Ocàs sense fascinació

 

Nou llibre d’Eva Baltasar. Com que fins ara els tres anteriors m’han agradat no dubto gens en agafar aquest de la prestatgeria de novetats de la biblioteca.

Comença bé. “Tic una casa nova. Dit així sembla que hi visqui o que hi hagi d’anar a viure aviat. Que l’acabi de comprar o llogar. Res d’això. Hi ha més d’una manera de tenir cases. Jo tinc les cases que m’escullen, les que em volen perquè hi vagi a netejar”

A la protagonista que viu en una habitació llogada la foten fora amb 24 hores de marge per encabir-hi a algú que paga més. Aleshores “l’àmbit que m’havia contingut, aquell terrari on l’existència era possible, encara que fos precària, havia desaparegut. Definitivament”

La seva vida canvia de cop i volta. Es troba al carrer sense saber on anar. “Tenia vint-i-ser anys i estava acabada... Sense garanties, sense futur, amb un ventall extraordinari de petites i grans mancances... Jo havia crescut en l’abundància i havia acabat en la fragilitat”. Quan tenim casa i vivim més o menys bé, ens sembla impossible que ens puguem trobar en la situació de viure al carrer. En canvi és quelcom que no podem descartar mai. Som uns éssers fràgils que sovint vivint en un equilibri precari. De sempre he pensat que ha de ser molt i molt dur trobar-se en aquesta situació: no tenir casa, no tenir lloc on dormir i haver-se de buscar la vida en una situació que mai havíem previst.

El primer pensament de la nostra protagonista és “que havia de dedicar el dia a trobar un lloc on passar la nit”. Per una dona jove dormir al carrer és una situació de molta vulnerabilitat. “Els carrers de nit semblen uns passadissos d’una institució gegant. Indigents, putes, rodamons. Tots noctàmbuls... No m’importava no dormir, necessitava ser invisible” No se sent segura, tot són pors i amenaces reals o imaginades. Tot és nou per ella.

Uns “dies més tard vivia al carrer i tenia una rutina. No hauria dit mai que les vides dels desemparats podien arribar a tenir rutina”. Em fa pensar en l’indigent protagonista de “El dia menos pensado” de Enrique de Hériz que ens explicava les seves rutines de vida al carrer i tot el que arrossegava amb ell al llarg de cada dia.

Aquesta nova situació fa que se senti incompetent: “Em sentia incompetent. Si la vida anava de prendre decisions, les meves havien estat desencertades”

De fet, “la vida està feta de no res perquè no és res fora de la gran possibilitat de viure-la”. Vivim en societat i en grans ciutats que “fabriquen solitaris i els obliga a conviure”

Amb l’ajuda d’una amiga aconsegueix sortir d’aquesta situació i “somnia un món fet de comunicació escrita. Un món de silenci, sense cares, amb cases buides que puc habitar a hores a canvi de netejar-les. Visc en una habitació miserable en un casalot vell amb la calefacció espatllada. Però només hi dormo, de manera que és com si no hi visqués”

El llibre consta de dues parts, la primera, ocàs, em resulta interessant. És on descriu aquesta caiguda en el món del sensellarisme. En canvi, la segona part, fascinació perd tot l’interès. No entenc la relació entre les dues parts. En definitiva, tan sols m’ha agradat la meitat del llibre, la resta m’ha resulta sobrera i innecessària.

EVA BALTASAR

Ocàs i fascinació

Club editor; 2024; 144 pàgines

Una mirada crítica sobre el feminisme dominant

Llibre força interessant per reflexionar sobre el món que estem vivint. No explica res que sigui nou, però la seva lectura és força suggerent per pensar-hi una estona.  

“En un capitalisme del límit, augmenta l’interès per protegir els rics de la suposada amenaça que representen els pobres”. Estem en una societat en que els rics defensen els seus privilegis enfront dels pobres. De fet, res de nou, això sempre ha estat així, encara que potser en l’actualitat és molt més acusat.

“Tots els homes han quedat en una situació delicada i se’ls demana que reflexionin sobre la seva pròpia conducta i la seva influència en la dels altres”. L’estatus dels homes ha canviat i en certs moments se’ns col·loca en situacions difícils en el que és complicat saber que s’espera de nosaltres i què cal fer.

Ara bé també és cert que “s’està lliurant una guerra ferotge contra les dones, que té caràcter mundial i que és una resposta al ressorgiment feminista. S’ha desencadenat una forta reacció contra els moviments progressistes , reacció que inclou atacs contra la ideologia de gènere, contra el feminisme i contra la política identitària, i que serveix per refermar els privilegis en una època de crisi econòmica.” Ho estem veient clarament en el recolzament a l’alça que tenen les idees i les polítiques més conservadores i d’extrema dreta.  

“En un món cada vegada més dretà, on la supremacia blanca s’està refermant, és crucial interrogar les tendències reaccionàries del feminisme blanc”. Una part del feminisme blanc no té res de progressista. Per exemple, veiem com polítics i polítiques blanques suposadament progressistes defensen la utilització del vel islàmic en les nostres societats sota l’excusa de defensar la immigració. Però la “blanquitud” política no només l’exerceixen homes i dones blanques també l’exerceixen homes i dones de color que arriben a posicions de poder.

Les reflexions sobre la “blanquitud” i les relacions d’aquesta “blanquitud” i el feminisme són interessants:

• “Els blancs ens veiem com si tot girés al voltant nostre” ... “La blanquitud és una manera de viure còmodament instal·lats al món, perquè el món està fet a la nostra imatge” ... “Els blancs som persones i prou i no tenim raça, ni la veiem”
• “La blanquitud és una posició de poder estructural que mira de mantenir aquest poder”
• “El que vol el feminisme que se sustenta en la blanquitud és guanyar poder dins del marc del sistema existent i no pas subvertir aquest sistema”
•  “Que jo sigui víctima de la violència de gènere no impedeix que pugui ser també agressora a favor de la supremacia blanca i de l’explotació capitalista”

 

Sovint ens indignem davant d’alguns fets. Al nostre voltant sorgeixen el que podem anomenar com els mitjans de la indignació. “Indignar-se és afirmar que això no està bé”. Però no hi ha prou amb la indignació com a resposta. Falta quelcom més.

 

“La tecnologia de la informació fa la feina per a nosaltres, converteix problemes complexes en frases cridaneres i ens ofereix solucions ràpides”. La simplificació en el món complex en el que vivim no ajuda gens a la seva comprensió i ens condueix a agafar-nos a les solucions fàcils que no solucionen res.

Malgrat les condemnes públiques i judicials a assetjadors i violadors, “els problemes estructurals que han permès que l’assetjament i l’agressió es produïssin continuen sent els mateixos que abans”. En realitat no s’està canviant res. Són canvis superficials que maquillen la realitat.

La ràbia impulsa molts dels moviments progressistes contemporanis que s’ocupen de problemes com l’austeritat, les fronteres, el canvi climàtic i la violència sexual. Aquesta mateixa ràbia  alimenta el viratge global cap a la dreta. Aquest món nostre, cada vegada més dretà, posa en el centre la ràbia d’aquelles persones que han perdut drets i privilegis o que senten que a elles les “han deixat enrere” i en culpen a les persones equivocades, per exemple als immigrants. Aquesta és la ràbia dels homes blancs, i també d’algunes dones blanques. La política de la dreta ens mostra el que passa quan la ràbia es produïda per -i canalitzada a través de- la supremacia de classe i de raça.

I això és aplicable també a la ràbia de les dones respecte a la violència sexual. Les manifestacions públiques de ràbia feminista tenen un caràcter innegablement burgés i blanc.

Les dones blanques burgeses, com totes les dones, tenen dret a estar enfadades per la violència sexual. Però a vegades, “la ràbia de les dones blanques pot anar lligada a polítiques profundament reaccionàries”

“Vivim en un món on l’amo està refermant violentament que és ell qui mana”

ALISON PHIPPS

Jo sí, tu no. Una mirada crítica sobre el feminisme dominant.

Eumo Editorial; 2021 (original 2020): 206 pàgines

Traducció de Carles Miró