Ja està aquí

Feia dies, setmanes, i mesos que tenia la mosca a l'orella però no en tenia confirmació. Va ser un matí de novembre que la neuròloga va pronunciar la paraula fatídica, aquella que per més que esperada mai m'hagués agradat d'escoltar: Alzheimer. I un cop rebut l'impacte, la pregunta que hom es fa és, i ara què?
La mare s'ha fet gran. Fa uns anys, va morir el pare després d'un procés dolorós i que malgrat la seva brevetat es va fer llarg. I ara tornem a encarar una etapa cap el desconegut: la lenta pèrdua de les facultats mentals i amb un dia a dia cada cop més difícil i més complicat.
Ens encaminem cap el final. Bé, com explicava Lluís Llach en una entrevista recent de Sílvia Copulo des del moment que naixem tots ens dirigim cap la mort, encara que no en comencem a ser conscients fins que ens fem grans ja que vivim en una societat que està situada d'esquenes a aquest fet natural i inevitable.
Ja fa més de mig segle que la ciència mèdica va canviar els paràmetres físics de la mort per passar a afirmar que l'aturada del cor ja no és el signe de la mort, sinó que aquesta es certifica a partir de la mort cerebral. Però em pregunto què passa quan és evident que una persona porta camí de deixar de pensar, per tant de deixar de ser persona. Fins a on encara hi ha motius per seguir en vida? És clar que quan hom deixa de pensar, deixa de ser o parafrasejant al filòsof, "No penso, doncs no existeixo".
Lenta però inexorablement la meva mare va perdent la capacitat de pensar. Primer de tot va ser una desorientació temporal cada cop més evident. Li costa molt saber quin dia de la setmana és i quina hora és. El seu estat actual encara li permet portar una vida mínimament normalitzada dins de casa, però per sortir al carrer ja no s'atreveix a fer-ho sola i reclama anar sempre amb algú que l'acompanyi. A poc a poc va dimitint dels  elementals moments que ens fan ser persones. Tinc la impressió que recórrer el trajecte invers al creixement, i encara el decreixement, tornant a la infància.
Com diu Carme Riera, "per créixer vàrem haver de deixar enrere l'etapa infantil, matar la nina o el nin que vàrem ser. Diuen que els assassins tenen tendència a tornar al lloc del crim, tal vegada per això moltes persones, a les acaballes de la vida, anem també cap allà" La seva conducta diària, les seves converses, els seus dubtes, les seves preguntes, els seus neguits, em recorden a una nena petita. Ha entrat en un clar procés de desaprendre i d'oblidar fins i tot el més elemental i bàsic per viure. Serà dur resistir tota aquesta evolució. Es farà llarg, molt llarg.

El futur és boirós.