La societat dels cansats

La Llar del Llibre organitza un club de lectura d’assaig breu. El primer títol que proposa és “La societat del cansament” de Byung-Chul Han, recent premi príncep d’Astúries de les Humanitats. Em resulta atractiu i m’inscric sense dubtar-ho.

La tesi principal del llibre és que al segle XX hem viscut en una societat immunològica i que en el segle XXI estem vivim en una societat diferent que anomena neuronal. Hem canviat de paradigma. “L’inici del segle XXI, des d’un punt de vista patològic, no seria bacterial ni viral, sinó neuronal. Les malalties neuronals com la depressió, el trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDHA), el trastorn límit de personalitat (TLP) o la síndrome de desgast ocupacional (SDO) defineixen el panorama patològic del començament d’aquest segle” Les malalties del segle XX provenien de l’exterior de l’individu en forma de bactèries i de virus i actualment les malalties provenen del propi interior.

Segons Han en la societat actual globalitzada s’han difuminat els límits i les fronteres. Ara bé, malgrat ser realment així, el món viu malament tots aquests moviments de persones i intenta posar-hi traves. Amb tot es continuen traspassant fronteres.

“La societat del segle XXI ja no és disciplinària, sinó una societat de rendiment” ... “La societat disciplinària és una societat de la negativitat. La defineix la negativitat de la prohibició” En canvi, Han defineix  la societat del rendiment per la positivitat.

“L’excés de positivitat es manifesta com un excés d’estímuls, informacions i impulsos”. Comporta una atenció difusa i una manca de concentració. Atenció dispersa que canvia de focus de forma constant i no permet aprofundir. Saltem d’una activitat a una altra, sense permís per avorrir-nos, quan l’avorriment i  la contemplació són necessàries per reflexionar. “La societat de treball i rendiment no és cap societat lliure. Produeix noves obligacions”. L’obligació d’estar constantment en activitat. La vida actual ens aboca a l’acció sense la reflexió. Han ens proposa la necessitat de  mirar, aturar-se, reprimir els impulsos immediats de resposta. Ens presenta Bartleby com el primer opositor a aquesta societat del rendiment, el primer insubmís a les obligacions que la societat del rendiment ens ha sotmès.

En aquest nou paradigma, “la pressió del rendiment” genera depressions, ja que ens sentim obligats a estar actius de forma permanent i rebem moltes pressions des de tot arreu per tal que sigui així. “L’home depressiu és aquell animal laborans que s’explota a si mateix”...  “El subjecte de rendiment està lliure ... és amo i sobirà de si mateix”...  “Es diferencia del subjecte d’obediència”...  “L’explotador és al mateix temps l’explotat. Víctima i botxí ja no poden diferenciar-se”. Aquestes contradiccions són les que generen els problemes de salut mental de l’home del segle XXI

Aquesta “societat de rendiment com a societat activa, s’està convertint paulatinament en una societat de dopatge” ... “La societat de rendiment i activitat produeix un cansament i un esgotament excessius”. La societat del rendiment s’acaba convertint en la societat del cansament, en la societat dels cansats.

Ara bé aquesta és la meva conclusió, però no és la conclusió que es deriva de la tesi de l’autor. En el darrer capítol del llibre no acabo de copsar el pas que l’autor vol donar de la societat del rendiment a la societat del cansament. Penso que no ho exposa amb la suficient claredat.

Malgrat el resum que n’acabo de fer no m’ha resultat un llibre massa atractiu. Byung-Chul Han es limita a presentar les seves tesis, però sense demostrar res ni aportar cap mena de bibliografia, ni explicitar d’on treu les cites que utilitza.

Parodiant una mica el títol si que podem afirmar que estem en una societat del cansament, o més ben dit, una societat cansada de promeses falses dels nostres polítics, de viure en una democràcia desvirtuada que no arregla cap dels problemes de la gent i que perd el temps en debats estèrils que no ens porten a enlloc.

 

BYUNG-CHUL HAN

La societat del cansament

Herder, 2015 (ed. Original 2010); 71 pàgines

Traducció de Jordi Rosique Piqué

La memòria dels pringats

 Aquesta setmana TV3 va dedicar un Sense Ficció a la memòria de la generació que als anys 80 es vaenganxar a l’heroïna, una generació farcida de morts ja sigui per la sobredosi, ja sigui per la sida. Els que van parlar van ser els supervivents, i alguns familiars, la major part de famílies benestants.

“Formentera Lady” el vaig llegir ja fa un temps. És una mena de continuació de “Cavalls Salvatges” i com aquella comença amb una mort i un enterrament: “Pel que fa al difunt, encara que hi sigui en cos present, l’essència d’un funeral és per força l’absència.”

Eren joves i portaven una vida on l’únic important era passar-ho bé: drogues, sexe i música, moltes drogues, molt sexe i molta música. Potser aquest és l’únic objectiu de la joventut.

“Algú pensarà, segur, que ho fèiem tot tan malament com sabíem. Jo ara li donaria bona part de la raó (de fet, em temo que a vegades estrebàvem la corda expressament  per veure fins on resistia) però cal recordar que només teníem vint anys ... i no en sabíem més”

Jordi Cussà els defineix com la sub-generació dels pringats “Havíem nascut entre 1955 i 1965, per posar-hi dates emblemàtiques, i volíem ser hippies a finals dels 70, quan al món modern els hippies ja s’havien esberlat l’esperit contra el mur de les addicions dures i els punks començaven a destralejar el futur”

Segons ell hi ha tres variables que li semblen comunes a tots els que s’endinsen dins del món de les drogues, “la recerca de la felicitat, la recerca de la pròpia identitat i la recerca d’una veritat particular”

Ens presenta Eivissa i Formentera com un paradís, un lloc idíl·lic, mític on viure d’una manera diferent, on tot estava permès.

Eivissa, primavera de 1975

“Una de les qüestions més difícils d’escatir respecte als addictes, sigui a l’heroïna, l’aiguardent o les màquines escurabutxaques, és quantes vegades se’ls ha de donar una segona oportunitat a algú, falta que la vulgui... Quan ets un drogodependent per més fronteres i països que travessis només pots viure al món de l’addicció”. És molt difícil sortir d’una addicció i no tothom ho fa de la mateixa manera. “Cadascú té un ritme i un procés particulars, uns estímuls i uns obstacles intransferibles” Els heroïnòmans fan molts intents de deixar-la enrere però no resulta fàcil. És com recomençar de nou, però no resulta fàcil, les temptacions són grans i és molt fàcil tornar-hi a recaure. El passat dels ionquis que s’han rehabilitat i ja fan el que podem dir una vida normal pot ressorgir en el moment més inesperat i més inoportú. En realitat serà un toxicòman tota la seva vida.

“L’heroïna és un embornal existencial gegantesc que s’empassa a tots els ingredients que conglomeren un ésser humà: sentiments, emocions, projectes, il·lusions, idees, vocacions artístiques o professionals, i relacions de tota classe. Bona part de les portes de la percepció que la “generació de les flors” havia entreobert, bona part de les conquestes socials que havia aconseguit, havien acabat esqueixades, avortades o prostituïdes a mesura que l’embornal del cavall xuclava i engolia i es multiplicava” L’heroïna i també altres addiccions són destructives de l’ésser humà.

“No goso parlar en plural general, però l’addicció a les drogues dures, especialment heroïna, cocaïna i alcohol en molts casos consta de tres fases. La primera, que pot ser curta o molt llarga, és el festeig, durant el qual l’individu (o futura víctima) descobreix una vida nova, una manera diferent d’entendre i gaudir del món, gràcies i a través de la droga. La segona, que pot ser llarga o molt curta, és la lluna de mel, en què l’individu i la droga es compenetren en una sola carn i una sola ànima, i es prometen fidelitat eterna. La tercera, que sol ser molt llarga i molt dura és quan l’individu reconeix que la dependència l’ha convertit en una víctima de la pròpia llibertat, i en nom d’una llibertat renovada decideix trencar l’enllaç i abandonar la droga. Alguns privilegiats, molt pocs, ho superen a la primera, però la immensa majoria descobreixen de cop i volta el significat metafòric del Mur”, ... “un Mur que en realitat és un laberint de Murs”

I després de l’heroïna, arribarà la sida, un altre element molt destructor. L’Eugènia esperant la mort segura que sap que té a prop “es va receptar una pausa per contemplar el cel, el sol, els dos núvols perlats que suraven a migjorn, amb la intensitat de saber que aquest espectacle se li acabava”

I una conclusió que no sé si és realment veritat amb la que acaba el llibre: “En realitat, naixem abans de néixer i morim força després d’haver mort”

JORDI CUSSÀ BALAGUER

Formetera Lady

LaBreu; 2015; 397 pàgines

De fet, un cop vist el Sense Ficció de TV3 en què recordava una època que ja donava per tancada, vaig pensar que el tema de les addiccions i en concret l’addicció a l’heroïna i altres drogues dures segueix. Res s’ha acabat. Potser no podem parlar de la generació dels pringats, però malauradament de pringats en continuen existint i poc i res s’està fent per evitar-ho.  

La darrera història de Holt

 

“Finalment en Jack Burdette va tornar a Holt. Havia passat vuit anys fora i durant aquell temps ningú de Holt n’havia sabut res. La policia i tot ja havia deixat de buscar-lo”

Torna perquè sap que els delictes comesos feia vuit anys han prescrit, però amb tot i això el xèrif el deté. “Al principi ningú s’ho creia. Llavors, de sobte, va ser veritat, havia tornat al poble després de vuit anys”

Història senzilla, però interessant, com totes les d’aquests autor. Prosa neta, polida i precisa són les característiques de l’escriptura de Kent Haruf que es mantenen inalterables al llarg de tota la seva obra. Aquesta és una nova història a Holt, nous personatges en aquest poble inventat, la darrera història d’aquest poble.

A partir d’aquesta arribada sobtada de Jack Burdette a Holt el director del setmanari local ens explica la seva vida. El seu pas per l’escola i l’institut: un mal estudiant, i a més a més conflictiu. Fa més de metre noranta i cent quilos, és una figura de l’equip de futbol americà de l’institut. Aquest fet li obre les portes de la universitat, però hi dura ben poc i acaba ingressant a l’exèrcit. “Tots ja ens havíem acostumat a esperar coses insòlites d’ell, i, en Jack ... havia après ... a no defraudar les expectatives de ningú”

Holt és un poble conservador i l’arribada d’algú de fora sempre és una novetat no massa ben rebuda. Això passa amb Jessie Burdette, una noia de vint anys que Jack coneix en una convenció i amb la que arriba a Holt ja casats. “A Holt surava una aura de misteri al voltant de Jessie Burdette. No sabíem que pensar-ne. Qui era realment? No ho sabíem”... “Era aquí, vivia en un poble de tres mil habitants on tothom coneixia a tothom. I ningú la coneixia a ella”

“Ja era del tot fosc. Els fanals brillaven nítids a les cantonades del poble i feien cercles de llum a terra, sota els arbres”

Els esdeveniments es van succeint i “llavors tot va canviar per a ella i per a aquells de nosaltres que encara l’observàvem”

“Ningú n’ha sabut res més des d’aquella nit...”

KENT HARUF

Balada de Holt

Periscopi; 2025; 210 pàgines

Traducció de Marta Pera Cucurell