La condició de la dona

 

Un dels elements essencials en l’obra de Beauvoir són les seves tesis sobre la condició de la dona. En realitat, tot el feminisme que es desenvoluparà després d’ella, és deutor, directa o indirectament, de les seves reflexions, ja que es va convertir en el punt de partida de moltes línies de pensament posteriors.

Primer de tot, exposarem el concepte de l’Altre, un concepte cabdal per entendre la condició de la dona tal com la presenta Beauvoir. En la relació de l’individu amb la societat hi ha un component mínim que és la relació de cadascú amb l’altre. Aquesta relació de cada subjecte amb l’Altre resulta imprescindible per conèixer-nos a nosaltres mateixos. Aquesta oposició als altres ens ajuda a definir-nos, no només com a individus, sinó també com a grup. Beauvoir defineix l’alteritat com “una categoría fundamental del pensamiento humano. Ningún colectivo se define nunca como Uno sin enunciar inmediatamente el Otro frente a sí”. Al cap i la fi, l’individu s’afirma com a subjecte quan s’oposa a l’Altre a qui converteix en objecte.

Aquesta imprescindible relació amb l’Altre acostuma a generar conflictes. De fet, vivim l’existència de l’Altre com un drama i una amenaça. És a partir d’aquesta relació i alhora conflicte entre el Jo i l’Altre que Beauvoir construeix la seva visió de la dona en la societat. En aquest sentit, Beauvoir planteja la paradoxa següent: “La mujer, siendo un ser humano de pleno derecho, como el hombre, es considerada por la cultura y la sociedad como la Otra, como un ser diferente del varón, y por ello, otro que él”. Efectivament, és amb aquesta categoria de l’Altra que explica la divisió de la societat en dos grups: el dels homes, el grup opressor i el de les dones, el grup oprimit. És per aquest motiu que aquesta oposició home-dona és un dels molts conflictes que genera la relació de l’individu amb la societat, i tanmateix, s’ha convertit en una disputa que impregna la societat al llarg de la seva història.

Així ho demostra Beauvoir en «El segon sexe» quan estudia la condició femenina des de diversos punts de vista. Dedica uns capítols a realitzar una anàlisi minuciosa tant antropològica com històrica de l’estatus de la dona en diferents cultures al llarg de la història de la humanitat. La major part de les situacions que analitza Beauvoir en els diferents períodes històrics resulten desfavorables per a les dones. Un exemple on la inferioritat de la dona es manifesta de forma evident és en la religió. De fet, totes les religions juguen un paper cabdal no només en contribuir a la submissió de la dona, sinó també en determinar els perills que representen els Altres. En aquest sentit, les diferents confessions consideren als Altres com a diferents, i els converteixen en enemics contra qui lluitar per eliminar-los, o en el seu defecte convertir-los. Això continua passant en ple segle XXI on encara s’utilitzen els motius religiosos per atiar els conflictes i les guerres actuals.

Un apartat al que Beauvoir dedica força espai, és el de la reproducció i procreació. Considera que al llarg de la història de la humanitat “las servidumbres de la reproducción representaban para ellas un terrible obstáculo… Es un primer hecho cargado de consecuencias”. Així és que la reproducció i la posterior procreació han condicionat molt la vida de les dones i la seva posició en la societat i ho continua fent. La reproducció és indispensable per la continuació de l’espècie i de la societat. En conseqüència, Beauvoir conclou que al llarg de la història la dona s’ha identificat molt més que l’home amb l’espècie humana. Aquest fet ha convertit la dona en un ésser subordinat a l’espècie en un grau molt més alt que l’home. Ara bé, tot i reconèixer aquests condicionants biològics, Beauvoir es revolta explícitament contra la situació i afirma que “rechazamos la idea de que constituyan para ella un destino predeterminado. No bastan para definir la jerarquía de los sexos; no explican por qué la mujer es la Alteridad, no la condena a conservar para siempre este papel subordinado”. 

En definitiva, Beauvoir arriba a la conclusió que el gènere és una construcció cultural sobre el sexe. Com en molts altres àmbits de l’existència, el gènere ha estat una imposició dels criteris de la societat en la divisió home-dona passant per sobre de tots els drets, tal com afirma Cornelio Agripa(1): “actuando contra todo derecho, violando impunemente la igualdad natural, la tiranía del hombre ha privado a la mujer de la libertad que recibe al nacer” . En realitat, és ben cert que la identitat personal i sexual no es pot construir al marge de la societat. Ara bé, això no significa que no hi hagi possibilitat d’elecció i que la dona hagi d’acceptar el seu «destí» amb passivitat. És Beauvoir amb la seva obra que obres les portes a “la possibilitat d'una dona alliberada, capaç de prendre a les seves mans el dret a ser un subjecte existencial, en una dialèctica per fi simètrica, d'individu a individu, respecte a l'home.”

---

[1] Cornelio Agripa (1486-1535) fou un humanista del Renaixement, expert en ocultisme, alquímia, càbala, medicina, astrologia, entre d’altres disciplines. En 1509 va escriure “De nobilitate et praeccelentia faemini sexus” (De la noblesa i preexcel·lència de les dones), tot i que no va ser publicada fins el 1529, on fa un al·legat sobre la superioritat de les dones.

El concepte de llibertat de S. de Beauvoir i H. Arendt

             

Arendt creu que no tan sols pensar ens permet ser lliures, sinó que la llibertat com a tal només es mostra en l’acció, en la interacció. D’aquí que l’acció sigui la que permeti als individus inserir-se en el món. En canvi, Beauvoir pensa que la llibertat té el seu origen en la lliure consciència i en la interioritat de l’individu. Encara que Beauvoir consideri que la llibertat és quelcom constitutiu de la realitat humana, les possibilitats concretes que se li ofereixen a cadascú per realitzar-se amb llibertat acaben sent finites. L’individu elabora el seu projecte i quan el porta a la pràctica es troba limitat per la situació. En aquest sentit, no tots els éssers humans gaudeixen del mateix grau de llibertat, ja que les circumstàncies en que viuen els condiciona. Per tant, la situació personal que viu l’individu pot ampliar o comprimir la llibertat. En conclusió, Beauvoir distingeix entre llibertat i possibilitat: “La libertad sin más no tiene límites, pero las posibilidades concretas que se le ofrecen son finitas y se pueden aumentar o disminuir desde fuera”.

Com acabem de veure, tant Arendt com Beauvoir consideren que la llibertat de l’individu es manifesta quan aquest actua en l’espai públic. D’acord amb les dues filòsofes, l’acció resulta ser clau i emfasitzen la vida activa per sobre de la vida contemplativa. Malgrat les temptacions que l’ésser humà pugui tenir per abandonar-se a la vida contemplativa, en realitat, aquest no pot escapar-se mai de la vida activa. Ara bé, en el pensament de Beauvoir, hi ha un primer moment en què el subjecte elabora un projecte d’acció en la seva consciència per, amb posterioritat, realitzar-lo en el món. D’altra banda, en el pensament d’Arendt, l’acció lliure “sólo se manifiesta en la esfera pública, bajo el prisma de la pluralidad de los sujetos”. A més a més, Arendt puntualitza que la motivació prèvia a l’acció reprimeix la llibertat i, de fet, l’anul·la en sí. Així doncs, mentre que per a Beauvoir l’acció és intencional, per a Arendt és impredictible i no hi ha finalitats. En aquest sentit, cal diferenciar què passa en la interioritat de l’individu respecte a la llibertat. Pel que fa a Beauvoir, la consciència de l’individu és lliure en la solitud de la subjectivitat interior, però, és necessària l’acció per posar-la en pràctica, ja que la llibertat en el nostre interior no resulta suficient. En canvi, Arendt pensa que de res ens serveix la llibertat en el nostre interior, en el nostre pensament, si aquesta no s’acaba manifestant en l’àmbit públic. En resum, com a subjectes lliures estem condemnats a actuar, però, segons Beauvoir, en el nostre pensament i en la nostra consciència ja som lliures. Per contra, segons Arendt, tan sols som veritablement lliures només quan actuem en l’àmbit públic, no hi ha llibertat en el nostre interior.

Malgrat aquestes divergències, el concepte d’acció d’Arendt i el concepte de projecte de Beauvoir convergeixen en gran part: “La acción para Arendt es aquella que permite a los sujetos insertarse en el mundo humano... En esta línea Beauvoir nos dice que el ser humano no es pasividad, el sujeto es un ser de acción, y la manera que tiene de hacerlo es lanzando al mundo su proyecto”. També coincideixen en afirmar la imprevisibilitat de l’acció i el projecte, ja que una cosa és la acció en sí o el projecte que un té al cap, i l’altra ben diferent són les conseqüències, moltes vegades, totalment inesperades d’aquestes accions i aquests projectes en situació.

En darrera instància, cal afegir que tant Arendt com Beauvoir reconeixen una relació evident entre acció i responsabilitat: “Todo acto que acometamos en el mundo es irreversible, una vez cometido no se puede volver atrás. Luego, ambas posiciones pregonan el que debemos hacernos cargo de las consecuencias que nuestro actuar provocará en el mundo, y en la relación con los otros”. Finalment, podem concloure que per a les dues filòsofes “la libertad es un componente inherente a la existencia, que da al ser humano la capacidad de elegir, y por lo tanto, lo  hace responsable de su existencia y de su construcción como sujeto”. No obstant, tant Arendt com Beauvoir consideren que la llibertat està limitada per l’acció en l’espai públic on l’ésser humà ha de viure.

Després d’aquesta breu anàlisi, m’agradaria pensar que els éssers humans som plenament lliures i rebels, però la realitat és tossuda i m’obliga a claudicar en el que serien els meus desitjos més íntims de rebel·lia i llibertat. He d’admetre la realitat i ser conscient que la societat i els seus inputs permanents condicionen les decisions i les actuacions que portem a terme al llarg de tota la nostra existència. En definitiva, vivim amb la il·lusió de ser lliures, però en realitat ho som ben poc.

La importància de la relació amb els altres.

Arendt categoritza la vida en dos ordres d’existència: privada i pública. En la vida diària dels éssers humans es pot distingir entre el que és privat i forma part de la nostra vida privada (en solitari, a casa, a la llar) i el que és públic, en relació amb els altres i la societat (fora de casa, a la polis), és a dir, tot allò que és comú. Tanmateix, no és indiferent que una activitat es realitzi en privat o en públic. Per exemple, les nostres accions i el nostre comportament en privat i en públic són molt diferents, i fins i tot, poden arribar a ser divergents. A més, les conseqüències de la realització d’una activitat, en privat o en públic, poden no ser ben bé les mateixes.

A finals dels anys 50, Arendt considerava que gran part de l’àmbit privat es dissolt a favor de la societat i de la vida pública. En conseqüència, anem perdent espais de la nostra privacitat en favor d’una vida cada vegada més pública. D’aquesta manera, Arendt ja s’avançava al que acabaria passant amb els grans canvis que ha sofert la nostra societat. Amb les noves tecnologies l’esfera pública de les activitats, abans privades, ha crescut de manera accelerada. Moltes de les tasques que eren exclusives de l’àmbit privat han passat a ser realitzades en públic i això, de ben segur, les ha modificat. A més a més, avui en dia la vida social ha entrat a les nostres llars a través de tot tipus de pantalles, o sigui que, la frontera entre públic i privat s’ha difuminat. De manera que, el control de la societat sobre l’individu ha penetrat fins el moll de l’os. Per aquest motiu, el nostre espai privat és cada vegada més reduït, i alhora, més públic.

Espai públic. Plaça Catalunya buida maig 2020

Espai privat

Hi ha un cert paral·lelisme entre els dos ordres d'existència d'Arendt (espai privat i espai públic), amb les dues dimensions de la realitat existencialista de Beauvoir.  Beauvoir distingeix entre immanència i transcendència. 

La immanència pertany a la interioritat de l’individu, és dir, és el que no surt del propi interior d’un mateix. Seria el nostre espai privat, el més privat de tots. En canvi, la transcendència és la superació de l’estat immanent del subjecte, és a dir, la superació de la interioritat. Així doncs, la transcendència ens obliga a sortir de nosaltres mateixos i a posar-nos en contacte amb l’espai públic. Beauvoir considera que la transcendència ha de ser l’objectiu de l’individu. Per tant, l’ésser humà ha de ser capaç de triar què vol ser o fer, ja que el contrari implicaria cedir als altres la capacitat d’escollir i acostar-nos més a ser un objecte, sense consciència ni capacitat d’elecció, que ser un ésser humà.

La immanència és una dimensió que només es realitza en l’àmbit personal i privat, o sigui, en la interioritat de l’individu. En canvi, la transcendència és genera en el nostre interior en forma de projecte per executar-lo en l’àmbit públic. En el moment de portar-lo a terme en una situació social, les decisions de l’individu entren en el joc constant que genera la nostra relació amb els altres, i que en molts moments pot obligar a canviar el projecte inicial.

De manera breu, podem concloure que mentre Arendt posa l’espai públic per sobre del privat, Beauvoir destaca la transcendència per sobre de la immanència. D’aquí que totes dues pensadores considerin que és en la relació amb els altres que s’acaba configurant la vida dels individus. 

Individu i societat: relacions difícils

     Comencem per precisar a què ens referim quan parlem del problema del social. L’ésser humà és un ésser dual que, per una banda, viu una existència individual, i per l’altra, forma part de la societat. Simmel exposa aquesta dualitat dels éssers humans de la següent manera: “son seres que, por un lado, se sienten cual existencias plenamente sociales y, por otro, cual existencias personales, sin cambiar por ello de contenido”. Aquesta dualitat genera un conflicte entre l’ésser humà i la societat, ja que aquest està en constant perill de ser arrossegat per les directrius del grup. Així doncs, l’ésser humà viu en conflicte permanent entre els seus desitjos i els límits imposats per la societat. Beauvoir també posa en qüestió les dificultats d’aquesta relació entre individu i societat: “la unidad humana aparece como quebrada, no hay ilación entre el individuo y la sociedad”.

Aquesta relació entre individu i societat comença en el moment del naixement. L’ésser humà quan neix, ja ho fa en el si de la societat en la que haurà de desenvolupar la seva existència. De fet, el naixement en si mateix ja és un fet social. Segons Arendt, som una mena de parèntesi en aquest món, és a dir, el parèntesi que va del naixement a la mort. Nosaltres morirem, però el món i la societat continuarà, “ja hi era quan vam néixer i ens sobreviurà després d’haver-hi fet el nostre sojorn”(Arendt). Tal com ja deia Heiddeger, un dels mestres d’Arendt, som llançats a aquest món i un cop aquí ens hem d’espavilar, i això no ens resulta gens fàcil. Segons Arendt, el fet de néixer suposa una irrupció nova en el món que possibilita el començament de quelcom nou. Però, al néixer ens trobem en una societat on per força haurem de viure. Efectivament, no deixem de ser un parèntesi en el si de la humanitat, o sigui, en el si de la societat, i per tant, d’alguna manera, haurem de trobar-hi el nostre lloc.

Paral·lelament, Beauvoir està d’acord en què tot comença en el moment del nostre naixement, i remarca la impossibilitat que l’ésser humà existeixi en absència de l’altre. Beauvoir continua la idea ja expressada per Sartre, que l’home comença per ser res i que només serà després. En aquest mateix sentit, l’ésser humà pren consciència del què és en el sí de la societat de la que forma part, ja que no ho pot fer des de l’aïllament. A més a més, Beauvoir especifica que vivim en una permanent relació amb el món, i que l’individu es defineix a si mateix en aquesta relació. És en aquest món on haurem de respondre a les preguntes que ens preocupen. Resulta evident, doncs, que els individus no es poden desenvolupar en solitud, necessiten dels altres i de la societat per trobar respostes. No obstant això, la societat tampoc existeix de forma autònoma, ja que necessita dels individus per la seva pròpia existència. En definitiva, arribem a la conclusió que individu i societat es necessiten mútuament.

Cal destacar que Arendt i Beauvoir coincideixen en què l’única manera de prendre consciència de la nostra condició humana és en relació amb els altres i que, per tant, el diàleg intern amb nosaltres mateixos no és suficient per desenvolupar-la. De fet, encara que volguéssim no podríem créixer aïllats de la societat que ens envolta. Un primer exemple és la vida de Thoreau quan viu dos anys aïllat en una cabana al mig del bosc. En aquests dos anys, s’allunya de la societat i demostra que és possible viure en aïllament. Ara bé, passat aquest temps torna a la vida en societat, i deixa testimoni escrit de la seva experiència en solitud. D’alguna manera, necessita d’aquest retorn per poder continuar vivint, i, potser, simplement, per poder seguir sent humà. En poques paraules, es pot desitjar viure en plena solitud, aïllat dels altres; però, complir plenament aquest desig esdevé irrealitzable. Com la mateixa Arendt afirma, “la experiència de l’entotsolament és tan contradictòria amb la condició humana de la pluralitat què és simplement insuportable”. Un segon exemple que mostra aquest aïllament irrealitzable és el dels mateixos filòsofs quan fan un treball de reflexió que exigeix de la solitud per ser realitzat. Amb tot, malgrat la necessitat d’un aïllament imprescindible per desenvolupar les seves idees, també els hi resulta indispensable el diàleg amb els altres. És el que Arendt defineix com a filosofia de la humanitat: “una filosofía de la humanidad se distingue de una filosofía del hombre por su insistencia en el hecho de que no es un hombre, hablándose a sí mismo en diálogo solitario, sino los hombres hablándose y comunicándose entre sí, los que habitan la tierra.”

Tal com hem mostrat en els dos exemples anteriors, el diàleg dels éssers humans amb els altres és imprescindible. Ara bé, aquest diàleg provoca molt dubtes. Els éssers humans quan actuen ignoren quina serà la reacció dels altres, i això els genera inseguretat. Per evitar aquestes incerteses cal comportar-se tal com la societat espera que ho facin: “La societat espera de cada un dels seus membres un cert tipus de comportament, tot imposant innombrables regles vàries, totes les quals tendeixen a “normalitzar” els seus membres, a fer-los comportar de tal manera que quedin bandejades les accions espontànies”. Arendt insisteix que aquesta situació condueix a un conformisme que s’ha incrementat amb el pas del temps, on cada vegada més “els homes es comporten en lloc d’actuar”. Efectivament, mentre que «actuar» significa mostrar-te com ets i evidenciar la teva individualitat, «comportar-se» significa mostrar-se tal com la societat espera de l’individu, i com dictaminen les seves regles i els seu codis.

En conclusió, és evident que els éssers humans, vulguem o no, som uns éssers condicionats per la societat. Segons Arendt i Beauvoir, no vivim sols i consideren que tot el que fa l’ésser humà està supeditat al lloc i la societat en què es viu. Beauvoir constata que les relacions amb la societat configuren la vida dels individus i totes les accions que realitzen depenen de la situació social on les desenvolupen. Igualment, Arendt sosté que “els homes independentment del que facin són sempre éssers condicionats”.

El misteri de la mort i de la vida

 

“si en néixer ja sabéssim

el color de l’instant definitiu...”

Francesc Garcia Barata

 

“Naixem a les palpentes i morim a les palpentes. No hem estat consultats en néixer, ni tampoc ho serem en morir”

“De la mort ningú no se n’escapoleix... La incertesa del quan ens angoixa... No tenim cap certesa del quan, però sí la certesa que morirem”. Malgrat que sé que haig de morir, no hi penso mai. És quelcom que passarà en algun moment i sobre el que no tinc cap capacitat de control.

 

juny 2017

El 14 d’agost del 2023 és una data que ha quedat fixada per sempre més en la memòria de Francesc Torralba. Aquell dia estava gaudint amb el seu fill d’una magnífica excursió pels Pics d’Europa. L’havien preparat bé, però ja de tornada i de baixada en direcció a la Garganta del Cares van perdre el camí. El seu fill es va avançar per tal de trobar la millor manera de baixar i ja no el va veure més. Es devia precipitar al buit.

Arrel d’aquesta mort accidental del seu fill, Francesc Torralba ha escrit un llibre per compartir els seus sentiments i alhora les seves reflexions sobre la mort i també sobre la vida. La lectura d’aquest llibre no deixa indiferent i ajuda a reflexionar.

Som una societat que vivim completament d’esquenes a la mort. Ens pensem immortals i només ens hi enfrontem quan aquesta ens agafa per sorpresa o quan es mor algú proper a nosaltres.

La nostra mort i la mort de les persones que estimem es produirà en algun moment. Nosaltres no hi podem fer res. És un fet que no depèn de nosaltres, tret que optem pel suïcidi o per l’eutanàsia.

“Saber discernir quins fets depenen de la nostra voluntat i quins no és la clau de la saviesa. Intentar canviar el que no es pot és entestar-se i frustrar-se, però no intentar transformar el que sí que es pot controlar és dimitir de la pròpia llibertat. La clau és saber diferenciar una cosa de l’altre.

El món no ens pertany. És aliè a la nostra voluntat. Hi era abans què hi fóssim i seguirà essent després del nostre comiat. El cicle etern de les estacions segueix inalterablement el seu curs, encara que nosaltres ens obsedim a canviar l’ordre dels esdeveniments. El marge que té la voluntat humana és ben petit, però no irrellevant, per això la nostra llibertat és un fet, però sempre és finita i circumstancial”. Malgrat que el nostre marge de maniobra al llarg de la vida és limitat, cal que l’aprofitem per intentar viure la nostra vida en la mesura del possible; la vida que nosaltres escollim. Això ens obliga a “a discernir quines tasques són indispensables i quines no”. I també el que és prioritari per a nosaltres.

 

“Rebutgem la mort, perquè estem fets per a la vida, perquè som voluntat de viure conscient. Volem viure més anys i amb més qualitat... No tan sols vivim, també ens preguntem per a què vivim”. De fet, no entenem el sentit de la vida, ni el sentit de la mort.

“Hi ha esdeveniments en la nostra vida que no sabem explicar racionalment. Això ens ofèn, perquè som éssers racionals i voldríem explicar-nos ho tot, si pogués ser; fins i tot predir el que passarà”. Però no tenim explicacions per a tot. És més hi ha moments que només trobem explicacions per ben poques coses. Intentem viure el millor possible, fer el que més ens agrada, gaudir de bons moments i de bona companyia, però la vida, i també la mort, no deixa de ser un gran enigma i un gran misteri.

“No ens plau viure amb interrogants. Preferim les respostes”. Però no tenim respostes pel que fa a les preguntes vitals: “Per què som en el món? Què hi hem vingut a fer? Què podem esperar després de la mort?” I moltes vegades tampoc tenim respostes per preguntes molt més simples que ens fem al llarg de la nostra existència.

 

Una de les seves reflexions m’ha recordat l’estat d’ànim en el que va quedar la mare després de la mort del pare: “Per morir, cal estar viu però quan la melancolia s’apodera de l’ànima, es produeix una mort anticipada. És espiritual, perquè el cos segueix mantenint les seves constants vitals, però l’alè de viure, la voluntat d’ésser, s’ha apagat. L’espurna de vitalitat que hi ha en tot ésser viu es fon”. La mare seguia en vida, però les ganes de viure, la vitalitat se l’hi havia apagat. D’alguna manera per ella, la vida havia perdut tot el sentit.

 

Més endavant exposa com tractem de donar-li sentit al pas del temps. “Ens angoixa el pas del temps, l’impossible retorn al passat per rescabalar els mals causats, però, a la vegada, ens entusiasma constatar que encara hi ha temps per córrer, perquè cada hora que comença, cada dia que s’aixeca, és una ocasió per donar sentit a la vida, per significar la nostra existència”

“En prendre sentit el valor del temps, l’afligit s’adona que no el pot malbaratar en foteses, que no pot dilapidar-lo amb estupideses. Es converteix en un pidolaire del temps”. En realitat el nostre temps és limitat i no l’hauríem de perdre en el que considerem que no és important per nosaltres. Fora bo establir unes prioritats de vida que li donin sentit i tractar de ser fidels a aquestes prioritats encara que no sempre ho som.

Aquesta idea fa temps que em persegueix encara que no sé si l’assoleixo: “no  cal produir tant i tampoc cal consumir tant, que es pot viure amb molt menys”. Aquesta idea de que no cal consumir tant i que es pot viure amb molt menys se’m va fer molt evident fa ara 25 anys mentre a l’estiu del 2000 feia el camí de Sant Jaume.

M’ha semblat molt important la idea de que cal “prendre`s seriosament el present, perquè de fet, és l’únic que tenim, encara que és fugaç i volàtil”. De fet, “el futur està sempre sotmès a la incertesa”. En realitat fem plans que volem i pensem complir, però mai sabem del cert si realment seran possibles.

“Disposem d’una sola vida i no es pot malbaratar amb absurditats”

En la vida “cal apuntar cap a allò que vertaderament val la pena”. Però què és el que val la pena? Com determinar-ho? Com decidir-ho?

FRANCESC TORRALBA

No hi ha paraules. Assumir la mort d’un fill

Ara Llibres; 2024; 211 pàgines

El decreixement no pot esperar.

 

Serge Latouche (1940) és un economista francès que ha escrit molts llibres defensant el decreixement. En “La apuesta por el decrecimiento ¿Como salir del imaginario dominante?” fa una exposició molt clara de les raons per les que creu que la humanitat ha d’iniciar aquest decreixement, en contra de la ideologia econòmica dominant de seguir creixent, i creixent fins a l’infinit.

“Es probable que estemos viviendo la sexta extinción de las especies… Pero a diferencia de las precedentes, el ser humano es directamente responsable de la “disminución” actual de los seres vivos y podría muy bien ser su víctima” És un futur apocalíptic que fa molt de temps que es vaticina.

març 2024

“Todos sabemos que en lo sucesivo vamos directos al precipicio… Sabemos también que la causa de todo esto es nuestro modo de vida basado en un crecimiento económico ilimitado”. És molt evident, però la humanitat seguim endavant.  

“No podemos imaginar la magnitud del choque hasta que no se haya producido… Únicamente la ruptura con el sistema capitalista, con su consumismo y su productivismo puede evitar la catástrofe”. No tenim altra solució que aturar-nos en aquest creixement moltes vegades sense cap sentit. De fet, vivim “en régimen de sobrecrecimiento, es decir, producir y consumir fuera de toda necesidad razonable”

Només tenim una possibilitat: “Reducir nuestro consumo de los recursos naturales del planeta… Se trata de trabajar, de producir, de gastar y de consumir menos en reacción contra el ultraconsumismo”. Però això com a resposta individual de ben poc serveix, ja que el que cal és una reacció majoritària per tal de produir realment canvis eficaços.

Parlar de desenvolupament sostenible és un oxímoron; és quelcom impossible: “tentativa embaucadora de salvar el crecimiento”, un sense sentit que no hi ha per on agafar-ho. Desenvolupament es miri com es miri sempre implica creixement. “No se dice nunca desarrollo de qué, para qué o por qué, ni tampoco hasta dónde. Un desarrollo infinito en un mundo finito no tiene más sentido que un crecimiento infinito”. Més no vol dir millor, i això és aplicable a tots els àmbits.

L’objectiu seria “abandono del culto irracional y casi religioso del crecimiento por el crecimiento”

S. Latouche planteja les 8 R: “reevaluar, reconceptualizar, reestructurar, redistribuir, relocalizar, reducir, reutilizar, reciclar”

Entre les moltes propostes que fa en destaco aquestes tres que em semblen rellevants:

• Cal “una fuerte reducción del tiempo de trabajo para, entre todos, resolver el problema del empleo”.
• De la mateixa manera que hi ha un salari mínim, hi hauria d’haver un salari màxim.
• “Cualquier producción que pueda hacerse a escala local para las necesidades locales tendría que ser realizada localmente”

I per acabar una regla de Ghandi: “vivir más simplemente para que los otros puedan simplemente vivir”

SERGE LATOUCHE

La apuesta por el decrecimiento ¿Como salir del imaginario dominante?

Icaria; 277 pàgines

Traducció de Patricia Astorga

¿A què esperem per iniciar els canvis necessaris?

Podem considerar que Walter Benjamin (1892-1940) és un revolucionari, un dissident, un pensador que pensa al marge dels altres. En “Sobre el concepte d’història” es manifesta contrari al progrés. Per a ell la revolució és interrompre una evolució que ja en la primera meitat del segle considerava que era catastròfica. En realitat, el món no dona cap motiu per ser optimista. Villacañas afirma d’aquesta obra de Benjamin que “el saber más profundo que emerge de esas páginas es la certeza de la inexistencia de esperanza para las generaciones del presente”. D’aquesta mateixa manera, Lowy considera que Benjamin era un pessimista conscient, conscient de que la societat en la que vivia anava de dret cap el desastre. I es podria afegir sense temor a equivocar-nos que seguim corrent cap aquest desastre anunciat.

D'entrada al llegir l'obra de Benjamin "Sobre el concepte d'història" em va sorprendre el peculiar estil d’escriptura fragmentària, però ràpidament em va recordar la manera d’escriure de Nietzsche. El mateix Nietzsche afirma que “la vida és fragmentària”. Si és així no ens pot estranyar que l’escriptura també ho sigui. De fet, el mateix nom que vaig escollir per aquest blog és "fragments personals".

Potbou 2024

Malgrat saber que vivim en un món fragmentari i que no té un destí definit, no podem resistir la temptació de pensar que el món ha de tenir un destí millor del que ens ha tocat viure. Desitgem viure en un món millor, però en realitat no fem res per canviar el rumb de les coses. La humanitat parla, i parla molt, però fa ben poques coses efectives per canviar en el fonamental. Simplement ens deixem arrossegar per tot de mites col·lectius.

Benjamin acaba les seves reflexions fragmentàries d’aquesta manera: “Cada segon del futur era la porteta per on podria entrar el Messies”. Són molts els que esperen l’entrada d’un Messies per la porteta del futur. El que s’espera és un Messies que ens hauria de salvar d’aquest camí cap al desastre en què la humanitat viu abocada, o simplement, de la vida sense futur en la que estem instal·lats. Els jueus parlen del seu Messies, els materialistes històrics del progrés, els amants de la tecnologia, ho firen tot als nous avenços tecnològics. De fet, en el fons dels nostres pensaments, tenim un desig de que tot millori de cop i volta com un miracle. Per altra banda, no ens atrevim a millorar-ho per nosaltres mateixos. Esperem que algú extern, “superior”, ho faci per nosaltres. I en realitat, és una espera del tot inútil, ja que tota possible millora depèn en exclusiva de nosaltres mateixos.

¿Com és que ens deixem arrossegar per l’arribada de quelcom providencial que ha de posar fi a la situació difícil i angoixosa en què vivim enlloc de posar-nos en marxa i fer quelcom que pugui ajudar a reconduir la situació? ¿Preferim viure enganyats a l’espera d’un miracle improbable i viure el millor possible dins de les nostres possibilitats abans que acceptar els sacrificis que suposaria un canvi radical de les nostres vides? Si sabem què cal un canvi radical, ¿a què esperem per iniciar-lo d’una vegada?

 

Plenilunio

 

“Buscaba unos ojos, una cara que sería el espejo de un alma emboscada, un espejo vacío que no reflejaba nada, ni el remordimiento, ni la piedad, tal vez ni siquiera el miedo a la policía”

“Alguien lleva un secreto, lo alimenta dentro de sí… una conciencia que nadie más conoce…, las imágenes secretas que él no puede compartir con nadie, que nunca lo abandonarán. En la memoria y en los ojos de alguien están ahora mismo las imágenes indelebles del crimen, unos ojos que en ese mismo instante miran en algún lugar de la ciudad, normales, serenos, tal vez, como los ojos de cualquiera”

"... la luna llena entre las ramas altas..."

Quan vaig veure la pel·lícula d’Imanol Uribe sota el nom de “Plenilunio” a la televisió em van agafar ganes de llegir el llibre. De fet, la vaig veure per segona vegada i em va tornar a agradar molt. La lectura del llibre de Antonio Muñoz Molina en la que es basava el guió va quedar pendent. Fins que un dia vaig veure el llibre en una taula d’intercanvi i no m’ho vaig pensar dues vegades. La seva lectura malgrat conèixer l’argument m’ha enganxat des del primer moment. Les pàgines passaven una darrera l’altra sense gairebé ser conscient del temps.

“También él, un desconocido, un forastero en la ciudad, recién llegado casi, viviendo solo, caminando sin sosiego, quedándose despierto hasta que clareaba el día en un dormitorio conyugal en el que su mujer no había estado nunca”

“Su vida entera, su conciencia, su voluntad se resumían ya en una sola interrogación, inmóvil y fanática, repetida siempre desde que abría los ojos al amanecer…”

L’inspector fill d’aquesta ciutat de províncies, a la que fa poc ha tornat està obsessionat per trobar a l’assassí d’aquest crim. El passat de l’inspector és un passat obscur que desconeixem.

La presència de la lluna. Sempre està allà. “Había dejado de llover y un gajo de luna blanca y alta se deslizaba entre jirones de nubes, pero el aire estaba denso todavía de humedad y de niebla”

Des de que es va cometre l’assassinat d’aquella nena, “el invierno y el miedo, la presencia del crimen, habían caído sobre la ciudad con un escalofrío simultáneo, con un sobrecogimiento de calles silenciosas y desiertas al anochecer, batidas por una lluvia fría…”

“Volvía el recelo ante los desconocidos, se contaban otra vez las antiguas historias de hombres con grandes abrigos que ofrecían caramelos o que pasaban la noche por las esquinas con un saco al hombro…”

“Imaginaban un fantasma al que habían dotado con todos los atributos abstractos de la crueldad y el terror, y al mismo tiempo sabían, aunque difícilmente aceptaban pensarlo, que no era una sombra de película en blanco y negro, ni uno de los tenebrosos ladrones de niño de las leyendas de otros tiempos, sino alguien idéntico a ellos, soluble en las caras de la ciudad, escondido en ellas…”

Ningú té idea de qui pot haver estat, però tothom sap que l’assassí conviu entre ells. “En alguna parte, caminando por una calle o escondido en una habitación, iluminado por la misma luna, mirando el fútbol en la barra de un bar, estaba esperándolo alguien a quien aún no había visto, a quien reconocería en cuanto lo tuviera delante de sus ojos”

La veu narradora va passant d’un personatge a l’altre en forma de monòlegs amb els que anem descobrint el que pensen i els que senten: l’inspector, l’assassí, el forense Ferreras, el pare Orduña, Susana, la mestra, ...

I la lluna sempre present, “la luna llena y amarilla aparecía en el espejo retrovisor, sobre el perfil de las torres y los tejados que iban quedándose atrás según transcurrían con una rapidez idéntica kilómetros y minutos”. La lluna allà lluny exerceix una atracció inexplicable... la contemplem... i a voltes ens hipnotitza.

L’inspector comença a dubtar, “quizás no te fijas lo suficiente en las cosas. Quizás crees que miras, pero en realidad no estás mirando, te encierras tanto en tu obsesión y en tu búsqueda que acabas por no ver nada de lo que hay a tu alrededor”

L’assassí “se ha vuelto invisible, soluble entre la gente de la calle, borrado ahora en una zona de sombra, sin necesidad de elegir la dirección de los pasos, porque los pies lo llevan solo…”

Comencen a saber alguns detalls sobre l’assassí però, “sin embargo seguía siendo un desconocido absoluto, conocían su estatura y la forma de su cara y el color de su pelo y el aspecto de sus uñas y la marca de cigarrillos que fumaba y no obstante el inspector podía chocarse con él y no reconocerlo.”

Finalment l’atrapen. “Tantos meses buscando una sola mirada y ahora la tenía enfrente a él, huidiza y vulgar, sin misterio, sin demasiada expresión, una mirada que podía ser de cualquiera…” I s’excusa amb la lluna. “Fue por culpa de la luna… me emborrachaba y la luna me hacía pensar cosas raras”

Té l’assassí al davant però “… ni yo ni nadie podrá saber nunca lo que piensa o siente de verdad, ni siquiera si piensa algo, si siente algo”

 

“Todo eso había pasado. Vivía ahora en la primera mañana de otro tiempo en las vísperas de un porvenir muy parecido a su vida anterior”

“… pensando en la urgencia inaplazable de la verdad y el coraje y temiendo ser vencido no por la cobardía ni por la fuerza del remordimiento personal o de las reacciones sociales, sino por algo mucho peor, más tóxico y arraigado en él, su predisposición a la conformidad, al aplazamiento, su hábito de aceptar lo establecido como irremediable, de callar y no hacer”.

“Ahora todo se convertía en un bosque de pasos, de latidos y oscuridades rojizas, de voces entre las cuales alcanzó a distinguir una sola…”

ANTONIO MUÑOZ MOLINA

Plenilunio

Círculo de Lectores, 1997, 429 pàgines

El problema del social segons Simmel

 Georg Simmel (1858-1918) és considerat juntament amb Ferdinand Tönnies, Émile Durkheim, Max Weber, Werner Sombart, entre d’altres, un dels fundadors de la sociologia com a disciplina científica independent de la filosofia.

Simmel proposa a la societat com a objecte d’estudi de la sociologia que tindrà com a fi de la seva investigació les interrelacions socials entre els individus que formen l’entramat social. La societat apareix allà on es produeixen aquestes interrelacions, aquesta mena de “fils invisibles” que passen entre les persones. Captar això invisible és l’objecte de la sociologia. La societat és quelcom que es fa i es desfà de manera constant i està en canvi permanent. Per aquesta raó, segons Simmel la sociologia no només ha d’estudiar les estructures socials ja consolidades, sinó que també ha de fixar la seva mirada en allò quotidià que moltes vegades passa desapercebut i que es caracteritza per la seva fugacitat.

Simmel tracta de construir una teoria complexa de la realitat social. Els sociòlegs nordamericans, T. Bottomore i D. Frisby, distingeixen quatre nivells bàsics de preocupació en la seva obra:

1.      Suposiciones microscópicas sobre los componentes psicológicos…

2.      Análisis de los componentes sociológicos de las relaciones interpersonales…

3.      Estudio sobre la estructura y los cambios del “espíritu” social y cultural de su tiempo…

4.      Principios metafísicos de la vida”.

 

A partir d’aquests quatre nivells, Simmel descriu tres àrees de la sociologia: la sociologia pura s’ocupa dels dos primers nivells, la sociologia general del tercer i la sociologia filosòfica del quart.

 

L'individu solitari

La societat

Simmel focalitza una part important dels seus estudis en la interacció social entre individus, ja que considera que aquesta és la que vertebra la societat. Aprofundir en l’estudi de la interacció social pot permetre conèixer i entendre millor el funcionament de la societat. Així doncs, parteix de l’anàlisi dels que anomena «processos microscópics-moleculars» per arribar al coneixement de la «unitat macroscòpica» de la societat. Amb aquest mètode, Simmel pretén aplicar a la sociologia el mètode inductiu que tan bons resultats ha donat a altres ciències.

Amb les observacions efectuades en els seus estudis, Simmel s’esforça a trobar un ordre en el confós món de la realitat social. Aquesta manera de treballar li permet observar l’existència de patrons relacionals que poden repetir-se en diferents contextos. En aquest anàlisi distingeix entre continguts i formes. Els continguts són els interessos i els motius que fan que ens relacionem uns amb els altres. Les formes són les maneres que emprem per relacionar-nos que generen efectes en els altres i alhora nosaltres mateixos també en patim les conseqüències. Per a Simmel, la sociologia s’ha d’ocupar de les formes, mentre que els continguts seran objecte d’estudi de la psicologia.

Segons Simmel, el nombre de persones és determinant en les relacions que s’estableixen. Considera que la relació entre dues persones (diada) és la forma de socialització més bàsica, mentre que la introducció d’una tercera persona (triada) en aquesta relació ocasiona canvis substancials en la mateixa. A més a més, aquesta tercera persona pot jugar diferents papers en la relació de la diada inicial que es poden convertir en motiu d’unió, conciliació o separació.

A banda d’això, Simmel, també, compara les formes de socialització que es produeixen en el sí de grups petits i de grups grans. Les seves conclusions respecte a la grandària del grup resulten contradictòries. Per un costat, afirma que el grup gran dona més llibertat a l’individu, ja que els grups petits són molt controladors. Però, per l’altre costat, considera que les societats més grans amenacen la llibertat de l’individu.

No menys importants són els seus estudis sobre la subordinació dels homes als grups. Simmel considera que l’home té una relació ambivalent respecte a la subordinació. Per una part, desitja ser dominat, i cerca una autoritat que el protegeixi i el lliuri de la seva pròpia responsabilitat. D’altra part, es resisteix a l’autoritat. Aquesta doble relació es mostra en tot tipus de grups, des dels més grans com els Estats, al més petits, com la parella. En aquest sentit, Simmel conclou que “incluso en la más opresiva de las formas de dominación, los subordinados tienen al menos algún grado de libertad personal”.

 

D’acord amb Simmel, convé destacar que els homes són éssers duals, ja que alhora són i no són socials. És a dir, l’home se sent al mateix temps com a part de la societat, i com a quelcom que està fora de la mateixa. Els homes són “seres que, por un lado, se sienten cual existencias plenamente sociales y, por otro, cual existencias personales, sin cambiar por ello de contenido”.

De fet, Simmel considera que els homes sols són éssers imperfectes i incomplerts, ja que necessiten dels altres per assolir un mínim d’autoconeixement. Afirma que “somos fragmentos ... de nosotros mismos” i que per assolir una imatge complerta de nosaltres són imprescindibles les altres mirades que completen el caràcter fragmentari de la nostra pròpia imatge.

Al mateix temps, Simmel afirma que la societat no deixa de ser “una ordenación de elementos, cada uno de los cuales ocupa un puesto determinado; es una coordinación de funciones y centros funcionales”. De fet, d’alguna manera la societat ofereix a cada individu el seu lloc dins de la societat. En definitiva, “cada individu està, ... destinat a una posició particular dins del seu àmbit social”.

També és important ressaltar que Simmel, també, exposa com els individus es relacionen amb persones de diferents grups socials. Tots els individus formen part de més d’un cercle social. Ningú forma part només d’únic grup social. Dins de cada grup cadascú dels seus membres percep a l’altre segons els condicionants que el cercle en el que participa l’imposa. Això impregna tot tipus d’interaccions socials. La pertinença d’una persona a un grup social condiciona la forma com els individus es relacionen amb persones externes als seus cercles, ja que en aquestes relacions no poden prescindir del que saben d’ells: la seva professió, el seu estat social, etc.

En síntesi, per a Simmel cada individu és un punt que forma part de l’entramat social que el sustenta i en el que s’entrecreuen diferents cercles socials, però al mateix temps, se sent com algú que té una existència pròpia fora de tots aquests grups que l’emmarquen i el condicionen.

 

Tot això que acabem d’explicar genera un conflicte entre l’home i la societat, ja que aquest està sempre en perill de deixar-se portar per les directrius del grup. Aquest fet comporta una lluita entre el pensament de l’home individual i el pensament que el grup social vol imposar. L’home immers dins de la societat, xoca amb límits al seu obrar, i això l’obliga a allunyar-se del que realment anhela. Viu en una dualitat permanent entre els seus desitjos i els límits imposats per la societat. “Simmel, al igual que Weber, consideraba que el mundo se convertiría en una jaula de hierro de la cultura objetiva de lo que las personas tendrían cada vez menos posibilidades de escapar”.

Simmel defineix com a cultura subjectiva la cultura de l’individu i com a cultura objectiva la cultura de la societat. Ambdues estan en un constant diàleg. Simmel considera, que en la societat actual, la cultura objectiva creix sense aturador, sobretot, en les grans metròpolis, i li preocupa que aquest creixement amenaci a la cultura subjectiva de l’individu. Segons aclareix Ritzer, “cada vez se hace más difícil mantener la individualidad ante la expansión de la cultura objetiva”. Els éssers humans han volgut interpretar i ordenar el món i la realitat, però no se n’han sortit. Els continguts culturals objectius creats pels individus han evolucionat segons la seva pròpia lògica i s’han allunyat tant del seu origen com de la seva finalitat. Això és el que Simmel defineix com una tragèdia, la tragèdia de ”una multitud anónima de individuos que se ve arrastrada por las determinaciones estructurales de lo que se hace sin propósito”. És a dir, els individus han perdut el control de les seves vides i es troben arrossegats per l’entorn on desenvolupen la seva existència.

 

Ara bé, Ramos s’aprofita de dues imatges-objectes ben quotidians, proposats per propi Simmel en un breu assaig, per trobar un desllorigador a aquest conflicte entre individu i societat: el pont i la porta:

• “El puente une lo que está separado... “El analista” ha de unir perspectivas incongruentes y poner en conexión realidades que parecen, en un principio, sin conexión alguna…
• La puerta que separa es también la puerta que une”. Les portes posen fronteres entre dos mons, dues realitats, dos espais on sempre hi ha un dins i un fora i on “el acto fundamental… consiste en cruzar el umbral”.

En definitiva, Simmel considera que el món és heterogeni i ambivalent, amb desequilibris, i alhora equilibris precaris, però malgrat les possibles dificultats aposta per creuar el llindar de les portes que separen i establir connexions a traves dels ponts que uneixen les diferents realitats de l’individu i de la societat. En darrer terme, Simmel vol pensar “en la idea de un mundo sometible a un principio unitario de vertebración".

 

Per anar acabant, un exemple clarificador d’aquesta tragèdia que viu l’individu enfront a la societat, l’exposa Simmel en la seva obra “La Filosofia del diner”. Per a Simmel els problemes que ens genera l’economia i, en concret el diner, forma part de la tragèdia de pèrdua creixent del poder de l’individu davant el desenvolupament de la cultura objectiva.

Simmel pensa que el diner ho acaba reificant tot. O sigui, el diner ho converteix tot en objectes. En efecte, “el dinero ha venido a ser el ejemplo extremo de un medio que se ha convertido en un fin en sí mismo… Una sociedad en la que el dinero se convierte en un fin en sí mismo, cuando no en el fin último, tiene diversos efectos negativos sobre los individuos”:

·         El diner provoca que l’home arribi a la conclusió de que tot es pot comprar o vendre.

·         El diner fomenta unes relacions més impersonals. Acabem tractant a les persones d’acord a la seva posició “econòmica”, o sigui, de conformitat amb el valor que els hi atorguem.

·         Les persones es converteixen en elements intercanviables.

En conseqüència, l’individu acaba esclavitzat pel diner. Tot s’acaba reduint al diner. El diner, que ens podria alliberar, ens acaba dictant les nostres necessitats i ens manté controlats a través del consum. Per Simmel: “consumir es poco más que devorar sin sentido un producto tras otro”. En última instància, els diners acaben reduint la nostra vida a aspectes quantitatius en lloc de qualitatius.

D’alguna manera l’economia monetària s’ha acabat convertint en una mena de nova religió que afecta totes les relacions socials i que també domina les nostres emocions. En definitiva, “la alienación endémica provocada por la expansión de la cultura objetiva en la moderna economía dineraria supone, a los ojos de Simmel, una amenaza para las personas más grande que los demonios del absolutismo”. En altres paraules, tota una veritable tragèdia.

 

A tall de recapitulació final, “seguint Simmel, allò que té lloc entre els individus constitueix l’objecte de la sociologia, ni els individus en si mateixos, ni la societat com a tot.”. En suma, per a Simmel, les relacions socials que establim uns amb els altres són l’element clau per poder entendre’ns a nosaltres mateixos, així com per poder entendre la societat en la que vivim. Amb tot no som els individus concrets els que acabem definint les relacions i la societat en general, sinó tot l’entramat global en el que ens movem. En darrer terme, tota l’obra de Simmel, està per una dualitat constant, ja que “por una parte sabemos que somos productos de la sociedad… Por otra parte somos miembros de la sociedad”.

Simmel enceta reflexions i estudis de molt interès, però res queda tancat. Tot resta obert. El conflicte entre individu i societat continua. El més segur és que és i serà irresoluble mentre l’individu segueixi sent individu i la societat segueixi sent societat. Només ens resta continuar observant la realitat social que ens envolta, perseverar en les nostres reflexions i seguir compartint-les amb el nostre entorn.