto, lohace
responsable de su existencia y de su construcción como sujeto”. No
obstant, tant Arendt com
Beauvoir consideren que la llibertat està limitada per l’acció en l’espai
públic on l’ésser humà ha de viure.
Després d’aquesta breu anàlisi,
m’agradaria pensar que els éssers humans som plenament lliures i rebels, però
la realitat és tossuda i m’obliga a claudicar en el que serien els meus
desitjos més íntims de rebel·lia i llibertat. He d’admetre la realitat i ser
conscient que la societat i els seus inputs permanents condicionen les
decisions i les actuacions que portem a terme al llarg de tota la nostra
existència. En definitiva, vivim amb la il·lusió de ser lliures, però en
realitat ho som ben poc.
Arendt categoritza la vida
en dos ordres d’existència: privada ipública. En la vida diària dels éssers humans es pot distingir entre el
que és privat i forma part de la nostra vida privada (en solitari, a casa, a la
llar) i el que és públic, en relació amb els altres i la societat (fora de
casa, a la polis), és a dir, tot allò que és comú. Tanmateix, no és indiferent
que una activitat es realitzi en privat o en públic. Per
exemple, les nostres accions i el nostre comportament en privat i en públic són
molt diferents, i fins i tot, poden arribar a ser divergents. A més, les
conseqüències de la realització d’una activitat, en privat o en públic, poden no
ser ben bé les mateixes.
A finals dels anys 50, Arendt
considerava que gran part de l’àmbit privat es dissolt a favor de la societat i
de la vida pública. En conseqüència, anem perdent espais de la nostra
privacitat en favor d’una vida cada vegada més pública. D’aquesta manera,
Arendt ja s’avançava al que acabaria passant amb els grans canvis que ha sofert
la nostra societat. Amb les noves tecnologies l’esfera pública de les activitats,
abans privades, ha crescut de manera accelerada. Moltes de les tasques que eren
exclusives de l’àmbit privat han passat a ser realitzades en públic i això, de
ben segur, les ha modificat. A més a més, avui en dia la vida social haentrat
a les nostres llars a través de tot tipus de pantalles, o sigui que, la
frontera entre públic i privat s’ha difuminat. De manera que, el control de la
societat sobre l’individu ha penetrat fins el moll de l’os. Per aquest motiu,
el nostre espai privat és cada vegada més reduït, i alhora, més públic.
Espai públic. Plaça Catalunya buida maig 2020
Espai privat
Hi ha un cert paral·lelisme entre els dos ordres d'existència d'Arendt (espai privat i espai públic), amb les dues dimensions de la realitat existencialista de Beauvoir. Beauvoir distingeix entre immanència i
transcendència.
La immanència pertany a la interioritat
de l’individu, és dir, és el que no surt del propi interior d’un mateix. Seria
el nostre espai privat, el més privat de tots. En canvi, la transcendència és
la superació de l’estat immanent del subjecte, és a dir, la superació de la
interioritat. Així doncs, la transcendència ens obliga a sortir de nosaltres
mateixos i a posar-nos en contacte amb l’espai públic. Beauvoir considera que
la transcendència ha de ser l’objectiu de l’individu. Per tant, l’ésser humà ha
de ser capaç de triar què vol ser o fer, ja que el contrari implicaria cedir als
altres la capacitat d’escollir i acostar-nos més a ser un objecte, sense
consciència ni capacitat d’elecció, que ser un ésser humà.
La immanència
és una dimensió que només es realitza en l’àmbit personal i privat, o sigui, en
la interioritat de l’individu. En canvi, la transcendència és genera en el
nostre interior en forma de projecte per executar-lo en l’àmbit públic. En el
moment de portar-lo a terme en una situació social, les decisions de l’individu
entren en el joc constant que genera la nostra relació amb els altres, i que en
molts moments pot obligar a canviar el projecte inicial.
De manera breu, podem concloure que
mentre Arendt posa l’espai públic per sobre del privat, Beauvoir destaca la transcendència
per sobre de la immanència. D’aquí que totes dues pensadores considerin que és
en la relació amb els altres que s’acaba configurant la vida dels individus.
Comencem per precisar a què
ens referim quan parlem del problema del social. L’ésser humà és un ésser dual
que, per una banda, viu una existència individual, i per l’altra, forma part de
la societat. Simmel exposa aquesta dualitat dels éssers humans de
la següent manera: “son seres que, por un lado, se sienten cual
existencias plenamente sociales y, por otro, cual existencias personales, sin
cambiar por ello de contenido”. Aquesta
dualitat genera un conflicte entre l’ésser humà i la societat, ja que aquest
està en constant perill de ser arrossegat per les directrius del grup. Així
doncs, l’ésser humà viu en conflicte permanent entre els seus desitjos i els
límits imposats per la societat. Beauvoir també posa en qüestió les dificultatsd’aquestarelació entre individu i societat: “la unidad
humana aparece como quebrada, no hay ilación entre el individuo y la sociedad”.
Aquesta relació entre individu i
societat comença en el moment del naixement. L’ésser humà quan neix, ja ho fa
en el si de la societat en la que haurà de desenvolupar la seva existència. De
fet, el naixement en si mateix ja és un fet social. Segons Arendt, som una mena
de parèntesi en aquest món, ésadir, el parèntesi que va del
naixement a la mort. Nosaltres morirem, però el món i la societat continuarà, “ja
hi era quan vam néixer i ens sobreviurà després d’haver-hi fet el nostre
sojorn”(Arendt). Tal com ja deia Heiddeger, un dels mestres
d’Arendt, som llançats a aquest món i un cop aquí ens hem d’espavilar, i això
no ens resulta gens fàcil. Segons Arendt, el fet de néixer suposa una irrupció
nova en el món que possibilita el començament de quelcom nou. Però, al néixer
ens trobem en una societat on per força haurem de viure. Efectivament, no
deixem de ser un parèntesi en el si de la humanitat, o sigui, en el si de la
societat, i per tant, d’alguna manera, haurem de trobar-hi el nostre lloc.
Paral·lelament, Beauvoir està d’acord en
què tot comença en el moment del nostre naixement, i remarca la impossibilitat
que l’ésser humà existeixi en absència de l’altre. Beauvoir continua la idea ja
expressada per Sartre, que l’home comença per ser res i que només serà després.
En aquest mateix
sentit, l’ésser humà pren consciència del què és en el sí de la societat de la
que forma part, ja que no ho pot fer des de l’aïllament. A més a més, Beauvoir especifica que vivim en una permanent relació amb el món, i que
l’individu es defineix a si mateix en aquesta relació. És en aquest món on
haurem de respondre a les preguntes que ens preocupen. Resulta evident, doncs,
que els individus no es poden desenvolupar en solitud, necessiten dels altres i
de la societat per trobar respostes. No obstant això, la societat tampoc
existeix de forma autònoma, ja que necessita dels individus per la seva pròpia
existència. En definitiva, arribem a la conclusió que individu i societat es
necessiten mútuament.
Cal destacar que Arendt i Beauvoir
coincideixen en què l’única manera de prendre consciència de la nostra condició
humana és en relació amb els altres i que, per tant, el diàleg intern amb
nosaltres mateixos no és suficient per desenvolupar-la. De fet, encara que
volguéssim no podríem créixer aïllats de la societat que ens envolta. Un primer
exemple és la vida de Thoreau quan viu dos anys aïllat en una cabana al
mig del bosc. En aquests dos anys, s’allunya de la societat i demostra que és
possible viure en aïllament. Ara bé, passat aquest temps torna a la vida en
societat, i deixa testimoni escrit de la seva experiència en solitud. D’alguna
manera, necessita d’aquest retorn per poder continuar vivint, i, potser,
simplement, per poder seguir sent humà. En poques paraules, es pot desitjar
viure en plena solitud, aïllat dels altres; però, complir plenament aquest
desig esdevé irrealitzable. Com la mateixa Arendt afirma, “la
experiència de l’entotsolament és tan contradictòria amb la condició humana de
la pluralitat què és simplement insuportable”. Un segon exemple que mostra
aquest aïllament irrealitzable és el dels mateixos filòsofsquanfan un treball de reflexió que exigeix de la solitud per
ser realitzat. Amb tot, malgrat la necessitat d’un aïllament imprescindible per
desenvolupar les seves idees, també els hi resulta indispensable el diàleg amb
els altres. És el que Arendt defineix com a filosofia de la
humanitat: “una filosofía de la humanidad se distingue de una
filosofía del hombre por su insistencia en el hecho de que no es un hombre,
hablándose a sí mismo en diálogo solitario, sino los hombres hablándose y
comunicándose entre sí, los que habitan la tierra.”
Tal com hem mostrat en els dos
exemples anteriors, el diàleg dels éssers humans amb els altres és imprescindible.
Ara bé, aquest diàleg provoca molt dubtes. Els éssers humans quan actuen ignoren
quina serà la reacció dels altres, i això els genera inseguretat. Per evitar
aquestes incerteses cal comportar-se tal com la societat espera que ho facin: “La
societat espera de cada un dels seus membres un cert tipus de comportament, tot
imposant innombrables regles vàries, totes les quals tendeixen a “normalitzar”
els seus membres, a fer-los comportar de tal manera que quedin bandejades les
accions espontànies”.Arendt insisteix que
aquesta situació condueix a un conformisme que s’ha incrementat amb el pas del
temps, on cada vegada més “els homes es comporten en lloc d’actuar”. Efectivament, mentre que «actuar» significa mostrar-te com
ets i evidenciar la teva individualitat, «comportar-se» significa mostrar-se
tal com la societat espera de l’individu, i com dictaminen les seves regles i
els seu codis.
En conclusió, és evident que els
éssers humans, vulguem o no, som uns éssers condicionats per la societat.
Segons Arendt i Beauvoir, no vivim sols i consideren que tot el que fa l’ésser
humà està supeditat al lloc i la societat en què es viu. Beauvoir constata que les relacions amb la societat configuren la vida dels individus i
totes les accions que realitzen depenen de la situació social on les desenvolupen.
Igualment, Arendt sosté que “els homes independentment del que
facin són sempre éssers condicionats”.
“Naixem a les palpentes i
morim a les palpentes. No hem estat consultats en néixer, ni tampoc ho serem en
morir”
“De la mort ningú no se
n’escapoleix... La incertesa del quan ens angoixa... No tenim cap certesa del
quan, però sí la certesa que morirem”. Malgrat que sé que haig de morir, no
hi penso mai. És quelcom que passarà en algun moment i sobre el que no tinc cap
capacitat de control.
juny 2017
El 14 d’agost del 2023 és
una data que ha quedat fixada per sempre més en la memòria de Francesc
Torralba. Aquell dia estava gaudint amb el seu fill d’una magnífica excursió
pels Pics d’Europa. L’havien preparat bé, però ja de tornada i de baixada en
direcció a la Garganta del Cares van perdre el camí. El seu fill es va avançar
per tal de trobar la millor manera de baixar i ja no el va veure més. Es devia
precipitar al buit.
Arrel d’aquesta mort
accidental del seu fill, Francesc Torralba ha escrit un llibre per compartir
els seus sentiments i alhora les seves reflexions sobre la mort i també sobre
la vida. La lectura d’aquest llibre no deixa indiferent i ajuda a reflexionar.
Som una societat que vivim
completament d’esquenes a la mort. Ens pensem immortals i només ens hi
enfrontem quan aquesta ens agafa per sorpresa o quan es mor algú proper a
nosaltres.
La nostra mort i la mort de
les persones que estimem es produirà en algun moment. Nosaltres no hi podem fer
res. És un fet que no depèn de nosaltres, tret que optem pel suïcidi o per
l’eutanàsia.
“Saber discernir quins
fets depenen de la nostra voluntat i quins no és la clau de la saviesa.
Intentar canviar el que no es pot és entestar-se i frustrar-se, però no
intentar transformar el que sí que es pot controlar és dimitir de la pròpia
llibertat. La clau és saber diferenciar una cosa de l’altre.
El món no ens pertany. És
aliè a la nostra voluntat. Hi era abans què hi fóssim i seguirà essent després
del nostre comiat. El cicle etern de les estacions segueix inalterablement el
seu curs, encara que nosaltres ens obsedim a canviar l’ordre dels esdeveniments.
El marge que té la voluntat humana és ben petit, però no irrellevant, per això
la nostra llibertat és un fet, però sempre és finita i circumstancial”.
Malgrat que el nostre marge de maniobra al llarg de la vida és limitat, cal que
l’aprofitem per intentar viure la nostra vida en la mesura del possible; la
vida que nosaltres escollim. Això ens obliga a “a discernir quines tasques
són indispensables i quines no”. I també el que és prioritari per a
nosaltres.
“Rebutgem la mort, perquè
estem fets per a la vida, perquè som voluntat de viure conscient. Volem viure
més anys i amb més qualitat... No tan sols vivim, també ens preguntem per a què
vivim”. De fet, no entenem el sentit de la vida, ni el sentit de la mort.
“Hi ha esdeveniments en
la nostra vida que no sabem explicar racionalment. Això ens ofèn, perquè som
éssers racionals i voldríem explicar-nos ho tot, si pogués ser; fins i tot
predir el que passarà”. Però no tenim explicacions per a tot. És més hi ha
moments que només trobem explicacions per ben poques coses. Intentem viure el
millor possible, fer el que més ens agrada, gaudir de bons moments i de bona
companyia, però la vida, i també la mort, no deixa de ser un gran enigma i un gran misteri.
“No ens plau viure amb
interrogants. Preferim les respostes”. Però no tenim respostes pel que fa a
les preguntes vitals: “Per què som en el món? Què hi hem vingut a fer? Què
podem esperar després de la mort?” I moltes vegades tampoc tenim respostes
per preguntes molt més simples que ens fem al llarg de la nostra existència.
Una de les seves reflexions
m’ha recordat l’estat d’ànim en el que va quedar la mare després de la mort del
pare: “Per morir, cal estar viu però quan la melancolia s’apodera de
l’ànima, es produeix una mort anticipada. És espiritual, perquè el cos segueix
mantenint les seves constants vitals, però l’alè de viure, la voluntat d’ésser,
s’ha apagat. L’espurna de vitalitat que hi ha en tot ésser viu es fon”. La
mare seguia en vida, però les ganes de viure, la vitalitat se l’hi havia
apagat. D’alguna manera per ella, la vida havia perdut tot el sentit.
Més endavant exposa com
tractem de donar-li sentit al pas del temps. “Ens angoixa el pas del temps,
l’impossible retorn al passat per rescabalar els mals causats, però, a la
vegada, ens entusiasma constatar que encara hi ha temps per córrer, perquè cada
hora que comença, cada dia que s’aixeca, és una ocasió per donar sentit a la
vida, per significar la nostra existència”
“En prendre sentit el
valor del temps, l’afligit s’adona que no el pot malbaratar en foteses, que no
pot dilapidar-lo amb estupideses. Es converteix en un pidolaire del temps”.
En realitat el nostre temps és limitat i no l’hauríem de perdre en el que
considerem que no és important per nosaltres. Fora bo establir unes prioritats
de vida que li donin sentit i tractar de ser fidels a aquestes prioritats encara
que no sempre ho som.
Aquesta idea fa temps que em
persegueix encara que no sé si l’assoleixo: “no cal produir tant i tampoc cal consumir tant,
que es pot viure amb molt menys”. Aquesta idea de que no calconsumir tant i que es pot
viure amb molt menys se’m va fer molt evident fa ara 25 anys mentre a l’estiu del
2000 feia el camí de Sant Jaume.
M’ha semblat molt important
la idea de que cal “prendre`s seriosament el present, perquè de fet, és
l’únic que tenim, encara que és fugaç i volàtil”. De fet, “el futur està
sempre sotmès a la incertesa”. En realitat fem plans que volem i pensem
complir, però mai sabem del cert si realment seran possibles.
“Disposem d’una sola vida
i no es pot malbaratar amb absurditats”
En la vida “cal apuntar
cap a allò que vertaderament val la pena”. Però què és el que val la pena?
Com determinar-ho? Com decidir-ho?
Serge Latouche (1940) és un economista francès que ha escrit molts llibres defensant
el decreixement. En “La apuesta por el decrecimiento ¿Como salir del
imaginario dominante?” fa una exposició molt clara de les raons per les que
creu que la humanitat ha d’iniciar aquest decreixement, en contra de la
ideologia econòmica dominant de seguir creixent, i creixent fins a l’infinit.
“Es probable que estemos viviendo
la sexta extinción de las especies… Pero a diferencia de las precedentes, el
ser humano es directamente responsable de la “disminución” actual de los seres
vivos y podría muy bien ser su víctima” És un futur apocalíptic que fa molt de temps que es
vaticina.
març 2024
“Todos sabemos que en lo sucesivo
vamos directos al precipicio… Sabemos también que la causa de todo esto es
nuestro modo de vida basado en un crecimiento económico ilimitado”. És molt evident, però la humanitat
seguim endavant.
“No podemos imaginar la magnitud
del choque hasta que no se haya producido… Únicamente la ruptura con el sistema
capitalista, con su consumismo y su productivismo puede evitar la catástrofe”.
No tenim altra solució
que aturar-nos en aquest creixement moltes vegades sense cap sentit. De fet, vivim “en
régimen de sobrecrecimiento, es decir, producir y consumir fuera de toda
necesidad razonable”
Només
tenim una possibilitat:“Reducir nuestro consumo de los
recursos naturales del planeta…Se trata de trabajar, de producir, de
gastar y de consumir menos en reacción contra el ultraconsumismo”. Però això com a resposta individual
de ben poc serveix, ja que el que cal és una reacció majoritària per tal de
produir realment canvis eficaços.
Parlar
de desenvolupament sostenible és un oxímoron; és quelcom impossible: “tentativa
embaucadora de salvar el crecimiento”, un sense sentit que no hi ha per on agafar-ho. Desenvolupament
es miri com es miri sempre implica creixement. “No se dice
nunca desarrollo de qué, para qué o por qué, ni tampoco hasta dónde. Un
desarrollo infinito en un mundo finito no tiene más sentido que un crecimiento
infinito”. Més no vol
dir millor, i això és aplicable a tots els àmbits.
L’objectiu
seria “abandono del culto irracional y casi religioso del crecimiento por el
crecimiento”
S.
Latouche planteja les 8 R: “reevaluar, reconceptualizar, reestructurar,
redistribuir, relocalizar, reducir, reutilizar, reciclar”
Entre
les moltes propostes que fa en destaco aquestes tres que em semblen rellevants:
Cal
“una fuerte reducción del tiempo de trabajo para, entre todos, resolver
el problema del empleo”.
De
la mateixa manera que hi ha un salari mínim, hi hauria d’haver un salari màxim.
“Cualquier producción que pueda
hacerse a escala local para las necesidades locales tendría que ser realizada
localmente”
I
per acabar una regla de Ghandi: “vivir más simplemente para que los otros puedan
simplemente vivir”
SERGE LATOUCHE
La apuesta por el decrecimiento ¿Como
salir del imaginario dominante?
Podem
considerar que Walter Benjamin (1892-1940) és un revolucionari, un dissident, un pensador que
pensa al marge dels altres. En “Sobre el concepte d’història” es
manifesta contrari al progrés. Per a ell la revolució és interrompre una
evolució que ja en la primera meitat del segle considerava que era
catastròfica. En realitat, el món no dona cap motiu per ser optimista.
Villacañas afirma d’aquesta obra de Benjamin que “el saber
más profundo que emerge de esas páginas es la certeza de la inexistencia de
esperanza para las generaciones del presente”. D’aquesta mateixa manera, Lowy considera que Benjamin era un pessimista conscient, conscient de que la
societat en la que vivia anava de dret cap el desastre. I es podria afegir
sense temor a equivocar-nos que seguim corrent cap aquest desastre anunciat.
D'entrada al llegir l'obra de Benjamin "Sobre el concepte d'història" em va sorprendre el peculiar estil
d’escriptura fragmentària, però ràpidament em va recordar
la manera d’escriure de Nietzsche. El mateix Nietzsche afirma que “la vida
és fragmentària”. Si és així no ens pot estranyar que
l’escriptura també ho sigui. De fet, el mateix nom que vaig escollir per aquest blog és "fragments personals".
Potbou 2024
Malgrat
saber que vivim en un món fragmentari i que no té un destí definit, no podem
resistir la temptació de pensar que el món ha de tenir un destí millor del que
ens ha tocat viure. Desitgem viure en un món millor, però en realitat no fem
res per canviar el rumb de les coses. La humanitat parla, i parla molt, però fa
ben poques coses efectives per canviar en el fonamental. Simplement ens deixem
arrossegar per tot de mites col·lectius.
Benjamin acaba les seves reflexions fragmentàries d’aquesta
manera: “Cada segon del futur era la porteta per on podria entrar el
Messies”. Són molts els que esperen l’entrada d’un Messies per la porteta
del futur. El que s’espera és un Messies que ens hauria de salvar d’aquest camí
cap al desastre en què la humanitat viu abocada, o simplement, de la vida
sense futur en la que estem instal·lats. Els jueus parlen del seu Messies, els
materialistes històrics del progrés, els amants de la tecnologia, ho firen tot
als nous avenços tecnològics. De fet, en el fons dels nostres pensaments, tenim
un desig de que tot millori de cop i volta com un miracle. Per altra banda, no
ens atrevim a millorar-ho per nosaltres mateixos. Esperem que algú extern,
“superior”, ho faci per nosaltres. I en realitat, és una espera del tot inútil,
ja que tota possible millora depèn en exclusiva de nosaltres mateixos.
¿Com és que ens deixem arrossegar per l’arribada de quelcom
providencial que ha de posar fi a la situació difícil i angoixosa en què vivim
enlloc de posar-nos en marxa i fer quelcom que pugui ajudar a reconduir la
situació? ¿Preferim viure enganyats a l’espera d’un miracle improbable i viure
el millor possible dins de les nostres possibilitats abans que acceptar els
sacrificis que suposaria un canvi radical de les nostres vides? Si sabem què
cal un canvi radical, ¿a què esperem per iniciar-lo d’una vegada?
“Buscaba unos
ojos, una cara que sería el espejo de un alma emboscada, un espejo vacío que no
reflejaba nada, ni el remordimiento, ni la piedad, tal vez ni siquiera el miedo
a la policía”
“Alguien lleva un
secreto, lo alimenta dentro de sí… una conciencia que nadie más conoce…, las
imágenes secretas que él no puede compartir con nadie, que nunca lo
abandonarán. En la memoria y en los ojos de alguien están ahora mismo las
imágenes indelebles del crimen, unos ojos que en ese mismo instante miran en
algún lugar de la ciudad, normales, serenos, tal vez, como los ojos de
cualquiera”
"... la luna llena entre las ramas altas..."
Quan
vaig veure la pel·lícula d’Imanol Uribe sota el nom de “Plenilunio” a la
televisió em van agafar ganes de llegir el llibre. De fet, la vaig veure per
segona vegada i em va tornar a agradar molt. La lectura del llibre de Antonio Muñoz Molina en la que es basava el guió va quedar pendent. Fins que un dia
vaig veure el llibre en una taula d’intercanvi i no m’ho vaig pensar dues
vegades. La seva lectura malgrat conèixer l’argument m’ha enganxat des del
primer moment. Les pàgines passaven una darrera l’altra sense gairebé ser
conscient del temps.
“También él, un
desconocido, un forastero en la ciudad, recién llegado casi, viviendo solo,
caminando sin sosiego, quedándose despierto hasta que clareaba el día en un
dormitorio conyugal en el que su mujer no había estado nunca”
“Su vida entera,
su conciencia, su voluntad se resumían ya en una sola interrogación, inmóvil y
fanática, repetida siempre desde que abría los ojos al amanecer…”
L’inspector
fill d’aquesta ciutat de províncies, a la que fa poc ha tornat està obsessionat
per trobar a l’assassí d’aquest crim. El passat de l’inspector és un passat
obscur que desconeixem.
La
presència de la lluna. Sempre està allà. “Había dejado de llover y un gajo
de luna blanca y alta se deslizaba entre jirones de nubes, pero el aire estaba
denso todavía de humedad y de niebla”
Des
de que es va cometre l’assassinat d’aquella nena, “el invierno y
el miedo, la presencia del crimen, habían caído sobre la ciudad con un
escalofrío simultáneo, con un sobrecogimiento de calles silenciosas y desiertas
al anochecer, batidas por una lluvia fría…”
“Volvía el recelo
ante los desconocidos, se contaban otra vez las antiguas historias de hombres
con grandes abrigos que ofrecían caramelos o que pasaban la noche por las
esquinas con un saco al hombro…”
“Imaginaban un
fantasma al que habían dotado con todos los atributos abstractos de la crueldad
y el terror, y al mismo tiempo sabían, aunque difícilmente aceptaban pensarlo,
que no era una sombra de película en blanco y negro, ni uno de los tenebrosos
ladrones de niño de las leyendas de otros tiempos, sino alguien idéntico a
ellos, soluble en las caras de la ciudad, escondido en ellas…”
Ningú
té idea de qui pot haver estat, però tothom sap que l’assassí conviu entre
ells. “En alguna parte, caminando por una calle o escondido en
una habitación, iluminado por la misma luna, mirando el fútbol en la barra de
un bar, estaba esperándolo alguien a quien aún no había visto, a quien
reconocería en cuanto lo tuviera delante de sus ojos”
La
veu narradora va passant d’un personatge a l’altre en forma de monòlegs amb els
que anem descobrint el que pensen i els que senten: l’inspector, l’assassí, el
forense Ferreras, el pare Orduña, Susana, la mestra, ...
I
la lluna sempre present, “la luna llena y amarilla aparecía en el espejo
retrovisor, sobre el perfil de las torres y los tejados que iban quedándose
atrás según transcurrían con una rapidez idéntica kilómetros y minutos”. La lluna allà lluny exerceix una
atracció inexplicable... la contemplem... i a voltes ens hipnotitza.
L’inspector
comença a dubtar, “quizás no te fijas lo suficiente en las cosas. Quizás
crees que miras, pero en realidad no estás mirando, te encierras tanto en tu
obsesión y en tu búsqueda que acabas por no ver nada de lo que hay a tu
alrededor”
L’assassí
“se ha vuelto invisible, soluble entre la gente de la calle, borrado
ahora en una zona de sombra, sin necesidad de elegir la dirección de los pasos,
porque los pies lo llevan solo…”
Comencen
a saber alguns detalls sobre l’assassí però, “sin embargo
seguía siendo un desconocido absoluto, conocían su estatura y la forma de su
cara y el color de su pelo y el aspecto de sus uñas y la marca de cigarrillos
que fumaba y no obstante el inspector podía chocarse con él y no reconocerlo.”
Finalment
l’atrapen. “Tantos meses buscando una sola mirada y ahora la
tenía enfrente a él, huidiza y vulgar, sin misterio, sin demasiada expresión,
una mirada que podía ser de cualquiera…” I s’excusa amb la lluna. “Fue por culpa
de la luna… me emborrachaba y la luna me hacía pensar cosas raras”
Té
l’assassí al davant però “… ni yo ni nadie podrá saber nunca lo que piensa o
siente de verdad, ni siquiera si piensa algo, si siente algo”
“Todo eso había
pasado. Vivía ahora en la primera mañana de otro tiempo en las vísperas de un
porvenir muy parecido a su vida anterior”
“… pensando en la
urgencia inaplazable de la verdad y el coraje y temiendo ser vencido no por la
cobardía ni por la fuerza del remordimiento personal o de las reacciones
sociales, sino por algo mucho peor, más tóxico y arraigado en él, su
predisposición a la conformidad, al aplazamiento, su hábito de aceptar lo
establecido como irremediable, de callar y no hacer”.
“Ahora todo se
convertía en un bosque de pasos, de latidos y oscuridades rojizas, de voces
entre las cuales alcanzó a distinguir una sola…”
